martes, 28 de junio de 2011

NO TINGUES POR JAUME

Anna és una jove estudiant de Segon de Batxillerat. El seu xicot és 4 anys major que ella. Carles és un xic molt atractiu físicament, encara que un poc materialista. Anna passa un temps dubtant sobre els seus sentiments de cara ell i finalment decideix deixar la relació. Realment, està madurant i se n'adona de que no està enamorada. Reprén una bonica amistat amb el seu company Manel. Manel té 17 anys, canta en un grup de rock, és una persona molt tranquil.la i interessant. La creativitat del jove Manel fascina moltíssim a la jove protagonista. En el moment en que coneix la malaltia del seu professor Jaume, es dedicarà molt a ell ajudant-lo a ser més valent i a concebre la vida des d'una altra perspectiva.

sábado, 25 de junio de 2011

TELEVISIÓ INDIGNANT


El passat divendres anàrem a dinar al casino Lliberal d'Algemesí, alumnes de Primer d'ESO i professors passàrem una estona agradable. Realment cal acompanyar els nanos, no solament en l'educació sino també en l'alegria festiva de que s'acaba un altre curs. Aprofite per donar-los les gràcies, doncs estagueren fins les 15:15h esperant-nos.

La meua companya Ana Ferrús ens comentà una curiositat que aparegué en Tele 5. Aquesta setmana ha sortit una tal Maria Mora, una "madame" de senyoretes de companyia. Afirmà rotundament que ella anava sobrada i que: "lo que yo gano hoy por estar aquí muchos de vosotros tardaréis toda vuestra vida en ganarlo" Com veieu, aquesta afirmació és fortament agressiva, burlesca, intimidatòria, violenta...Entre nosaltres, pensàrem que el públic hauria d'haver-se llançat sobre ella. Jo, personalment em vaig imaginar aquella escena final del Perfume en la que el protagonista es llança sobre si el perfum i la gent se'l menja sense deixar ni un tros de les seves entranyes. El meu company Daniel Gómez, amb la seua expressió: "Mon dieu" mostrava perplexitat quan Ana i jo li comentàvem el funcionament del Salvame Deluxe: "tots ahí picotejant i diguent barbaritats d'altres persones". Comentàrem també el personatge de Lorena Garcia en la serie televisiva Aida, Lorena és imitada per moltes de les adolescents espanyoles. No obstant, és una série fantàstica que enriqueix a tots aquells que la segueixen. Dani, t'aconselle veure-la, et riuràs una estona..Ja saps: "riu-re's és tan sa com córrer!". El personatge de Mauricio és genial!

Tornant a l'afirmació de la "madame" podríem reflexionar. Es preocupant la situació contradictòria en la que vivim actualment. Per una banda, la situació de crisis actual que sobreentén el valor de l'esforç i de l'esperança que es precisa en l'actualitat. Per altra banda, una televisió en la que es ven un model de persona superficial, absurde, i incompatible amb la situació que vivim en l'actualitat.

Les declaracions d'individus com aquest embruten les ments dels nostres joves. Uns quants ninots televisius, alardegen d'allò que tant costa d'aconseguir. No obstant, sempre quedaran les classes d`ètica i filosofia en les que explicaré la moral kantiana, la intenció moral, l'ètica aritotèl.lica...Mentrestant, els nostres representants polítics van eliminant recursos a l'educació. El mite de la caverna de Plató s'aplica una vegada més a l'actualitat: No serem víctimes de la ignorancia? No interessarà al poder polític i/o econòmic que sigam ignorants?

El senyor Joan Fuster, en un dels seus assaigos de Sagitari parla de la televisió i ens diu que hem d'aprendre a "no mirar-la obedientment". D'aquesta manera aconseguirem -pensa Fuster- veure la televisió inclús com "una font de comicitat". Jo afegiria, per què no transpasem la indignació a les programacions basura? Allò que diu Fuster està bé, però mentre existesca audiència existirà emisió. Crec que és el moment d'aniquilar aquestes programacions basura? M'ajudeu?

jueves, 16 de junio de 2011

ELS PREJUDICIS I MON PARE

Els prejudicis són els judicis que emetem sense coneixer algú o alguna cosa. Moltes vegades hem escoltat: "els alemanys parlen agressiu" o "els italians parlen romàntics" o "els valencians són uns festers" Evidentment, els humans som conscients que són afirmacions errònees, nascudes de la situació en la que ens trobem. No cal entrar en detalls però simplement podríem fer referència a obres de Shakespeare, el romanticisme aconseguí el seu màxim esplendor a l'alemanya del segle XXI. Al segle XVI, tenim una gran col.lecció d'autors i obres romàntiques a la literatura catalana. Els valencians podem aparentar "bastos" però realment tot són prejudicis, solament cal anar a autors com Teodor Llorente. Al segle XVI, la nostra llengua va renàixer gràcies a l'interés per la nació, la natura, els orígens, la llengua, acàs tot això no és romàntic?



