sábado, 26 de enero de 2013

TARONGES I CULTURA DE POBLE


L’altre dia em vaig despertar ben matí, vaig prendre el meu tallat habitual i em vaig posar a caminar junt a les meues gosses. La idea era la de passejar i fer un poc d’esport.
A més del paisatge emboirat em sorprengué la quantitat de camps que encara no estaven collits. L’expressió “No la volen a cap preu” ja s’havia convertit en habitual al meu poble. Tots sabem que amb aquesta expressió ens referim als grans comerços i no als ciutadans que coneixen massa bé el sabor que té una bona taronja.
 
Però ja sabeu, el mercat funciona així: oferta i demanda. Si hi ha oferta suficient de producte i de mà d’obra barata, els comerços prioritzaran la manera de guanyar més diners. Alguna cosa no s’està fent bé quan hem arribat a la situació en què les taronges es deixen perdre. És qüestió de prioritats, si la multinacional o el comerç tenen la llibertat i un laissez faire, és normal que les taronges del terreny es queden a l’arbre.
Les gosses corrien, lladraven i envestien les polles que despertaven sota els tarongers i es llançaven al riu. La boira limitava la meua visió però jo donava llibertat als meus pensaments. Era d’estudi sociològic la manera com, no fa massa anys, encara els comerciants i els llauradors arribaven a un acord: es xocaven la mà i deixaven per tancat el contracte. Es tractava d’un contracte purament verbal que, rares vegades, es complementava amb un tros de paper i una signatura rudimentària d’ambdues persones. Però la paraula era sempre el que manava. Si el comerç no pagava, el llaurador podia fer dues coses: o donar-ho tot per perdut o plantar cara al comerciant utilitzant la força bruta. Sobre aquesta temàtica es podria fer una recopilació d’anècdotes al respecte. Vos en contaré una d’un senyor molt volgut al meu poble, a mi me la contà un home ja jubilat. 
Després d’un any escoltant excuses d’aquell comerciant, decidí posar fi a aquesta angoixa. Agafà el cotxe i cap al poble del costat. Una vegada al comerç, premé el timbre i ningú no responia. Després de colpejar bruscament, saltà la tanca malgrat la presència de dos gossos molt grans i amb cara de pocs amics. Pel que després s’ha sabut, agafà el comerciant del coll i l’amenaçà a tallar-li el coll. Potser penseu que aquell senyor estava sonat, però vos asegure que no és així i que coneixia massa bé les males maneres que s’havien d’aplicar amb aquestos mal pagantes. Immediatament el comerciant tragué un butlletí i signà un xec al portador que entregà a les mans del llaurador. Però la cosa no acabà ací. Quan aquell llaurador lliurà el xec al banc, li comunicaren que es tractava d’un “cheque sin fondo”. El llaurador tornà al comerç, ara amb “una corbella” i es dirigí als camions aparcats dins del recinte. Quan el comerciant s’adonà que aquell home estava disposat a fer-ho tot pols li demanà disculpes i li estengué un xec nou. Amb la corbella a la mà i la bava caient-li de la ràbia, el llaurador l’obligà a telefonar al banc i a donar la cara. Comprovà que ara sí que hi havien fons.
Però generalment els contractes verbals funcionaven, sinó que li ho diguen a qualsevol dels homes majors de la Ribera. Al casino del meu poble, arribava “un amo” i en veu alta deia: “Necesite deu hòmens per a birbar arròs”. Aleshores, la gent interessada s’aproximava per veure les condicions d’aquell treball. Al camp no hi havia contractes de paper, tot era “aparaulat”, però generalment ningú es quedava ni sense treballar ni sense cobrar.
El passeig del pla, l’asut, el pont de Riola, el matadero, el pont de la ula, el molí, les estacades...Finalment arribàrem a casa, les gossetes ja estaven cansades. Era el moment d’una bona dutxa. En entrar al casino del meu poble, em vaig apropar a la barra, vaig demanar un cafenet i em vaig girar. Vaig recordar aquell lloc ple de gent, tots jugant a cartes, a dominó, bevent i discutint de temes quotidians. Una pena!. Ara agraïsc aquella recomanació que l’escriptor Voro Vendrell em va fer fa temps “Josep Pla és un autor que has de llegir, Sergi”. Quanta raó tenies, Voro! Es una manera de rememorar i resuscitar la cultura de poble. L’escriptor Joan Pla (un altre Pla, el de Mor una vida es trenca un amor) també es manifestà al respecte: “Josep Pla fou un amant de la natura, del paisatge, del mar, del camp i sobretot dels seus fruits” Amb l’obra de Voro Vendrell Columnes de Paper, a més d’un hedonisme molt pronunciat trobem una clara reminiscència a la cultura riberenca: les granotes, les rates de marjal, la sesta, inclús eixos “puñeteros” mosquits tigre...No et desllomes més amb el jardí Voro, millor “llogar un home d’aquells de tota la vida” i que ho pase de mula, no creus?

