lunes, 17 de julio de 2017

AVI, TINC DOS OCELLS.

Resultado de imagen de DOS PERIQUITOS EN UNA JAULA
Eixa nit, el nen dormirà a casa els seus avis. 

- Iaio, saps què? Mon pare m'ha comprat dos ocells. Ara són meus.
- Dos ocells. I on els tens?
- Sí. Són dos periquitos, un blau i un groc. Els tinc dins d'una gàbia que ha comprat la mare. I saps, iaio.... Estan molt contents...
- Segur? Com ho saps que estan tant contents? 
- Sí... Estan contents perquè canten...

L'avi, després d'acomodar el nét al seu llit, l'acarona i li diu:

- Demà anirem al camp i el iaio et mostrarà uns ocellets que viuen a un arbre, en un niu...
- En un niu... Què és un niu, iaio?
- És una cabanya de palla que ha construït la mare dels ocellets amb el seu bec.
- I no fa por que se'n vagen, iaio?
- No sé n'aniran perquè encara són petits i no poden volar... De totes maneres, no et preocupes perquè allí estan molt a gust ja que la mare els porta menjar i els protegeix fins que es fagen majors.
- Ai iaio, tinc moltes ganes de veure'ls... No podem anar ara, iaio?
- Demà, demà..... Dorm i demà veuràs com de contents estan.... A més, en breu mampendran el vol... Aleshores seran lliures i feliços...

El nen, ja dorm...




jueves, 6 de julio de 2017

MEDIOCRES

El terme "mediocre" prové del llatí, concretament de l'adjectiu médius, media, médium. El seu segon lexema "ocris" significa muntanya. Amb això, el terme significà durant cert temps "a meitat de la muntanya". Amb el pas del temps, anà sumant significats i actualment la Real Acadèmia dóna el significat de "baixa qualitat", "tirant a roín" o "amb poc de mèrit".


Supose que tots coneixereu a aquells que mai accepten ni reconeixen el mèrit dels altres. Realment ho veuen, ho pensen, però mai ho reconeixen públicament. Hem de tenir present també que la mediocritat s'aprén i també es cultiva, en aquest aspecte és com netejar-se les dents. Amb açò vull dir que els qui es relacionen únicament amb mediocres, et resultarà difícil deixar de ser mediocres i es moriran pensant que l'altre té alguna imperfecció imperdonable. A més, estem invadits per una gran industria que potència la passivitat, la estupidessa i la distracció. Així és, la indústria de la estupidització està ahí. I viure en la manada és fàcil i molt còmode. Eixir de la mediocritat, plantejar-se cert escepticisme, ens exigeix ser lliures i existencialment, la llibertat s'aconsegueix amb esforç i cert sofriment personal. En certa mesura, la mediocritat és també una situació de confort.

Resultat d'imatges de estudiando con el teléfono móbil en la manoAquell que és mediocre generalment es rodeja de mediocres. Potser ho faja per ignorància, ja que no vol reconéixer la pròpia mediocritat i a la vegada té por de trobar-se amb si mateixa. El mediocre del segle XXI és un ésser insubstancial, no temerari, un ésser que no arrisca, que viu cómode, que mai nada contra corrent, conformista, silenciós, poc reflexiu... Amb tot això, és un ésser que pot ser eficaç a la seua feina, tindre èxit, inclús ser reconegut i tindre un càrrec important a dintre d'una empresa. Existeix una banalitat del mal, dit en altres paraules: malgrat actuar malament en moltes ocasions, és veritat que estem a dintre d'un sistema molt instrumental.litzat.

Podríem diferenciar distintes fases de la mediocritat. En primer lloc, la indiferència: aquell que està distret, totalment distret, no se n'adona d'allò que passa al seu voltant. D'altra banda, estan els qui pensen que la manera d'eixir de la mediocritat està en la excentricitat, imitant a algú que té èxit o a alguna persona reconeguda com una estrella de Rock o televisiva. En tercer lloc, el fanatisme és també un tipus de mediocritat posssiblement el més perillós ja que el fanàtic, sense ser capaç de qüestionar res, adopta un model de comportament i coarta l'altre. Pel que fa a la imitació, no crec que el problema estiga en imitar o en copiar. Baix el meu punt de vista, el problema està en no ser-ne conscient de tot allò que estem vivint quan imitem i també en no reconéixer que s'està copiant o imitant.

