sábado, 27 de diciembre de 2014

SOMNIS. MÓN ONÍRIC.

A tots ens ha passat això de despertar-nos atabalats com a conseqüència d'un espantós somni. És en eixos moments quan el temps esdevé el nostre aliat i ens fa prendre consciència d'allò que era irreal o, millor dit, pertanyia a la realitat inconscient. El mateix succeeix quan el somni és meravellós o fantàstic. Sona el despertador i, immediatament, contemplem el sostre maleïnt que allò somiat no siga real i que simplement haja estat  un simple somni. Ara bé, el que mai pensem és que la frontera que separa aquest de la vigilia, la inconsciència de l'estat conscient, és  fina i fàcilment trencadissa. En altres paraules, allò que passa quan estem desperts repercuteix en els nostres somnis i allò que ens ocorre quan somiem afecta la nostra qüotidianeitat d'una manera eficient. Mireu amb quina intensitat es mostren les nostres vagueries que més d'una vegada he necessitat mig matí per refer-me´n i oblidar-me´n d'allò que he sommiat. 

En aquest sentit, resulta pràcticament impossible  deduir, mentre fantasiegem, que allò no és efectiu i palpable. No és casual que Descartes al seu llibre Discurs del Mètode faça referència a la dificultat de diferenciar entre somni i vigilia o que Calderón de la Barca en La vida es sueño, considere que la vida era, talment, un somni. Així, per posar un exemple, tenim al nostre abast els somnis eròtics o sexuals i per què no dir-ho, les polucions nocturnals són un fet que ens deixa bocabadats davant la força que poden tenir els nostres somnis sobre la realitat conscient. 

Aquestes idees quimèriques formen part, si més no,  de la banda més irracional dels éssers humans. A sovint,  es reorganitzen a partir d´una circumstància viscuda i, altres vegades, són completament absurdes, caòtiques, sense trellat ni forrellat. Aleshores, som nosaltres qui en despertar-nos, ens entestem  en  donar-los forma i un sentit objectiu, filtrar-los pel sedàs del raonament; activitat aquesta, molt humana quan ens convé. Arribats a aquest punt, cadascú és lliure d´actuar conforme li vinga en gana: o bé accepta el joc de la fantasia o bé s´encaparra a seguir aclarint un món que, amb moltes probabilitats, se´ns escapa de tota lògica.

Us heu adonat que, d´alguna manera, quan passem males èpoques, els somnis es veuen perjudicats? Tenim malsons, ens imaginem  perseguits, botem al llit destruïts per la desgràcia, ens impacientem vivament.....De la mateixa manera, quan el nostre dia a dia funciona sense entrebancs, els somnis reviscolen i són el súmmum de la felicitat. Està més que clar que la consciència i la inconsciència s'interrelacionen. Sigmund Freud considerava que les repressions en estat inconscient passen a ser obsessions (neurosis) en estat conscient. Això significa que la inconsciència parla amb el seu llenguatge, però en diu i crec que caldria fer-li  un poc més de cas. De tota manera, sé massa bé que no estem acostumats a desxifrar aquest llenguatge ni resulta gens fàcil ni tampoc cómode.

El mateix Freud escrigué La interpretació dels somnis, una visió, per a alguns, massa reductivista però per a d'altres interessant de cara la comprensió de les nostres preocupacions i quimeres mentals. Com bé sabem, als somnis fem l'amor amb qui menys esperaríem o som capaços d'assasinar algú, els somnis van de vegades en contra de tota la moral social establerta i interpretar-los, encara que incòmode, ens pot resultar molt útil. Tots coneixem, encara que siga de passada, el complexe d'Edip. Segons l'obra de Sòfocles, Edip Rei assasina el seu pare de manera involuntària, sense saber que era el seu pare i es va casar amb sa mare (desconeguent que era sa mare) perquè un Oracle ho va predir. Dit açò, Freud es va inspirar en aquesta història per nomenar el complexe que tenen els infants segons el qual, arriba un moment, que veuen al pare com un element distorsionant que pot fer trencar la relació d'ells amb la mare. Arribats a aquest punt, comprenc perfectament un somni que un amic em contà quan érem adolescents. Ell estava espantat perquè havia sommiat que es gitava amb sa mare. A mi, per aquells temps també em semblà un somni impactant a la vegada que preocupant, no obstant, ara em sembla un somni que entra dins de la normalitat. Segurament, el meu amic atravessava el que els terapeutes ara denominen Complex d'Edip i el somni era, posiblement, la manera més íntima i respectuosa d'exterioritzar-ho.  

