VETLLATORI I TANATORI

L'altre dia va faltar el pare d'un amic. Vaig pensar que hi havia d'assistir, al tanatori, el més aviat possible i fer-li costat. En aquest sentit, i endinsant-nos en l’ambient que es respira en aquests contextos i en la nostra forma d’actuar-hi, adoneu-vos que, en general, quan hem de donar el condol, ens posem seriosos, apretem la boca i parlem sempre en veu molt baixa. Malgrat això, no sé per què sempre hi ha aquella persona determinada que trenca i actua de manera no convencional. En aquesta ocasió, va ser un llaurador qui va alçar massa la veu per al que és habitual en aquestes situacions, però en cap moment vaig pensar que era un “maleducat”. Tot seguit, de sobte, un home molt ben vestit s'acostà, molt amablement, i ens preguntà si volíem beure alguna cosa. Els familiars demanaren una botella d'aigua. Com que no parava d'entrar-hi gent, vaig seure en un sofà negre de pell que hi havia situat en un dels racons d'aquella àmplia i polida sala.

Mentre en contemplava tots els detalls, em vingué a la ment una conversa que vaig tindre temps enrere amb ma mare. Em contava que feia tan sols uns 30 anys, quan algú moria hi havia el costum de posar, els veïns, una cadira a la porta de casa. D'aquesta manera, l'enterrador donava part a l'Ajuntament i al rector del poble. Els vetlatoris es feien a casa (per descomptat, no hi havia tanatoris). Els veïns i la gent més arrimada passava la nit amb la família del finat, formant una pinya. Tanta gent acudia al vetlatori i hi passava la nit, que el veïnat havia de traslladar les seues cadires fins a la casa del mort. Com que les nits es feien llarguíssimes, qualsevol familiar o algú dels presents preparava una cafetera d'eixes grans que solament s'utilitzava en situacions multitudinàries. A més, els gots de til·la –substituïda avui en dia per ansiolítics- eren omnipresents, ja que es tenia una fe absoluta en aquesta infusió que era considerada el millor remei per a tranquil·litzar l’ànima i calmar el dolor dels més íntims. Tampoc no fa tant de temps d'això, no cregueu! Jo ho he arribat a conéixer, però era tan petit que ni em parava a pensar-ho.

En referència al dol, els més acostats a la família es posaven un mocador negre lligat per sota del coll. D'això, en fa encara més temps! Efectivament, la mort sempre ha sigut negra, un túnel fosc; per contra, la vida sempre ha estat blanca i alegre com els vestits tradicionals de bateig, comunió, o casament. Els hòmens també es posaven vestit i corbata negra. Els dies i mesos posteriors al soterrament, estava mal vist que la dona o la filla del difunt passejaren l'arròs (abans el coïen al forn del poble). Ma mare, amb tan sols 12 anys, hagué de dur dol durant 3 anys, tot i que la dona que havia faltat era germana de sa tia. Però bé, com que allò era habitual ningú no se'n queixava, ni tan sols s'ho plantejaven.

Passats uns moments, vaig retornar al moment. La porta s'obrí i entrà un altre amic nostre. Em vaig alçar per saludar-lo. Però era el seu moment i, evidentment, ell també féu careta de circumstàncies: boca tancada, llavis serrats, una encaixada de mans i una palmada a l'esquena, tot acompanyat de quatre paraules tendres de condol. No obstant, entre nosaltres hi havia suficient complicitat com per no haver d’aparentar res, s'entenia que era el fill del difunt qui patia la pèrdua. Això sí, nosaltres estàvem allí per donar-li suport psicològic. 
He de reconéixer que m'impactà molt positivament la presència d'aquell llaurador que alçava la veu i parlava lliurement de qualsevol cosa. Potser ell entenia la mort d'una manera molt més natural; a fi de comptes, és un dels fenòmens universals amb què cada dia convivim els humans. De fet, va abraçar el seu nebot (el meu amic) i, ara amb veu baixeta, li digué: "Bé, bonico, el tio se'n va a acabar de regar el tomacar, després em dutxaré i vindré amb ta tia. Estate tranquil”. Un home autèntic! 

