miércoles, 24 de julio de 2013

5500 VACANTES PARA PROFESORES ESPAÑOLES

5.500 puestos de trabajo pendientes de ocupar tanto en Educación Primaria y Secundaria -5.000 plazas- como en la Universidad Nacional de Educación (UNAE) de este país -500.

 La propuesta es atractiva: Se trata de una convocatoria del Gobierno de Ecuador. Miriam Aguirre, Subsecretaria ecuatoriana de Desarrollo Profesional y Educativo, ha visitado España para poner la rúbrica a un convenio con el Gobierno de España por el cual se quieren fichar investigadores y profesores para cubrir el déficit de docentes que tiene su país.
Esta convocatoria de trabajo para profesores está abierta a profesores doctorados, estudiantes de postgrado con máster oficial, profesores universitarios y estudiantes de doctorado que estén finalizando sus estudios. Los puestos a cubrir son de profesor titular de una asignatura o plan de estudios, profesores agregados, eventuales (para trabajar un semestre o curso), investigadores y profesores de apoyo o mentores para acompañar a docentes ecuatorianos que se estén iniciando en la enseñanza.
Se ofrecen contratos temporales –de una semana a tres años- e indefinidos, según la voluntad del solicitante y las necesidades que vayan surgiendo en el sistema educativo ecuatoriano, con salarios que van desde los 1.688 euros mensuales (2.226 dólares) para profesores auxiliares a los 2.110 euros mensuales (2.783 dólares) como profesores agregados y 3.799 euros mensuales (5.009 dólares) en el caso de profesores principales. Los contratados recibirán también ayudas para la vivienda, la alimentación, el transporte y los visados, que se adecuarán al contrato laboral que acuerden con la Universidad Nacional de Educación de Ecuador.
Este Plan Internacional de Captación y Selección de Educadores se llevará a cabo a través de la recién creada UNAE de Ecuador, que tiene sede en Azogues, al sur. Se espera que en 2025 esta tenga seis sedes en todo el país dedicadas a formar educadores tanto universitarios como de educación primaria y secundaria.
Seguro que ahora entendéis el porqué esta fue para mí una de las noticias más positivas del lunes. Podéis inscribiros a partir del 1 de agosto en la web del Ministerio de Educación de Ecuador, www.educacion.gob.ec. Ahí se colgará un formulario para rellenar. Después se deberá enviar por correo electrónico al e-mail unae@educacion.gob.ec.
Si queréis conocer un poco más acerca de la UNAE, os dejamos este vídeo en el que podréis ver una pieza informativa hablando sobre la Universidad.

martes, 23 de julio de 2013

EL TEMPS

El filòsof presocràtic Heràclit d'Efes ja ens deia, sobre el transcurs de la vida, que ningú pot banyar-se dues vegades al mateix riu. És a dir, el temps passa i l'aigua mai no és la mateixa. El seu contemporani Parmènides d'Elea, contràriament, distingia entre la via de la veritat i la via de l'opinió. En la via de la veritat tot és permanent: "l'ésser és i no és no ser". Plató conjugà ambdós pensaments a la seua coneguda Teoria de les idees; d'una banda, el món dels objectes (o món sensible) que sempre estava en continu canvi i, d'altra banda, el món de les idees (món intel.ligible), un món permanent i completament atemporal. Al segle XV, El poeta Jorge Manrique, destacà la rapidesa amb la que passa el temps (Tempus fugit) destacant la importància d'aprofitar el moment (Carpe diem). Segons l'il.lustrat Immanuel Kant, el temps no era quelcom extern a l'individu, sinó més bé una forma a priori de la sensibilitat humana. El filòsof del segle XX, Martin Heidegger considerà que el temps era una estructura de l'essència humana. Segons ell, l'home es troba al temps, l'home és passat però també és futur: alllò que ha de ser. Tornant al modernisme, científics com  Isaac Newton incorporaren el temps absolut, un temps independent del temps individual de les coses. No obstant, la Teoría de la relativitat d'Albert Einstein segons la qua el temps és variable a la velocitat de la llum aconseguí posar-nos la pell de gallina. Com veiem, al llarg de la història, tant literats com científics o filòsofs n'han parlat del temps.

