viernes, 25 de noviembre de 2011

ALUMNOS DE PRIMERO DE BACHILLERATO

Cuestión optativa

“El hombre es absolutamente libre. Pero esta libertad no es un don, sino que el hombre se halla condenado a ella, condenado porque para que la libertad sea plena libertad, no puede haber nada enfrentado normativamente al hombre, ni fe en Dios, ni verdades, ni valores”

¿Qué quiere transmitirnos Sartre con esta frase? ¿Estás de acuerdo?

*La cuestión tendrá que llegar al blog antes mañana a las 14h. No se publica inmediatamente, sino que tiene que ser moderada por el profesor. ¡No os preocupéis si no sale directamente en el Blog!


domingo, 23 de octubre de 2011

LA TERNURA. DEDICAT A UNA AMIGA....



Ha estat interessant dialogar amb els meus alumnes sobre el valor de la Ternura. Alguns el confonen amb amistat, amb pena, inclús amb la pietat o l'amor. Res d'això, la Ternura és altra cosa ben distinta...


La Ternura podria definir-se com el carinyo, l'amabilitat i l'amor que es sent i es demostra de cara algú, generalment de la nostra especie. Als alumnes d'ESO els vaig posar l'exemple d'una dona que està al parc amb la seua filla. La xiqueta menja un gelat de fresa quan, de repent, arriba una altra i li l'arrebata. Angoixada, se'n va corrents cara la mare plorant desesperadament. La mare, abraça a la seua filla i li diu:


- Carinyo, no passa res, eixa xiqueta té fam.


Evidentment, la mare ha tingut l'empatia suficient per comprendre la situació. Ha sigut capaç d'observar la realitat des d'una bona perspectiva (la més neutral, posiblement). Ha pogut comprendre que aquella xiqueta i la seua familia atravessen greus dificultats per poder arribar a la fi de mes. Açò és la ternura, que no consisteix en sentir pena, sino en empatitzar i posteriorment actuar en conseqüència. Sense acte, podríem afirmar que no pot haver ternura.


Si tornem al cas anterior. La mare no sent pena sino que ha exterioritzat l'empatia i no ha renyit a la xiqueta que ha comés la infracció, com tampoc a la seua mare per haver-ho consentit i posteriorment no haver-li renyit. La mare tampoc sent amor, ni amistat, tampoc carinyo, doncs no coneix de res a aquella familia: ni a la mare ni a la filla. Sent Ternura, no solament per la seua filla sino també per l'altra xiqueta, totalment desconeguda.


Un tema interessant és si aquesta empatia és innata i natural a l'ésser humà, o si més bé, es tracta d'un sentiment aprés en societat. Sóc dels que pensen que no té sentit defensar que l'home és egoista o altruista per natura. L'home té, en la seua dimensió natural, un poc de tot. Si hagués de competir, té un egoisme imprés de serie i si ha de compartir té un altruisme també natural. Veient la pel.lícula Náufrago podem entendre la necesitat humana de relacionar-se, de tenir algú al seu costat, de sociabilitzar-se...


El valor de la ternura és un valor imprescindible per viure en societat. Sempre parlem dels grans valors: llibertat, igualtat, democràcia...Però no hem oblidar aquells valors que malgrat ser prescindibles per a la convivència política, són essencials en les nostres relacions diàries interpersonals.


Es sorprenent la capacitat que tenim els éssers humans per a aprendre. Els valors no es tenen, els valors es creen, es treballen, s'eduquen i per poder fer tot açò, calen recursos. Ha de ser desde la familia i des de l'escola on hem d'educar amb valors. Si els pares apenes estan a casa i els professors cada vegada tenim menys recursos, què podem fer?. Posiblement siga el que interesse, quanta raó tenia Plató amb el Mite de la caverna: els humans som cavernícoles i ens enganyen com volen. Recorde aquell diàleg entre Sócrates i Glaucó: " G- I quins presoners més extranys que dius?... S- Semblants a nosaltres!

domingo, 16 de octubre de 2011

ACTE MORAL I LLIBERTAT

En filosofía moral considerem un acte moral quan està fet amb bona voluntat (també enteniment), amb llibertat i responsabilitat. Un acte moral és aquell que desde la bona voluntat no pretén buscar el bé indidual al preu que sigui, sino que sempre evitarà el mal de la resta de ciutadans.


S'entén perfectament que si un acte no és lliure no pot ser un acte moral. També s'entén que si una persona no és lliure no es deu sentir responsable perquè ell no ha pres la decisió d'actuar d'eixa manera. Llibertat i responsabilitat són conceptes que normalment s'interrelacionen.


Suposem el cas d'una parella que es divorcia i com a conseqüència, els fills ho passen molt malament. Si suposem que la separació és deguda a una infidelitat per part del marit, s'entén que la xica no té cap responsabilitat sobre el dolor dels fills. No és ella la que ha comés la infidelitat, per tant no es pot sentir responsable d'aquest dolor. No obstant, ella continuarà tenint responsabiliats, inclús es questionarà si en el seu moment no va cumplir amb les seues responsabilitats com a parella...Però finalment, si vol ser feliç haurà de passar pàgina evitant preocupacions. A fi de comptes, aquesta és la finalitat de tot ésser humà: ser feliços.


Tampoc podem otorgar moralitat a un acte fet desde la inconsciència o l'enteniment danyat. Un malalt esquizofrènic o bipolar (que no segueix el tractament indicat) podria actuar malament pressionat per la seua enfermetat. En aquest cas és difícil otorgar responsabilitat a l'individu. Acàs és responsable un psicòtic de creure que volen matar-lo? Acàs ha elegit per voluntat pròpia defensar-se d'aquell que el persegueix?


Ser lliures i responsables no és cosa fàcil. No obstant, jo em pregunte: normalment som lliures? Això és el que tots solem pensar, sobretot en els temps que corren de democràcia. Potser siga aterrador, però hi han moltíssimes tesis deterministes que neguen la llibertat de l'ésser humà. També hi ha pensadors indeterministes. Jo m'incline a pensar que estem condicionats per molts aspectes, encara que aquests no ens determinen sino solament ens limiten. Ara bé, em pregunte: Estava determinat a pensar com estic pensant? Acàs sóc lliure de pensar així? Difícil pregunta.

viernes, 7 de octubre de 2011

INTERESANTE POEMA


Hoy hemos estudiado el siguiente poema en Lengua de Segundo de ESO.

Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!


La clase ha resultado interesante. Nos hemos hecho las siguientes preguntas:
- ¿Uno puede estar desenamorado y sentir lo que siente el poeta?
- ¿Es posible rehacer tu vida y continuar sintiendo lo que siente el poeta?
- ¿El poeta está enamorado?
- ¿Qué quiere decir el poeta cuando dice: "esas no volverán"?
- ¿Qué sentimiento siente el poeta?

miércoles, 21 de septiembre de 2011

MENT SANA IN CORPORE SANO


Molts de nosaltres alguna vegada ens hem plantejat perdre uns quilets acumulats per la bona vida o la inactivitat física. Es important comprendre l'ésser humà i reflexionar sobre els motius, les causes i les conseqüències que tenen plantejar-se aquesta sentència: He de perdre pes! o He de posar-me en forma!

L'ésser humà en els seus orígens prehistòrics, caminava contínuament per aconseguir la seua subsistència. L'homínid havia d'aconseguir una presa, devorar-la i compartir-la amb els seus. Hi ha proves suficients que justifiquen l'època nòmada i sedentària de la subsistència. Al Paleolític l'home caminava i corria moltíssim i ho feia generalment descals, sense sabates. Ja sabeu que no existien les Nike i tampoc existien les Reebok, ni tampoc les Adidas. Puma tampoc hi havia, alguna fera sí que hi havia, totes elles en el seu estat natural, com l'home mateix.

L'altre dia em vaig trobar amb un amic Robert pel carrer. Robert em comentà sobre la manera que tenien els prehistòrics de caminar. Curiosament ho feien diferent a nosaltres, xafaven la planta del peu, nosaltres solem xafar més el taló, hem cambiat la manera de caminar i de córrer. A més, jo em plantege: Caminem el suficient? L'ésser humà i els seus orígens estan fets, deia Robert, per caminar i per córrer. Si observeu estudis de la prehistòria comprovareu que apenes hi havia obesitat i menys encara obesitat mòrbida. Bon senyal, no? Les clíniques estètiques i narcotraficants del cos no existien, no feien falta.

La nostra biologia va encara més lluny. No sé si haureu sentit parlar de la serotonina, un neurotransmisor que s'encarrega de la felicitat. Hi ha uns medicaments receptats per a persones que o bé per causes accidentals o bé de manera crònica necesiten medicar-se per ser mínimament feliços. L'altre dia vaig contemplar com una professora de la universitat, Carmen Cubell, insistia en la recurrència que tenim els humans d'acudir a la psiquiatria. La professora feia referència al llibre Más Platón menos prozac. No obstant, jo em pregunte: La senyora Cubell coneix el problema que algunes persones tenen amb els neurotransmisors? Acàs no coneix les causes biològiques i no solament medioambientals de les malalties mentals? No és "moco de pavo", algunes persones ho passen molt mal i necessiten obligatòriament seguir unes pautes rutinàries de medicació. Amb la medicació s'aconsegueix equilibrar els nivell de serotonina i d'altres neurotransmisors. No m'agradà gens la seua intervenció televisiva, no pense que els humans busquen la manera més fàcil de ser feliços, posiblement siguen els mecanismes de poder els que ens manipulen i ens teledirigeixen cap a un món totalment artificial i aniquilador de valors.

