LA FELICITAT

La Felicitat és un terme abstracte. Segons Plató és una idea, segons Kant un noümen. Però no és una idea o un noümen qualsevol, com la idea de casa o la idea de taula. El terme Felicitat és una idea molt present en totes les persones. En paraules d’Aristòtil: Ès l’objectiu (el telos) al qual aspirem totes les persones. Aristòtil tenia una concepció teleològica de la natura i de l’home; la natura canvia en vistes a una millora. Evidentment, tots compartirem que per aconseguir eixa finalitat caldrà posar-hi uns mitjans. Però... quins són els mitjans per aconseguir la felicitat? Aristòtil parlava de la vida virtuosa: el terme mitjà entre els dos extrems. Ara bé, allò eren altres temps en què l’home entenia que el tot (l’Estat) era anterior a la part (l’individu). Els pensadors neoaristotèlics (MacIntyre, per exemple) tracen un bon diagnòstic sobre la situació actual i parlen del Fre-Rider (l’emotivista). En els temps que corren, les persones amb un “deure moral” consolidat poden convertir-se en presa fàcil d’aquells que s’associen sense cap dosi d’humanitat.

És convenient establir les bases antropològiques de la felicitat. Com deia Aristòtil: “L’home és un animal polític” un “zoon politikon”. Quan naixem, tenim una família, una casa, un poble o una ciutat. L’home no és ningú en la soledat, necessita dels altres. Tampoc podem ser feliços sense tenir cobertes les necessitats bàsiques. Em ve al cap la piràmide de Maslow; les necessitats fisiològiques estan a la base. És important la sexualitat? Evidentment, tan important com ho és alimentar-se o tenir un sostre on viure.

La llibertat és un concepte que fonamenta la felicitat. Com que sabem que la llibertat és bona, hem deduït incorrectament: a més elecció, més felicitat. I això és un error! Ens passem el dia elegint: Què compre? Quina pel·lícula veig? Em pose aquesta camisa? Ens comprem el pis? Quin telèfon vull? Ens obsessionem en l’elecció correcta i creiem que, decidint, controlem i, per tant, millorem la nostra vida. Però, enfrontar-nos a moltes decisions ens passa factura, ens esgota, ens agobia, ens tiranitza o, simplement, ens habitua. Curiosament, en aquest món opulent, capaç de satisfer totes les necessitats materials, ens sentim infeliços i deprimits. Ens ofeguem a l’oceà de possibilitats que tenim al nostre abast. Ens passem el temps decidint i apartem (possiblement) moltes vegades allò més important: estar bé amb els altres.  

Epicur de Samos, deia una frase així: no és més feliç el que més posseeix, sinó qui menys desitja. Són els desitjos per aconseguir alguna cosa allò que produeix la infelicitat; per tant, si eliminem gran part dels desitjos i ens conformem amb allò que tenim, aconseguirem fàcilment la felicitat. Entre les pors que ens obstaculitzen, els epicuris assenyalen la por al destí, a la mort i a Déu. En referència a la mort deia: “La mort no és res per a nosaltres. Quan es presenta, nosaltres ja no estem”. No obstant, el sentit comú de vegades no funciona i cal ajuda professional per superar determinats temors o adversitats. El que està clar és que els temors obstaculitzen el camí cap a la felicitat i els desitjos creen expectatives que poden resultar frustrades. El Carpe diem seria la sentència actual que tots coneixem i que tant va triomfar a la literatura.

Interessant és també la postura d’Epictet en Què és de debò un esclau?. Els esclaus vertaders no són solament aquells qui tenen un amo, sinó també aquells qui esdevenen súbdits de les pròpies preocupacions. Epictet pensava que no era un tirà el que ens preocupava, sinó la preocupació que ens genera pensar en ell. Tots som esclaus de les nostres preocupacions, i més ara en els temps de crisi que corren. El treball no està per amollar-lo encara que les condicions siguen deplorables. Quanta gent hi ha preocupada actualment?

L’atzar és també un element a considerar de cara a la recerca de la felicitat. Tots sabem que hi ha determinades malalties que es tenen de manera atzarosa. Per exemple, l’esquizofrènia és una malaltia de la qual tots n’hem sentit parlar. El científic John Nash tingué aquesta malaltia i, així i tot, aconseguí el Premi Nobel. L’acceptació és clau en aquestes situacions, sense acceptació no podrem apropar-nos a la felicitat. Determinades malalties mentals apareixen d’una manera purament atzarosa. Determinats medicaments mantenen l’individu en nivells elevats de determinades hormones: la dopamina i la serotonina. No obstant, la psicologia pot arribar a vendre una etiqueta superficial de “salut” adaptada a les actuals exigències.

Mai m’han agradat els discursos moralitzadors ni m’han convençut els manuals d’autoajuda a propòsit de la felicitat. És difícil encertar i és fàcil equivocar-se donant consells; ara bé, la distracció pot convertir-se en la nostra gran aliada en moments durs i complicats:

 “El dolor és inevitable i natural, però s’ha de fer tot allò impossible per reduir-lo al mínim. És pur sentimentalisme pretendre extraure de la desgràcia, com fan alguns, fins l’última gota de sofriment. Naturalment, és obvi que algú pugui estar destruït per la pena; el que dic és que s’ha de fer allò possible per escapar d’eixe estat i buscar qualsevol distracció, per trivial que sigui, sempre que no sigui nociva i degradant”

                                                                                                                 Bertrand Rusell, La conquista de la felicidad.