En últim lloc, comentar que mai no m'ha agradat aquella afirmació que sentencia que els somnis són negatius, que allò que veritablement no molesta és la realitat. Si considerem que passem un terç de les nostres vides dormint i somiant  podríem intentar de tenir una bona qualitat de somnis així com entendre un poc més  quin n'és el seu funcionament. A més, els humans som éssers irracionals i dionisíacs encara que, amb el pas del temps, hem volgut ser únicament apol.linis i hem cregut que així seria millor per a la nostra salut mental. Ja està bé, l'home és també un ésser ple d'emocions i sentiments que, de vegades, no es poden racionalitzar i afloren en qualsevol situació. 

Davant d'un somni irracional i encara que aquest ens dóna alguna informació, potser el més còmode que pugam fer siga relativitzar-lo. A fi de comptes, al somni brollen els nostres orígens, la nostra essència, el nostre inconscient, la “veritat” i l'absurditat de la nostra raó de viure. No hem d'oblidar que els humans som éssers racionals, però limitats, finits i mortals.  


jueves, 25 de diciembre de 2014

BODA I VERGONYA

Ja sabeu el que sol ocórrer als sopars d'empresa. Al principi, la cosa sembla bastant formal, inclús les conversacions giren al voltant de la faena; ara bé, a poc a poc Dionís va fent de les seues i, llavors, el personal va deixant-se anar-hi.

El cas és que en un d'aquests sopars -jo ja un poc enterbolit- se'm presentà l'ocasió de contar un afer que havia tingut lloc un any abans. Llavors, un amic meu, present al sopar en aquell moment, es casava. La boda era a Alzira, un migdia del mes d'Abril. En arribar-hi, vaig aparcar el cotxe a un bon lloc amb la intenció de dirigir-me caminant cap a l'església. De sobte, em vaig adonar que a l'exterior no hi havia ningú. Recelós, vaig endinsar-m'hi. De manera imprevista vaig ensopegar amb el meu amic.

- Xè!, Sergi, què fas ací -exclamà tot sorpés- T'has equivocat de data. Em case el proper dissabte.

Immediatament em vaig quedar en blanc. El meu cos es paralitzà i vaig pensar: "terra, traga'm!"

Això sí, vaig saber dissimular i, com aquell que no fa, vaig pegar mitja volta i me'n vaig fugir. Ara bé, he de confessar-vos que el meu amic va saber estar a l'altura de les circumstàncies perquè em somreïa i em posava la mà al muscle, tot i transmetent-me la seua comprensió.

Arran d'aquesta situació -fa un temps desconcertant, ara tendra i divertida-, em van vindre unes immenses ganes de meditar sobre allò que provoca el sentiment de la vergonya. Per què sentim vergonya? D'on prové aquesta? Pot esdevenir positiva? I negativa? Quin paper juguen els diferents tabús?

Si considerem que el sentiment de vergonya és, clarament, un fet social, una majoria de persones en pateix. Així, a través de l'educació ens ensenyen que, per exemple, posseir un cos que no respon als cànons de bellesa vigents o, parlar en públic o tindre la sensació que estàs fent en ridícul, pot inundar-nos d'un torbament vergonyós. De manera paral·lela, el sentiment de rubor, de confusió va lligat a la personalitat de cadascú i, en ocasions, aquest és negatiu, sobretot quan es barreja amb el sentiment d'inseguretat i/o timidesa. És en aquest cas quan l'espontaneïtat humana pot arribar a emmudir-se. No obstant això, el sentiment de vergonya pot resultar positiu, -ser més respectuosos amb els altres- si tenim en compte que som animals socials i necessitem cooperar amb la resta del món per tal de conviure.

