lunes, 23 de abril de 2012

CAMÍ SENSE RETORN

Alba i Alí són dos adolescents que viuen un amor lliure. No obstant, a l'institut hi ha un grup d'ultres que acaben pegant-li una greu pallisa. Açò farà que Alí escape i desaparega.   

Amb el pas del temps i després de l'entrevista que Alba manté amb Mauru, se s'adona de l'existència d'un grup radical islàmic presidit pel líder Asir Ben Faqur.

Un dia, Alba veu a Alí al metro i se l'abraça, aleshores se n'adona que porta alguna cosa al seu cos. La gent s'escandalitza i els dos surten del metro escapant de la multitud. A partir d'aquest moment es convertiran en fugitius.

Passen molt de temps escapant i fugint. Els pares d'Alí són asaltats pel grup al que ell pertanyia, per haver incumplit el manament establert. La mare mor i el pare queda ferit. Com que estaven a una casa deshabitada on feia molt de fred, un dia Alí decideix anar a per llenya. En eixe moment, un grup d'ultres amb el cap rapat l'apallisen brutalment fins que un altre grup el defén. 

Finalment, ell retorna al seu passat, amb una idea clara de venjança que malauradament porta a la pràctica. Alí, s'enfada i decideix cometre un atemptat. Alba intenta arribar abans que ell i de camí cap a València té un accident. No obstant, amb l'ajuda del germà aconsegueix informar les autoritats policials i arribar al lloc on Alí guardava els explosius. Ja és massa tard, Alí ja es troba a València i finalment fa explotar un autobús amb un resultat tràgic.

VALORS QUE HI APAREIXEN:

AMOR: L'amor està per damunt de les idees. Dues persones de creençes religioses distintes s'estimen. Alba es juga la vida quan l'abraça al metro. Alba vol fer-lo recapacitar i ho aconsegueix. Ell també es deixa convéncer per amor. L'amor frena la violència encara que les idees fanàtiques poden amb l'amor.  

RELIGIÓ: La religió pot arribar a ser fanàtica. El fanatisme religiós peca de ser "etnocèntric" i de no veure més enllà. Alí, és un fanàtic que finalment torna a les seues idees de venjança, idees que li van inculcar al grup radical al que va pertanyer. L'etnocentrisme consisteix en no acceptar allò que no s'adapte a les exigències pròpies de la pròpia cultura o religió. El fanatisme utilitza la violència per portar avant les seues idees.

ESPERANÇA: L'esperança està present en l'obra. Alba és conscient del perill que corre, però també confia en l'esperança de que tot es solucionarà. A fi de comptes, ella tan sols intenta evitar una masacre. 

DIVERSITAT CULTURAL: La diversitat cultural està present en l'obra. Apareixen grups radicals distints: els grups ultres i els integristes religiosos àrabs. El problema de la convivència entre aquests grups és fàcilment explicable: tant un grup com l'altre parteixen d'un etnocentrisme cosa que els dificulta la convivència en societat. A més, acudeixen a la violència per tal de portar a fi els seus propòsits.

SENSIBILITAT: Alí es mostra sensible quan s'entera de l'atac que han sufrit el pare i la mare. El pare ha quedat ferit i la mare ha mort. També hi ha una clara sensibilitat en Alí quan torna a sentir-se atacat.

LLIBERTAT: El valor de la llibertat apareix en el moment que escapen. No obstant, també es pot parlar d'una carència de llibertat. Alí no és lliure en el moment en que entra a formar part d'eixa secta integrista.

FAMILIA: El valor de la familia està present durant tota l'obra a l'igual que el valor de l'amistat. En tot moment, els protagonistes telefonen les families les quals es troben preocupades. Els pares d'Alba no poden dormir pensant en allò que està succeint.los.

AVENTURA: L'aventura està present durant tota l'obra. Aquest és un valor recurrent en les obres de Joan Pla. Alba i Alí comencen el seu viatge desde València fins arribar al Nord de Lleida. Pel camí s'instal.len en diferents llocs i viuen distintes experiències.

