TARONGES I CULTURA DE POBLE

L’altre dia em vaig despertar ben matí, vaig prendre el meu tallat habitual i em vaig posar a caminar junt a les meues gosses. La idea era la de passejar i fer un poc d’esport.

A més del paisatge emboirat em sorprengué la quantitat de camps que encara no estaven collits. L’expressió “No la volen a cap preu” ja s’havia convertit en habitual al meu poble. Tots sabem que amb aquesta expressió ens referim als grans comerços i no als ciutadans que coneixen massa bé el sabor que té una bona taronja.

 

Però ja sabeu, el mercat funciona així: oferta i demanda. Si hi ha oferta suficient de producte i de mà d’obra barata, els comerços prioritzaran la manera de guanyar més diners. Alguna cosa no s’està fent bé quan hem arribat a la situació en què les taronges es deixen perdre. És qüestió de prioritats, si la multinacional o el comerç tenen la llibertat i un laissez faire, és normal que les taronges del terreny es queden a l’arbre.

Les gosses corrien, lladraven i envestien les polles que despertaven sota els tarongers i es llançaven al riu. La boira limitava la meua visió però jo donava llibertat als meus pensaments. Era d’estudi sociològic la manera com, no fa massa anys, encara els comerciants i els llauradors arribaven a un acord: es xocaven la mà i deixaven per tancat el contracte. Es tractava d’un contracte purament verbal que, rares vegades, es complementava amb un tros de paper i una signatura rudimentària d’ambdues persones. Però la paraula era sempre el que manava. Si el comerç no pagava, el llaurador podia fer dues coses: o donar-ho tot per perdut o plantar cara al comerciant utilitzant la força bruta. Sobre aquesta temàtica es podria fer una recopilació d’anècdotes al respecte. Vos en contaré una d’un senyor molt volgut al meu poble, a mi me la contà un home ja jubilat. 

Després d’un any escoltant excuses d’aquell comerciant, decidí posar fi a aquesta angoixa. Agafà el cotxe i cap al poble del costat. Una vegada al comerç, premé el timbre i ningú no responia. Després de colpejar bruscament, saltà la tanca malgrat la presència de dos gossos molt grans i amb cara de pocs amics. Pel que després s’ha sabut, agafà el comerciant del coll i l’amenaçà a tallar-li el coll. Potser penseu que aquell senyor estava sonat, però vos asegure que no és així i que coneixia massa bé les males maneres que s’havien d’aplicar amb aquestos mal pagantes. Immediatament el comerciant tragué un butlletí i signà un xec al portador que entregà a les mans del llaurador. Però la cosa no acabà ací. Quan aquell llaurador lliurà el xec al banc, li comunicaren que es tractava d’un “cheque sin fondo”. El llaurador tornà al comerç, ara amb “una corbella” i es dirigí als camions aparcats dins del recinte. Quan el comerciant s’adonà que aquell home estava disposat a fer-ho tot pols li demanà disculpes i li estengué un xec nou. Amb la corbella a la mà i la bava caient-li de la ràbia, el llaurador l’obligà a telefonar al banc i a donar la cara. Comprovà que ara sí que hi havien fons.

Però generalment els contractes verbals funcionaven, sinó que li ho diguen a qualsevol dels homes majors de la Ribera. Al casino del meu poble, arribava “un amo” i en veu alta deia: “Necesite deu hòmens per a birbar arròs”. Aleshores, la gent interessada s’aproximava per veure les condicions d’aquell treball. Al camp no hi havia contractes de paper, tot era “aparaulat”, però generalment ningú es quedava ni sense treballar ni sense cobrar.

El passeig del pla, l’asut, el pont de Riola, el matadero, el pont de la ula, el molí, les estacades...Finalment arribàrem a casa, les gossetes ja estaven cansades. Era el moment d’una bona dutxa. En entrar al casino del meu poble, em vaig apropar a la barra, vaig demanar un cafenet i em vaig girar. Vaig recordar aquell lloc ple de gent, tots jugant a cartes, a dominó, bevent i discutint de temes quotidians. Una pena!. Ara agraïsc aquella recomanació que l’escriptor Voro Vendrell em va fer fa temps “Josep Pla és un autor que has de llegir, Sergi”. Quanta raó tenies, Voro! Es una manera de rememorar i resuscitar la cultura de poble. L’escriptor Joan Pla (un altre Pla, el de Mor una vida es trenca un amor) també es manifestà al respecte: “Josep Pla fou un amant de la natura, del paisatge, del mar, del camp i sobretot dels seus fruits” Amb l’obra de Voro Vendrell Columnes de Paper, a més d’un hedonisme molt pronunciat trobem una clara reminiscència a la cultura riberenca: les granotes, les rates de marjal, la sesta, inclús eixos “puñeteros” mosquits tigre...No et desllomes més amb el jardí Voro, millor “llogar un home d’aquells de tota la vida” i que ho pase de mula, no creus?