Per aquests camins de déu vagava quan vaig observar el que ocorria al sopar: hi havia plats amb trossets de carn, un calamar per ací i una oliva per allà. Casualitat o vergonya? A l'acte, un company amb les restes del menjar i l'oferí a la resta. Per què? Per educació? Per què no gosava prendre, lliurement, aquell aliment que tant cobejava? En aquest sentit, la línia que separa l'educació de la vergonya és molt fina.

Després de compartir aquella anècdota, vaig assumir que sóc un animals imperfecte i que aniria contra natura avergonyir-me'n. A fi de comptes, aquells càrrecs públics que omplin la vidriola a costa dels ciutadans, ni tenen vergonya ni la coneixen. Fins i tot pense que, una manca absoluta d'ella és una símptoma que hi ha, tal volta, quelcom de patològic que caldria analitzar.

Un altre punt important, és la temàtica dels tabús. Aquests actuen com a limitadors i consegüentment, generen certa vergonya en aquell que no vol o no pot infringir-los. Posem per cas els tabús de tipus sexual. Parlar de sexualitat davant de les persones és una qüestió que, a hores d'ara, continua deshoronant-nos. El mateix llenguatge té també els seus tabús. Aquelles paraules malsonants, per posar un exemple. Com també els fanàtics als qui el desacord amb qualsevol dogma tradicional pot abocar-los a un seriós dilema i, tot per culpa de la vergonya. Particularment, em ve a la memòria la servil importància del rite del mocador per al poble d'ètnia gitana.

Com veiem, els tabús tenen un poder infinit. En el cas concret que ens ocupa, si el mocador de la mossa no es taca de sang en trencar-li l'himen, indubtablement per a ells, la xicona no és verge i l'enamorat pot, amb tot el dret del món i emparat per la resta de la família, rebutjar-la. Veritablement us dic que aquestes pràctiques ancestrals i desafortunades, m'humilien, em causen repugnància i antipatia. Quin sentit té que l'home avantpose els dogmes a la seua dignitat i integritat intrínseca a tot ésser humà?

Tot i això, tancaré  aquesta petita anàlisi sobre el sentiment de vergonya amb un bocí d'ironia. Imagineu-vos, per un moment, quins hagueren estat els efectes del meu desordre pel que fa a la data del casament del meu amic si jo hi hagués acudit amb una parella. Ben bé que coneixeu el temps que dediquen les dones a empolainar-se! El meu amic i jo somriguérem a propòsit d'aquesta posibilitat hipotètica. 





domingo, 14 de diciembre de 2014

DOLOR


M'he despertat amb tant de mal de cap que, sincerament, ho veig tot negre. Me'n vaig a casa ma mare i ella em comenta que té un dolor de cames insuportable. En fi, albire el dia dolent. Demà en serà un altre, almenys això espere. 

No és cap barbaritat afirmar que el dolor, no sols el físic sino també el d`ànima, és comú a tots els humans. Aquest ens pot arribar en qualsevol  moment, de cop, com si fos un huracà: en trencar una relació, en enamorar-te d'alguna persona que no et correspon, en perdre éssers estimats o quan recordes un  aspecte biogràfic que t'entristeix en excès...   

Quan el dolor ens arriba, tirem mà de tot: aspirina, Nolotil, Neobrufé... Anem al sofà i tanquem els ulls una estona, ens fiquem gel o calor al lloc on sentim el mal, enfosquim l´habitació; pot ser, a última hora telefonem un amic i li ho contem amb vista a compartir l´angoixa del malestar i que aquest rebaixe. Com a últim recurs, si és dolor de cap i si la cosa va passada de rosca, sempre ens queda la visita al neuròleg.