EMPATÍA:  Alba és una acolescent amb molta empatia. Ella entén la situació que atravessa Alí.

DIGNITAT I VIDA: El valor de la dignitat i la vida estan present durant tota l'obra. Quan apallisen a Alí es carreguen la seua dignitat. El resentiment el porta a pertanyer a un grup integrista religiós. Gràcies a l'aparició d'Alba, Alí no cometrà l'atemptat. No obstant, la segona vegada que l'apallisen serà el detonant. Aleshores Alí posarà en marxa el resentiment (influït per les idees inculcades) i la venjança sobre persones innocents. Aquesta és la gran malaltia dels grups terroristes, sempre acaben pagant-la gent innocent. A més, la vida és un dret que tots tenim pel fet de ser "éssers humans". No solament moriran 13 persones, morirà Alí i morirà la mare d'Alí. Si ens parem a analitzar-ho, totes les morts haveren pogut ser evitades, totes les morts són per creences religioses fanàtiques.

sábado, 14 de abril de 2012

PEPA I XIQUI. RATER VALENCIÀ I AFGANO

Voldria compartir amb vosaltres el pensament que ha rodat avuí pel meu cap.

M'he despertat, he anat al casino del meu poble i he pres un tallat. Allí hi havia un home major que ja casualment s'ha posat a parlar del gos rater valencià: que si en tinc cinc, que si hi ha de varis colors, que és una raça perfecta. Mentre ell parlava i parlava (ja sabeu, un trago i bla bla bla...) jo recordava aquella gossa que mon pare tingué fa molts anys. Vos contaré algunes coses que passaven pel meu cap.

Mon pare arribà a casa, com de costum, brut de dalt a baix, el pantaló amb mig cul fora i cantant cançons d'Antonio Molina. I res, em cridà: "Sergiet, Sergiet, vine amb mí que m'he trobat un gosset i em tens que ajudar" I res, ja sabeu, quan som xiquets solem deixar-nos portar per mentires, enganys i estratègies que els nostres pares utilitzen per a portar-nos al seu terreny. I bé, jo tot il.lusionat vaig pujar a la "mula", i cap al terme de Sueca, concretament als Canos, lloc on antigament feien correr les motos els adolescents de la Ribera.

En arribar a aquell lloc, mon pare em digué: agafa la carretilla i baixa. Jo m'olorava algo roín, a saber: que m'havia portat per a que treballara més que un burro. I li vaig dir: "Papà i el gosset?" I ell com contestà: "Ah sí el gosset. No m'enrecordava!". Com podia haver-se oblidat? Em preguntava jo interiorment, pensant que havíem anat allà justament a això: a vore un goset. Tampoc entenia que feia jo amb la carretilla a la mà si anàvem a vore un gosset.

I res, finalment vaig vore el gos. Sincerament, que voleu que vos diga: "Per a mí era un gosset lleig. Més lleig que un pecat" A mí m'agradaven peludets i sempre que en veia un el tirava cap a dins de casa. Com que el gosset ens amenaçava de mort si intentàvem tocar-lo, mon pare em digué: "Deixa-lo que ja anirà acostumant-se. Tú agafa la carretilla i serrarem un poc de llenya aprofitant que estem ací" I jo pensava: "Aprofitant que estem ací? Mec!" Sabia perfectament que el gos era l'excusa perfecta per a que jo aceptara la proposta d'anar amb ell.

I res, quan ja estava més cansat que una burra, després de carregar mil quilos de llenya amb la carretilla. Mon pare agafà la gosseta i la pujà dalt la mula. Pobreta, estava asustada d'anar allà dalt, justament entre la motoserra i la carretilla. I res, arribàrem a casa...

Passaren uns quants anys. Eixa gossa em va enamorar: el seu caràcter, la seua fidelitat, la seva capacitat de reacció, la seua intuició, la seua fortallessa física...Una vegada ens crià una gata i va parir 5 gatets. Quan aquestos gatets intentaven sortir al carrer, la gosseta (batejada amb el nom de Pepa) els entrava amb la boca amb la intenció de protegir-los. Es per això que aquest home del casino parlava i parlava però jo ja tenia la meua idea feta: el gos rater és una canya. Té un caràcter al.lucinant, ja sabia tot allò que em contava amb la casalla com a testic.  

