martes, 24 de diciembre de 2013

LA XICA DE LA CORBA

La història que ara us contaré diuen que passà fa molt de temps en les corbes de Garraf, una successió de corbes tancades i molt perilloses. En aquells temps, encara no estava construïda l'autopista que ara creua les entranyes d'aquesta muntanya. Aquella nit plovia suau però d'una manera ininterrompuda, a més la boira cobria la nit impedint una normal visibilitat.
Diuen que un home prou jove circulava amb el seu cotxe per aquella zona. Aquest senyor havia acabat la seva dura jornada de treball i conduïa amb moltes ganes d'arribar a casa per retrobar-se amb la seva família. De repent, en una de las corbes d'aquell camí, l'home veié una autoestopista, una jove rosa, mullada per la pluja, amb un llarg vestit blanc, esgarrat i brut de fang. Cal dir que en aquells temps, era habitual trobar-se gent que es desplaçara fent autoestop. L'home s'apiadà de la jove i s'aturà amb la finalitat d'ajudar-la. Una vegada parà el cotxe i la xica li explicà el lloc on es dirigia, l'home es mostrà molt amable invitant-la a pujar amb total naturalitat.
Durant gran part del trajecte mantingueren una conversa sobre coses sense gran importància, quan, en un moment donat, abans d'arribar a una de les corbes més tancades i perilloses, la jove avisà l'home de què reduïra la velocitat, advertint-lo també que circulés amb molta precaució al pas per aquella corba. L'home obeí la jove i passat el perill comprovà, molt atemorit, que de no haver fet cas, probablement haurien caigut pel barranc i s'haurien matat. Passat un minut, l'home es relaxà i li donà les gràcies per les seves indicacions. La jove respongué:
 - No em dónes les gràcies, és la meva missió; en aquesta corba em vaig matar jo fa més de 25 anys, era un dia com aquest...
Quan escoltà aquelles paraules, el conductor es quedà tan sorprès que no pogué evitar girar-se cap al lloc on la jove seia. La xica havia desaparegut i solament deixà una única prova: el seient humit de l'acompanyant.

lunes, 23 de diciembre de 2013

LA CHICA DE LA CURVA

Cuentan que esto sucedió una noche de niebla espesa, en las curvas de Garraf , una sucesión de curvas cerradas y muy peligrosas, hace muchos años, mucho antes de que se construyera la autopista que ahora cruza las entrañas de la montaña de Garraf. Era noche cerrada, caía una lluvia suave pero ininterrumpida y la niebla cubría la noche con su manto blanquecino, impidiendo ver más allá de 15 metros. 

Un hombre iba conduciendo su coche por las curvas, deseoso de llegar a su casa y reencontrarse con su mujer y sus dos hijas después de un largo fin de semana de trabajo. 

En una de las curvas del camino, vió a una autoestopista, una joven rubia, demacrada y pálida, empapada por la lluvia, con un largo vestido blanco desgarrado y sucio de barro . Este hombre se apiadó de la joven y, pisando los fre
nos, decidió llevarla consigo y acercarla hasta el pueblo más cercano.

Durante gran parte del trayecto, el hombre y la joven fueron hablando de cosas triviales, cuando, en un momento dado, antes de llegar a una de las curvas más cerradas y peligrosas de las cuestas, la joven le avisa de que reduzca la velocidad hasta casi detenerse y que pase muy poco a poco. 

El hombre lo hace, y comprueba, asustado, que, de no haber sido advertido por ella del peligro, probablemente se hubiera despeñado por barranco con el coche. Le da las gracias, agradecido por haberle salvado la vida, a lo que la joven contesta: 

- No me lo agradezcas, es mi misión; en esa curva me maté yo hace más de 25 años, en una noche como ésta... 

Y después de pronunciar éstas palabras, desapareció, dejando como única prueba de su espectral aparición, el asiento húmedo del acompañante por sus ropas mojadas... 

Copiado de www.kruela.ciberanika.com

sábado, 21 de diciembre de 2013

JESÚS I EL SEU BURRET

Fa molt de temps, hi havia un xiquet que es deia Jesús i vivia amb sa mare en una pedania de la localitat riberenca de Riola. Maria, la mare, li demanà al seu fill que anara al poble i comprara un sac gran de creïlles. Jesús li explicà a la seua mare que ell desconeixia la ubicació on es trobava la botiga. La mare li digué que allò no era cap problema i que únicament havia d'entrar al lloc on veiera entrar molta gent. Com que la mare insistí tant, el xiquet finalment acceptà la tasca encomanada.