El mediocre sols premiarà al mediocre, clar i ras... Aquesta actitud té una clara explicació: valorem una persona quan ens projectem amb ella... No s'extranyeu si sou lluitadors, autèntics i mai heu sigut valorat pels vostres superiors. De fet, mai rebreu una palmadeta a l'esquena perquè el mediocre també és un tant envejós i en el fons sap que la seua mediocritat és un mecanisme de defensa o d'ocultació de la seua inseguretat vital. Realment, el mediocre ho té realment difícil per sortir-se'n ja que la mediocritat és el motor del sistema; sols hi ha que veure la televisió. La societat en la que vivim accelerada, flexible, impossibilita que les persones establesquen un projecte i se'ns convenç que tenir un cotxe d'una determinada gama és un rasg important d'identitat. Un ésser mediocre mai posarà en qüestió res, absolutament res...Ell estarà conforme amb tot i parlarà de coses banals... Pense que almenys, en el pijor dels cassos, podrem ser, com diu un gran amic meu: "bones cabres", però mai mediocres...

jueves, 29 de junio de 2017

QUÈ ÉS UN VALOR?


Resultat d'imatges de lamborgini
En aquella ocasió el professor de filosofia, intentava explicar als seus alumnes el significat del terme"valor". Però com de costum, uns xarraven amb el seu company, altres miraven cap a l'infinit, alguns inclús s'intercambiaven discretament deures d'altres assignatures. El professor s'adonà que calia fer alguna cosa que despertés la curiositat en els alumnes i així poder entendre la importància que tenen els valors. 

El professor s'alçà de la cadira i passejant-se per l'aula, llançà una pregunta als seus alumnes: Dieu-me una cosa que segons vosaltres tinga valor! Un alumne, amb certa compulsió, afirmà: "Un porsche té molt de valor". El professor li indicà que estava totalment d'acord amb ell ja que qualsevol cotxe d'alta gama té un valor indiscutible pel fet de costar molts diners. El professor proseguí insistint amb la mateixa qüestió: Dieu-me una altra cosa que tinga valor! El mateix alumne, convençut que dominava la matèria, repetí: "Un mercedes...." El professor hagué de reconduir la classe perquè aquest xiquet sols apelava al valor econòmic però no sabia com fer-ho....Així que es quedà pensatiu fins que se li ocurrí una genial idea.  

De repent, el professor tragué de la seua butxaca una foto i la mostrà als seus alumnes: "Mireu, ací tinc una foto" Un dels alumnes preguntà amb veu amplificada: "Eixa foto de qui és?" Amb certa tendresa, el professor mostrà la foto i els contà que eixa dona era sa mare i que tan sols feia un any que havia mort. Ara sí, durant uns segons, un silenci estupefacte s'apoderà d'aquell espai, no cal dir que els joves quedaren totalment atònits, impactats, emocionats i clarament interessats per allò que estava passant en eixe determinat moment...Un parell d'alumnes situats al final de la classe també s'emocionaren, cosa que pogué comprovar el professor observant els rostres desencaixats i els ulls llagrimossos. Passats uns segons, el professor els plantejà una pregunta: ¿Què creieu que té més valor per a mi, aquesta foto o 100 euros? Un alumne, amb veu baixeta i amb un somriure un tant impertinent, afirmà: "Els cent euros, està clar..." No obstant, quan el professor l'observà amb mirada penetrant, l'alumne acatxà el cap, possiblement avergonyit de la seua descontrolada actitud...

Caminant de part a part de la classe, el professor agafà la foto i la desplegà mentre els explicava que realment aquella no era una foto normal sino més bé la targeta que que hi havia en el tanatori el dia en que sa mare va morir. Pel que els contà, tan guapa estava sa mare en aquella foto que volia conservar-la motiu pel qual se la posà eixe mateix dia a la cartera. A continuació, tornà a repetir la mateixa qüestió als seus alumnes: "Què té més valor, aquesta foto o el millor dels cotxes?" El mateix alumne repetí: El millor dels cotxes té més valor que la foto que tu mostres perquè els grans empresaris es compren cotxes d'alta gama com Mercedes, Jaguar, Porsche..." Estava clar que l'alumne no s'esforçava en comprendre la qüestió i per tant, era incapaç d'empatitzar amb el dolor que en aquell moment podria estar sentint el professor. No obstant, el professor reprengué a explicar-los el concepte de valor, considerant que un valor era una estimació positiva que fem a una cosa, fet o persona. Evidentment, aquesta estimació -seguia explicant el docent- tenia que veure també amb les emocions i no únicament amb la raó.