I res, ací vos deixe unes fotos del gos rater valencià. Sol trobar-se en dos colors: blanc i negre i totalment negre. Tant un com l'altre tenen a la boca i a la part superior dels ulls unes marques color foc. Són petits i àgils. Vos deixe també un vídeo d'uns valencians de l'albufera. Em ve al cap un acudit dels valencians, vos el conte: "Això era una dona tant valenciana, tant valenciana, tant valenciana que en més de gastar tampons gastava fartons" Doncs aquest és també un gos valencià, un gos autocton que ha sigut establert com a raça fa ara aproximadament 10 anys. Tal i com explica el vídeo, antigament els llauradors valencians, normalment als pobles, es menjaven les rates amb la paella i amb alls. Ahí és on entrava el gos ratoner, encara que sense gos també es podien caçar. Per a què negar-ho, és un gos de companyia, però si el deixeu al terme es torna boig i comença a buscar, olfatejar.

Finalment, vos he deixat també un vídeo d'un gos gay, és el Galgo Afgano. Aquest és un gos que tela marinera. No sé quina utilitat donar-li: segurament córrer i córrer. Però mireu-lo és un autèntic príncep o princesa. I res, sobre aquest gos també guarde records. Quan jo era petit, el meu germà José Maria (que era i és músic) un dia aparegué per casa (després d'una gira llarga per Espanya) i li demanà a mon pare la furgoneta perquè havia d'anar a per un gos. El meu germà deia: "Es un catxorro, no es preocupeu" I res, jo estava esperant a vore eixe catxorro, a mí sempre m'han cautivat els gossets. No arribava i com que no hi havia mòvil havíem d'esperar, no era precís fer aquella telefonada tonta que solem fer per dir: "ja vens?" "On estàs?", com si això agilitzara el procés. Finalment aparegué.

Del cotxe baixà un gos com el que teniu al vídeo, encara que aquell era negre. El meu germà tot content deia: "Es diu xiqui" I el meu germà Isidre deia: "Ai xiquiiiiiiii, és gayyyy" Es partia el cul, doncs el meu germà Isidre sempre ha sigut partidari de gossos com el Pastor Alemà o el Doberman. Quan el gos baixà del cotxe tot el carrer es quedà al.lucinat: "Ale Sergio passeja'l però no el soltes" Jo estava flipat, era com un cavall però elegant. Mireu si era elegant que semblava que tenia tracció a les quatre rodes, quan girava ho feia amb les quatre pates, d'una manera molt elegant. Amb el pas del temps, aquest gos s'escapà i un dia me'l vaig trobar a una granja prop de l'institut de Sueca on jo estudiava. Quin futur més roín li esperà a aquest animal, semblava un altre, el pelatge fet pols, ple de mosques. En fi, així és la vida.

Ara jo vos dic: Quin vos agrada més? A mí, personalment el ratoner. Ah, per cert, meresqué la pena carregar tota aquella vagonada de llenya i de res lleig: la gosseta Pepa pel temps cada vegada era més guapa. Siga com siga, per favor: no abandoneu els animalets. Ells sommien, desitgen, intueixen i cauen malalts de tristessa, com nosaltres. No són racionals, correcte, no obstant jo em pregunte: Estem demostrant ser animals racionals? O realment som animals autodestructors? No ho oblideu: el gos és el millor amic de l'home i el gos rater és patrimoni de la cultura valenciana.





















L'EXTRANYA MORT DE BERTA

BREU RESUM

Berta, que havia trencat unilateralment les relacions amb Ferran, apareix morta als lavabos del xalet de Teresa durant l'aniversari d'aquesta. Ferran es sorprés al seu costat i és acusat d'assasinat pels seus amics. Davant la imposibilitat de demostrarla seua innocència decideix fugir. Durant la fugida viurà un seguit d'experiències inimaginables, coneixerà Irene, la dels ulls verds, i seguirà el camí de la seua descoberta interior, a la recerca de la seua innocència. Només l'arracada, el valor de la qual era ignorat per Ferran, serà la clau que obrirà la porta de l'esperança.