Jesús agafà el seu burret i cavalcà per vora del Riu Xúquer en direcció cap a Riola. A males penes eren tres-cents metres els que separaven la pedania de la localitat. El ritme que portaven era lentíssim, però això a Jesús no li importava, ja que comprenia massa bé que l'animal estava ja molt vellet. A més, el burret era més que un animal de transport; era, a fi de comptes, un més en la família.

Passats deu minuts, Jesús arribà al poble tot recordant les paraules d'indicació que li havia donat la seua mare. De moment, ell encara no havia vist gent entrar a cap lloc. Prosseguí amb el burret fins que finalment veié en la distància un munt de persones molt ben vestides que entraven dins d'un edifici molt bonic. Jesús sols recordava haver passat per aquell lloc amb el seu avi, però d'això ja feia molt de temps. Quan el menut arribà al lloc de destinació, baixà del burro, i tal com ja havia fet en anteriors ocasions, el lligà, en aquesta ocasió, a una finestra situada just al costat de l'edifici en qüestió.

Jesús entrà en aquell lloc sense saber encara on es trobava. Hi havia moltíssima gent ben vestida i un senyor amb un vestit blanc parlava i parlava. Estava clar, Jesús estava a l'església però ell encara no se n'havia adonat. Just en aquell moment, el rector estava fent l'homilia -ja sabeu, és l'explicació que els religiosos fan just després d'haver llegit l'evangeli corresponent al dia en qüestió-. El capellà es dirigí, alçant els braços, al públic tot dient:

- Digueu-me germans: Qui és Maria?

Jesús, de manera impulsiva i content de conéixer la resposta, respongué:

- Maria és ma mare!

Tota la gent es girà fent un murmuri que Jesús no entenia. Molts d'ells somreien; d'altres estaven clarament escandalitzats. El rector esquivà el problema i continuà amb el seu discurs.

.- Germans, digueu-me: a qué vingué Jesús al poble?

Jesús respongué una altra vegada:

- A comprar una bossa gran de creïlles....

La gent, un altre cop, es va girar. Alguns no podien evitar somriure, d'altres totalment escandalitzats afirmaven que el xiquet era un maleducat. El rector, totalment encoleritzat baixà de l'altar i es dirigí cap al lloc on estava el xiquet.

- Xiquet, però tu eres poc burro...

El xiquet s'adonà que alguna cosa estava passant que ell no entenia. No obstant, no pogué evitar respondre al capellà.

- No, no, jo no sóc burro, el burro està a la porta.

Finalment una senyora acompanyà el xiquet al carrer. No sabem bé com, però gent del poble comenta que veié el xiquet amb el seu burret carregat d'un sac gran de creïlles en direcció a les Barrraques.

MÉS ANIMAL QUE UNA HACA

Fa molts anys mon pare em contà la història de Pep, un senyor de Sueca. Deien que era més animal que una aca, tantes barbaritats feia aquell senyor que aconseguí una considerable fama per tota la Ribera Baixa. 

En aquesta ocasió la seua dona Carmensín no parava d'insistir-li que volia fer-se una reforma a la casa. Durant molts anys, com que el senyor Pep no volia gastar-se diners, ignorava o esquivaba la seva muller deixant passar el temps. Arribà un moment en què s'aproximà el casament del seu fill i casualment Pep havia tingut una molt bona campanya amb la taronja. Considerà que ara seria el moment per fer la reforma que tant desitjava la seua muller, així d'aquesta manera ja no la sentiria mai més renegar. Comenten per Sueca que la seva dona el va fer recórrer totes totes les cases de taulells de la Comunitat Valenciana i que inclús visità les cases més conegudes de Castelló. Pel que es conta, la senyora Carmensín estava molt obsessionada amb la idea de posar-se uns taulells brillants i clars en què resulta fàcil reflectir-se quan estan ben nets. Tan capficada estava la senyora Carmensín amb aquesta idea que ho repetia en tot moment i de manera compulsiva, sense adonar-se'n i fent-se de notar allà on anava.