Caminar, fer bicicleta, anar al gimnàs, tot això ens farà segregar endorfines (entre d'altres coses més), Les endorfines són petites proteines que s'estimulen a l'hipòfisis. Quan fem esport la hipòfisis (situada al cervell) és estimulada i es segreguen endorfines. Es d'aquesta manera és com arribem al benestar mental i físic. De segur que tots hem experimentat la sensació que se'ns queda quan sortim de la dutxa després d'una bona sesió esportiva. Relaxant, veritat?

L'alimentació també és important. El Calci, la Vitamina C, el triptòfan, el magnesi i el Potasi són sumament importants. No es tracta de fer un estudi biològic de tots aquests nutrients. Solament vos faré una pregunta: Veritat que vos cambia la cara quan vos cuideu en l'alimentació? L'alimentació rica en grasses és especialista en anestesiar la nostra vitalitat. Ja sabeu, cal menjar bé, a València tenim la dieta Mediterrànea, no cal anar massa lluny: bona cosa de brossa i fruita...

No hem d'oblidar l'ambient que gira al voltant de tot açò: amics, familia, treball...L'ambient és determinant perquè actúa com a col.laborador o enemic del benestar final. De vegades tenim la posibilitat de triar i el.legir un camí o un altre. Està clar que tots els camins acaben ensenyant, però ahí hem d'estar nosaltres per el.legir allò que considerem millor. L'aventura dependrà de les nostres el.leccions i les el.leccions dependran de les nostres decisions. Les decisions vindran molt determinades per la situació que ens envolta i la situació no sempre es pot triar. Posiblement calga que ens relaxem, però no obstant, també cal actuar. Actuar és triar!

jueves, 1 de septiembre de 2011

ENS N'ANEM A LA RÀDIO...



Hola amics;

Simplement comunicar-vos que demà día 2 de Setembre a les 17:00h em fan una entrevista a swing radio. Porte un temps escrivint un llibre i comentaré alguna cosa al respecte. A més, també presentarem el pròxim programa de ràdio Café Filosòfic que els nostres alumnes de Batxillerat realitzaran durant el Primer Trimestre.


EMISORA:



(Canal principal).


Hora: 17h.

domingo, 21 de agosto de 2011

RATÓN CONTRATACA

Fa quasi tres anys, un bon alumne em motivà per a que escriguera un article sobre la festivitat taurina. Aprofitant que els alumnes s’interessaren per aquesta temàtica, m’hi vaig llançar amb el títol de Bous a Algemesí, tot centrant-me exclusivament en la modalitat de la correguda de bous.

En aquesta ocasió m’endinse en el món taurí empentat per la polèmica de la setmana protagonitzada pel bou suecà Ratón. Com més gent mata, més “caché” té, coses d’aquesta paradoxal festivitat. De fet, a Xàtiva, l’animal s’acaba de cobrar la vida d’un jove algemesinenc de 29 anys (amb una discapacitat del 65% i segons sembla, amb unes copes de més). A Canals inicialment es presentava com a reclam indiscutible per a la fira de Setembre d’enguany (“A punto de retirarse de las plazas puede ser la última oportunidad de ver a Ratón en acción...”). Després de la tragèdia, les autoritats municipals han reculat; el proper 24 de Setembre reapareixerà però ho farà a mode d’homenatge i evitant qualsevol contacte amb els humans. A Sueca, després d’una reunió extraordinaria i matinal, s’ha confirmat la seua participació el proper 10 de Setembre, això sí, extremant també les mesures de seguretat i com ha transmés l’alcalde de la població Salvador Campillo: “l’exhibició es reduirà a “uns quants minutets i ja està..”. No oblidem però, que els riscos i els beneficis econòmics són tots per al ramader; quan està Ratón la caixa s’ompli ja que la seua cotització és deu vegades superior a la de qualsevol altre bou.

Permitiu-me que torne a les corregudes, no ho puc evitar, em recorden als gladiadors de l’època romana, l’escenari és similar però la diferència està en que en el primer cas no es tracta de dues persones obligades a lluitar en igualtat de condicions sino d’una persona completament armada amb un animal fort però totalment desprotegit. Alguns juncaleros diran: la balança està igualada i el “torero” és un mestre que arrisca la vida davant d’un animal ferotge i perillós. Però si la vida és el valor més important per què no s’aprecia un poc més? No oblidem que el destre no treballa en solitari sino que sempre disposa d’una quadrilla: banderillers i picadors que ajuden en la faena, que és com ells anomenen a la salvatjada sanginària que propicien a l’animal.

Molts consideren la festa taurina com un art. Si entenen com a art el domini d’una tècnica, està clar que és un art com també ho seria (per analogia) un assasinat d’eixos del CSI. Però si entenen que s’està fent una salvatjada amb l’animal, potser s’haurien de repensar l’afirmació inicial. Alguns encara justificaran aquestes bestieses tot dient que hi ha animals genèticament predeterminats per a la plaça. Un argument similar es tenia dels humans en temps de Hitler, quan consideraven als jueus com una raça inferior sobre la qual es justificava la tortura i l’extermini. Ara que també es parla dels drets dels animals i dels drets medioambientals, seria el moment oportú per a redefinir el concepte “d’animal” o pot ser caldria, senzillament, posar-hi una clàusula on s’explicitara “l’excepció dels bous confirma la regla”. De no ser així hauríem de replantejar-nos una redefinició de l’home com “animal irracional”. Em sorprén com molts justifiquen la seva insensibilitat acudint a la tradició: “això sempre s’ha fet i és la festa espanyola” Què no escolteu com brama? No veieu la sang? Es qüestió de reeducar la mirada!

En aquell article Bous a Algemesí em vaig limitar a exposar les distintes opcions sense decantar-m’hi massa, ja que tenia plena consciència del valor cultural que tenien els bous per als habitants d’Algemesí i, concretament, per als meus alumnes. Però després d’haver analitzat el tema amb ells, pensant en el bé dels animals i sobretot en el bé humà, em resultaria imposible trobar arguments sòlids que em portaren a defensar aquesta festivitat taurina.

Alguns diran que els bous al carrer no són com les corregudes, que als bous al carrer no es maltracta els animals com a les corregudes, que existeix el factor risc, de la mateixa manera que passa amb l’arxiconeguda cordà, on sempre hi ha un porcentatge real de perill. Però si el que asisteix és major d’edat i ho consent, no es pot fer absolutament res. Al meu poble ja és històrica la frase qui no vulga pols que no vaja a l’era. Des d’aquesta perspectiva, doncs, em plantege diverses qüestions: com controlem si el que entra a la plaça va begut? Posem un control d’alcoholèmia i una patrulla de la Guàrdia Civil? I si té una minusvalidesa psíquica? Habilitem una unitat de salut mental a l’entrada de la plaça taurina? El mateix Nietzsche ja ho deia: “l’home està limitat fisiològicament”, tenim els sentits tan “toscos” que mai atraparem la realitat que ens envolta. No obstant, incorporant unes estrictes mesures de seguretat i implantant cursos obligatoris de formació per als participants, la responsabilitat recauria més sobre l’individu. Ja està bé de veure gent passejar-se davant del bou com si estigués al Grand Prix!

El futur de Ratón no dependrà ni de les decisions municipals ni del seu propietari Gregorio de Jesús, propietari del bou, sinó de la limitada vida laboral de l’animal. Qualsevol empresari ganader aprofitaria al màxim el moment de vacas gordas. A més, ara es vendran bancs de semen -fins i tot ja s’està parlant de clonació-, es fecundarà i s’obtindrà una descendència forta i conseqüentment perillosa. Com seran els ratolinets? Cregueu que aquesta festa mereix la pena? Es posible conservar la tradició evitant la tragèdia? Es millor erradicar aquesta festivitat? Considereu una irresponsabilitat la decisió presa a Sueca i a Canals? Vos convide que respongueu vosaltres; això sí, feu-ho sempre des de la racionalitat i amb espèrit crític. Perquè al cap i a la fi, quanta gent hi manté rígida i intacta la seua tesis sense haver invertit ni tan sols cinc minutets del seu temps a reflexionar sobre el que pensa? Ja ho deia Kant: “Es tan cómode ser menor d’edat”.

viernes, 29 de julio de 2011

CAMÍ DE SANTIAGO...

En primer lloc m'agradaria agrair a tots aquells que m'han trucat felicitant-me sobre l'entrevista realitzada ahir a Ràdio 9. Ja sabeu que la temàtica era: Què significa per a tú el Camí de Santiago?