VALORS I CONCEPTES FILOSÒFICS

Sorpresa. Situació kafkiana: Ferran és acusat de culpable sense esperar-ho. Aquesta situació ens fa pensar en Kafka i en la seua obra La condemna, quan al protagonista se l'acusa d'un assasinat.
En algun moment de les nostres vides ens ocurreix algo similar; se'ns acusa d'algo del que som innocents. Cal tirar endavant passe el que passe, com ho fa el mateix Ferran, encara que no sapigam cap on caminem, és millor això que deixar de caminar.

Llibertat i carència d'ella: "En breu segons, Ferran va passar de ser un home lliure, sense cap altre problema que el menyspreu inexplicable de Berta, a ser un fugitiu de la justícia" L'arracada i la intuició d'Irene donaran un gir radical a la investigació. La llibertat cobra en sí mateix un valor important: "No els calgué anar enlloc més. Enviny i Sort. Les muntanyes nevades, els llacs glaçats, la neu, protagonistes callats del seu amor. Perquè les flames, a la caseta d'Enviny, mai no estaven apagades".

Prejudici: Els amics de Ferran en principi l'acusen. Després el busquen desesperadament (junt als pares) i el valoren. De vegades, tenim prejudicis sense tenir-ne la culpa. Finalment Ferran els dona disculpes i els valora el que han fet per ell. Es important passar pàgina, relativitzar i empatitzar quan succeeixen situacions tràgiques o dramàtiques: el rencor mai és positiu: "Ara crec que ens convé oblidar-ho -va dir Ferran- Estàvem tots..Ja sabeu. Potser jo hauria reaccionat igual...Tanmateix, l'interés que vau mostrar per mí després -va dir referint-se als cartells-, crec que us justifica....va somriure lleugerament"

A més, les persones no som culpables dels nostres pensaments, de vegades jutgem malament perquè no tenim les dades suficients (veure el meu text El tazón de caldo)

Amor: L'amor que sent per Berta és evident. L'amor per Irene cobrarà molta  força a l'obra, doncs ella li ofereix una total confiança. No oblidem que ella el protegeix i el recolça, sobretot confia amb ell. Realment són valors bàsics dins d'una relació de parella. Aquest canvi d'un amor per un altre té el seu periode de transició i d'adaptació: "El cos tebi de Berta, de pell colrada pel sol de la platja, amb sabor de salnitre, deixava pas a la tebior d'Irene, amb la seua pell colrada pel sol de la verema. La timidesa de Berta, la seua inexperiència, els seus ulls encuriosits, deixaven pas a la dolçor dels llavis d'Irene, i quedaven esborrats davant la imatge dels seus ulls amorosits i parlaires. El silenci últim de Berta contrastava amb la xerradissa simpàtica d'Irene. Però el cos de Berta, fred, inert, continuava encara apoderant-se finalment de les seues imatges. I potser així es va quedar arraulit i es va adormir"

De vegades, cal que vinga un nou amor per poder curar les ferides causades per un desamor o una absència d'amor.  

Aventura: L'aventura està present en tota l'obra a partir del segon capítol. Desde Gandia, aconsegueix ascendir fins a Sort, el Nord de Lleida. De vegades camina sense saber cap a on dirigir-se, fins que descobreix el camí. Ja ho deia el poema "caminante no hay camino, se hace camino al andar..." Tota l'obra és una aventura que portarà a la llibertat, a l'amor i a la pèrdua de la por.

El paisatge: El paisatge català (i lleidatà) és descrit per l'autor. La boirina lleidatana, el fred, els arbres, les montanyes, els pobles...Poblacions com Lleida, Mollerusa, Balaguer, Sort...

