INCENDI, FUTBOL I IMMORALITAT HUMANA

El dilluns passat vaig sortir a caminar i, en mirar al cel, vaig contemplar que una gran taca negra cobria pràcticament tota la Ribera Baixa. Al principi vaig pensar que seria un avís de pluja però immediatament, i gràcies a les notícies de la ràdio, vaig entendre que es tractava del fum ocasionat per l’incendi que, finalment, ha devastat 50.000 hectàrees del nostre patrimoni paisatgístic.

Tal i com assenyalà fa temps un titular del periòdic El País; “El gobierno valenciano pretende dejar construir en suelo quemado”. Pel que sembla, hi ha intencions de canviar la llei (Ley de Montes) actual segons la qual no es pot construir en sòl cremat almenys durant 30 anys. Tal com declarà Fabra a la mateixa notícia: “l’excepció es tindrà en compte sempre i quan es declare el lloc d’interés general o quan la comunitat considere que hi ha un projecte amb caràcter singular” Si açò s’acceptara, caldria saber qui decideix si un determinat paisatge és o no és d’interés general i qui decideix si el paisatge aquell té o no té un projecte que meresca ser indultat per la bèstia salvatge de la construcció. Perillós, veritat? Se’m posen els pèls de punta!

Em repugna i m’espanta que les normes i les lleis puguen realitzar-se intencionadament i amb la finalitat d’aconseguir, com ja va sent habitual, una bona part del pastís. M’espanta, fins i tot, que isca entre nosaltres una nova espècie distinta a l'homo sapiens sapiens, a saber:  el pirómanus constructori o politicus corrupti.

Mentre els bombers han complit amb el seu deure, els valencians hem celebrat la victòria espanyola al campionat europeu. El futbol sempre ha sigut un gran fenomen sociabilitzador, quan hi ha futbol els cotxes piten, acceleren, els coets sonen i les persones aguditzen el to de veu tot traient el cap per les finestres dels seus cotxes. Hem guanyat 4-0 i això ens fa oblidar la part més agra de la realitat, a saber: que València s’ha cremat i que cadascun dels jugadors s’emportarà 300.000 euros per la victòria dels quals ni nosaltres, ni els afectats ni els aturats en veuran ni un cèntim. Però està clar, així som els humans, no som més que cavernícoles que ens conformem amb allò que tenim, som animals de costums que, com diria Fuster: “convertim en normal allò que tan sols és habitual” Acàs és normal que la ment humana estiga amb el futbol més que amb l’incendi? Ja ho deia Aristòtil: “la catarsi és una necessitat humana” i el futbol és catàrtic ja que aconsegueix relaxar-nos i alliberar-nos dels nostres problemes.

A La República de Plató s’afirmava que els humans no érem més que presoners que observem ombres de l’autèntica realitat. Quina realitat s’amaga darrere del futbol? Fins on arriba el deute a la seguretat social dels equips nacionals de futbol? Tal com afirma Joan Pla al seu blog: "deuen 800 milions d’euros a les arques de la Seguretat Social i se’ls va ajornant el deute indefinidament sense embargar-los.." D'això en som conscients? D’on es trauran els diners per als damnificats? Per a rematar, periòdics com el Superdeporte banalitzen la situació afirmant que: “El futbol no apagará los incendios de Valencia pero sirve para calentar el alma” Fins on arriba la immoralitat periodística? Finalment han rectificat! Si està clar, que el fi de vendre no justifica el mitjà d'utilitzar un titular d'aquest tipus.


Si tot açò és poc, els humans caiem en la trampa de la rumorologia. Que si Iniesta ha donat els 300.000 euros, que si Albiol també pensa donar diners, que si ara es donarà l’efecte rebot i s’uniran tots els jugadors de la selecció espanyola. Continuem presoners! Als meus alumnes els ho dic: La responsabilitat és un dels fonaments de l’acció moral. No ens enganyem, els jugadors de la roja no tenen cap responsabilitat i no tenen per què donar els seus diners. Cap d'ells no té l’obligació moral de donar res del que guanya. És per això que continuem al món cavernícola al pensar que hi ha futbolistes més humans o més bons que altres. Possiblement, la responsabilitat se li hauria de demanar a qui ofereix eixos sous astronòmics o als qui d’una manera institucionalitzada ens roben diàriament. De totes formes, en els temps que corren, cal saber que la bona voluntat o voluntat lliure també n’és un dels fonaments de la moral. Si una persona lliurement elegeix donar, evidentment que realitza un acte moral. A veure si algú s’anima, no n’estem obligats però...com que som lliures de fer-ho i si ho fem ho fem amb bona voluntat, seria un acte innegablement moral.