En primer lloc, vaig explicar algunes qüestions tècniques: En què consisteix? Què significa? Quines etapes hi ha? Com són els albergs? Què es necesita? Concretament em vaig centrar en el Camí Francés que és concretament el que enguany m'ocupa. (Desde Roncesvalles fins a Santiago)

La meva intervenció fou prou extensa. Hi havia molts temes que volia desenvolupar. En primer lloc; la potenciació dels valors morals. Al Camí, s'exalten tots aquells valors que tan en detriment estan en la cultura actual: la solidaritat, l'amistat, la confiança, el coratge, la superació, la llibertat....No existeix la competitivitat, fer el camí no és cap competició, més bé és una experiència un tant mística. Hi ha gent que competeix i que desde el primer dia porta ampolles als peus, això no és recomanable, cal escoltar la natura i escoltar-se a si mateix.

M'agradaria resaltar un altre aspecte interessant. Vivim un món no solament de crisis econòmica, sino també de crisis de valors (tal i com acabe d'explicar), no obstant també vivim una cultura malalta. La nostra societat està malalta: tenim prejudicis, pors, estrés, ansietat, depresió...Les consultes psiquiàtriques estan completament plenes, no cap ningú més....Què ens està passant? Com actuen els professionals? A Espanya tenim molts grans professionals en Salut mental però segurament, gran part d'ells són massa cientificistes. Existeix una corrent de psicologia nomenada humanisme, inaugurat per Karl Rogers. Doncs bé, al Camí es segreguen totes aquelles hormones que donen les famoses "pastilles de la felicitat".L'esport, la natura, el diàleg, tot això pot ser, la clau per trobar la felicitat.

M'agradaria motivar a tots aquells que desitgen retrobar-se. Al Camí aconsegueixes "l'autenticitat": Quantes persones no fan més que voler viure aparentant el que no són? El camí, és un bon moment per trobar-se; una experiència inoblidable. Podeu estar tranquils, al camí no es sentireu sols, podeu començar sols, però al final trobareu un grapat de gent relaxada amb la que podreu parlar si voleu i sino, caminareu i parlareu amb la natura que tampoc està tan malament. Allò més important és que parles amb qui tens ganes, el cansanci i l'experiència porta a això. En societat hem d'aguantar a gent que no ens traguem...

En aquest moment, vos deixe. Vaig a menjar fruita i a dormir. Demà, a les 5:30 del matí he d'estar en peu. M'agradaria arribar a Finisterrre. Ja sabeu: la fi del món, la fi de la terra. Al segle IX encara no s'havia descobert Amèrica i es creia que no hi havia res més. Els peregrins arribaven allí i s'aturaven. La tradició diu que cal cremar les botes, hi ha gent que tira la bossa a l' aigua. Ja sabeu com sóc, no sóc massa de tirar, la guardaré per al pròxim any o per a l'altre.

jueves, 7 de julio de 2011

GRÀCIES, GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES....


El proper dimarts me'n vaig a fer el Camí de Santiago. He optat pel camí que Surt d'Oviedo fins a Santiago (Camí Primitiu). Aproximadament són quinze dies caminant. Estaré absent del blog i de les xarxes socials durant un mes aproximadament. Aprofitaré per fer esport, conéixer pobles, parlar amb gent nova, escriure, prendre el sol, reflexionar i supose que moltes coses més, algunes de les quals compartiré amb tots vosaltres. Espere que passeu molt Bon estiu. Només arribe, vos promet contar-vos anècdotes o sensacions viscudes. Vullc aprofitar també per agrair també a tots els lectors del Levante el Mercantil Valenciano, alguns ja sabeu que torne a escriure després de dos anys absent. També comence un nou projecte amb la Revista Auriga (Barcelona) a la qual també vullc agrair-li el seu interés pels meus textos especialitzats en filosofia clàssica. Gràcies també als meus companys, a la meua familia...

Vos deixe amb una frase d'Einstein que vaig veure l'altre dia pegada al tabló de la biblioteca de la Facultat, espere veure comentaris només torne.

"Las mentiras más crueles son dichas en silencio". Una veritat evident, sí senyor....

martes, 28 de junio de 2011

NO TINGUES POR JAUME

Anna és una jove estudiant de Segon de Batxillerat. El seu xicot és 4 anys major que ella. Carles és un xic molt atractiu físicament, encara que un poc materialista. Anna passa un temps dubtant sobre els seus sentiments de cara ell i finalment decideix deixar la relació. Realment, està madurant i se n'adona de que no està enamorada. Reprén una bonica amistat amb el seu company Manel. Manel té 17 anys, canta en un grup de rock, és una persona molt tranquil.la i interessant. La creativitat del jove Manel fascina moltíssim a la jove protagonista. En el moment en que coneix la malaltia del seu professor Jaume, es dedicarà molt a ell ajudant-lo a ser més valent i a concebre la vida des d'una altra perspectiva.

sábado, 25 de junio de 2011

TELEVISIÓ INDIGNANT


El passat divendres anàrem a dinar al casino Lliberal d'Algemesí, alumnes de Primer d'ESO i professors passàrem una estona agradable. Realment cal acompanyar els nanos, no solament en l'educació sino també en l'alegria festiva de que s'acaba un altre curs. Aprofite per donar-los les gràcies, doncs estagueren fins les 15:15h esperant-nos.

La meua companya Ana Ferrús ens comentà una curiositat que aparegué en Tele 5. Aquesta setmana ha sortit una tal Maria Mora, una "madame" de senyoretes de companyia. Afirmà rotundament que ella anava sobrada i que: "lo que yo gano hoy por estar aquí muchos de vosotros tardaréis toda vuestra vida en ganarlo" Com veieu, aquesta afirmació és fortament agressiva, burlesca, intimidatòria, violenta...Entre nosaltres, pensàrem que el públic hauria d'haver-se llançat sobre ella. Jo, personalment em vaig imaginar aquella escena final del Perfume en la que el protagonista es llança sobre si el perfum i la gent se'l menja sense deixar ni un tros de les seves entranyes. El meu company Daniel Gómez, amb la seua expressió: "Mon dieu" mostrava perplexitat quan Ana i jo li comentàvem el funcionament del Salvame Deluxe: "tots ahí picotejant i diguent barbaritats d'altres persones". Comentàrem també el personatge de Lorena Garcia en la serie televisiva Aida, Lorena és imitada per moltes de les adolescents espanyoles. No obstant, és una série fantàstica que enriqueix a tots aquells que la segueixen. Dani, t'aconselle veure-la, et riuràs una estona..Ja saps: "riu-re's és tan sa com córrer!". El personatge de Mauricio és genial!

Tornant a l'afirmació de la "madame" podríem reflexionar. Es preocupant la situació contradictòria en la que vivim actualment. Per una banda, la situació de crisis actual que sobreentén el valor de l'esforç i de l'esperança que es precisa en l'actualitat. Per altra banda, una televisió en la que es ven un model de persona superficial, absurde, i incompatible amb la situació que vivim en l'actualitat.

Les declaracions d'individus com aquest embruten les ments dels nostres joves. Uns quants ninots televisius, alardegen d'allò que tant costa d'aconseguir. No obstant, sempre quedaran les classes d`ètica i filosofia en les que explicaré la moral kantiana, la intenció moral, l'ètica aritotèl.lica...Mentrestant, els nostres representants polítics van eliminant recursos a l'educació. El mite de la caverna de Plató s'aplica una vegada més a l'actualitat: No serem víctimes de la ignorancia? No interessarà al poder polític i/o econòmic que sigam ignorants?

El senyor Joan Fuster, en un dels seus assaigos de Sagitari parla de la televisió i ens diu que hem d'aprendre a "no mirar-la obedientment". D'aquesta manera aconseguirem -pensa Fuster- veure la televisió inclús com "una font de comicitat". Jo afegiria, per què no transpasem la indignació a les programacions basura? Allò que diu Fuster està bé, però mentre existesca audiència existirà emisió. Crec que és el moment d'aniquilar aquestes programacions basura? M'ajudeu?

jueves, 16 de junio de 2011

ELS PREJUDICIS I MON PARE

Els prejudicis són els judicis que emetem sense coneixer algú o alguna cosa. Moltes vegades hem escoltat: "els alemanys parlen agressiu" o "els italians parlen romàntics" o "els valencians són uns festers" Evidentment, els humans som conscients que són afirmacions errònees, nascudes de la situació en la que ens trobem. No cal entrar en detalls però simplement podríem fer referència a obres de Shakespeare, el romanticisme aconseguí el seu màxim esplendor a l'alemanya del segle XXI. Al segle XVI, tenim una gran col.lecció d'autors i obres romàntiques a la literatura catalana. Els valencians podem aparentar "bastos" però realment tot són prejudicis, solament cal anar a autors com Teodor Llorente. Al segle XVI, la nostra llengua va renàixer gràcies a l'interés per la nació, la natura, els orígens, la llengua, acàs tot això no és romàntic?



