sábado, 27 de febrero de 2010

COSES QUE PASSEN


A L'ESQUERRA JOAN FUSTER, A LA DRETA JEAN PAUL SARTRE

Mai vaig saber què estudiar en un futur: Psicologia? Dret? Quan era adolescent bromejava amb la Ginecología i m’imaginava amb una bata blanca magrejant el cos d’una Top model. Ja conegueu tots el pes que tenen les hormones a “l’edat del pavo”. Un anyet després vaig caure en la idea que no solament vindrien a consulta xiques com la presentadora Pilar Rubio, sino que també vindrien dones arrugades majors de 120 anys. Casualment i després d’una curta conversa amb el meu germà Isidre, vaig acabar estudiant Filosofía. Coses que passen! Recorde amb molta il.lusió l’assignatura Teoria del Coneixement, impartida en primer curs pel professor Tobies Grimaltos, autor de llibres com El Joc de pensar que tant recomane als meus alumnes. Després de tan sols dues classes vaig tenir molt bones sensacions. Què podem coneixer? Què és el coneixement? Es el coneixement una creença vertadera justificada? El senyor Carlos Moya, membre del mateix departament, també impartia unes classes interessants sobre filosofia de la ment, com del llibre de Stephen Priest: Teorías y filosofías de la mente.

Cada vegada m’agradava més això de reflexionar i de conéixer l’ésser humà però alguna vegada em desilusionava plantejant-me com seria el meu futur laboral. Aquesta preocupació es suavitzaba quan m’imaginava conversant amb intel.lectuals de la talla de Joan Fuster. Per cert, foren interessants les reflexions que despertà el nostre professor d´Antropologia Joan B. Llinares al voltant de l’obra Diccionari per a ociosos. Entre reflexió i reflexió sempre m’ha perseguit una veueta: “Sergiet, tú reflexionant i els teus pares matant-se a treballar”. Tranquils, no era esquizofrènia, el que passa és que a casa meua sempre han sigut molt pragmàtics. No obstant, us asegure que mon pare va llegir alguns clàssics, això sí, pressionat pel meu poder de convicció o habilitat retòrica. Jo li preguntava a ma mare: “Mamà, el papà entén a Nietzsche?” Ella no em responia però em mirava amb una cara sincera i d’absoluta interrogació. Jo sabia que ell preferia les rutinàries interpretacions històriques de Pièrre Vilar o Hugh Tomas sobre la guerra civil espanyola.

Han passat ja 15 anys. El passat divendres vaig assistir a una conferència sobre l’accelerador de partícules que hi ha a Ginebra, el CERN. Vaig coincidir amb molts intel.lectuals de la Ribera. Mentre sopàvem vaig conversar amb Voro Vendrell, Juan Ramón i Ximo (una gran persona). Voro em comentà que havia d’anar l’endemà a plantar un arbre amb els escriptors de la Ribera. Mentre devoraba el plat combinat de sèpia em vingué un interrogant: Què feia jo amb tant d’intel.lectual? Plantejat també d’aquesta manera: Com m’havia convertit en un home de lletres? Són coses que passen, com diria Sartre: “l’home està condemnat a ser lliure”. La sentència és autèntica, són moltes les decisions que prenem i aquestes van configurant la nostra identitat personal. Es molt difícil ser lliure, doncs a més has de ser responsable...


Sergi Pascual Tur

martes, 9 de febrero de 2010

SENTIMENT DOCENT




El dijous passat, mentre dinava amb ma mare vaig pensar en la posibilitat d´anar a Lleida. Era una bona ocasió per visitar els meus amics, allí vaig treballar i vaig viure moments personals i professionals molt importants de la meva vida. Dit i fet, vaig agafar quatre coses, una petita revisió al cotxe i carretera amunt. El viatge fou un poc pesat, no sóc d´aquells que disfruten passionalment al volant.

Una vegada allà, vaig experimentar un sentiment molt bonic que m´agradaria compartir amb tots els meus lectors. Només entrar a una discoteca, dues xiques molt guapes em saludaren tot cridant: Sergi, Sergi...! Què bonic és veure com després de 4 anys els teus exalumnes et recorden d’aquesta manera. Uns minuts després, un bon grapat de xics em saludaren tots contents, eren també antics alumnes. Tots ells, havien passat el periode de l´adolescència, eren ja grans. Em vaig emocionar, fou una emoció molt forta, alguns d´ells em digueren que em recordaven moltíssim, una alumna (concretament) em comunicà que aprengué molt amb les meves classes. La conversa fou curta, no massa plena de continguts però si de sentiments, jo allà tot rodejat de persones que m´estimaven, què bonic! Semblava una pel.lícula, un somni més que una realitat. Descartes ja ho deia: de vegades la realitat pot semblar un somni. Aquest fou un clar exemple.