Com que el professor era conscient que el seu alumne ni tan sols havia sigut capaç d'empatitzar amb ell, li preguntà: Què val més un cotxe de marca Lamborgini o una abraçada de ton pare? La classe quedà totalment paralitzada. El professor era coneixedor que l'alumne en qüestió havia perdut el seu estimat pare feia tan sols un any. L'alumne arrancà a plorar sense poder detindre's...Amb aquella explicació, el professor pretenia fer-lo entrar en raó que allò material, no sempre té més valor que allò emocional. Allò que estimem, de vegades no es pot comprar en diners i no per això té menys valor que el millor dels cotxes: Una foto en un moment donat, una abraçada, un bes, inclús un record....A més, es tracta de valors distints: un n'és econòmic i l'altre és un valor més sentimental o moral. En acabar, el professor, aprofitant l'hora del pati, es va fer un café amb el seu alumne i acabaren abraçant-se ja que els dos realment s'estimaven i això havia sigut simplement una classe de valors i una situació una mica trista però realment molt constructiva. 

miércoles, 28 de junio de 2017

VISITA AL TRAUMATÒLEG

Resultat d'imatges de médico mirando el ordenador
El suposat metge, amb una bata blanca, surt de la consulta i alçant una mica el to de veu pronúncia el meu nom. Inmediatament acudisc. Entre dins la consulta. El metge seu cara l'ordinador.

- Hola. 

- Hola, dime... ¿Qué te pasa? (Em pregunta, curiosament, sense apartar la vista de la pantalla)

- Resulta que... Em fan molt de mal els dos talons. Em vaig posar a jugar a frontenis i supose que entre el sobrepés que tinc i el sobreesforç que he fet, m'he fotut.... En fi...

El metge s'alça de la seua taula i es dirigeix al fons de la consulta on està ubicada la camilla. Encara que no em diu res, jo intuïsc que l.he de seguir...

- Venga, quítate los zapatos y túmbate. Veamos esos pies...¿Te duele aquí? ¿O aquí?

- Ahí, ahí... Em fa molt de mal ahí... Justament en la part central dels talons.

Amb la feina entre mans, sona el telèfon de la consulta. El doctor torna a la taula del despatx i despenja amb certa energia el telèfon. Totalment emprenyat, li explica al seu interlocutor que no està gens d'acord amb el nombre de consultes que li han assignat per a eixe mateix dia. En fi, em sap greu per ell, però així és la vida: tots tenim problemes,... Dos o tres minuts després, torna a la camilla, on estic jo encara gitat...

- Por lo que veo... Esto parece una fascitis plantar...Te haremos unas placas y luego veremos los resultados.

Vint minuts després i amb les radiografies ja realitzades, torne una altra vegada al traumatòleg.

- Hola. Ja estic ací una altra vegada.

El metge, molt seriosament i sense gesticular, observa les radiografies....

- A ver.... Sí.... Está claro, tienes un espolón en el pie derecho.... Te mando a fisioterapia y si en 10 sesiones sigues igual, entonces te infiltraríamos. Venga, ya me dices...

- Aleshores, el peu esquerre, què?

- ¿Cuál es el problema? ¿No ha quedado claro? Tienes espolón en el derecho, en el izquierdo no hay nada... (El metge parla amb una mica d'indignació, com si jo li hagués faltat el respecte...)

- Com que "res de res". Anem a veure... Em fan els dos talons igual de mal, alguna cosa tindré en el taló esquerre, no? Potser vosté no veu res a la radiografia, però el meu dolor, li dic jo que és real... Faja el favor, podria vosté tornar a mirar altra vegada la radiografia per si de cas ens enganyem?

El doctor, primerament em mira una mica molest, però després mira la pantalla, fixant-se ara molt més amb allò que veu...

- Bueno, la verdad es que, si te fijas (Desplaça la pantalla i senyala amb la punta del seu bolígraf una de les dues radiografies) también tienes "un poco" de espolón en el izquierdo.... Venga, te lo escribo en el informe para que hagas rehabilitación, con los fisioterapeutas, en los dos pies.

Mentre ell omplia el informe, no vaig poder evitar permetre'm una petita reflexió.

- Veu, el diàleg entre metge i pacient és molt important. Jo tenia un professor de filosofia a la facultat que una vegada em digué: Si vols ser un bon docent, no dones cap classe sense estar concentrat a la feina i observar atentament els teus alumnes averiguant quines són les seues inquietuds, dificultats i interessos. De fet, quan algun dia no ho faig com toca, les coses no surten igual...

- ¿Y esto a qué viene?