No obstant, no ens hem de conformar amb la postura de que resulta inevitable tenir prejudicis. Potser sigui inevitable tenir prejudicis, però resulta molt constructiu fulminar aquells que no són saludables i que a més de crear problemes als altres, també ens creen problemes a nosaltres mateixos. Hi ha persones que prejutgen sense conéixer, i ho fan amb la intenció d'autoafirmar allò que pensen (de vegades inculcat). Inclús hi ha gent que demana opinió a persones de les que ja coneixen la resposta que els donaran amb antel.lació, d'aquesta manera també s'autoafirmen i els puja el ego. No sé si m'explique, però si demanes opinió a gent del Partit Popular de la Crisis posiblement et dirà que la culpa és del PSOE. Si li preguntes a algú del PSOE et dirà que la Crisis és una qüestió Universal i Mundial. Qui té raó? Potser no existesca i que tot siga qüestió de perspectiva. No obstant, resulta intel.ligent escoltar a tot el món.



Persones com Sócrates fan falta en aquest món. Sócrates mai etiquetaba, parlava amb tot tipus de gent independentment dels seus origens o de la seua classe social. Es molt significativa la seua frase: "Sols sé que no sé res". D'aquesta manera obra amb humiltat i amb predisposició d'obrir un diàleg amb qualsevol persona (dialèctica socràtica). Ara me n'adone del pare que vaig tenir, mon pare sempre em deia: "Totes les persones valen igual, les riques i les pobres, allò important és la persona". Ara me n'adone de quanta raó tenia, hi ha gent que és educada amb uns prejudicis i inculca els mateixos prejudicis als altres. Gràcies pare per presentar-me aquest món desde la llibertat i la responsabilitat, gràcies per haver-me donat la posibilitat de ser imperfecte, d'equivocar-me, de caure'm, d'alçar-me, de cagar-la una i altra vegada, gràcies....Acàs això no és normal en una edat jove? Gràcies pare...





Os aconsejo ver el siguiente video. Es un claro ejemplo de lo que nos suele suceder cuando prejuzgamos:

http://youtu.be/fcT0i4KDYDU

viernes, 10 de junio de 2011

DEDICADO A MIS ALUMNOS DE SEGUNDO DE BACHILLERATO

Me gustaría mandar un mensaje de ánimos a mis alumnos de Segundo de Bachillerato. Tranquilos, esto ya se acaba. Estoy pensando en vosotros todos los días. Dentro de poco ya estaréis relajaditos y en la playa.

Espero que os acordéis de vuestros profesores. Siempre os recordaremos. Un abrazo y ÁNIMOOO

lunes, 6 de junio de 2011

CRÍTICA AL FANATISMO DE ROUSSEAU

Es interesante la crítica que realiza Rousseau al fanatismo. Concretamente la realiza en la parte 5 de La profesión de fe del vicario saboyano (perteneciente al Emilio) aunque se ve venir a lo largo de toda su obra. El problema está en que gran parte de los integrantes de la religión revelada son considerados fanáticos. La crítica se realizará pues tanto a la religión revelada como al fanatismo religioso. Para entender esta crítica, es preciso explicar en qué consiste su postura teista, en qué consiste la religión revelada y analizar detalladamente todos aquellos aspectos que son fuertemente criticados. Evidentemente, esto hay que entenderlo dentro de un contexto ilustrado y partiendo de la base que Rousseau es un autor capaz de ver las aristas puntiagudas a la ilustración; hay aspectos que deben una reconsideración.

La religión de Rousseau es una religión de los sentimientos. Rousseau, sin eliminar la razón dará un protagonismo a los sentimientos (la voz del corazón). Este protagonismo será la causa de que consideremosla religión de Rousseau como una religión moral, una propuesta religiosa moral. El "amor de si" y "la piedad natural" forman parte del orden establecido (nos acordamos del "segundo dogma de fe"). El "contento de si", nos indica cuando hemos actuado bien y el remordimiento cuando hemos actuado mal. La regla fácil es la que debemos seguir si queremos actuar sin romper el orden y la armonía establecida por nuestro Dios. Como ya sabemos, Rousseau defiende la existencia de 3 dogmas que unificarán a todos los que pertenecen a una u otra religión.

¿Qué criticará Rousseau de la religión revelada? ¿Qué opinará el vicario acerca del fanatismo? En nuestro libro se critica claramente la existencia de milagros, del cielo y del infierno. No existe cielo e infierno y si existe sólo existe en sentido terrenal. Nuestra conciencia nos dice como debemos actuar, nuestra conciencia nos premia o nos castiga después de nuestros actos, pero no existe un más allá donde esto ocurra, esto es más bien un invento de los humanos. Rousseau, considerará que incluso la gente más malvada siempre ha sentido alguna vez la presencia de estos sentimientos buenos. Sobre este punto convendría una reflexión: ¿Nuestros sentimientos nos dan una información universal acerca de la moralidad de nuestros actos? A veces no resulta tan rotunda y clara la respuesta...

La religión revelada es egoista y degenera el "amor de si" en "amor propio". Además, la religión revelada no acepta otras propuestas motivo por el cual se vuelve fanática. Rousseau las llamará "sectas". Referente a las liturgias, Rousseau considera que no hay que confundir "la celebración de la religión" con "la religión misma". La verdadera religión es aquella que se nos da mediante el culto al corazón, a través del corazón y no mediante mediadores que alteran su significado y su sentido.

Es muy significativa la presencia de "mediadores" en la religión revelada. Las religiones tienen la tendencia de utilizar mediadores para justificar la presencia de Dios. Curiosamente se utilizan como razones las autoridades que hablan sobre el tema: sacerdotes, pastores, libros importantes, profetas....Cuando se dan cuenta que estas razones no son de peso, entonces acuden a considerarse "inspirados" y creen que es Dios mismo el que les habla y se les revela. Aquello que en principio consideraban razón, ahora pierde su peso..

Os aconsejo algunas lecturas:

http://www.contra-mundum.org/castellano/schultz/Bas_Romant.pdf.

http://apuntesdefilosofa.blogspot.com/2009/01/la-teologa-de-rousseau-segn-russell.html (Bertrand Russell es un positivista (mirar positivismo), un pensador que confia plenamente en la razón. Como es de suponer criticará el papel de los sentimientos para llegar a la verdad)








miércoles, 1 de junio de 2011

SEGURO DE VIDA?

No és la primera vegada que ve un agent de seguros a casa meua. Vaig deixar que em mostrara tota la seva retafila de propostes fins que em digué: "I el de decesos, el tens?". Em vaig quedar petrificat i mentre li tocava l'esquena li vaig dir: "Mira, en primer lloc et felicite per l'eufemisme, però una vegada estiga mort, que més dóna?" I ell em respongué: "Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir" Jo li vaig respondre: "Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro". El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell "seguro de vida". Va fer referència als fills, que si "pediatria", que si "dentista". Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i aquells xiquets que ell observaba fent deures a casa meua eren alumnes i no fills com aparentment semblava. L'home em digué: "Bueno, a nivell individual molta gent se'l fa". Aleshores, el meu cabet es posà en marxa. "A nivell individual? Un seguro? Però què m'aseguren? Una vida eterna?...." Evidentment això no li ho vaig dir, jo sempre amb la cordialitat i guardant la compostura.

Un segur de vida? Quina cosa més curiosa! Què més dóna! Em vaig plantejar si estava seent egoista pel fet de no contractar-me un "segur de vida". Immediatament em vaig enrecordar de mon pare. Ell, mai tingué un "segur de vida", encara que mai en la vida es plantejaren els seus succesors sobre "la dignitat" que mereixia el seu soterrament. Que voleu que us diga, entre familiars ha d'haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Als meus alumnes els vaig parlar d'una pràctica habitual que una tribu australiana realitzava; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar que tú no compartiries les viandes si estigueres en la mateixa situació. Vaig donar per suposat que els meus descendents es farien càrrec de mi si em passara algo, almenys mentre hi hagués una quantitat de diners considerable. Xe quines coses!, inclús quan estàs mort et trauen els diners´!

Una vegada em vaig plantejar (de manera humorística) montar una funeraria. El meu germà i jo, al compàs dels cubates montàvem i desmontàvem empreses, una pràctica habitual en els hòmens quan van algo contentets. Imagineu-se una cridada urgent, sona el telèfon: rinnnnn rinnnnnn, l'agafe i responc: "Funeraria los tres muertecitos, ¿dígame?" Estaria bé una funeraria on es concebira la mort d'una manera completament natural, inclús humorística. Per què tots mudats? Per què tots seriosos? Si total és algo natural, tan natural com menjar o respirar...Fixeu-se els majors; ho veuen d'una manera molt més relaxada, mentre caminen conversen sobre temes agraris: que si cal regar, que si els pimentons no m'han eixit com l'any passat, temes mundans...

Es interessant la postura Nietzscheana i existencialista sobre la mort. Cal concebre la vida com un joc, un entreteniment, un passatemps...I la mort? Ningú ha baixat per contar-nos res...De moment, he decidit quedar-me "desprotegit", tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l'ànima és immortal, que més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja els deixaré jo els diners preparadets.

domingo, 22 de mayo de 2011

L'INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA: EL PARTIT POPULAR


Són les 22:00h, encara no es coneix el resultat electoral. No obstant, les estadístiques apunten a un èxit rotund per al partit popular. Com que aquest blog està bastant enfocat de cara els meus alumnes, pense que mereixen una reflexió personal al respecte.

