TOLERÀNCIA

Sempre m’ha resultat atractiu el terme tolerància. Amb cara encuriosida vaig decidir mirar el diccionari i hi aparegué, cosa normal en els substantius, la referència al verb tolerar: “acció de tolerar”. Fixem-nos en el primer dels significats del verb: “Suportar en els altres alguna cosa que es desaprova, usant indulgència, no prohibint-la o no impedint-la”. Mira tu per on vaig arribar a la conclusió, il.lús de mi!, que era un tio molt tolerant. Però, evidentment el meu cabet no podia aturar-se ací, així que s’activà la neurona del record i patapam em vingué a la ment una de les obres d’un antic professor, Tobies Grimaltos.

En efecte, Grimaltos va més lluny al seu llibre Prendre-s´ho amb filosofia, i diferencia dos tipus de tolerància: la tolerància física i la tolerància psicològica. Segons ell, la primera, la tolerància física, es respecta molt més a la ciutat que al poble. En un poble no resulta habitual que una persona insulte verbalment una altra pel fet d’haver comés una infracció vial. Ja sabeu, als pobles tots ens coneixem! Per contra, la tolerància psicològica, possiblement predomina molt més a les ciutats, allà la gent ni critica, ni prejutja ni etiqueta tant com als pobles.

Em ve a la memòria com, en més d’una ocasió, les persianes dels meus veïns han cobrat vida. Ja sabeu de què parle: la parella, tu, la nit, les hormones descontrolades d’ambdós i la passió adolescent i mig controlada pròpia d’un acomiadament rutinari. Però el problema no ha estat mai el fet que al poble existiren voyeurs, sinó més bé el mal que, sense voler, hem ocasionat a algú per avorriment, per tenir prejudicis o, simplement, per fotre. Siga com siga, s’ha d’entendre que la gent major moltes vegades s’avorreix i necessita dialogar del que s’hi presente. La intolerància psicològica existeix sense cap dubte però no sol ser mal intencionada, sinó totalment connatural i inevitable als pobles.

A la ciutat és diferent, tinc un amic que viu a València i solament coneix dos dels quasi dos-cents veïns que habiten el seu edifici. Tant és així que resulta completament normal trobar-te algú a l’ascensor i quedar-te en silenci: respiracions, silenci, mirades cap a l’infinit, consultes de mòbil. L´explicació sembla clara, a la ciutat no existeix eixe concepte tan arrelat de “comunitat” propi d’un poble, més bé ens associem quan ho necessitem o quan toca. Al meu poble, a les nits d’estiu la gent seu a prendre la fresca. Resulta inevitable saludar tots aquells amb qui et vas trobant: Bon dia, bona vesprada, bona nit, Que aprofite! De vegades, saludem per saludar, però no ens equivoquem: és una cosa molt senzilla i que no ve malament. De fet, aquesta complicitat és la causa que no existesca la intolerància física pròpia de la ciutat.

La setmana passada circulava pel carril dret de l’Avinguda Blasco Ibáñez buscant on aparcar. Al darrere, un home tocava el clàxon, en mirar-lo per l’espill vaig entendre (pel rostre i els gestos) que estava molt cabrejat per la lentitud amb la qual circulava. En arribar al semàfor, ens posàrem en paral.lel, el vaig mirar i vaig comprovar que se li havia passat el cabreig. Possiblement, l’home degué entendre que el seu comportament havia sigut completament desproporcionat. Al poble, evidentment, no té cabuda aquesta intolerància física perquè tots hem compartit o compartirem taula en algun moment de les nostres vides. A més, és lògic: als pobles pràcticament som tots família, hi ha un sentiment clarament arrelat que evita els crits i les males paraules. També és veritat que la proximitat física, el clima respectuós del poble, es veu afectat moltes voltes per qualsevol bajocada. Hauríem de plantejar-nos moltes vegades la importància de restar al marge dels assumptes personals, això es fa ben bé a la ciutat. Allà s’entén molt bé això de la privacitat i intimitat.

No considere que siga necessari decantar-se pel poble o per la ciutat. Recorde una reflexió que Henry David Thoreau realitzà quan viatjà al llac Walden. L’autor utilitzà el terme “soledat acompanyant”. Independentment d’on estiguem i d’on vivim allò més dolorós és sentir-nos sols, però no sols físicament sinó sobretot psicològicament. Amb aquella llarga experiència de subsistència, Thoureau trobà, entre altres, la companyia del despertar dels ocells i la del blau lluent del cel. Alguns pensareu: “Quin tio més friki!”. i, en canvi, no m’estranya que Thoreau pensara així, els humans som tan intolerants...!