Però al senyor Pep no li feia massa gràcia aquella brillantor. Ell era un home llaurador dels de tota la vida, però no aconseguí de cap manera convéncer la seva dona per a que el.legiren uns taulells un poc més rústics. Finalment, després d'haver triat tot el material necessari, els obrers es posaren, mai millor dit, mans a l'obra: parets, portes, fontaneria i evidentment taulells nous. Foren vora dos mesos de sorolls, de cansanci i de poc de descans però finalment l'obra s'acabà, tot fet i pagat, tal com les coses es feien abans. 
Després d'un dia molt dur al camp, el senyor Pep arribà a casa. Obrí la porta i allí, al menjador, estava la seua dona amb una cara d'un pam de nassos. En principi, Pep no li donà massa importància, doncs ja era bastant habitual que, la seua dona s'enfadara per qualsevol cosa sense gens d'importància. No obstant, passats uns segons li preguntà a què era deguda eixa cara de pocs amics. La dona li explicà que el sòl relliscava molt i que estava penedida d'haver triat aquells taulells tan brillants. Pep es quedà petrificat, no s'ho podia creure, havien rodat tota la Comunitat buscant taulells i finalment -en contra de la seva voluntat- havien triat d'entre els més brillants els de millor qualitat. Però la seua dona ara, després de tota la feina, erre que erre li explicava que no aconseguia poder caminar amb normalitat per aquella casa. Cal saber que estaven acostumats a caminar sobre formigó i aquell canvi evidentment s'havia de notar. 

Segons conten, el senyor Pep se n'anà immediatament a buscar algú que li venguera un camió d'arena. Sí, sí, com sentiu, un camió d'arena. L'endemà de matí, aprofitant que la seua dona passava el dia a casa sa mare, Pep aprofità per descarregar el camió d'arena a la porta de sa casa. A continuació, amb el carretó va escampar l'arena per tota la casa. Finalment, arribà la seua senyora Carmensín, obrí la porta i allí estava Pep esperant-la. El senyor Pep seia al menjador totalment esgotat de tota la feina feta. Diuen que Carmensín agafà l'escombra i el perseguí a granerades per tota la casa. Mentre Pep corria, comenten que deia: "Però no deies que t'esvaraves...?"

domingo, 8 de diciembre de 2013

TORNAR A COMENÇAR

Tornar a començar una dieta que abandonàrem, tornar a fer esport, tornar a començar amb una vida sense parella, tornar a començar amb una nova feina...També hi ha qui ha de tornar a començar després d'una greu malaltia, de la mort d'un familiar o d'un determinat problema amb la justícia. Com que els humans som tan diferents, tornar a començar és per a uns, un camí de roses i per a altres, un camí d'espines ben esmolades. En el segon cas, ens lesionem amb el llenguatge: "Tot em surt malament" "Sóc un fracassat", "No servisc per a res"... Però la realitat és clara i no en queda una altra que tornar a començar. A més, les persones també tendim a llançar les culpes a l'atzar o a la mala fortuna i és llavors quan ens preguntem per què no tenim mai bona sort. 

La recreació que Albert Camus fa del mite de Sisif ens ve com anell al dit. Sisif desafià els déus i, com a conseqüència d'això, aquests el condemnaren a pujar una pedra molt pesada fins al cim d'una muntanya. Cada vegada que estava a punt de conquerir el seu objectiu, la pedra li queia i havia de repetir l'esforç un altre cop per tal d'aconseguir el seu propòsit. Si ens fixem, no hi ha treball més inútil i dolorós que l'estèril i el desesperançat. És tot just la condemna del protagonista  la mateixa amb què, d'una manera o d'una altra i més prompte que tard, ens retrobem tots i cadascun de nosaltres. El missatge sembla clar: l'absurditat està servida i és el suïcida aquell qui més l'entén; ara, però, cal elegir entre renunciar al que va en contra de la lògica i de la raó o acceptar-ho i reincorporar-nos.

El mateix dia a dia és també un tornar a començar. L'obrer que de bon matí es desperta i treballa sense descans per guanyar-se el jornal; el docent que tots els dies es troba amb la realitat complexa dels alumnes i de les famílies; els metges que cada jorn han de tragar-se les impertinències de pacients concrets... Camus assenyala: "Despertar-se, tramvia, quatre hores d'ofic­ina o de fàbrica; dinar, tram­via, quatre hores de treball; sopar, dormir, i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte al mateix ritme..." Per a molts, malauradament, la rutina és encara més absurda: "casa, casa, atur, casa, atur...". És clar que podem lamentar-nos o fins i tot plorar-li a la mala sort, però encara que això siga natural no és gens constructiu, ja que l'atzar és, a més d'invisible, una força indomable sobre la qual els humans res no podem fer.

