El substantiu “crisis” ha estat molt en boca de tots nosaltres aquests darrers anys. Realment estem molt preocupats, uns guanyen molt menys, a d’altres ens resten del nostre sou, moltíssims es queden sense feina. Curiosament sempre atribuim la culpa als nostres representants polítics, és la mania humana: sempre ens excusem de les nostres responsabilitats en els altres. Està clar que els polítics ens representen i tenen com obligació lluitar per traure’ns d’aquesta situació. No obstant, la democràcia dóna un gran marge a la llibertat amb la qual construim el nostre món. Algunes eleccions ens han portat a l’actual situació de crisis.
No fa tant compràvem compulsivament. Ens compràvem una casa, un bon cotxe, una moto, tot això amb els diners del banc. No cal ser massa llest per saber que la meitat de les hipoteques eren grans càrregues que tard o prompte causarien problemes de salut en les nostres espatlles. Però els humans som així, som animals de costums: volem viure a la moda, caiga qui caiga i coste el que coste. Mai he comulgat amb aquesta idea de mercat que tenim a l’actualitat. Potser ens desviem massa d’allò realment important, allò més sencill.
La construcció, imposible obviar-la. El valor del mercat i de la rajola està per damunt de qualsevol paisatge natural. Paradoxes de la vida: la natura ens dóna oxigen i ens la porta fluixa!. Un dia, caminant per la platja em preguntà un amic francés: “Mais qu’est-ce que c’est ça? Putain, il y a trop de maisons ici”...”Doncs sí Silvain, a València (i també a Espanya) montanya que veiem, montanya que tapem”. Primerament es fan les grans urbanitzacions luxoses i després tracem les vies de comunicació. No ens equivoquem, la crisis econòmica va lligada a la crisis de valors i a la crisis ambiental (entre d’altres). Estaria bé que tampoc descuidàrem aquestes crisis!
No fa molt, vaig entrar al casino del meu poble i allí hi havia un escrit signat per Albert Einstein. Diu algo així com que les grans crisis desperten la creativitat. Fixeu-se i veureu com té raó: consumisme i creativitat solen xocar...Personalment m’inspire molt més quan no tinc pensaments materialistes al meu interior. Encara que per no tenir pensaments materialistes, cal tenir algun duret a la butxaca. Molta gent s’ha apretat els pantalons i han calculat estratègies minucioses per poder arribar a la fi del mes. Alguns han descobert inclús els artistes que portaven al seu interior: pintors, escultors, obrers, cambrers....La crisis ens ha ajudat a traure eixes capacitats que es trobaven completament anestesiades al nostre interior.
El mode d’afrontar la crisis clarament està en la perseverància i la insistència però també en allò més simple: la paciència, l’alegria i la bona voluntat. Certa dosis d’humor no ve malament en aquests moments tan durs. Em venen al cap imatges encadenades d’un home molt estimat al meu poble. El recorde amb el seu cabaç penjat a l’esquena i xiulant cançons d’Antonio Molina o Juanito Valderrama pel Carrer Llibertat (el carrer de màxim aforo de Riola). La situació no era per tirar coets, eren moments molt durs. A mode humorístic es comentava pel poble que un dels 3 fills es menjava mig caldero de 8 persones “en una sentà”. Imagineu-se les peripècies que havia de fer aquell senyor (i la seva dona) per alimentar eixes tres boques. Però ell, sempre content i amb bona voluntat: “Mi carro me lo robaron, anoche cuando dormía!!” Ah, per cert, tinc alguna dada més, aquest home va prestar el servei militar amb Vicent (El Sereno), Demetrio (El conill) i el senyor Llopis (del Bar Llopis de Sueca). Ells el varen coneixer en periode de joventut. El senyor Lluís Merino, també l’ha conegut i molt...
Doncs bé, Ja han arribat altra vegada les festes en honor a la nostra patrona Santa Maria la Major. Juanlu conta amb mi: Jo enguany vaig a la cordà! M’agradà la naturalitat amb la que tractares els meus alumnes: “el perill no està en el coet sino en l´ús que fem d’ell així com també en les mesures”. Tens tota la raó, tot joc té unes regles, si es segueixen les regles i aquestes van millorant-se, el joc no té perquè acabar.
Bones Festes Riolencs.
Sergi Pascual Tur
Professor i columnista
No hay comentarios:
Publicar un comentario