En algun moment de la nostra vida els humans acabem plantejant-nos com de ràpid passa el temps. Hi ha qui, després de tant de temps, es retroba amb els amics de tota la vida i amb una essència  pensa: "Mira, a aquest ja li ha caigut el pèl" o "Mira, en lo primeta que estava, quin culot se li ha fet..". D'altres ho pensen un dia quan, de repent, es fixen en com de presa han crescut els seus fills o quan els nets ja els passen un pam d'altura. A uns més a d'altres menys, però a tots ens preocupa el pas del temps. Hi ha qui s'autoconvenç afirmant que cumplir anys és un bon senyal, no obstant ells en són conscients que cumplir anys a més de denotar l'obvietat de que estem vius també és un síntoma de tindre colesterol, tensió alta, artrosis, vertigo o sucre en la sang.

Tots els dies passen per la porta de ma casa dos vetllets. Un dia, traguent el cotxe del meu garaig em vaig adonar que estaven passant ells i em vaig aturar. El més baixet dels dos hòmens em digué: "Xiquet, a vore si per a quatre dies que ens queden....". Dos mesos després, vaig vore al senyor més alt caminant pel barri i li vaig preguntar: "Senyor Pepe, on té al seu amic?" L'home, que al.lenava recolçant-se al bastó, s'aturà i, agafant aire, em respongué amb un to de veu molt baixet: "Ja se n'ha anat de viatge, a mi no crec que em falte molt". Quan li vaig preguntar que com havia sigut, l'home em digué: "Els metges diuen que ha mort d'un infarto però que vols que et diga, el temps passa". A més, tingué la gràcia de dir-me: "Jo ho tinc molt clar dia que passa, dia que em trobe" Allò que ens preocupa no és tant el temps com a terme metafísic sino la vinculació directa entre el pas del temps i l'aproximació de la mort. Aquella conversa que vaig tenir amb l'home em deixar bastant tocat de l'ala: "¿Com es plantejarà la vida una persona amb 90 anys quan sap que li queda ben poc per morir?" Hi ha qui acudeix a creences religioses i també hi ha qui preten detindre el temps implantant-se morros, cul i mamelles. Però una cosa és cultivar el cos, altra ben distinta és voler detindre el temps: el temps passa, això és inevitable. Si això no ho entenem, aleshores caiguem en la trampa dels excesos____. Avuí mateix, al gimnàs he vist una xica rubia molt ben tipada, això sí, sembla que els llavis els havia substituït per unes salxitxes frankfurt.

Sempre m'ha resultat atractiu el principi teleològic d'Aristòtil segons el qual la felicitat és el fi (telos) al qual tendeixen totes les persones. Tant és així que el mateix principi ha estat present al nostre llenguatge popular amb determinades expressions "qui de jove treballa de vell dorm a la palla".  El fet de relativitzar el que som acudint a la variable temps ens pot ajudar a portar una vida molt més feliç. Un dia em vaig aturar davant d'un arbre d'eixos grandíssims que hi ha a la ciutat de València i vaig pensar: "Aquest arbre serà quatre vegades més vell que jo". També recorde un conte (o una llegenda) que em contava mon pare en Estiu sobre la lluna. Era algo així com que la lluna llançava una corda i s'emportava els xiquets mals. Supose que el meu pare, més que per asustar-me, ho feia per vore'm la cara d'ingenuitat pròpia d'un nen quan li conten una història misteriosa. Ja de major, vaig comprendre que això de les cordes no tindria sentit perquè ens separen uns 400.000 km i tardaríem al voltant de 3-4 dies en arribar amb un cohet espacial d'alta velocitat. Som realment insignificants!