TOLERÀNCIA


Sempre m’ha resultat atractiu el terme tolerància. Amb cara encuriosida vaig decidir mirar el diccionari i hi aparegué, cosa normal en els substantius, la referència al verb tolerar: “acció de tolerar”. Fixem-nos en el primer dels significats del verb: “Suportar en els altres alguna cosa que es desaprova, usant indulgència, no prohibint-la o no impedint-la”. Mira tu per on vaig arribar a la conclusió, il.lús de mi!, que era un tio molt tolerant. Però, evidentment el meu cabet no podia aturar-se ací, així que s’activà la neurona del record i patapam em vingué a la ment una de les obres d’un antic professor, Tobies Grimaltos.

En efecte, Grimaltos va més lluny al seu llibre Prendre-s´ho amb filosofia, i diferencia dos tipus de tolerància: la tolerància física i la tolerància psicològica. Segons ell, la primera, la tolerància física, es respecta molt més a la ciutat que al poble. En un poble no resulta habitual que una persona insulte verbalment una altra pel fet d’haver comés una infracció vial. Ja sabeu, als pobles tots ens coneixem! Per contra, la tolerància psicològica, possiblement predomina molt més a les ciutats, allà la gent ni critica, ni prejutja ni etiqueta tant com als pobles.

Em ve a la memòria com, en més d’una ocasió, les persianes dels meus veïns han cobrat vida. Ja sabeu de què parle: la parella, tu, la nit, les hormones descontrolades d’ambdós i la passió adolescent i mig controlada pròpia d’un acomiadament rutinari. Però el problema no ha estat mai el fet que al poble existiren voyeurs, sinó més bé el mal que, sense voler, hem ocasionat a algú per avorriment, per tenir prejudicis o, simplement, per fotre. Siga com siga, s’ha d’entendre que la gent major moltes vegades s’avorreix i necessita dialogar del que s’hi presente. La intolerància psicològica existeix sense cap dubte però no sol ser mal intencionada, sinó totalment connatural i inevitable als pobles.

A la ciutat és diferent, tinc un amic que viu a València i solament coneix dos dels quasi dos-cents veïns que habiten el seu edifici. Tant és així que resulta completament normal trobar-te algú a l’ascensor i quedar-te en silenci: respiracions, silenci, mirades cap a l’infinit, consultes de mòbil. L´explicació sembla clara, a la ciutat no existeix eixe concepte tan arrelat de “comunitat” propi d’un poble, més bé ens associem quan ho necessitem o quan toca. Al meu poble, a les nits d’estiu la gent seu a prendre la fresca. Resulta inevitable saludar tots aquells amb qui et vas trobant: Bon dia, bona vesprada, bona nit, Que aprofite! De vegades, saludem per saludar, però no ens equivoquem: és una cosa molt senzilla i que no ve malament. De fet, aquesta complicitat és la causa que no existesca la intolerància física pròpia de la ciutat.

La setmana passada circulava pel carril dret de l’Avinguda Blasco Ibáñez buscant on aparcar. Al darrere, un home tocava el clàxon, en mirar-lo per l’espill vaig entendre (pel rostre i els gestos) que estava molt cabrejat per la lentitud amb la qual circulava. En arribar al semàfor, ens posàrem en paral.lel, el vaig mirar i vaig comprovar que se li havia passat el cabreig. Possiblement, l’home degué entendre que el seu comportament havia sigut completament desproporcionat. Al poble, evidentment, no té cabuda aquesta intolerància física perquè tots hem compartit o compartirem taula en algun moment de les nostres vides. A més, és lògic: als pobles pràcticament som tots família, hi ha un sentiment clarament arrelat que evita els crits i les males paraules. També és veritat que la proximitat física, el clima respectuós del poble, es veu afectat moltes voltes per qualsevol bajocada. Hauríem de plantejar-nos moltes vegades la importància de restar al marge dels assumptes personals, això es fa ben bé a la ciutat. Allà s’entén molt bé això de la privacitat i intimitat.

