domingo, 23 de octubre de 2011

LA TERNURA. DEDICAT A UNA AMIGA....



Ha estat interessant dialogar amb els meus alumnes sobre el valor de la Ternura. Alguns el confonen amb amistat, amb pena, inclús amb la pietat o l'amor. Res d'això, la Ternura és altra cosa ben distinta...


La Ternura podria definir-se com el carinyo, l'amabilitat i l'amor que es sent i es demostra de cara algú, generalment de la nostra especie. Als alumnes d'ESO els vaig posar l'exemple d'una dona que està al parc amb la seua filla. La xiqueta menja un gelat de fresa quan, de repent, arriba una altra i li l'arrebata. Angoixada, se'n va corrents cara la mare plorant desesperadament. La mare, abraça a la seua filla i li diu:


- Carinyo, no passa res, eixa xiqueta té fam.


Evidentment, la mare ha tingut l'empatia suficient per comprendre la situació. Ha sigut capaç d'observar la realitat des d'una bona perspectiva (la més neutral, posiblement). Ha pogut comprendre que aquella xiqueta i la seua familia atravessen greus dificultats per poder arribar a la fi de mes. Açò és la ternura, que no consisteix en sentir pena, sino en empatitzar i posteriorment actuar en conseqüència. Sense acte, podríem afirmar que no pot haver ternura.


Si tornem al cas anterior. La mare no sent pena sino que ha exterioritzat l'empatia i no ha renyit a la xiqueta que ha comés la infracció, com tampoc a la seua mare per haver-ho consentit i posteriorment no haver-li renyit. La mare tampoc sent amor, ni amistat, tampoc carinyo, doncs no coneix de res a aquella familia: ni a la mare ni a la filla. Sent Ternura, no solament per la seua filla sino també per l'altra xiqueta, totalment desconeguda.


Un tema interessant és si aquesta empatia és innata i natural a l'ésser humà, o si més bé, es tracta d'un sentiment aprés en societat. Sóc dels que pensen que no té sentit defensar que l'home és egoista o altruista per natura. L'home té, en la seua dimensió natural, un poc de tot. Si hagués de competir, té un egoisme imprés de serie i si ha de compartir té un altruisme també natural. Veient la pel.lícula Náufrago podem entendre la necesitat humana de relacionar-se, de tenir algú al seu costat, de sociabilitzar-se...


El valor de la ternura és un valor imprescindible per viure en societat. Sempre parlem dels grans valors: llibertat, igualtat, democràcia...Però no hem oblidar aquells valors que malgrat ser prescindibles per a la convivència política, són essencials en les nostres relacions diàries interpersonals.


Es sorprenent la capacitat que tenim els éssers humans per a aprendre. Els valors no es tenen, els valors es creen, es treballen, s'eduquen i per poder fer tot açò, calen recursos. Ha de ser desde la familia i des de l'escola on hem d'educar amb valors. Si els pares apenes estan a casa i els professors cada vegada tenim menys recursos, què podem fer?. Posiblement siga el que interesse, quanta raó tenia Plató amb el Mite de la caverna: els humans som cavernícoles i ens enganyen com volen. Recorde aquell diàleg entre Sócrates i Glaucó: " G- I quins presoners més extranys que dius?... S- Semblants a nosaltres!

domingo, 16 de octubre de 2011

ACTE MORAL I LLIBERTAT

En filosofía moral considerem un acte moral quan està fet amb bona voluntat (també enteniment), amb llibertat i responsabilitat. Un acte moral és aquell que desde la bona voluntat no pretén buscar el bé indidual al preu que sigui, sino que sempre evitarà el mal de la resta de ciutadans.


S'entén perfectament que si un acte no és lliure no pot ser un acte moral. També s'entén que si una persona no és lliure no es deu sentir responsable perquè ell no ha pres la decisió d'actuar d'eixa manera. Llibertat i responsabilitat són conceptes que normalment s'interrelacionen.


Suposem el cas d'una parella que es divorcia i com a conseqüència, els fills ho passen molt malament. Si suposem que la separació és deguda a una infidelitat per part del marit, s'entén que la xica no té cap responsabilitat sobre el dolor dels fills. No és ella la que ha comés la infidelitat, per tant no es pot sentir responsable d'aquest dolor. No obstant, ella continuarà tenint responsabiliats, inclús es questionarà si en el seu moment no va cumplir amb les seues responsabilitats com a parella...Però finalment, si vol ser feliç haurà de passar pàgina evitant preocupacions. A fi de comptes, aquesta és la finalitat de tot ésser humà: ser feliços.


Tampoc podem otorgar moralitat a un acte fet desde la inconsciència o l'enteniment danyat. Un malalt esquizofrènic o bipolar (que no segueix el tractament indicat) podria actuar malament pressionat per la seua enfermetat. En aquest cas és difícil otorgar responsabilitat a l'individu. Acàs és responsable un psicòtic de creure que volen matar-lo? Acàs ha elegit per voluntat pròpia defensar-se d'aquell que el persegueix?


Ser lliures i responsables no és cosa fàcil. No obstant, jo em pregunte: normalment som lliures? Això és el que tots solem pensar, sobretot en els temps que corren de democràcia. Potser siga aterrador, però hi han moltíssimes tesis deterministes que neguen la llibertat de l'ésser humà. També hi ha pensadors indeterministes. Jo m'incline a pensar que estem condicionats per molts aspectes, encara que aquests no ens determinen sino solament ens limiten. Ara bé, em pregunte: Estava determinat a pensar com estic pensant? Acàs sóc lliure de pensar així? Difícil pregunta.

viernes, 7 de octubre de 2011

INTERESANTE POEMA


Hoy hemos estudiado el siguiente poema en Lengua de Segundo de ESO.

Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!


La clase ha resultado interesante. Nos hemos hecho las siguientes preguntas:
- ¿Uno puede estar desenamorado y sentir lo que siente el poeta?
- ¿Es posible rehacer tu vida y continuar sintiendo lo que siente el poeta?
- ¿El poeta está enamorado?
- ¿Qué quiere decir el poeta cuando dice: "esas no volverán"?
- ¿Qué sentimiento siente el poeta?