jueves, 15 de agosto de 2013

EL TEMPS

El filòsof presocràtic Heràclit d'Efes ja ens deia, sobre el transcurs de la vida, que ningú pot banyar-se dues vegades al mateix riu. És a dir, el temps passa i l'aigua mai no és la mateixa. El seu contemporani Parmènides d'Elea, contràriament, distingia entre la via de la veritat i la via de l'opinió. En la via de la veritat tot és permanent: "l'ésser és i no és no ser". Plató conjugà ambdós pensaments a la seua coneguda Teoria de les idees; d'una banda, el món dels objectes (o món sensible) que sempre estava en continu canvi i, d'altra banda, el món de les idees (món intel·ligible), un món permanent i completament atemporal. Al segle XV, el poeta Jorge Manrique destacà la rapidesa amb què passa el temps (Tempus fugit), tot destacant la importància d'aprofitar el moment (Carpe diem). Segons l'il·lustrat Immanuel Kant, el temps no era una cosa externa a l'individu, sinó més bé una forma a priori de la sensibilitat humana. El filòsof del segle XX, Martin Heidegger considerà que el temps era una estructura de l'essència humana. Això és, l'home es troba en el temps, l'home és passat, però també és futur: allò que ha de ser. Tornant al modernisme, científics com  Isaac Newton incorporaren la noció del temps absolut, un temps independent del temps individual de les coses. No obstant, la Teoria de la relativitat d'Albert Einstein segons la qual el temps és variable a la velocitat de la llum, aconseguí posar-nos la pell de gallina. Com veiem, al llarg de la història, tant literats com científics o filòsofs n'han parlat, del temps.

En algun moment de la nostra vida els humans acabem plantejant-nos com de ràpid passen els segons, els minuts, les hores, els dies, els mesos, els anys... Hi ha qui, després de molt de temps, es retroba amb els amics de tota la vida i amb una essència  pensa: "Mira, a aquest ja li ha caigut el pèl" o "Mira, tan primeta que era, i com ha prestat…". D'altres ho pensen un dia quan, de sobte, es fixen en com de pressa han crescut els seus fills o quan els néts ja els passen un pam d'alçada. A uns més a d'altres menys, però a tots ens preocupa el pas del temps. Hi ha qui s'autoconvenç afirmant que complir anys és un bon senyal; no obstant, ells són ben conscients que això, a més de denotar l'obvietat que estem vius, també és un símptoma de tindre colesterol, tensió arterial alta, artrosi, vertígen o, senzillament, entrar a formar part del col·lectiu dels diabètics...

Tots els dies passaven per la porta de ma casa dos vellets. Un dia, traient el cotxe del meu garatge, em vaig adonar que hi estaven passant i m’hi vaig aturar. El més baixet dels dos hòmens em digué: "Xiquet, a vore si per a quatre dies que ens queden....". Dos mesos després vaig vore el senyor més alt caminant pel barri i li vaig preguntar: "Senyor Pepe, on té el seu amic?" L'home, que al·lenava recolzant-se en el bastó, s'aturà i, agafant aire, em respongué amb un to de veu molt baixet: "Ja se n'ha anat de viatge, a mi no crec que em falte molt". Quan li vaig preguntar que com havia sigut, l'home em digué: "Els metges diuen que ha mort d'un infart, però què vols que et diga, el temps passa". A més, tingué la gràcia de dir-me: "Jo ho tinc molt clar: dia que passa, dia que em trobe". Allò que ens preocupa no és tant el temps com a terme metafísic, sinó la vinculació directa entre el pas del temps i l'aproximació de la mort. Aquella conversa que vaig tindre amb l'home em va deixar bastant tocat, la veritat…: "¿Com es plantejarà la vida una persona amb 90 anys quan sap que li queda ben poc per morir?" Hi ha qui es refugia en creences religioses o també hi ha qui pretén detindre el temps implantant-se llavis, natges i pits. Però una cosa és cultivar el cos, i una altra ben distinta, voler aturar el temps… El temps passa, això és inevitable. Si això no ho entenem, aleshores caiem en el parany dels excessos del culte al cos de forma artificial. De fet, avui mateix, al gimnàs, he vist una xica rossa molt ben tipada, però amb uns llavis que semblaven salsitxes frankfurt…