Actualment vivim en un sistema democràtic. No obstant, tots sabem que és una "democràcia representativa", una democràcia distinta a l'existent en la Grècia clàssica. A l'època clàssica ja hi havia democràcia però aquesta era una democràcia participativa directa. Cal ser conscients que també era restrictiva, quedant exclosos de tota participació les dones, els varons menors de 30 anys i aquells que no eren atenensos o de familia atenensa.

Es bastant curiós com ha anat cambiant el concepte de "democràcia". L'individu no s'identifica amb els assumptes polítics, poc a poc va perdent el seu interés, poc a poc va alienant-se de la seua ciutat, poble o comunitat. Per aquest motiu és una novetat la rebel.lió jove en contra de l'actual sistema polític. La joventut ha de reaccionar! Això sí que és un èxit!

I per què guanya el PP? Cap motiu especial...Jo em pregunte: Per què va perdre fa 8 anys? Tots coneguem la guerra d'Irak i la gran cagada del nostre expresident del govern José Maria Aznar. Una guerra amb la que la majoria no estava d'acord però que decidiren realitzar atentant contra els drets humans: va morir molta gent innocent, també xiquets. ..I ara, per què guanyarà el PP? Per la crisis econòmica. Vivim una crisis econòmica i l'home (tal i com deia Darwin) "lluita per la supervivència", és un instint innat. Com que l'ésser humà pensa, aleshores es planteja: "vaig a canviar de polític i a vore si així tot aquest problema es soluciona"

Cal coneixer l'ésser humà per entendre els motius que porten al PP a guanyar les eleccions. Les persones, per natura s'avorreixen, de fet ho podem comprovar en el nombre de separacions a l'Estat Espanyol (50% de les parelles). Les persones ja no són unipartidistes, ja no segueixen les tradicions sino que s'avorreixen i cambien de xaqueta amb facilitat. Però no solament estan predisposats a canviar de partit, sino que tampoc volen arriscar-se, motiu pel qual existeix un bipartidisme clar (PP i PSOE). Estaria bé que es trencara aquest bipartidisme d'una vegada per totes!

Després de les lectures dels clàssics, em decepciona el panorama polític actual així com també el "modus operandi" dels nostres representants. "La política", com el nom indica, és el estudi d'allò públic, la disciplina que s'ocupa d'allò públic, de la ciutat. Els grecs es reunien a l'àgora i allí dialogaven hores i hores per tractar qualsevol tema d'interés general per a la ciutadania. Què fan els nostres representants? Es llancen pedres i curiosament mai es posen d'acord en res. La crispació política és una autèntica pena! Es patètic veure'ls discutir, hauria de ser obligació que es posaren d'acord quan es tracta de problemes greus per a la ciutadania. Es curiós, com a qualsevol feina ens sentim obligats a pactar i els nostres polítics sempre estan en total desacord. Qui no és fia no és de fiar!

Ara em pregunte una cosa: Qui té culpa de la crisi? El PSOE? Acàs el PP no va fer grans cagades immobiliàries a la comunitat valenciana? Sóc dels que pensen que "la crisis" és un problema que hem creat entre tots i no únicament un partit polític. Un problema mundial que es veia venir ja fa molts anys i que existeix a tots els paissos del món. Hi havia un filòsof (Hegel, crec que era) que deia: "Es la història la que determina el pensament de les persones". Traduït al nostre llenguatge, podríem afirmar: "en funció d'allò que succeeix, la gent vota a un lloc o a un altre."No obstant, com deia Nietzsche, sempre hi haurà camells, ànimes quietes, que obeeixen la doctrina d'un partit sense rexisma. Açò si que és una autèntica pena!

Es pura casualitat que guanye el PP o guanye el PSOE. Els ciutadans, voten influïts per molts factors, però sobretot moguts per la supervivència. Clar està que el prolongament de la jubilació als 67 anys també ha influït i l'alta tasa d'atur...Jo em quede amb allò que han fet molts joves de l'Estat espanyol. Milers de joves s'han reunit en totes les ciutats, reivindicant una major democràcia i criticant l'actual existent. Això sí que és un èxit: la joventut es rebel.la, com a l'època hippie. Mon pare ja ho deia: "quien no llora, no mama". Es preocupant la situació, semblem robots teledirigits, camells obedients, gent que no reflexiona sino que es genuflexiona!



sábado, 21 de mayo de 2011

EL SUPERHOME I LA SUPERDONA.


Cada persona té un model de vida distint, però si ens fixem, solem compartir un mateix esquema, un mateix còdig moral que es concretitza en la vestimenta, el protocol, la correcció...Realment, pense igual que el filòsof alemany Friedrich Nietzsche. Ell, considerava que durant gran part de la història (referint-se sobretot a occident), els humans hem viscut com a "camells". El camell representa l'obediència i la resignació. Aquesta manera de viure provoca cert desencant en l'ésser humà que acaba veient la seua manera d'actuar, com una manera de viure massa convencional, molt poc creativa, poc activa i avorrida. Quanta gent hi ha que actúa convencionalment i de repent, realitza un canvi radical en la seua vida. Deixem-nos de generalitats: quanta gent es divorcia després de molt de temps amb una vida "aparentment" modèlica? Es comenta que quasi el 50% de les parelles espanyoles acaben separant-se.

Nietzsche, realitza un bon diagnòstic sobre la situació actual en la que ens trobem. Els occidentals vivim en la ignorància, ens creem unes convencions i donem per sentat que coneguem allò universalment vertader. Per a què negar-ho, els humans tenim eixe defecte; ens sentim protagonistes en aquesta pel.lícula que és la vida. Sempre ho he tingut molt clar, som l'animal més destructor i autodestructor del planeta terra.


No obstant, estem equivocats. La veritat és perspectiva, cadascú de nosaltres observa el món desde la seua pròpia realitat. La realitat sensorial i psicològica és distinta en cadascun dels nostres casos. Cada persona té una única percepció sensorial, totalment única. A més, tots tenim el nostre món anterior que ens condiciona a la percepció que pugam tenir. La percepció que la gent puga tenir de la meua persona serà distinta en cadascun dels cassos. A més, una mateixa persona experimentarà distintes percepcions de la meua persona al llarg de les nostres comuns biografies.


Tornant a la filosofia de Nietzsche, em sembla interessant tant el seu diagnòstic com la seua teràpia de la situació existent. Cal deixar de ser camells, convertir-nos en lleons i després en xiquets. L'analogia és clarament significativa: el camell representa l'obediència, el lleó la crítica i enderrocament dels valors inqüestionats durant tant de temps i el xiquet aquell creatiu, lliure que pren la vida com un joc i un divertiment. Si ens fixem, Nietzsche no solament realitza una proposta particular sobre la moral i el seu model de comportament, sino que traça una realista història de la filosofia occidental. Dualisme de mons en Plató, Igualació entre món intel.ligible i Déu en l'Edat Mitjana, secularització de la moral en Kant i finalment el nihilisme: època de Nietzsche.


La pregunta seria: Podem viure en un món nihilista? Es posible actuar com el superhome? Nietzsche considera que "el superhome" s'enfronta al "darrer home", aquell que obeeix sense rexismar els imperatius. Entre les característiques del superhome podem destacar: lluita, valentia, consideració del dolor com a part de la vida, instint de superació, voluntat de poder, vitalitat...La pregunta seria: Es possible viure amb el model del superhome? Desvirtuaríem les relacions humanes? Nietzsche considera que l'home ha de ser més "dionisíac" i menys "apolini", l'home ha de seguir més les seues passions, els seus instints, els seus sentiments. Aleshores què seria allò moral en Nietzsche? Allò que és moral per a cadascun de nosaltres! L'home ha de tenir la "voluntat de poder" per a crear el seu propi món, no concebint-lo com un mitjà per aconseguir alguna cosa, sino exclusivament com un joc, un divertiment, un fi en si mateix. Nietzsche recurreix també a l'analogia de la vida com una obra d'art.


A simple vista pot semblar un plantejament utòpic, però Nietzsche és bastant realista. Quan més majors ens tornem, més esclaus de la vida som, més esclaus de les nostres pròpies idees. Els xiquets viuen al dia i s'entreguen completament al present. Un company filòsof em digué l'altre dia: "Sergi, l'ètica Nietzscheana no és posible!" Jo li vaig contestar: Està clar que les convencions són necessàries, però de tant en tant hauríem de ser algo dionisíacs. De fet, els humans hem inventat les vacances...Per què? La resposta és evident: és una necesitat...


Abans d'acabar m'agradaria fer una reflexió sobre la locura i la voluntat de poder. Nietzsche, considera que ens hem d'encarnar en un tipus especial d'home: el superhome. Tornant altra vegada a la veritat com a perspectiva, una persona amb "esquizofrènia" percep la realitat desde un altre punt de vista. Una deficiència en un neurotransmisor neuronal, determina la nostra percepció. Una de les malalties més desconegudes! La qüestió seria ara: Quina percepció és l'adequada? Estic segur que Nietzsche ens contestaria que es tracta de percepcions distintes, a més ens donaria molt bon consell: Mai ens hem de rendir! Som superhòmens! Perdoneu-me les dones: També sou superdones! Rendir-se és de covards i de persones febles!