- Molt fàcil. Si vosté recorda, jo li he dit al principi, en la meua primera visita, que em feien mal els dos talons, que tenia un dolor insuportable. Si m'havera escoltat amb atenció, quan havera observat les radiografies, s'havera fixat en els dos peus per igual i no sols en la lesió que més destaca a les radiografies. La cosa és que vosté tenia altres coses al cap... Però no passa res, això pot passar a qualsevol, a mi també em passa de vegades en la meua feina...

- Venga, como quieras. (El metge, alça el cap i em regala una mirada d'indignació)

Potser el metge m'haurà considerat un pedant. Ara bé, ell ni tan sols m'ha preguntat l'edat, ni la meua professió, ni si sóc alèrgic a algun medicament, ni tan sols s'ha interessat per una gran cicatriu d'una intervenció que temps enrere em feren al peu dret, just al costat dun dels talons que tant de mal em fa...El metge sols ha fet cas a les proves, li ha importat tres pitos allò que jo senc o pense....

Si volem comprendre bé una situació, realitat o persona, cal preguntar, escoltar, observar i mostrar-se accesible....Resulta molt important la sentència socràtica, també útil per a l'àmbit de la medicina: "sols sé que no sé res". Sense humiltat no anem a cap lloc....Com deia el gran mestre Sócrates: "La saviesa està en reconéixer la pròpia ignorància" De fet, jo em pregunte: Quantes coses hauran descobert els professionals de la sanitat pel fet de practicar un bon diàleg amb els seus companys de professió o pacients? Ara bé, una cosa és escoltar i altra ben distinta és oir. A més, sigam clars, si mentre visities el teu pacient estàs parlant per telèfon i tens el cap en altres quefers, malament anem.... 

De totes maneres, els metges treballen amb persones i les persones, sobretot quan estem malaltes, necessitem certes coses que s'estudien en l'ètica o deontologia mèdica. Així és, no som robots ni màquines, som persones...A més a més, el dolor, és possiblement allò més personal i subjectiu. Com a tal, mereix d'una especial atenció. Les radiografies no substitueixen el diàleg i aquest pot resultar profitós i agilitzador. 

sábado, 3 de junio de 2017

L'HOME QUE HO FEIA TOT AL REVÉS

Diuen que en un poble petit de la Ribera Baixa hi vivia el senyor Pep, un home major que ho feia pràcticament tot al revés. Es comenta que començava les pel·lícules pel final i les acabava pel principi. També dormia pel dia i treballava durant la nit. Quan menjava, sempre començava pel café i acabava amb la cervesseta i els cacaus. Normalment caminava marxa enrere i sempre amb els peus en alt. Diuen que dedicava un matí a la setmana per embrutar la casa. També llegia les novel·les al revés; començant per l'última lletra i acabant per la primera. De fet, si en alguna ocasió es trobava amb més gent, ningú el comprenia ja que formava paraules totalment extranyes i sense significat. Amb el pas del temps, la gent del poble acabà ignorant-lo i considerant-lo com un cas perdut. Però a ell no li importava en absolut això de ser distint a la resta. A més, estava  plenament convençut que amb la seua manera de viure, a més de divertir-se, no feia mal a ningú.

Aquell matí, algú trucà a la porta. Com que era de dia i el senyor Pep ho feia tot al revés, encara es trobava dormint. Ràpidament s'aixecà del llit i es dirigí, caminant d'esquenes i cap per abaix, fins la mateixa porta de l'entrada. Només va obrir la porta, un home ben vestit li donà la mà a mode de salutació. Pep pensà que malgrat fer-ho tot al revés, en aquella ocasió havia de girar-se i posar-se dret, mostrant-se cordial i receptiu a la presència de l'invitat.

- Sóc Manel, l'alcalde del poble.

Aquell senyor es sincerà dient-li que als veïns del poble els semblava molt interessant la manera que tenia de viure i de fer les coses sempre al revés. L'home no pogué evitar preguntar-li a què era degut això de fer-ho tot al revés. El senyor Pep, el va invitar a passar i prendre café. A ritme de badalls, li explicà que temps enrere atravessà una època molt complicada degut a la mort sobtada de la seua muller. En aquell moment decidí que, una vegada jubilat, faria alguns canvis radicals en la seua vida. Sempre havia sigut un home disciplinat, ordenat i metòdic però ara, el temps que li quedava de vida volia aprofitar-lo fent les coses totalment al revés. Manel, aprofità un moment de silenci...