No obstant, no ens hem de conformar amb la postura de que resulta inevitable tenir prejudicis. Potser sigui inevitable tenir prejudicis, però resulta molt constructiu fulminar aquells que no són saludables i que a més de crear problemes als altres, també ens creen problemes a nosaltres mateixos. Hi ha persones que prejutgen sense conéixer, i ho fan amb la intenció d'autoafirmar allò que pensen (de vegades inculcat). Inclús hi ha gent que demana opinió a persones de les que ja coneixen la resposta que els donaran amb antel.lació, d'aquesta manera també s'autoafirmen i els puja el ego. No sé si m'explique, però si demanes opinió a gent del Partit Popular de la Crisis posiblement et dirà que la culpa és del PSOE. Si li preguntes a algú del PSOE et dirà que la Crisis és una qüestió Universal i Mundial. Qui té raó? Potser no existesca i que tot siga qüestió de perspectiva. No obstant, resulta intel.ligent escoltar a tot el món.



Persones com Sócrates fan falta en aquest món. Sócrates mai etiquetaba, parlava amb tot tipus de gent independentment dels seus origens o de la seua classe social. Es molt significativa la seua frase: "Sols sé que no sé res". D'aquesta manera obra amb humiltat i amb predisposició d'obrir un diàleg amb qualsevol persona (dialèctica socràtica). Ara me n'adone del pare que vaig tenir, mon pare sempre em deia: "Totes les persones valen igual, les riques i les pobres, allò important és la persona". Ara me n'adone de quanta raó tenia, hi ha gent que és educada amb uns prejudicis i inculca els mateixos prejudicis als altres. Gràcies pare per presentar-me aquest món desde la llibertat i la responsabilitat, gràcies per haver-me donat la posibilitat de ser imperfecte, d'equivocar-me, de caure'm, d'alçar-me, de cagar-la una i altra vegada, gràcies....Acàs això no és normal en una edat jove? Gràcies pare...





Os aconsejo ver el siguiente video. Es un claro ejemplo de lo que nos suele suceder cuando prejuzgamos:

http://youtu.be/fcT0i4KDYDU

viernes, 10 de junio de 2011

DEDICADO A MIS ALUMNOS DE SEGUNDO DE BACHILLERATO

Me gustaría mandar un mensaje de ánimos a mis alumnos de Segundo de Bachillerato. Tranquilos, esto ya se acaba. Estoy pensando en vosotros todos los días. Dentro de poco ya estaréis relajaditos y en la playa.

Espero que os acordéis de vuestros profesores. Siempre os recordaremos. Un abrazo y ÁNIMOOO

lunes, 6 de junio de 2011

CRÍTICA AL FANATISMO DE ROUSSEAU

Es interesante la crítica que realiza Rousseau al fanatismo. Concretamente la realiza en la parte 5 de La profesión de fe del vicario saboyano (perteneciente al Emilio) aunque se ve venir a lo largo de toda su obra. El problema está en que gran parte de los integrantes de la religión revelada son considerados fanáticos. La crítica se realizará pues tanto a la religión revelada como al fanatismo religioso. Para entender esta crítica, es preciso explicar en qué consiste su postura teista, en qué consiste la religión revelada y analizar detalladamente todos aquellos aspectos que son fuertemente criticados. Evidentemente, esto hay que entenderlo dentro de un contexto ilustrado y partiendo de la base que Rousseau es un autor capaz de ver las aristas puntiagudas a la ilustración; hay aspectos que deben una reconsideración.

La religión de Rousseau es una religión de los sentimientos. Rousseau, sin eliminar la razón dará un protagonismo a los sentimientos (la voz del corazón). Este protagonismo será la causa de que consideremosla religión de Rousseau como una religión moral, una propuesta religiosa moral. El "amor de si" y "la piedad natural" forman parte del orden establecido (nos acordamos del "segundo dogma de fe"). El "contento de si", nos indica cuando hemos actuado bien y el remordimiento cuando hemos actuado mal. La regla fácil es la que debemos seguir si queremos actuar sin romper el orden y la armonía establecida por nuestro Dios. Como ya sabemos, Rousseau defiende la existencia de 3 dogmas que unificarán a todos los que pertenecen a una u otra religión.