"La madurez del hombre es haber vuelto a encontrar la seriedad con que jugaba cuando era niño."


Vos deixe ací uns Lynks que poden servir per treballar l'ètica en Nietzsche:



http://www.youtube.com/watch?v=EjJ2T0-eo7w


¿Es posible vivir siguiendo el modelo del superhombre? Mira el video y razona la respuesta.




http://www.youtube.com/watch?v=EdvLNXy_Ll8&feature=grec_index




http://www.youtube.com/watch?v=oAGiPZO-d_Y&feature=grec_index





martes, 17 de mayo de 2011

A MIS ALUMNOS DE PRIMERO DE BACHILLERATO

Podéis responder la cuestión aquí mismo. Espero que aprovechéis y la hagáis correctamente. En las próximas sesiones, se trabajará el comentario de texto. Aprovecho para deciros que el Plan lector continuará a nivel individual. El próximo día tomaré nota del horario de entrevistas personales. Antes de Junio deberán estar todas las entrevistas realizadas. El próximo día os digo la nota de los ensayos, quiero leerlos tranquilamente este fin de semana. Os dejo una cita filosófica para que on animéis en época de exámenes:


"Me puedo caer, me puedo herir, puedo quebrarme, pero con eso no desaparecará mi fuerza de voluntad"


Madre Teresa de Calcuta

domingo, 8 de mayo de 2011

GRANADA, SABE MIXTA y SOY DE CHECOSLOVAQUIA



Després d'arreplegar a Rafa de Cullera i a Jose de Benissa començàrem el llarg viatge cap a Granada. Realment no ens donà temps a visitar res, no obstant, compartiré amb vosaltres alguna de les meues experiències i pensaments.

Es molt atractiu el paisatge tal i com vas acostan-te a Granada: Tot ple de montanyes i Sierra Nevada (encara nevada). Una vegada arribàrem a Granada, em va sorprendre el vestuari dels joves; completament alternatiu. Encara estic rient-me d'aquella conversa que simulà Rafa:

- "Ie, on estàs"
- "Estic regant però ara acabe i vaig".

La gràcia estava en que teníem la sensació de que qualsevol vestimenta era adequada per sortir de festa en aquella meravellosa ciutat. La gent jove caminava pels carrers amb bosses, amb xandal, cadascú amb el seu estil particular. Potser fos el cansansi el que ens va traure eixe somriure tan exagerat. I bé, ja érem a Granada, la ciutat mora... Em vingué al cap la canço: que vaig cantar mentre conduïa: "Granada tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti....Mi cantar, flor de melancolíiiiiiaaaaaa" Vos deixe la versió de Plácido Domingo per a que la difruteu:



Després de dinar, vaig pegar una breu volteta pel centre. Vaig observar que la gent vestia molt elegant. Em donà el temps justet per fer-me un cafenet en una d'aquelles terrases que donen a la Catedral, m'acompanyava la veu flamenca d'una cantant que animava als clients. Vaig fer una fotografia d'aquell moment, que penjaré al passadís de ma casa, vaig comprar una coca (que ja he compartit amb les meues nebodes) i un plat de ceràmica andalusa per a ma mare que deia: "Dale limosna mujer que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada" Evidentment és una ciutat que té una part històrica molt encantadora. No obstant, podria estar molt més néta...

Estagué molt bona l'amanida aquella del dinar i també aquell paté que degustàrem tots els companys. Mateo deia que era de gambes, jo deia que era de salmó. Finalment, per sortir del dubte Mateo li preguntà a la cuinera i res: No era ni de salmó, ni de gambes, sino de pavo. Va estar molt bé conversar amb Francisco i amb Mateo. Mateo em semblà un tio interessant, Francisco un home molt natural.

Un viatge com aquest dóna molt per parlar. Recorde quan vaig anar a Guardamar amb el meu company Enrique Sanchis. Vàrem conversar sobre moltes coses que en el dia a dia no dóna temps per parlar. Tots hauríem de fer algun viatge llarg de tant en tant amb els nostres amics, és una bona teràpia per traure allò que tenim dins i per escoltar els altres...A més, els viatges et donen temps per estar en silenci, per reflexionar, per pensar, per imaginar, per observar, per contemplar....

Una de les converses interessants que tinguérem (tant a l'anada com a la tornada) va ser el tema dels anuncis de la cervessa Mixta. Els vaig contar que hi ha concretament un anunci en el que surt un home ballant i cantant "Si el Checo viene de checoslovaquia, el chaleco viene de Chalecoslovaquia" Com que de manera verbal no es pot plasmar la música, vos deixe ací el video per a que reflexioneu (també val riure's val?). Com veiem, la marca Mixta intenta afectar (i ho aconsegueix) al receptor encara que siga amb coses que no tenen "ni trellat ni forrellat".

Els guionistes Mixta saben molt de l'ésser humà. Els humans necesitem sorprendre'ns, necesitem riure'ns i no és precís que siga amb arguments o acudits racionals. De vegades, el poc trellat, el sense sentit (qualsevol parida) és suficient. Moltes vegades, ens oblidem que no solament som racionals sino que també som animals i necesitem deixar-nos portar. Ens oblidem també de que som persones amb sentiments, amb emocions, que tenim una part no tant racional i dionisíaca arraconada. Els meus alumnes de 4 d'ESO C també gaudeixen dels anuncis Mixta, aprofite per saludar.los.

Els anuncis Mixta poden convertir-se també en referent de les nostres vides. Una vida sencilla i modesta, una vida sense complicacions. Sense enganyar, sense mentides, sense falsetats, un comportament directe..."Sóc el que veus" i res més. Els anuncis Mixta poden ser un referent vital de comportament. Som sencills? Aparentem algo distint? Per què? Ens posem una màscara per viure en societat?

Vos deixe un video per a que contempleu l'Alhambra, una autèntica meravella.

domingo, 1 de mayo de 2011

HEM CONEGUT AL SUPERHOME


Ací em teniu a mi, algo cansadet...
(Escalant una cova falsa al museu)

Avuí hem quedat el meu amic Helios, Yasmina i el que vos escriu a la porta de ma casa amb la finalitat de realitzar una ruta de senderisme. Hem pujat al cotxe i ens hem deixat portar per la intuició, finalment hem arribat a Barx, em semblava un lloc atractiu per veure.

Hem arribat a Barx i hem entrat al refugi d'informació. Tot siga dit, allí dins hi havia dues xiques simpatiquísimes. Es molt bonic trobar-se amb gent així! Només hem començat a caminar hem vist un home al qual li hem demanat consell (els peregrins han de parlar, sino és un avorriment!). L'home ha sigut molt cordial i ens ha explicat la ruta a la vegada que ens acompanyava. Evidentment, s'ha sobreentés que anàvem a fer-la junts...

Fins aquí tot molt bé, l'home ha anat agafant confiança, l'home xarrava i xarrava, un poc massa potser: que si la filla té 7 guitarres, que si ell és un gran executiu, que si l'altra filla té un violí del segle XVII de 12000 euros...L'home parlava i parlava, nosaltres anàvem cansant-nos no solament físicament sino també d'espèrit. Una mirada de complicitat ens sobrava per asegurar-nos que l'home estava siguent un poc massa pesat..

Mai m'ha agradat etiquetar a les persones, però és inevitable: era un d'aquells que parlen, parlen i mai escolten. Que si la coca-cola és roín, que cal ser naturista, que si les plantilles han de ser de tal forma, que si les sabates han de ser de sola dura, que si ell no beu mai alcool...Finalment, hem arribat a una zona xulísima...Un paisatge atractiu; d'allà dalt del Mondúver es veia Cullera, Tavernes, Gandia, inclús ens ha asegurat l'home que també es veia Eivissa.

Hem continuat i el meu amic Helios, ha començat a defensar una postura clarament casallera: "Si home, la casalla està feta de brosses!"...I l´home responia: "Si però amb gran destilació" Ell repicava: "Al meu poble, la casalla és com l'aigua i es beu a "palo seco" " Jo, desde el silenci, he captat el missatge: Helios volia punxar-lo: "Xe, que bo estaria un porquet jabalí a la brassa" I l'home com que era vegetarià no ho veia massa clar...Està clar que l'home necesitava no solament parlar, sino també sentir-se val.lorat: "Tinc 4 pisos" "Vaig a comprar-me un pis en la zona de la Plaça Catalunya" I res, ahí no he pogut quedar-me callat i li he dit: "Vosté és un home molt afortunat" I ell ha repicat: "Jo vaig renunciar a una plaça d'Inspector d'Hisenda...Ahí ja m'ha deixat paral.litzat i ha he pensat: "Menudo fantasmín". Però bé, són coses de la vida, cadascú té la seua història..Casualment no ens ha parlat de la seua dona, potser siga un home que precise estima, carinyo, ternura, a saber...

