MORT I SEGUR DE VIDA

 

En obrir la porta, em vaig assabentar que es tractava d’un agent de segurs. De manera respectuosa em demanà que escoltara les seues propostes. Quan s’adonà que no estava interessat em digué: "I el de decesos, el tens?". La reacció fou immediata per tractar-se d’un tema del que ja havia refelxionat: "Però una vegada estiga mort, que més dóna?" I ell em respongué: "Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir" Jo li vaig respondre: "Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro". El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell "seguro de vida". Va fer referència als fills, que si "pediatria", que si "dentista". Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i que aquells xiquets que feien deures i que ell observaba eren alumnes. L'home em digué: "Bueno, a nivell individual molta gent se'l fa!" Valorava el tacte emprat pel comercial; primer em parlà del cotxe, de la casa i finalment de la mort. A més, ho feu amb l´ús del terme “decesos”, un pur eufemisme que evita un dels termes més esquivats pels humans; la mort.

Mentre aquell home parlava, em plantejava si estava sent egoista pel fet de no contractar-me un "segur de vida. Mon pare mai tingué un "segur de vida", és més: mai en la vida ens plantejàrem (almenys seriament) "la dignitat" que mereixeria el seu soterrament, era una veritat evident. Que voleu que us diga, entre familiars ha d'haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Una vegada, als meus alumnes els vaig parlar d'una pràctica habitual que una tribu australiana realitza; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar algo així com que tú no compartiries les viandes si estigueres en una situació similar. Vaig tornar al tema que m’ocupava, em vaig acomiadar de l’home, donant per suposat que, mentre hi hagués pasta, els meus descendents es farien càrrec del meu cos. Xe quins pensaments! A fi de comptes és un tema molt natural: la mort. ¿Qui no ha realitzat mai algun judici sobre la mort? Es un tema del tot universal!

Epicuro de Samos en la seua Carta a Meneceu deia: “Mentre estem la mort no està present i quan la mort es presenta nosaltres ja no existim”. Si realment és així, ¿mereix la pena preocupar-se per la mort? Ja ho deia Parménides: “L’ésser és i no és no ser” Si quan morim ja no som, aleshores per què hem de preocupar-nos tant? Està clar, ens preocupem perquè som i el fet de ser et fa emetre judicis encara que siga sobre algo que mai serem: un ésser mort que sofreix. No obstant jo ho veig més bé un problema educacional, com deia Epictet «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets”. I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament. Epictet acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres. Resulta interessant la postura de Fernando Savater al respecte: “…quan algun ser volgut mor sentim dolor però quan pensem en la nostra mort sentim temor, molta por”. Es per açò que projectem una mort dolorosa o simplement un deixar de ser, deixar d’existir. Potser calga aturar-nos i replantejar el concepte de la mort. La doctrina cristiana aposta pel cel i l’infern, Jean Jacques Rousseau preferia els termes content de si i remordiment. El que està clar és que la mort és un concepte que evitem en les nostres converses, els mateixos rituals solen ser silenciosos, a excepció d’alguns molt més exòtics encara que gens higiènics.  

 

De moment, he decidit quedar-me "desprotegit", tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l'ànima és immortal, què més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja m’ocupe jo de deixar-los els diners preparadets.