Una de les sensacions més boniques que pot experimentar un docent és que després d´un temps els seus alumnes el recorden amb alegria. Fent examen de consciència, aquella no fou una època bona per mi, però sempre he intentat no perdre l’alegria i el bon humor. En aquests temps que corren, els docents ho tenim molt complicat, no obstant, l´humor és una eina necessària, la més important de cara la bona comunicació. Es interessant que el professor transmeta als seus alumnes que està disfrutant amb allò que fa. Està clar que avuí en dia “els papeleos” derivats de la societat de control destrueixen la naturalitat de la docència, però jo sempre seré un seguidor de Mario Moreno Cantinflas, us recomane la seva pel.lícula El profe.

No m´agradaria tancar aquest article sense enviar una salutació a Carmen Calderó, profesora de l’Institut Josep Vallverdú a les Borges Blanques (Lleida). Ella, sense dir-me res, va mostar algun dels meus articles als meus alumnes quan jo ja no treballava al centre. El meu amic Jordi Ribas m´ho va comunicar i jo mai vaig mostrar la meva gratitut. Com digué Emili Piera: ser llegit és el millor trofeu que pot tenir un escriptor. Gràcies pel trofeu Carme!

sábado, 6 de febrero de 2010

LA PANTANADA


El 1982, la presa de Tous es va trencar. Ara fa 25 anys, poblacions com ara Riola, Polinyà, Alzira, Albalat, Fortaleny i d’altres més varen ser fortament afectades per la tràgica pantanada.

Jo era molt menut, però la meva ment rememora algunes escenes. Vaig haver de fugir a Corbera, a casa dels meus oncles als quals tant estime. Quan escapàvem amb el Dyanne 6, recorde que mon pare es posava nerviós al mateix temps que li donava veu a la ràdio. Per a mi era com una festa, però quan mirava els meus pares alguna cosa em deia que no era un bon moment per somriure.

En tornar a Riola, recorde veure ma casa plena de fang, alguns sofàs i mobles pel carrer i un camió que passava arreplegant-ho tot. Recorde també un helicòpter que aterrà prop de ma casa, crec que portaven queviures. Semblava una festa, però mirava una altra vegada els rostres dels meus pares i les cares parlaven per si mateixes. Ara me n’adone de la importància que tenen els gestos, com diu la dita: una imatge val més que mil paraules.

Una vegada vaig créixer, mon pare em va presentar dos llibres: Alerta, la presa no resiste i La Riada. Són dos clàssics presents en moltes prestatgeries de la Ribera. Mon pare passava pàgines i m’explicava cosetes d’una manera molt dolça i simpàtica, xe quins records! Al llibre apareixien escenes impactants classificades per poblacions. En arribar a Riola i Fortaleny s’aturava i recalcava el desastre del “ganao” mort i els tarongers destruïts per la humitat i la corrent. Però aquest desastre afectà també les nostres ànimes, la nostra sensibilitat. Als llibres també recorde haver vist molta gent trista, amb cara de pena i preocupació. Una tragèdia en tota regla!

Actualment, aparentment no hi ha desastres, però sols és aparentment. Observem el Riu Xúquer, està contaminat i amb màquines sorolloses que oxigenen les nostres aigües negres donant un mínim vital als nostres peixos. Fem cas a Enderock´s: diguem no a la contaminació, a deixar morir la joia… L’escena es podria comparar a la d’un malalt terminal connectat a una màquina de respiració assistida. De les nostres muntanyes ni parlar-ne, estan totalment amenaçades per l’actual “cultura de la rajola”, sols hem de passar-nos pel “far de Cullera” i observar la gran catàstrofe ambiental. La nostra contaminació està produint un escalfament de l’atmosfera originant el famós canvi climàtic que observem amb les pujades de temperatura produïdes de fa uns anys. No siguem hipòcrites, hem progressat econòmicament i tecnològicament però continuem atemptant, cada vegada més, contra la nostra mare, la mare Natura. El progrés cientificotecnològic no ens porta directament a un progrés de la humanitat! I qui té la culpa? Algun partit polític en particular? D’això res, avui en dia hi ha molts instruments de poder com per culpar una persona o un grup polític en concret. Realment, els culpables som concretament tots nosaltres, allò abstracte; la humanitat. Com diria el director de Le Monde Diplomathique, Ignasi Ramonet, estem en una societat en la qual predomina el pensament únic: els diners, allò material.