Avui en dia, el dol quasi s'ha eradicat; de fet, el meu amic portava camisa blanca i texans. Ara no està mal vist que la gent muira fora de casa i siga visitada també fora de casa. Les multitudinàries converses nocturnes, de vegades massa sarcàstiques, han desaparegut. Ara, la mort és quelcom privat que la família decideix amb qui, quan i com compartir. Vaig recordar que feia temps, al meu poble, es feien tres acomiadaments: un, a la porta de l'església; un altre, al cantó i, finalment, el tercer, al cementeri. En aquesta última dècada, hi ha famílies que solament desitgen i reben el condol del cementiri. A les ciutats, actualment, s'ha estés la pràctica de portar el cadàver del tanatori (moltes vegades situat en el que diuen “polígon”) fins el cementeri, de vegades sense tocar l'església. No cal oblidar que, als tanatoris, els serveis han anat ampliant-se; avui en dia, ofereixen serveis distints i heterogenis: assessoria fiscal, atenció psicològica, escampament de cendres, servei de càtering, floristeria, eucaristies... De fet, un tanatori situat a la M-30 de Madrid ha oferit, amb èxit, un servei de condolença mitjançant SMS. Tots coneixem les originals ofertes a propòsit de les urnes, hi ha per a tots els gustos.

Actualment, davant la mort s’eviten crits, plors, crisis d'ansietat i d'altres manifestacions, ara considerades espectacles folklòrics i de gent vulgar. No obstant, contradictòriament, sols se’n parla (de la mort) a les esglésies. És una llàstima que no es relativitze aquest tema i s'eduque un poc en aquest valor. El silenci o l'evitació n’és la resposta que, generalment, solem donar als nostres fills davant d'aquest universal dubte existencial. L'home llaurador, devia tindre uns 70 anys. En aquells temps, les caixes les feia el fuster a encàrrec i alguna que altra vegada el vetlatori es realitzava sense que aquesta estigués acabada. Inclús els xiquets travessaven molts inesperats “malmoments” de trobar-se el mort al terra o encara desvestit. La mort era per aquells temps un fenomen més proper i, si a algú no li quedava clar, ja se n'ocupava l'església de recordar-li-ho, a més, com que es patia fam, no era considerada una gran tragèdia. Avui intentem no parlar-ne, és vista com alguna cosa que s'ha d'evitar.  
Al segle XIX, com que la gent, a males penes, es feia fotos i la mort arribava molt prompte i sense avisar, es fotografiaven els morts per aconseguir l'última “instantània”postmortem. Se'ls maquillava i se simulava que estaven amb la família i hi introduïen petits detalls com ara una flor cap avall , que denotava la mort. Aquesta pràctica s'estenia a tot tipus d'edats. Als majors, els posaven un bon vestit, el bastó i com podien, de vegades, fent peripècies, el posaven dret i li obrien els ulls. També es donava un tracte diferent als nens batejats i als que no ho estaven. Als primers, se'ls vestia bé, se'ls soterrava al cementeri i se'ls tancava els ulls. Als no batejats, els soterraven amb els ulls oberts perquè d'aquesta manera –deien- aconseguirien veure la glòria del Senyor.

Em vaig alçar del sofà i vaig xarrar una estona amb l’afectat, el meu amic. Em comentà que es trobava bé i que, possiblement, tot li vindria després. Segurament es trobava en estat de shock i encara no havia assimilat el que havia succeït. Me’n vaig acomiadar amb una abraçada ben forta i vaig sortir del tanatori. De camí cap a casa em feia vàries preguntes: Fins a quin punt anirien guanyant terreny les extravagàncies? Seria millor familiaritzar-nos amb la mort o evitar tota imatge possible d'aquesta? Seria moral una educació en la mort? Abans vivíem la mort amb més naturalitat? Per què actualment l’evitem? Amb quina de les dues maneres d'enfocar la mort preferia quedar-me? El que sí que tinc ben clar és que allò que avui considerem normal, tard o prompte, deixarà de ser-ho. La història corrobora allò que Joan Fuster defensava: “Allò habitual es converteix en normal”. O en paraules d’Heràclit, “Tot canvia i res roman igual”.