A més del victimisme o de l'acceptació, també hi ha qui opta per la resignació, una opció tan moral com qualsevol altra. Imagineu aquell qui després de tanta lluita contra l'alcohol o les drogues decideix llançar la tovallola. L'home major que ha perdut la seua muller i ja no s'esforça ni tan sols per fregir-se un ou o també qui té una malaltia greu i no veu el sentit de seguir les pautes d'un tractament. Però clar, tots nosaltres hem estat domesticats amb allò de "la vida és molt bonica i cal viure-la". Ara bé, si pensem una mica entendrem que, simplement, estem davant d'un eslògan que pretén vendre'ns una realitat molt diferent a la real i que en la pràctica esdevé enormement dura. Resulta comprensible també que molts ens refugiem en la religió i veiem aquesta vida com una prova implacablement cruel per a després, en l'altra, aconseguir recompensa.

De petits, generalment ens convencen -i ens autoconvencem- que als divuit anys serem més feliços. Quan arribem a la majoria d'edat ens adonem que no és tan fàcil i ajornem pujar la pedra per al moment que tinguem una bona feina. Quan som ja adults, som conscients de les peripècies que cal fer per arribar a la fi de mes. Aleshores, tornem a decebre'ns i ens fem creure que ja vindran les vaques grosses. Però, en un tres i no res, ens fem majors i confiem en la jubilació. Mireu com d'enrevessats som que fins i tot a l'època on totes les debilitats estan a flor de pell, encara confiem que aconseguirem una vida més feliç. No sé si sóc pessimista o massa realista, també és veritat que marcar-se objectius i projectar un futur millor ens anima a seguir lluitant en aquesta absurditat humana i tornar a començar. De fet, tampoc està gens malament allò de "cal viure la vida"; això sí, una vida en la qual cadascú faça la seua. Ah, se m'oblidava! Arriba un moment en què ja no podem tornar a començar: és quan el silenci etern tan temut esdevé, en aquesta ocasió, el nostre aliat i ens allibera.  

domingo, 1 de diciembre de 2013

"ETS UN BORRATXO I UN GOS"

Avui m'he trobat al bar amb un amic que feia temps que no veia. Amb una mirada, he intuït que les coses no li anaven massa bé. A ritme de cassalla, m'ha explicat que estava en procés de divorciar-se. Jo sols he fet que posar-li la meua mà sobre el seu muscle. En aquestes situacions pense que les persones rumiem ja el suficient com perquè vinga un setciències i ens done lliçons moralitzadores. Desprenent ràfegues de fenoll, el meu amic repetia compulsivament les últimes paraules que havia escoltat a la seua muller just abans que aquesta fotera el camp: "Ets un borratxo i un gos". He sortit del bar amb impotència i considerant que aquell no era un bon moment per conversar. Amb la meua mà al seu muscle m'he acomiadat d'ell.

Molts de nosaltres hem afirmat alguna vegada allò d' "Ets l'amor de la meua vida" o "No puc viure sense tu". Però una vegada ens fem majors, ens n'adonem que l'amor no és com un cotxe o un ordinador, l'amor és una realitat abstracta. Com a idea que és no dóna de menjar, ni paga els bolquers, ni molt menys, la hipoteca. No anava tan enganyat Joan Fuster en Diccionari per a ociosos quan afirmava que l'amor era un invent del segle XII, concretament de la literatura trobadoresca. Els més romàntics pensaran que els sentiments han d'estar per damunt de qualsevol dificultat; ara bé, quan perillem econòmicament surten molts problemes que debiliten allò que encara ens mantenia en peu; els nostres sentiments.

En referència a l'alcohol, allò realment preocupant és tot allò que gira al voltant del seu consum excessiu: els diners, els canvis de personalitat, l'apatia, la monotonia, l'avorriment i evidentment la dependència que aquest ocasiona. Normalment, aquells que s'habituen a ofegar les seues penes amb beguda blanca, és gent que acaba perdent el seu esperit dinamitzador i ritualitza la seua conducta. De casa al treball, del treball al bar, del bar a dormir... I quan no hi ha treball: de casa al bar, del bar a dormir, convertint-nos en un ésser gris i indesitjable per a tothom. Siguem sincers, quan hi ha problemes l'alcohol ens evadeix, però una vegada reposa en la sang, el molt punyeter es barreja amb tota la nostra tragèdia existencial. Els grecs ja parlaven de Dionisios; ara bé, una cosa és contemplar-lo com a públic i una altra ben distinta és dormir amb ell tots els dies.