- Tu series capaç d'explicar a la gent del poble la teua manera de viure?

- Clar. Cap problema. Encara que em sorprén tant d'interés.

Com que en eixa ocasió el senyor Pep parlà correctament, Manel l'entengué correctament. Tal i com acordaren, Pep va fer una xarrada per a tots els interessats del poble. Els explicà la seua manera de fer les coses; sempre al revés. La gent va quedar molt satisfeta. Alguns dels assistents arribaren a barallar la possibilitat de començar a fer-ho tot també al revés. 

La gent major del poble comenta que amb el pas del temps, el poble agafà molt de renom per tot arreu. A la comarca de la Ribera no es parlava d'altra cosa. De cop i volta i en tan sols uns quants anys, el poble acabà convertint-se en un referent turístic internacional. De repent, a tothom li interessava la manera de viure dels seus habitants. Poc a poc es construiren restaurants, hotels, aparcaments i demés infraestructures útils per acollir tot el turism que allí s'aglomerava. Tota la gent volia visitar eixe poble on els seus habitants tot ho feien al revés. 

Mai més s'ha sabut d'ell. Ningú va saber quin motiu el portà a abandonar el seu estimat poble. Potser havia arribat el moment de fer un altre canvi important en la seua vida.

                                                                                       Clàudia Pascual Martorell i Sergi Pascual Tur. 

jueves, 1 de junio de 2017

ABSURDA SOBREESTIMULACIÓ

Resultat d'imatges de sobreestimulación negativa
Les classes de matí, les classes de vesprada, el repàs de matemàtiques, les classes d'anglès, estudiar una mica, una horeta d'ordinador, de telèfon mòbil i una mica televisió... L'endemà, la mateixa jugada i més o menys en el mateix ordre....Hi ha qui també practica el ball, juga a futbol, bàsquet o a hambdol... La qüestió és que vivim en una època de màxima sobreestimulació: fem moltes coses, possiblement massa coses.

Aparentment, això d'estar sempre fent coses, sembla un bon síntoma, ja que els nostres joves permaneixen sempre actius i desenvolupen prematurament moltes capacitats que, de no ser així, quedarien anestesiades. No obstant, aquesta seria una reflexió un tant superficial que no podria permetre'm de cap de les maneres. Amb total sinceritat, sóc dels qui pensen que aquesta sobreestimulació no és gens saludable. De fet, pense que aquestos últims anys hem perdut el nostre rumb; sobreestimulem moltes vegades sense criteri, potser també perquè s'ha posat de moda. Quan de temps dediquen els pares als seus fills? Quan de temps comparteixen els xiquets amb als seus amics? I quant de temps juguen fora de l'escola? Hem de ser objectius no sols per sumar el temps d'estudi sinó també el temps d'oci, D'altra banda, resulta preocupant el fet de que sobrevalorem tot allò que val diners; un bon telèfon, un bon ordinador, una bona consola, extraescolars que valen diners....I descuidem, allò gratuït, allò que sempre s'ha fet i mai ha costat cap gallet....Resulta una evidència que la sobreestimulació és també una filla del capitalisme. Dit en altres paraules: estimulem quasi sempre amb coses que valen diners. Quantes vegades compartim amb els nostres fills una posta de sol? I un dia de pluja? Quantes vegades conversem sense presses amb els nostres fills? 

Em crida bastant l'atenció el tema de les classes de repàs. Després d'haver raonat en un ambient distès amb molts joves, gran part d'ells confessa anar a classes de repàs per qüestió de comoditat. Bàsicament van a repàs per a que algú estiga controlant-los amb bona cosa d'exercicis i d'explicacions. Així de clar, gran part dels joves van al repàs sense ni tan sols haver-se parat a pensar si són capaços d'aconseguir-ho. De fet, gran part dels qui suspenen comenten no haver dedicat cap minut a casa (ni tan sols per fer els deures). Em pregunte si els pares s'han parat a reflexionar sobre aquest assumpte. Concretament, la pregunta seria la següent: si el vostre fill té un professor de matemàtiques a classe per què li pagueu un professor de repàs a banda? Compte, entenc que alguns puguen necessitar-ho: hi ha xiquets o xiquetes que els pot costar una mica la competència matemàtica. Però enteneu-me també vosaltres a mi: no són la majoria. Potser algú es pregunta: I quin és el problema de que vagen al repàs? Pense que el problema està en que després de tot un dia de classes, estaria bé que els xiquets i adolescents reberen altre tipus d'estímuls totalment distints als que reben habitualment al col·legi...De fet, si ens fixem bé, en la nostra societat està mal vist que els xiquets s'avorrisquen...Els pares volen que els xiquets estiguen actius, ocupats, que treballen, que siguen responsables....No obstant, no els preocupa massa això de que siguen crítics, reflexius i que sàpiguen gestionar les seues pròpies emocions. Supose que molts d'ells, ocupats en tants quefers, no s.hauran adonat que al final vida sols hi ha una i al cap i a la fi es tracta de ser feliços.