¿Qué criticará Rousseau de la religión revelada? ¿Qué opinará el vicario acerca del fanatismo? En nuestro libro se critica claramente la existencia de milagros, del cielo y del infierno. No existe cielo e infierno y si existe sólo existe en sentido terrenal. Nuestra conciencia nos dice como debemos actuar, nuestra conciencia nos premia o nos castiga después de nuestros actos, pero no existe un más allá donde esto ocurra, esto es más bien un invento de los humanos. Rousseau, considerará que incluso la gente más malvada siempre ha sentido alguna vez la presencia de estos sentimientos buenos. Sobre este punto convendría una reflexión: ¿Nuestros sentimientos nos dan una información universal acerca de la moralidad de nuestros actos? A veces no resulta tan rotunda y clara la respuesta...

La religión revelada es egoista y degenera el "amor de si" en "amor propio". Además, la religión revelada no acepta otras propuestas motivo por el cual se vuelve fanática. Rousseau las llamará "sectas". Referente a las liturgias, Rousseau considera que no hay que confundir "la celebración de la religión" con "la religión misma". La verdadera religión es aquella que se nos da mediante el culto al corazón, a través del corazón y no mediante mediadores que alteran su significado y su sentido.

Es muy significativa la presencia de "mediadores" en la religión revelada. Las religiones tienen la tendencia de utilizar mediadores para justificar la presencia de Dios. Curiosamente se utilizan como razones las autoridades que hablan sobre el tema: sacerdotes, pastores, libros importantes, profetas....Cuando se dan cuenta que estas razones no son de peso, entonces acuden a considerarse "inspirados" y creen que es Dios mismo el que les habla y se les revela. Aquello que en principio consideraban razón, ahora pierde su peso..

Os aconsejo algunas lecturas:

http://www.contra-mundum.org/castellano/schultz/Bas_Romant.pdf.

http://apuntesdefilosofa.blogspot.com/2009/01/la-teologa-de-rousseau-segn-russell.html (Bertrand Russell es un positivista (mirar positivismo), un pensador que confia plenamente en la razón. Como es de suponer criticará el papel de los sentimientos para llegar a la verdad)








miércoles, 1 de junio de 2011

SEGURO DE VIDA?

No és la primera vegada que ve un agent de seguros a casa meua. Vaig deixar que em mostrara tota la seva retafila de propostes fins que em digué: "I el de decesos, el tens?". Em vaig quedar petrificat i mentre li tocava l'esquena li vaig dir: "Mira, en primer lloc et felicite per l'eufemisme, però una vegada estiga mort, que més dóna?" I ell em respongué: "Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir" Jo li vaig respondre: "Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro". El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell "seguro de vida". Va fer referència als fills, que si "pediatria", que si "dentista". Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i aquells xiquets que ell observaba fent deures a casa meua eren alumnes i no fills com aparentment semblava. L'home em digué: "Bueno, a nivell individual molta gent se'l fa". Aleshores, el meu cabet es posà en marxa. "A nivell individual? Un seguro? Però què m'aseguren? Una vida eterna?...." Evidentment això no li ho vaig dir, jo sempre amb la cordialitat i guardant la compostura.

Un segur de vida? Quina cosa més curiosa! Què més dóna! Em vaig plantejar si estava seent egoista pel fet de no contractar-me un "segur de vida". Immediatament em vaig enrecordar de mon pare. Ell, mai tingué un "segur de vida", encara que mai en la vida es plantejaren els seus succesors sobre "la dignitat" que mereixia el seu soterrament. Que voleu que us diga, entre familiars ha d'haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Als meus alumnes els vaig parlar d'una pràctica habitual que una tribu australiana realitzava; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar que tú no compartiries les viandes si estigueres en la mateixa situació. Vaig donar per suposat que els meus descendents es farien càrrec de mi si em passara algo, almenys mentre hi hagués una quantitat de diners considerable. Xe quines coses!, inclús quan estàs mort et trauen els diners´!

Una vegada em vaig plantejar (de manera humorística) montar una funeraria. El meu germà i jo, al compàs dels cubates montàvem i desmontàvem empreses, una pràctica habitual en els hòmens quan van algo contentets. Imagineu-se una cridada urgent, sona el telèfon: rinnnnn rinnnnnn, l'agafe i responc: "Funeraria los tres muertecitos, ¿dígame?" Estaria bé una funeraria on es concebira la mort d'una manera completament natural, inclús humorística. Per què tots mudats? Per què tots seriosos? Si total és algo natural, tan natural com menjar o respirar...Fixeu-se els majors; ho veuen d'una manera molt més relaxada, mentre caminen conversen sobre temes agraris: que si cal regar, que si els pimentons no m'han eixit com l'any passat, temes mundans...

Es interessant la postura Nietzscheana i existencialista sobre la mort. Cal concebre la vida com un joc, un entreteniment, un passatemps...I la mort? Ningú ha baixat per contar-nos res...De moment, he decidit quedar-me "desprotegit", tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l'ànima és immortal, que més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja els deixaré jo els diners preparadets.