Hem arribat a una font "Font del Garrofer" on hi havia unes xiques amb un gos. Per cert, el gos es deia Elvis. Ens hem aturat per beure i ens hem sentat una estona...L'home semblava ja un malson, deia que havíem de continuar i que aturar-se era perjudicial...I res, hem continuat fins al lloc on havíem iniciat la ruta...

A l'arribar ens hem acomiadat de l'home i hem entrat al museu d'entrada on hem conegut un poc més d'aquest paisatge...En conclusió, hem realitzat una ruta de 6 km. Hem començat a les 11h fins les 14:00h...Una ruta dolça, molt sencilla per camí i senda fàcil. Algunes escales repentines que et fan sudar...

Com a conclusió, ha sigut un dia bonic, he gaudit dels meus amics i he comprovat una vegada més que el món està a gom a gom de persones que necesiten parlar i sentir-se val.lorades... Finalment, hem visitat el Port de Gandia i ens hem pres una cervesseta...

sábado, 23 de abril de 2011

LES BORGES BLANQUES




Recorde aquell dia en que sonà el telèfon: "Hola, truco de la conselleria d'Educació de la provincia de Lleida, és per comunicar-li que té assignada una vacant a Les Borges Blanques". Aquesta és una gran noticia per als que no tenim "enxufe" i esperem desesperadament un lloc de feina...Una hora després, ja estava de camí, vaig agafar el telèfon i vaig trucar al 11888, informant-me sobre algun lloc on dormir en aquella localitat. Em donaren la referència de l´Hostal Benet, situat a la mateixa localitat. Allí vaig dormir durant un mes, abans de conviure amb la senyora Paquita (que alguns ja coneixeu...).

Curiosament, l'altre dia vaig engegar la televisió i vaig veure com una xica anunciava la seua proposta a l'alcaldia en la seua localitat. Primerament em vaig fixar en la xica, inevitable no fixar-se (anava mig nueta i no estava gens malament) i immediatament vaig veure que el poble i els habitants eren gent de les Borges Blanques, això em va alegrar encara més. En aquest mateix banc on està sentada Maria Lapiedra em vaig sentar jo només vaig arribar a les Borges Blanques, era ací mateix on venia a meditar i realitzava les trucades de telèfon.

Cal dir que les Borges Blanques és un poble molt particular.Molts records: terra de secà, olives arbequines, oli d'oliva, présecs, la zona de les Garrigues, però sobretot les persones. La directora Antonieta Bernat, el meu amic Jordi Ribas, el jove escriptor Ramón Usall, els meus alumnes i els meus amics del poble...

viernes, 22 de abril de 2011

PEDRO CAVADAS. EL CIRUJANO


Pedro Cavadas, és el primer cirugià en realitzar un transplantament de cara. Al 2007va fer el seu primer transplantament en una persona. Abans es va experimentar amb cadàvers i també anteriorment amb animals.

Realment es tracta d´un tema de dignitat. Tenir una cara guarda relació amb tenir una vida digna. Plantejat d'altra manera: és difícil tenir una vida digna sense tenir una cara.

El doctor Cavadas, amb el seu equip i fundació, acudeix 4 vegades a l'any a Àfrica. Realitza intervencions cirúrgiques de tot tipus. Curiosament afirma que és allí on l'home "es troba en el seu estat natural". A fi de comptes, la majoria de la població mundial viu en aquestes condicions.

Benvinguda siga la cirugia plàstica! Benvinguts siguen els donants d'órgans! Benvingut siga el doctor Milagro!

viernes, 8 de abril de 2011

FILOSOFÍA DEL ARTE


La clase que he impartido hoy a mis alumnos parece que les ha interesado. A simple vista, como resulta lógico, ellos no perciben la importancia que tiene la reflexión sobre el "arte" y "la belleza". Hemos comentado el concepto de arte que tiene Platón, así como la tragedia como arte en autores como Aristóteles. Platón consideraba al carpintero como un artista perfecto por el hecho de copiar las ideas, a saber, la idea de mesa. Platón consideraba que la tragedia no podría ser arte por el hecho de resaltar la parte pasional e imperfecta del ser humano. Es interesante como los griegos disfrutaban: viendo tragedias y dialogando, entre otras cosas más. A continuación, hemos reflexionado sobre el concepto de experiencia estética y experiencia sublime en el filósofo ilustrado Immanuel Kant. En este punto, creo que los chavales se han sentido muy atraídos, sobretodo por la idea de sublime.

La experiencia estética en Kant viene a ser una experiencia que afecta a nuestras facultades cognitivas de manera armónica. Además, para que se dé esta experiencia estética es preciso que no veamos el objeto como medio sino como fin en si mismo. Kant, pone el ejemplo de un campo de rosas. Permitidme adaptar el ejemplo: imaginemos que me voy con mi bicicleta y observo un campo lleno de rosas rojas muy bonitas. Me paro, descanso y observo el campo tranquilamente quedándome perplejo a la vez que emocionado. A ésto, Kant lo denomina "experiencia estética". Ahora bien, en el caso hipotético en el que observara las rosas y pensara: "Que bien, estas flores me servirán para enamorar a la persona que más deseo en el mundo". En este caso, estamos tratando al objeto estético como medio y no como fin en sí mismo. Ya sabemos que Kant, utiliza el concepto de fin en el ámbito de la moral: "Trata a la humanidad, nunca como medio sino como fin en si mismo". Como vemos, existe cierta universalidad (almenos en Kant) para hablar de juicio estético o de juicio de gusto. ¿Es la belleza algo relativo? ¿Es universal? ¿Qué tiene de universal? ¿La percepción de lo bello tiene un criterio?

Mis alumnos se han sentido especialmente atraídos cuando hemos comentado la idea de sublime. Con la intención de hacerles la clase más didáctica, hemos puesto como ejemplo alguno de los deportes de riesgo: paracaidismo, puenting...Les ha conmocionado la idea de subida y bajada de adrenalina. En una experiencia sublime se da un dolor y a la vez un placer. Está claro que el dolor y el placer son psicológicos: una misma realidad podría causar dolor en un ser humano y placer en otra persona distinta.

No me gustaría que mi texto resultara una apología de los deportes de riesgo. Esta no es la intención, sino más bien la de educar en valores. El arte, está ligado claramente con la sociedad. ¿Acaso no vivimos muchas veces experiencias sublimes? ¿Acaso no es importante educar en lo sublime? ¿No es algo positivo tener experiencias estéticas o juicios de gusto? ¿Nuestra sociedad fomenta una situación óptima para que se den experiencias estéticas? ¿Acaso hemos descuidado la parte creativa del ser humano? ¿Acaso no hay relación entre arte y moral?

lunes, 4 de abril de 2011

A MIS ALUMNOS DE TALLER DE LENGUA


En primer lugar, felicitaros a todos por la actividad del cuento. La próxima actividad es la siguiente: ¿Qué pensáis de las redes sociales? La redacción me la dejáis escrita aquí mismo, donde pone comentarios...¿A qué es sencillo? Si no os aclaráis (cosa que dudo) me la entregáis mañana a las 9h de la mañana por escrito...La calificación será de cero en caso de no entregarla.
Vuestro profesor, Sergi Pascual

sábado, 12 de marzo de 2011

EL MÓN AL REVÉS


Tots sabem el que ha succeït a Japó, una autèntica tragèdia. Actualment hi ha 10.000 persones que continuen il.localitzades. Es parla d'unes 1000 persones mortes. Les imatges de Japó, concretament de la provincia de Miyagi, mostren un món al revés. Situacions com aquesta o com la ocorreguda no fa molt a Haití, mostren la inseguretat mundial en la que vivim immersos els humans. Molts pensadors han reflexionat sobre el kaos humà...Algunes tragèdies potser formen part de l'atzar, però d'altres tenen la causa en l'ésser humà: L'home és l'esdevenidor de l'home. Som les persones les que hem creat un món amb un pensament únic, sense observar el preu a pagar: l'impacte humà sobre el medi ambient. Quanta raó tenia Sócrates: els humans vivim sempre en l'absoluta ignorància. A fi de comptes, quantes vegades ens informen d'allò negatiu que fem els humans? Molt rarament succeeix açò! Això sí, el morbo que no falle i si és a l'hora de dinar millor que millor...

domingo, 6 de marzo de 2011

CAP AL PALMAR


¡Avuí ha sigut un dia especial! El meu germà Josep Maria i jo hem anat a fer una ruta en bicicleta, el destí: El Palmar. Aquest passeig ha donat per a molt, per a conversar i per a despejar el cap de la sobresaturació setmanal. Només arribar al Palmar m'he enrecordat de Tonet, Neleta, Canyamel, curiosament hem passat per davant d'un bar que tenia per nom Canyas i Barro. A mon pare li agradava molt La Barraca i Canyas y Barro de Don Vicente Blasco Ibáñez. Sempre recordaré aquells diumenges al costat de la ximeneia veient la serie televisiva valenciana. Doncs allí estàvem, el meu germà i jo prenent un tallat...Al tornar, hem vist les barques i altra vegada els ànecs, les garses, digues que sí Josep Maria: Hauríem d'haver pagat 5 eurets per aquest passeig. Bueno, el premi ha sigut autèntic: un esmorçar al bar Xelo de Riola, amenitzat pel gitano de l'orgue...Xe quina trompeta! I amb Isidro allí amb nosaltres, que ara li ha pegat per les llums de baix consum...Tots tenim pardals al cap! Ala, fins l'altra...

martes, 1 de marzo de 2011

A MIS ALUMNOS DE PRIMERO DE BACHILLERATO


Bueno, en primer lugar saludaros y felicitaros por la clase participativa que hoy hemos tenido. La cuestión planteada es la siguiente: ¿Los valores son universales o relativos? Esta cuestión sumará entre 0 y 1 punto más en la nota del próximo examen.