La soletat acompanyant: Tomàs, un gos que es troba Ferran, formarà part de la seua història. Ferran li parla i li comenta allò que li passa pel cap. Finalment, el gos acaba sent atropellat cosa que li produeix molta tristesa al protagonista. Ferran continua sol i busca
La soletat també es veu al principi del text, quan Ferran puja al camíó d'aquell camioner desconegut: "perquè si el camioner volia companyia per a xarrar, Ferran li donava conversa"

Hi ha persones que necesiten parlar, d'altres que necesiten el seu animal. El que està clar és que la soletat pot ser molt enriquidora si no és una soletat trista i desesperançadora.

Amor als animals: L'obra transmet un amor als animals per part de l'autor. Per una banda l'amor a Tomás i per altra l'amor als cavalls allà a ca Solà. Ferran treballa d'una manera molt responsable i  tracta als clients i als animals d'una manera especial.

Intuició: Irene intueix que l'arracada no és de Berta sino de la persona que l'ha assasinada, per a fer-li-ho vore al seu amic Ferran simularà la situació: "De sobte estrenyé el coll a Ferran amb les dues mans. Pensava que anava de broma, ell, però ella premia i premia. Fins que Ferran va haver-se de defensar. Aleshores ell va intentar agafar Irene del coll i amb desesperació va estirar-li els cabells, li va fer unes arrapades per la cara i pel coll i es va quedar també amb una arracada seua entre les mans. La dreta. Llavors Irene el va soltar. També li rajava sang del lòbul de l'orella esquerra. Ferran ho va entendre de seguida" A continuació, li ho fa entendre que l'arracada no és de Berta sino de la persona que l'ha atacada. Gràcies a la intuició d'Irene, l'arracada passarà de ser un símbol del seu amor a ser la prova de la seua innocència.

Atzar: L'atzar és important en l'obra. Quan se n'adona que ha perdut el mocador amb l'arracada, aleshores torna enrere i reprén tot el trajecte. Casualment trobarà aquella arracada. Després, quan està a casa d'Irene torna a perdre l'arracada. La guàrdia civil acaba trobant-la amb un detector de metalls. En cas de que no l'hagués trobat en cap de les ocasions, el final podria haver-se convertit en tràgic.

En les nostres vides, l'atzar és un element important. No obstant, cal buscar-lo, cal llançar-se a l'aventura.

jueves, 12 de abril de 2012

LA SECTA DEL GRAAL

UN RESUM DE L'OBRA

L'aventura naix quan dos hòmens a punta de pistola roben el sant graal (calçe) a  una localitat de València. En el moment que un dels lladres escapa, una dona intenta llevar-li el pasamuntanyes. Immediatament és colpejada. Finalment, els lladres s'escapen amb un seat 127. Ricard aconsegueix fixar-se amb el rostre del lladre i amb la marca del cotxe.  

Ricard i Empar veuen la cara d'un dels sospitosos a la finestra de l'hotel Garbí. A continuació Ricard li ho conta tot al seu amic Enric (que té madera de detectiu), aquest l'acompanyarà a l'hotel per investigar-ho. Allà a l'hotel, averiguen l'habitació i una vegada han parlat amb l'amiga, se'n pujen a investigar Un dels hòmens els apunta amb una pistola i els obliga a entrar a l'habitació. Finalment els amordassen fins que arriba la policia amb Empar que s'havia ocupat d'avisar-los. La policia no creu la versió d'ells i com que hi havia un sobre d'heroina a l'habitació, consideren que es tracta d'un grup de traficants perillosos, cosa que l'endemà acaba publicant-se a la premsa. No obstant, ells tornen dies després i aconsegueixen una samarreta on hi ha escrit Parsifal i apareix una fulla lanconada, com la que havien vist dies abans dibuixada a la mar per aquell alemany sospitós. Investiguen a propòsit de Wagner i de la Parsifal cosa que els fa entendre millor el cas.  