No considere que siga necessari decantar-se pel poble o per la ciutat. Recorde una reflexió que Henry David Thoreau realitzà quan viatjà al llac Walden. L’autor utilitzà el terme “soledat acompanyant”. Independentment d’on estiguem i d’on vivim allò més dolorós és sentir-nos sols, però no sols físicament sinó sobretot psicològicament. Amb aquella llarga experiència de subsistència, Thoureau trobà, entre altres, la companyia del despertar dels ocells i la del blau lluent del cel. Alguns pensareu: “Quin tio més friki!”. i, en canvi, no m’estranya que Thoreau pensara així, els humans som tan intolerants...!

TENDRESA


Fa uns dies, a classe, vam realitzar una escala de valors; és a dir, vam anar apuntant valors a la pissarra amb la finalitat que, després, cadascun dels alumnes els numerara segons les seues prioritats. Una vegada acabada l’activitat, em vaig adonar que, no sols l’alumnat sinó també jo mateix, havíem oblidat un gran valor: el valor de la tendresa.

La tendresa és un valor que podríem definir tot comparant-lo amb l’amor i amb l’amistat. Des d’aquesta perspectiva, doncs, hem de dir que la tendresa no sempre necessita coneixença entre els implicats; contràriament, l’amor i l’amistat, sí. Tenint aquesta idea com a referència, podríem considerar la tendresa com una mena de valor profundament humà i espontani  que s’oposa a l’odi, al menyspreu i a la violència i es relaciona, de manera inseparable, amb valors sublims com ara la pau, l’amor i la solidaritat.

Imaginem que en un parc hi ha un xiquet que gaudeix d’un gelat mentre juga amb els seus amics. La mare l’observa, asseguda, en un dels bancs de l’indret. De sobte, una nena li agafa el gelat i se’l posa a la boca. El xiquet arranca a plorar i la mare hi té una reacció doblement elogiable: hi acudeix immediatament per a consolar-lo i, com que ha presenciat atenta la situació, ha entés que la menuda que li ha arravatat el gelat travessa problemes econòmics, cosa que dedueix després d’haver vist, amb llàstima, com la seua mare (amb mirada trista i desesperada) demana almoina a la gent que hi ha al parc. Seguidament, la mare agafa el seu fill i li diu: “Carinyo, no et preocupes, eixa xiqueta passa molta gana”. Aquesta acció és un autèntic gest de tendresa no solament cap al fill, sinó també cap a la nena que ha aconseguit engolir-se, famolenca, un gelat sense pagar ni un cèntim.
En aquest cas hipotètic, la mare no coneix la xiqueta que ha robat el gelat, com tampoc no coneix la seua mare. No obstant això, l’empatia i la pietat l’han feta actuar amb aquesta tranquil·litat espiritual… Tot just això és la tendresa, un valor que consisteix en el fet de sentir pietat i empatia pels altres, generalment de la nostra espècie. I dic, generalment, pel respecte que mereixen per a mi els animals. Ells també són dignes d’assaborir aquest gran valor!

Actualment, el valor de la tendresa, amb freqüència, es menysprea per dos motius incomprensibles. En primer lloc, perquè es confon amb les qualitats de blanesa, debilitat o fragilitat. En segon lloc, perquè es considera un valor femení, és a dir, característic de les dones (o d’homes efeminats). De fet, cal tenir ben present que sempre ens han inculcat que els varons són forts, impulsius, decidits i; en canvi, les dones són tendres, receptives i sensibles. Amb aquests prejudicis, el que han fet és partir-nos per la meitat obligant així, tant homes com dones, a ser el que realment no som. Ja està bé! Els sentiments i les emocions no tenen gènere!
Com que imaginar és gratis i, a més, guareix momentàniament l’ànima, permeteu-me que imagine un món amb tendresa. El polític que s’equivoca i el seu oponent li ho explica amb tendresa. El professors que renyen amb tendresa i els alumnes que es disculpen també amb tendresa. Els xiquets que quan veuen un animal abandonat l’arrepleguen amb tendresa. Els policies que –amb tendresa- expliquen la infracció al conductor. Para, para! Alguns pensareu que tot això és una utopia!. Personalment, crec que no ho és; sinó més bé el contrari. És un ideal assolible que es manifesta en petits detalls: saber escoltar atentament, tenir un gest amable, demostrar que es té interés per l’altre…D’això en sap molt la meua amiga de Canals! Ara bé, en els temps que corren no és cosa fàcil escoltar ni mantenir el silenci. Hi ha gent que parla, parla, parla i mai escolta!

 “Mai a la vida trobareu tendresa millor i més desinteressada que la de la vostra mare”

                                                                                                                   Honoré Balzac