CARACTERÍSTICAS: Al tratarse de una redacción (o disertación) deberá estar estructurada en tres partes: Introducción, desarrollo y conclusión. Ya tenéis el esquema de como se hace una redacción...Es aconsejable hacer referencias a intelectuales. Deberá estar escrito antes de hoy a las 23:00h. La extensión: entre 1 y 2 folios.

RECORDATORIO: Os recuerdo que los Viernes estoy disponible de 15:30 hasta las 18:00h aproximadamente. Es un buen momento para dialogar sobre el ensayo, comentar el libro de lectura, cualquier cosa que necesitéis...

A vuestra disposición

SERGI PASCUAL TUR

lunes, 28 de febrero de 2011

DON MAURO I DON CELESTINO




Ha arribat el bisbe a l'Alqueria; el tio de Don Mauro. Què tremole l'Alqueria i la triomfal Terrasa Géminis. Amaga algo Don Mauro? Com reaccionarà el poble? Espere les vostres reflexions...Pel que fa al dualisme Mauro/Celestino jo em quede amb el segon, molt menys format intel.lectualment però molt més humil, molt més simple i molt més modest...A fi de comptes mon pare ja ho deia: al final allò natural és el que triumfa...

domingo, 20 de febrero de 2011

EVANGELIO DE MATEO


Ha sido interesante la manera como el párroco de mi localidad ha explicado el evangelio de hoy. Me ha encantado! Don Ramón ha explicado la diferencia entre "el ojo por ojo, diente por diente" y "poner la otra mejilla"...Utilizando a los chavales que comulgan este año, ha explicado el significado de la expresión. No hay que odiar al que te odia, hay que amarlo y no amarlo un poco sino amarlo muchísimo, si es posible, hay que rezar incluso por él...El mismo párroco ha reconocido que hay gente con la que se lleva mal a la que le resulta complicado amar, pero lo intenta, aunque le cueste...Esto es importante para vivir en comunidad, para formar sociedad...Posiblemente, vivimos demasiado rápidos, estamos demasiado mediatizados por la cultura del consumismo y la rapidez. El factor "tiempo" está al orden del día, no tenemos tiempo para nada ni tan siquiera para nuestras propias familias...Uno de los problemas, veo yo, es que actualmente nos relacionamos por "asociaciones", una misma persona pertenece a muchas asociaciones y interpreta muchos roles a lo largo de su jornada, algo inevitable...

Evidentemente hay que empezar por aquellos más próximos, pero ésto a veces ni lo hacemos: ¿Cuantas familias no se hablan entre ellos? ¿Cuantas relaciones se rompen? ¿Cuantas separaciones hay? Nos estamos deshumanizando, es una pena...

Por cierto, ha estado bien eso de que los médicos si que deben seguir la máxima del "ojo por ojo y diente por diente"; viva el sentido del humor...

martes, 15 de febrero de 2011

A MIS ALUMNOS DE SEGUNDO DE BACHILLERATO:

Hola a todos, en primer lugar pediros disculpas. Acabo de entrar ahora mismo en casa, después de una dura jornada laboral...Bueno, se trata de lo siguiente. La cuestión 9 me la enviáis al correo electrónico sergipascual@hotmail.es. La cuestión optativa (que subirá en medio punto la nota del próximo examen) es la siguiente:

¿Qué ha aportado Descartes al progreso de la humanidad? o lo que es lo mismo: ¿Cuál es la aportación que Descartes hace para que este mundo haya avanzado?

Para responder esta cuestión, primero os aconsejo leer un poco y reflexionar con cierta autoridad...No se trata de dar una opinión simple: "Creo que Descartes aporta mucho porque duda" o "creo que Descartes es un gran filósofo porque busca la verdad" ¡Eso no, por favor!¡Hay que reflexionar más seriamente!

Por otro lado, me gustaría compartir un pensamiento. Considero que muchos de vosotros no dedicáis tiempo a la lectura filosófica. Que no se os olvide: ¡son tres libros que hay que dominar a la perfección!

Como siempre, a vuestra disposición

SERGI PASCUAL TUR

PDT: Os amplio el plazo de entrega. Hasta mañana a las 23:00h.
Recordad el horario de permanencia: Viernes de 17h a 19h....

sábado, 5 de febrero de 2011

INDEPENDENCIA SI, VIDA NO


De camino al Instituto de Les Borges Blanques (Lleida) me planteé una actividad para realizar en la asignatura de Ética.

Nada más entrar nos pusimos a apuntar valores en la pizarra: vida, libertad, igualdad, justícia, amor, sexualidad, ternura.....Finalmente apuntamos unos 30 valores...

Llegado el momento de decidir, les dije que silenciosamente ordenaran los valores de más a menos importantes. ¿Qué creéis que sucedió? Cuando empezaron a hablar los chavales, me encontré con que gran parte de los alumnos habían puesto el valor de la independencia y la libertad por encima de los demás en orden de importancia...Realmente impactante. Yo me quedé callado y con cara de cabreado les dije: "Aleshores creieu que la independència és más important que la vida? Un alumno respondió: "Sergi, la vida es un valor que es sobreentén a l'igual que la dignitat". Immediatamente me acordé de unas palabras de Joan Fuster: "Els habitants de les catarates del Niàgara estan acostumats al soroll i per tant no se n'adonen" Con ésto, le expliqué al alumno que aquello habitual lo convertimos en normal y acabamos por no valorarlo. Yo me pregunto: Somos conscientes de lo peligroso que puede llegar a ser que no valoremos la vida?

jueves, 3 de febrero de 2011

ENSEÑANZA RELIGIOSA ESCOLAR

Algunos dudan sobre la justificación de la enseñanza religiosa escolar en la escuela. No solamente podemos aportar argumentos filosóficos, sino también legales y eclesiales.

En primer lugar, sería importante hacer referencia a la dimensión religiosa del ser humano. Los humanos tenemos alma y cuerpo, con nuestra alma pensamos, imaginamos, creemos, reflexionamos, dudamos, afirmamos....Evidentemente, tal y como lo decía Feuerbach: "El hombre tiene una dimensión religiosa en su propia constitución antropológica". Entonces, ¿por qué no cultivarla? ¿Por qué no trabajar con esa dimensión? De eso se ocupa la religión en un plano más metafísico que las demás disciplinas, a excepción de la filosofía: las dos reman en el mismo barco.

Por otro lado, es interesante hacer una referencia a la UNESCO, nos habla de "ser persona", los humanos tenemos que aprender a ser y de eso se ocupa la religión. La LOGSE, por otro lado, considera que hay que trabajar la personalidad e introducir elementos que la hagan crecer y desarrollarse. En esta línea, puede encontrarse la religión, así como también la filosofía moral, la ética y la educación a la ciudadanía.

Existen distintos documentos que la justifican. El BOE del 10 de Marzo del 92 considera que la religión ha influído en la cultura a lo largo de todos estos años, el patrimonio cultural está vertebrado por cosmovisiones religiosas. ¿Por qué no estudiarla?

La Declaración universal de los derechos humanos nos dice que todo ser humano tiene derecho a la educación y que los padres tienen también el derecho a elegir la educación que quieren dar a sus padres. Evidentemente, la declaración universal de los derechos humanos es un documento fiable y que se debe de respetar. Los padres tendrán derecho a elegir si quieren una educación privada, pública, con religión o sin religión.

Por otro lado, podemos hacer referencia a a la Constitución Española de 1978. Los poderes públicos deberán garantizar el derecho que tienen los padres a elegir la educación religiosa de sus hijos de acuerdo a sus propias convicciones. En la misma línea se encuentra la sentencia del Tribunal Constitucional de 1981. Se reivindica el derecho que tienen los padres a elegir la formación religiosa que sus hijos han de recibir.

Para rematar, unas referencias a ciertos Documentos Eclesiales. El Concilio de Vaticano II nos dice que el poder deberá garantizar la libertad de elección. El poder no deberá poner nunca caras injustas delante de acciones de libertad. La Conferencia Episcopal Española considera que no corresponde al gobierno elegir el sistema educativo. El sistema deberá ser reflejo de la tabla de valores y creencias. Serán los padres los que elegirán el tipo de enseñanza que quieren para sus hijos.

Evidentmente, que cuando hablamos de Enseñanza Religiosa Escolar, tenemos que diferenciarla de la catequesis. En el aula no se imparte catequesis sino que se establece un diálogo continuo entre fe y cultura. ¿Qué acaso la fe no es una exigencia cultural? ¿Qué acaso la cultura no es una exigencia de la fe?