El pare de Ricard decideix col.laborar amb ells. Observen un seat 127 sortir de l'hotel i el segueixen. Aquest va a parar al Port. Sembla que pretenen emportar-se el Sant Calç cap a Bayreuth.  Allò únic que aconsegueixen saber és el domicili del president del teatre.
El dia següent els telefona el capità i els informa que no havien trobat ni droga ni els atracadors. Però els sospitosos es dirigeixen cap a Bayreuth, aleshores ells decideixen seguir-los. Quan arriben, decideixen passejar pel teatre de wagner, on s'anuncia la reestrena de Parsifal. Ricard i Empar acudeixen a ca Herr Kruhmen, aquest solament els va dir que anaren amb compte que aquest senyor (pel que preguntaven) era molt perillós. A continuació tornen a l'hotel i veuen al sospitós.

Casualment coneixen un català i li conten la historia del robatori així com les investigacions que estaven fent. L'home els conta que tenia un treballador que pertenanyia a aquesta secta. Se'n tornen a l'hotel i vigilen la casa dels lladres, aleshores descobreixen una casa: els Hohenzollern. Ricard i Empar decideixen donar una volta i quan tornen es produeix el segrest  d'Empar.

Se'n van a  la comisaria i li conten allò ocurrit al sargent, ell els aconsella que no isquen de l'hotel. Ells no fan cas i se'n van a passetjar. Aleshores veuen a Herr Kruhnen i a altres persones sospitoses que es dirigeixen cap a una casa on acaben entrant. Ells també entren en la casa en la casa i remiren en totes les habitacions, fins que troben una anella subjecta al sòl. Alçen l'anella i veuen a Herr Kruhnen i a tota la banda de lladres amb el sant graal i amb Empar. A aquesta, li fan un tall a les monyiques deixant córrer la sang pel graal. De sobte, es tanca la porta i es queden atrapats. Després de dia i mig els troben a  una habitació on els havien transportat i els porten a l'hospital. Finalment arriba el día de la reestrena i ells acudeixen a veure-la. També hi van uns quants policies vestits de paisans i a mitjan òpera apareix Konrad amb el graal. Es en aquest moment quan intervé la policia i els deté.

ELS VALORS

La curiositat: Els protagonistes tenen molta curiositat en resoldre el cas, malgrat no sentir-se (en un primer moment) recolçats per la policia. Si no foren curiosos ni tinguessin interés passarien del tema.
La valentia: Cal ser valents per començar una aventura com aquesta.
L'aventura: Són jòvens i viuen una "aventura" espectacular. ¿Quí no ha viscut una aventura en la seua vida? En la joventut es viuen moltes aventures, algunes reals i d'altres imaginàries.
La informació: Les dades, les informacions prenen un valor important. De vegades, allò que sabem no és rel.levant per a les nostres biografies. En l'obra, és rel.levant cadascuna de les dades que es donen.  
L'amor o estima: Quan Empar corre perill, els protagonistes estan sofrint i patint pel que li puga estar succeint.
El risc: Es important córrer riscos per aconseguir solucions. Quan Empar corre perill, els protagonistes arrisquen les seues vides però aconsegueixen destapar un robatori molt important. Quan li passa algo a algú estimat, ¿Veritat que lluitem? 
La llibertat: A mitjan investigació ja saben que el Graal guarda relació amb La Parsifal de Wagner. Aconsegueixen descifrar que es tracta d'una secta. Les sectes s'amaguen, són inaccesibles i manipulen als seus components.
Atzar: Es casual que una persona d'origen català aparega i els ajude en la investigació. Realment és com la vida mateixa. Quan menys ho esperem ens passa algo rel.levant...

"I les sectes sempre es componen de membres fanatitzats...Són un greu perill. Tenen una idea fixa. Un únic objectiu. Potser aquest siga l'objectiu que s'hagen fixat, en el centenari de l'estrena del Parsifal: la recuperació del Graal"