D´altra banda,  el dolor és també necessari. Tant és així que, gràcies a ell, valorem el plaer i ,gràcies al plaer, clar està, entenem millor aquell. La felicitat cobra força perquè a les nostres vides es manifesta també l'angoixa i la tristesa. De fet, molts són els coneguts milionaris que, sense veure-li l'alegria a la vida, han acudit al suïcidi per tal de silenciar les seues vides. També és veritat, tot siga dit, que la desplaença, moltes vegades, esdevé molt martiritzadora. Pel que fa a aquest punt, el filòsof Nietzsche  ens diu quelcom d´interessant: el superhome és capaç d'acceptar el dolor com a part de la vida. A més, deia el filòsof vitalista: aguantar el dolor ens fa més humans i més valents. 

A més a més, el sofriment -físic i moral- guarda una relació bestial amb el llenguatge. Quan més llenguatge usem per definir el dolor, possiblement més estem radicalitzant-lo. Hi ha situacions doloroses que aguantem sense verbalitzar-les, però d'altres, més qüotidianes, més trivials, quan les diem en veu alta cometem una exageració. Fixem-nos com, una simple baixada de temperatura, ens condueix, habitualment, a afirmar: "Xè, quin fred fa!", o "Fa un fred que pela!" Acàs no estem desorbitant, engrandint la situació? ¿Podem imaginar-nos, per un segon,  el  que sofriren, en silenci, els jueus quan estaven als camps de concentració a l'Alemanya nazi? És que el silenci no implica que tot vaja bé i el llenguatge -generalitzador- no és capaç de transmetre eixe poder dialèctic propi de la vida. No obstant, tot siga dit, el fet de compartir, és, en certa manera, un exercici terapèutic i com a tal, necessari, perquè ens relaxa les emocions. 

D´una manera especial em fa que pensar l´existència d´individus que exageren el dolor mentre d'altres, com si foren autòmates, no manifesten tenir-ne. Davant d'aquesta realitat i quan anem al metge, és normal que la subjectivitat del dolor no siga compartida. Allò ideal és que el metge pregunte per poder fer-se´n una idea i aproximar-se, tot el possible, a un adequat i correcte diagnòstic. Sembla que és una evidència però, que el dolor compartit no sempre és el dolor real de la persona en qüestió. 

Parlem un poc del dolor psicològic. Aquest turment punyeter es manifesta de distintes maneres. Deixem de costat els trastorns i les malalties mentals de les quals molts hem sentit parlar. Em ve a la memòria una anècdota que em contà un amic meu infermer. Marc atravessava mals moments degut a una separació traumàtica. Doncs, un dia, només arribà, com de costum, a l'hospital on treballava, en dirigír-se a agafar les claus de la butxaca i mirar cap a baix s'adonà que portava una sabata de cada manera. Podeu formar-vos una imatge de la sensació d'impotència que en eixe moment degué sentir el meu amic. Aquesta situació fou un punt d'inflexió en aquell context existencial. Marc va pensar que, definitivament, alguna cosa n´hi havia de fer. I per què us conte açò? Doncs, perquè el dolor mental, quan es torna intens, repercuteix moltíssim en la nostra conducta; al mateix temps i, curiosament,  és aquesta conducta que actua de motor perquè reaccionem i posem fi al  sofriment que, tan inútilment, és capaç d'arruinar-nos la vida.  

Davant el dolor de les persones, la tendència normalitzada dels altres és esfumar-se. Fixem-nos com, quan veiem algú plorar o demanar almoina, el que fem, habitualment, és fotre el camp. Quan som menuts, no ens eduquen en el dolor; ens ensenyen a ser persones d'èxit, competents, i, poca gent ens diu que, fora de nosaltres, del nostre món hi ha qui  pateix, qui sent punxades al cor i al cos. Per què no aprendre a donar-los suport, a ser empàtics?  Ull, no parle de fer donatius materials amb un alt valor econòmic. Parle d'abraçades, de compartir les molèsties, de calmar el malalt amb la nostra companyia i les nostres bones paraules. En definitiva, de ser-hi... Conforme anem fent-nos majorets tot açò podem entrendre-ho millor -no sempre i no pas tothom-, perquè aleshores, la sensació del dolor ens pot sobrevindre. Âdhuc, amb una mica de sort, acceptem, amb més o menys facilitat, que el dany és  connatural a qualsevol ésser humà.