Tornant al tema de l'avorriment, pense que no és cap pràctica negativa. De fet, avorrir-se és estar durant un temps sense fer cap  cosa concreta. L'avorriment sempre ha existit i és una pràctica que tots hem viscut i de la qual han nascut grans idees. Una persona que s'avorreix, indiscutiblement és una persona que pensa i arriba un moment en que prefereix passar a l'acció. No obstant, hem estigmatitzat massa l'avorriment i hem oblidat que és la base de la creativitat i la reflexió. Però clar, la cultura de l'èxit ens diu que cal estar actius i ser molt competitius. Estar avorrit és, en definitiva, una pràctica de fracassats. 


Els pares i mares haurien de saber que els xiquets, alguna vegada, han de conviure amb l'avorriment. Avorrir-se no és cap problema ja que és una situació totament vital de la que es poden aprendre i extraure moltes coses. Estem dispostos a deixar d'omplir-los l'agenda als nostres fills? De fet, molts xiquets semblen executius del futur: ben vestits i totalment ocupats. Fixeu-vos amb les paraules de la meua neboda després de dir-li que tinc moltes ganes d'estar amb ella: "Tio, tu saps massa bé que jo estic molt ocupada durant la setmana" La cosa és seriosa, la xiqueta té 8 anyets i diu que està completament ocupada de dilluns a divendres. Això volem, un món així? Un món en el que no tingam temps ni a estar amb la família? En som conscients?


Caldria prendre consciència que els joves d'ara acumulen en un dia la mateixa informació que acumulava un xiquet allà pels anys seixanta....Així és, vivim sobreestimulats. En principi, no sembla un problema perquè el nostre cervell té mecanismes biològics que li permeten controlar aquesta sobrecàrrega d'informació. Ara bé, el problema és que acabem saturant-nos, cansant-nos i estressant-nos. Però clar, aquí cadascú és un món, cadascú té un llindar o un altre per aguantar la sobreestimulació. No obstant, es corre el risc del bloqueig, de la saturació i d'una sensació desagradable front a qualsevol aprenentatge per original i interessant que sigui. De fet, quan de bon matí veig les cares dels meus alumnes, em pregunte per quin motiu estan tan cansats: Han dormit bé? Han estat xatejant? Porten massa coses al seu cap? Baix el meu punt de vista, l'educació ha de centrar-se en acompanyar l'alumne i sobretot en estimular el pensament crític. Com que ara tenim un accés molt més fàcil a la informació, cal que l'alumne sàpiga desxifrar la bona informació i aprenga a reflexionar lliurement sobre aquesta. Resulta curiós: volem que aprenguen anglès, que memoritzen continguts de llengua, però no ens preocupa en absolut que en un futur no siguen suficientment crítics o reflexius. Si açò no ho parem, els robots estan al girar el cantó...

En tot cas, allò que la majoria desitja és que el seu fill o filla aconseguesca ser una persona de futur: un bon metge, un bon advocat, un bon empresari, un bon ingenier... Però ens oblidem d'allò essencial...Si realment volem que els nostres fills siguen feliços, cal deixar-los que llegesquen allò que els cau a les mans, que retallen o pinten allò que realment els apeteix o que s'avorrisquen....Cal aconseguir que els xiquets temptegen el terreny de la improvització, de la creativitat. És important que exploren tot allò que puguen i que pregunten, qüestionen, dubten, demanen, s'equivoquen....D'aquesta manera, els xiquets estaran treballant la seua autonomia: Què dec fer? Què m'atrau més? Què em tranquil.litza? Què m'interessa? Què sé fer millor? Ja sabem, l'autonomia és la capacitat de pensar per si mateix. Les activitats pautades, estructurades, evaluades, controlades, encara que siguen activitats d'aprenentatge no potencien l'autonomia, la creativitat i l'esperit crític. Ara bé, si allò que volem són xiquets triomfadors i competititus, doncs a seguir....En cas contrari, deixeu-los que s'avorrisquen, deixeu-los que pregunten, que investiguen  una mica....