lunes, 9 de abril de 2012

LA VIOLINISTA DE PARÍS

RESUM DE L'OBRA

Bernat és un estudiant de Belles Arts que es veu afectat quan el seu pare ha perdut la feina i la familia no pot fer front a la hipoteca del pis havent de translladar-se a cals avis materns. Sense un duro a les butxaques, Bernat es nega a ser una càrrega per als seus avis i s’integrarà en un grup local okupa, antisistema. En assabentar-se de les jornades que els moviments anticapitalistes celebren a Barcelona, hi acudirà amb dos companys més. S'integrarà en el moviment Terre Nouvelle, que prepara per a la tardor una protesta general als carrers de París, evocant el Maig del 68. Bernat lluitarà amb els seus companys per enderrocar el sistema capitalista i construir un nou ordre que, en paraules del líder Marcel Beaulieu, ha d'acabar duent el paradís a la terra. Però, ferit, en enmig de les dures manifestacions Bernat farà cap a la Place du Tertre, als peus de Montmartre. on coneixerà la jove Céline, la violinista que hi toca cada dia. Tot i la forta resistència d'ella, ell se n’enamorarà bojament. Començarà una apassionant aventura amorosa, a París, en primer lloc, i a la Bretanya francesa, tot seguit, on s'hi veuran forçats a fugir, a la recerca de la felicitat...

UN TAST DELS VALORS QUE HI APAREIXEN

A més de narrar una història interessant i apasionant, La violinista de París és una obra rica en valors. Podríem destacar alguns d'ells: l'amor, la llibertat,  la sexualitat, la bellessa, la creativitat, la política, la globalització, la tolerància, la natura, els somnis, la valentia, la solidaritat, la responsabilitat...

L'amor està present a tota l'obra, primerament és Bernat el que s'enamora de Céline, una vegada ella dóna el pas (després de la mort de sa mare), aleshores res impedirà que l'un lluite per l'altre. Es un amor bonic, respectuós i molt responsable. L'amor i la llibertat van units de la ma, els joves viuen a Normandia una situació que tota persona jove desitja tenir: enamorament i llibertat. La bellessa, potser siga el conector necessari d'aquests dos valors. En distintes ocasions es descriu aquella imatge bella de Céline tocant el violí a la Place du Tertre.  La sexualitat és completament natural, apareix sempre al servei de l'amor. No hi ha en cap moment cap contacte social sense càrrega amorosa. La creativitat està present en l'obra, Céline toca en funció de com se sent, Bernat pinta en funció del seu estat anímic, Bernat no s'enamora de Céline sino de la violinista de París, la violinista de la Plaça, eixa xica que interpreta música de grans compositors. Resulta difícil separar la sexualitat i la creativitat de l'amor, són valors que s'interrelacionen.  

La política és un valor destacable. Bernat pertany a vàries associacions antisistema, primer a Catalunya i després a París. No obstant, hi ha una conversa interessant on Céline li fa veure la inutilitat de la violència, així com també li farà veure la part positiva i negativa del capitalisme. El comunisme és considerat com un sistema ineficaç a l'igual que el feixisme i el leninisme. El bunque simbolitza allò que no ha de fer un sistema polític: atacar i protegir-se. Malgrat la crítica constructiva que Céline realitza al pensament polític antisistema (destruir no serveix si no es construeix) acaba també bastant enfadada amb el sistema degut a la brutalitat amb la que els tracten en aquell moment en que tan sols treballaven com de manera habitual.  

La natura és un valor recurrent en l'obra de Joan Pla. Quan fan l'amor, quan es diuen coses boniques la natura sempre n'està present. Sobretot la mar és un referent important. Al finalitzar l'obra, just al moment en que demanen el seu propi desig, apareix el mar com a testig de la importància que tenen els somnis en la vida real de les persones. El mar és un símbol important no solament en aquesta obra sino també en Només la Mar ens parlarà d'amor i en Mor una vida es trenca un amor.

La solidaritat és allò que enamora a Céline. Quan Bernat se n'adona de la malaltia de la mare, ajudarà econòmicament a Céline. Céline coneix la situació que atravesa Bernat i és en eixe moment quan se n'adona de la seva qualitat humana. La responsabilitat també abunda a l'obra, Bernat es fa responsable de la situació que atravesa Céline i a més sempre lluita per allò que vol, es fa càrrec de les decisions preses en tot moment. Mostra seguretat i sempre mira al capdavant amb molta firmesa.