Sempre m'ha resultat atractiu el principi teleològic d'Aristòtil segons el qual la felicitat és el fi (telos) al qual tendeixen totes les persones. Tant és així que el mateix principi ha estat present al nostre llenguatge popular amb determinades expressions com: "Qui de jove treballa, de vell dorm a la palla".  El fet de relativitzar el que som acudint a la variable temps ens pot ajudar a portar una vida molt més feliç. En aquest sentit, un dia em vaig aturar davant d'un arbre d'eixos grandíssims que hi ha a la ciutat de València i vaig pensar: "Aquest arbre serà quatre vegades més vell que jo". O, per exemple, també recorde un conte (o una llegenda) sobre la lluna que em contava mon pare als estius en què la lluna llançava una corda i s'emportava els xiquets roïns. Supose que el meu pare, més que per espantar-me, ho feia per vore'm la cara d'ingenuïtat, pròpia d'un nen quan li narren una història misteriosa… Ja de major, vaig comprendre que això de les cordes no tindria sentit perquè ens separen uns 400.000 km i tardaríem al voltant de 3-4 dies en arribar-hi amb un coet espacial d'alta velocitat. Som realment insignificants!

Fa uns anys vaig llegir un conte de l’escriptor i terapeuta argentí Jorge Buckay. Es titulava El Buscador i narrava la història d'un jove amb aquest apel·latiu, a qui li agradava buscar sensacions i experiències noves. Un dia, sortí a caminar i mentre passava per una muntanya es trobà amb unes pedres de marbre al terra; primer, una; després, una altra i totes elles gravades amb inscripcions. L'home, totalment sorprés i encuriosit, es detingué en totes i cadascuna d'aquelles inscripcions: "Abdul Tareg, 8 anys" "Kamir, 6 anys". Quan es va assabentar que es tractava d’un cementiri, on l'edat mitjana dels soterrats no sobrepassava ni tan sols els deu anys, no pogué suportar la tristesa. Amb una pena grandíssima, seié en un dels racons d'aquell lloc, s'agafà la cara amb les mans i arrancà a plorar de manera desmesurada. De sobte, aparegué un senyor major que devia ser l'encarregat d’aquell lloc sagrat i impactat pel sofriment d'aquell home, li preguntà si podia ajudar-lo en alguna cosa. Quan el Buscador li contà la seua preocupació, l'home li posà la mà al muscle amb la intenció de tranquil·litzar-lo. Insistí que no es preocupara i, a continuació, li explicà que en aquella zona des de xiquets estan ensenyats a portar una llibreta a la butxaca i cada vegada que la gent passa un bon moment, aleshores anota el temps que ha gaudit. Finalment, quan la persona es fa major i es mor, li prenen la llibreta i compten el temps que realment ha gaudit. És aquest el temps que escriuen a la làpida i no el temps real o objectiu que ha passat des del naixement fins la mort. Durant uns quants anys, vaig estar bastant convençut del missatge que es transmet; no obstant, les lectures posteriors de Friedrich Nietzsche em feren pensar que el dolor, el sofriment i l'angoixa són també parts importants de les quals aprenem, sobretot a créixer emocionalment com a humans. De fet, ja fa anys que estic convençut que el fet de no patir, possiblement, ens portaria cap a una deshumanització. Això d'aprofitar el temps i no sofrir és impossible, ja que els humans som, en definitiva, sofridors; és a dir, animals que sofrim.

Els egipcis apostaven per la vida eterna, motiu pel qual embalsamaven els seus faraons i els construïen piràmides amb la intenció de protegir-los una vegada morts. De fet, els posaven també tots aquells objectes que pogueren neccessitar en l'altra vida. No obstant, podem preguntar-nos: Si quan arribe la mort nosaltres ja no hi estarem, aleshores per a què preocupar-se? Epicur de Samos es feia, al respecte, un bon plantejament, però a nosaltres ens costa molt d'assumir. El déu infinit causa respecte, la possibilitat de la vida eterna ens condiciona. Per tot plegat, doncs, em sorprén el sentit de l'humor que li posava Joan Fuster al tema del temps en qüestió: "Mentre dormiu us creix la barba, això és el temps". Eixa ironia negra i desvergonyida que apareix, implacable, també en forma d'epitafi: "Ací jau Joan Fuster, que va morir com va viure: sense ganes".


No hay comentarios:

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...