La causa de la pantanada l’atribuïm a l’atzar o a l’error humà, què més dóna, ja no importa. Però generalment, tots els desastres són producte de les nostres equivocades decisions. L’home, com diu Aristòtil és un “animal polític” o “animal racional”. Sartre parla també de la “llibertat” i “responsabilitat”. Tota aquesta filosofia de res no serveix si no la portem a la pràctica humana. De vegades, els animals es comporten fins i tot millor que nosaltres, em plantege si utilitzant sols els nostres instints tot aniria millor. Teòricament, l’home també té “autoconsciència”, doncs, a veure si reaccionem adonant-nos de les conseqüències que tenen els nostres actes. Si no ho fem, m’imagine un futur totalment Kafkià: tots connectats a màquines de respiració artificial caminant pel carrer. No us estranyeu! Mireu el riu, també està en coma! I quan algú està en coma, us ho dic per experiència, el final pot ser tràgic. Qui s’haguera imaginat fa quinze anys que el nostre riu estaria en aquestes circumstàncies? Recordeu en festes quan es feien els “patos al riu”? Mireu-lo ara, dóna pena! Està negre, sembla xapapote! Jo em pregunte: com definirà la filosofia del segle XXI l’home? Com “animal racional”, com “animal polític” o com “animal autodestructor”? Ai, com han canviat les coses!

Bones Festes riolencs! En aquestos dies cal oblidar les penes i passar uns dies de glòria i felicitat. Tots tenim problemes, però si podem, intentarem apartar-los. I aquell que no puga apartar-los, sols dir-li que festes són tots els anys. Tant en estiu com en hivern hi ha coses per gaudir en aquest món. La música i l’olor a pólvora anuncien les festes patronals de Santa Maria la Major. Unes festes que no existirien sense tots i cadascun de vosaltres. Què ho passeu bé veïns!

Sergi Pascual Tur

HAITÍ I FILOSOFIA


Com d’habitud, jo estava donant les meues classes de filosofia. Concretament ens ocupava el tema de la filosofia moral. La filosofia moral és la reflexió al voltant dels valors morals i de la relació humana entre persones. Em vaig veure obligat a reflexionar sobre la tragèdia que a tots ens envoltava en aquells moments: el terratrèmol de Haití i la mort de vora dues-centes mil persones. Era inevitable fer una referència numèrica amb sentiment, però em feia por construir un discurs metafísic que es quedara en l’absoluta superficialitat. No volia ofendre tots aquells que, saltant-se la reflexió, havien passat a la praxis. Mentre reflexionàvem, vaig observar els rostres d’uns quants alumnes, vaig pensar que casualment alguns d’ells tenien familiars i coneguts que col.laboraven en aquell tràgic lloc a través de distintes organitzacions. Aleshores, em vingué al cap l’estil platònic en el que el gran mestre Sócrates dialoga amb el seu interlocutor Glaucó, extraent d’ell el saber. Havia d’aprendre d’ells, ara em tocava comprendre allò que pensaven.




Em vingué una idea al cap. L’endemà portaríem tots una camisa blanca i ens faríem una foto amb la intenció de mostrar el nostre agraïment i la nostra plena satisfacció a tots aquells que col.laboren i han col.laborat en territori haitià. Una foto de grup amb camisa blanca, acompanyada amb distintes frases (i 5 eurets) fou allò únic que nosaltres aportaríem. No obstant, malgrat no ser “gran cosa” considerava que en aquestes edats és important que els joves se n’adonen del que significa un comportament moral. Respecte els valors, considere que molts valors són relatius però alguns permaneixen i haurien de ser universals. Organitzacions com Intervención, ayuda y emergencias fan que la teoria moral es convertesca en una realitat física. Una pregunta què faria als polítics: Es necessària la filosofia? La conscienciació moral i la reflexió són aliats de la humanització i aquesta, tal i com bé diu Fernando Savater en un dels seus articles: no forma part de la condició biològica de l’ésser humà. Com deia Aristòtil: “l’home és un animal racional”, això està clar però si no cultivem aquesta racionalitat, aleshores caldria escoltar les paraules de Thomas Hobbes: “l’home és un llop per a l’home”. Les lleis educatives són molt més significatives del que pensen els nostres representants polítics.

Sergi Pascual Tur
Filòsof i Escriptor