Fa uns anys vaig llegir un conte de Jorge Buckay, concretament es titulava El Buscador. El conte narrava la història d'un jove al qui li agradava buscar sensacions i experiències. Un dia, sortí a caminar i mentre caminava per una muntanya es trobà amb unes pedres de marbre al terra, primer una, després altra i totes elles gravades amb inscripcions. L'home , totalment sorprés es detingué en totes i cadascuna d'aquelles inscripcions: "Abdul Tareg, 8 anys" "Kamir, 6 anys". No pogué suportar la tristessa al asssabentar-se que es tractava d'un cementeri on l'edat mitjana dels enterrats no sobrepassava ni tan sols els deu anys. Amb una pena grandíssima es seié a un dels racons d'aquell lloc, s'agafà la cara amb les mans i arrancà a plorar de manera desmesurada. De repent, aparegué un senyor major que devia ser l'encarregat del cementeri i impactat pel sofriment d'aquell home li preguntà si podia ajudar-lo en alguna cosa. Quan el Buscador li contà la seua preocupació l'home li posà la mà al muscle amb la intenció de tranquilitzar-lo. Insistí en que no es preocupara i a continuació li explicà que en aquella zona desde xiquets estan ensenyats a portar una llibreta a la butxaca. Cada vegada que la gent passa un bon moment, aleshores anota el temps que ha gaudit. Finalment, quan la persona es fa major i es mor, li prenen la llibreta i conten el temps que realment la persona ha gaudit. Es aquest el temps que realment escriuen a la làpida i no el temps real o objectiu que ha passat des del naixement fins la mort. Durant uns quants anys, vaig estar bastant convençut amb el missatge que es transmet, no obstant, les lectures de Friedrich Nietzsche em feren pensar que el dolor, el sofriment i l'angoixa són també parts importants de les quals aprenem, sobretot a créixer emocionalment com a humans. Desde fa uns anys n'estic convençut que el fet de no sofrir, posiblement, ens portaria cap a una deshumanització. Això d'aprofitar el temps i no sofrir és imposible, doncs els humans som sofridors, som animals que sofrim.

Els egipcis apostaven per la vida eterna, motiu pel qual embalsamaven els seus faraons i els construien piràmides amb la intenció de protegir-los una vegada morts. De fet, els posaven també tots aquells objectes que pogueren neccessitar en l'altra vida. No obstant, podem preguntar-nos: Si quan arribe la mort nosaltres ja no estarem, aleshores per a què preocupar-se? Epicur de Samos es feia un bon plantejament, però a nosaltres ens costa molt d'asumir. El déu infinit causa respecte, la posibilitat de la vida eterna ens condiciona. Em sorprén el sentit de l'humor que li possava Joan Fuster al tema del temps en qüestió: "Mentre dormiu us creix la barba, això és el temps" Eixa ironia negra i desvergonyida apareix també en forma d'epitafi: "Ací jau Joan Fuster, que va morir com va viure: sense ganes"

lunes, 22 de julio de 2013

PARCS INFANTILS I JOCS AL POBLE


A tots els pobles o barris tenim un parc infantil. Se suposa que els xiquets en edat infantil i juvenil han de treballar obligatòriament la psicomotricitat. Els de la meua edat no cregueu que no l'heu practicada; ara bé, nosaltres ho féiem d'una altra manera: acaçant-nos a taronjades o nadant a la sèquia. Encara que no en fórem conscients treballàvem tant la ment com el cos i la interacció entre ambdós. Abans els parcs eren molt més senzills i ara, amb tan sols uns anys, han experimentat uns canvis espectaculars: del ciment dur a la goma molla, del ferro rovellat a la fusta lluenta i acolorida. Aprofitant molt més l'espai, ara es fabriquen gronxadors molt més originals i multidisciplinaris. Els avanços també tenen a veure amb la combinació de tres materials bàsics: fusta, goma i ferro. Les tanques, fetes de fusta, també en són una novetat moderna. Aquestes actuen limitant l'espai i impedint que els més menuts puguen sortir-ne. També caldria parlar dels bancs, que són el lloc on les mares no solament s'hi asseuen, sinó on també gaudeixen d'un moment d'esplai amb les amigues.

Sobre les cinc de la vesprada, moltes dones del meu poble arrepleguen els fills, els donen el berenaret i directament acudeixen al parc. Allí, no sols els xiquets es retroben amb els seus amics, les mares també ho fan amb les corresponents amigues. Com que ma casa dóna a un parc, en més d'una ocasió he obert la porta i he aprofitat per fer barret amb alguna que altra mamà. I res, com que el parc el tinc a 15 escassos metres i la gent de poble parla tan fort, m'autoafirme que en algunes converses poden dividir-se en dues etapes.