Permitiu.me que acabe amb una de les frases que Joan Pla prefereix del seu llibre en relació al Búnker on ells s'instal.len a viure: "Si els alemanys l'havien construït per matar, nosaltres hi faríem l'amor. Fes l'amor i no la guerra era el lema dels hipies feia anys i nosaltres el duríem a la pràctica i profanaríem amb el nostre amor el santuari fet per a la destrucció"

sábado, 7 de abril de 2012

POLI DIAZ Y DEREK REDMOND

Policarpio Diaz ha sido muchísimas veces campeón de España y, como todos sabemos, campeón de Europa. También sabemos que tuvo un mal momento en su biografía, de eso ya se ocupó la televisión de anunciarlo. Sin embargo, hay que ser inteligente y entender que los humanos convertimos un "un bache" ó en "fracaso" aquello que escapa de "lo normal". Existe en la humanidad la tendencia a etiquetar: feliz, infeliz, fracasado, exitoso, loco, cuerdo, bueno, malo...Pero ya lo decía el filósofo Nietzsche: "las palabras son mentiras con las que nos comunicarnos y que con el paso del tiempo pierden el valor, como las monedas" A veces, conviene relativizar para entender bien una persona, una situación o un problema de la vida real.

Si hablamos de Policarpio Diaz, en el boxeo ha conseguido grandes títulos,  títulos y reconocimientos que muchísimos púgiles españoles habrán soñado miles de veces. Su condición física ha sido una de las más potentes dentro del panorama deportista español. Pero claro, ahí estamos los humanos, que somos tan hábiles para etiquetar a un gran deportista y una gran persona cuando atraviesa dificultades. No hay que darle más vueltas, los existencialistas consideran que las dificultades forman parte de la vida y ayudan a ser "humano". El problema es que si las dificultades son de un protagonista, de un crack, entonces se convierten en el trampolín perfecto para blasfemar y calumniar.  Ya se sabe como funcionan los medios de comunicación en España, dan igual los contenidos, lo importante es el morbo, la carnaza...Esto es cuestión de la calidad televisiva, han preferido mostrar al "poli actor" o al "poli con problemas", antes que al "gran boxeador" o a la "gran persona"

He tenido la gran oportunidad de conocer a Policarpio Diaz. Es una persona simple y altruista que vive con su mujer y trabaja constantemente. Además de ser un gran entrenador, es una persona que ayuda a todo ser humano que lo precise (motivándolo al máximo). De esto podrian tomar ejemplo muchos de los "personajillos" televisivos que se las dan de "sobradillos"

La filosofía que transmite la figura de Policarpio Díaz me hace pensar en un video que me pasó mi amigo y antes alumnos Jordi Sanchis. En las Olimpiadas de Barcelona 92 el corredor Derek Redmond era uno de los favoritos para ganar. Había entrenado duro durante 4 años para ese gran día. Casualmente se lesionó. Nada más lesionarse, se levantó y empezó a andar, a continuación su padre saltó a la pista para ayudarle y le ayudó a continuar andando hasta entrar en meta, en el video podéis contemplar la conversación que tienen padre e hijo. El padre le dice: "Derek no es necesario que lo hagas" a lo que responde el hijo: "Sí que lo es". 
Este video me hace pensar en Policarpio Diaz. En ningún momento ha abandonado la carrera. Dejó de ser el mejor boxeador, tuvo una lesión ( las lesiones no sólo son físicas), se levantó y continuó corriendo convirtiéndose en mejor persona, marido y amigo de sus amigos. Pero la bondad no está de moda, ahora está de moda el ser poderoso, dominante, explotador y robar todo lo que se pueda...

No os perdáis el combate de Poli Diaz frente a Whitaker en la disputa del título mundial. Queda claro que Poli pierde el combate, sin embargo en el asalto número 11, le da una lección a Whitaker derribándolo frente a la esquina. Es más, todo el combate es una lección de valentía, esfuerzo, perseverancia, insistencia, esperanza, paciencia y sobretodo una lucha consigo mismo.