En una primera fase, d'entre les cinc i les cinc i mitja les converses giren al voltant dels fills. He escoltat afirmacions com aquestes: "El meu fill ha supés coneixement del medi",  "El tutor d'enguany els mana massa feina", "El meu fill no fa la lletra prou rodoneta",  "El meu, avui, ha renyit amb un amic". Compartireu amb mi que són reflexions coherents i les crítiques també en són suficientment constructives. També he escoltat: "Si continua així, el portaré al repàs" o "He de parlar amb el tutor perquè aquest fill meu...". Doncs el mateix, són converses, amb més o menys trellat, però pròpies de mares aparentment preocupades per l'educació i el benestar dels seus fills.
Però passa com amb els xiquets a l'escola, passada una estona algunes converses degeneren cap a la intolerància: "Aquest metge és un inepte" o cap a la xafarderia: "Aquest s'ha gitat amb aquella que està divorciada i diuen que la dona se n'ha assabentat". Els  bancs del parc disposen d'una informació privilegiada que moltes dones tafaneres pagarien per tindre. De vegades, és vertader tot allò que s'hi comenta, però en ocasions les persones cauen en el parany de la rumorologia sense pensar en el dolor que poden ocasionar. Mancança neuronal, massa temps d'exposició al sol i la falta de projectes personals fa que moltes vegades parlem per no callar.

També estan aquelles dones que van més a la seua. Últimament, i cada vegada més, solen haver-hi també hòmens. Aquesta gent no aposta pel xafardeig i prefereix mirar-se a si mateix abans de prejutjar els altres. Són persones amb clara consciència del que suposa l'esfera privada, íntima i intraspassable que tots els humans tenim el dret a tenir. Pel que observe amb la meua cunyada, hi ha grups que creen llaços afectius interessants: es deixen llibres, comenten pel·lícules, xarren de distintes coses i, de vegades, es crea un clima molt òptim per a realitzar una bona tertúlia. Però en tots els llocs hi ha algun que altre llop solitari i el parc no anava a ser-ne una excepció: són persones que engronxen un poc els seus fills, observen com juguen i cap a casa, sense dir ni mu. Qui té el cap un poc moblat, sap massa bé que tant el plaer com el dolor són característiques pròpies dels humans. A més, la vida és un esdevenir i qui avui està dalt, d'altres vegades pot estar baix. Però això hi ha qui no ho veu: "Mira, Mari, aquest xic s'ha divorciat i ara viu ací". És el que passa quan ens considerem el melic del món.

Generalment, tant els pares com els més menuts, conceben el parc com una espècie de paradís. Els nens estan en contacte amb el joc i amb allò més similar a la natura que tenen a la seua disposició. No oblidem que els xiquets són pura creativitat. Les mares es troben allunyades de les obligacions diàries i almenys es relaxen durant un moment. Els més majors que també vivim al poble, hem treballat més en contacte amb el medi embient: conillets a amagar, polis i cacos... Em ve al cap el record d'un amic que feia de caco, es trobava dalt d'una branca de taronger amagat i, com que estava grosset, la branca es trencà i se la va clavar dins d'un ull. Acabàrem duent-lo a casa i d'allí a l'hospital. Recorde també quan els amics fabricàrem una cabana a dins d'una figuera. Des del primer projecte fins la culminació física d'aquesta, tots estàvem il·lusionadíssims, tant és així que hi havia qui idealitzava plantejant-se d'anar a viure-hi. Per cert, un dia un amic discutí amb els pares i desaparegué durant una vesprada, quan ens assabentàrem que els pares estaven tan preocupats acudírem allí i el convencérem perquè tornara a la realitat i deixara de fer-los patir. No ho recorde ben bé, però supose que quatre galtades s'emportaria. Quan arribava l'estiu nadàvem a la sèquia, els que érem més menuts, com que no teníem el consentiment dels pares, deixàvem els nostres calçotets amagats en algun dels tarongers colindants. Jugar d'aquestes maneres provocava que arribàrem a casa bruts i amb els pantalons esgarrats. Det fet,  recorde com si fóra ara aquelles genolleres d'escai que ma mare retallava i després cosia als pantalons; després ja vingueren les genolleres amb adhesiu que es pegaven directament.

Els gronxadors són necessaris, però compte!, els nostres jocs potenciaven moltíssim la imaginació i la interacció social. Discutíem, renyíem, construíem, ens embrutàvem, competíem... Els gronxadors han millorat, però determinats jocs han desaparegut... Els nens juguen, però a males penes s'embruten. Tal vegada, abans, la psicomotricitat es treballava molt més; això sí, eixe nom no el coneixíem. 


IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...