Em resulta interessant destacar la importància de conèixer amb qui comparteixes el teu dolor. Tot açò ho dic perquè, la teoria és molt bonica, però ben bé sabem que hi ha gent l´actuació de la qual és cínica i hipòcrita. Cal anar amb compte amb el psicòpata de torn. Aquest sempre és a l'aguait i quan veu que alguna persona amb èxit flaqueja, llavors, a la callada, te la clava fins el mànec. La cosa és així de trista!

Acabaré confessant-vos, igualment, la meua preocupació pel problema de l'assetjament en les seues distintes manifestacions. L'assetjant es creix amb l'anihilació de la teua pròpia dignitat. El volta i el volta, insistentment, esperant, joiosament, la teua caiguda. Aquest  dolor deu ser  insuportable. El fet que algú estiga humiliant-te, trepijant-te, inventant-se rumors sobre la teua persona és una salvatjada difícilment sostenible -reconec que l´infern dels diferents dolors és infinit i, per tant, impossible d'enumerar- 

Em ve al cap la figura de Dionís. (El dolor no deixa de ser una qüestió social i per tant, apresa.) Us dic. Els grecs adoraven Dionís; déu del vi.  Aquest, mitjançant diverses manifestacions, aconseguia la catarsi, una mena de purificació de l'ànima humana, necessària, segons ells, per ser feliços. Pot ser ens trobem davant la pedra angular d´aquest fet, qui sap, en no fugir del dolor i acceptar-lo com a part de les nostres biografies. A propòsit d'açò recorde un veí xinés que tenia a Barcelona, el xic tenia un Bazar. Doncs el seu pare va faltar i ell, l'endemà mateix, estava ahí, al peu del canyó, venent objectes d'euro i negociant com un campió. Li vaig preguntar i, amb certa energia em respongué: "-La vida es eso, no todo es bonito..." Potser l'home es referia al fet de que el dolor és tan necesari com el plaer en el procés d'aprenentatge cap a l'evolució humana. Tindria en ment allò del Ying Yang? 

Friedrich Nietzsche, al Naixement de la Tragèdia, estava plenament convençut que el dolor i el plaer eren un binomi inseparable. Viure d'una manera apolínea, potser supose renunciar a la vida perquè aquesta és tot just això; plaer i dolor. M'alegre, sincerament que molts filòsofs, en aquest aspecte, discreparen amb la tesis platònica. Ara em trobe millor, potser siga la catarsi de la que parlaven els grecs, a saber...

domingo, 30 de noviembre de 2014

AMICS DE LA INFANTESA


L'altre dia vaig acabar de treballar i, com que encara era prompte per sopar, em vaig aturar a un bar del meu poble. Amb el refresc a la  mà no vaig poder evitar submergir-me en la conversa que dos coneguts del meu poble, a ritme de beguda blanca, mantenien a propòsit de l'amistat. La temàtica era del tot interessant: els amics que mai s'obliden. De manera gradual i quasi sense voler vaig anar endinsant-me´n fins que, finalment, vaig compartir  la mateixa tesi del xicot que seia a la meua esquerra, a saber: els amics de la infantesa són aquells que mai s'obliden.

És evident que la tesi pot resultar generalitzadora.  Ara bé, també és cert que replantejant-la, esdevé encertada i pintoresca alhora. De fet, si ho pensem bé, és una veritat, com una catedral que, quan som menuts, no parem en torreta. En efecte,  quan jo era patufet, els meus amics i jo ens llançàvem taronjades, ens perseguíem a pedrades, ens pegàvem  bufetades, discutíem per qualsevol cosa -empremtes d´altres temps- En resum, com deien les mares, érem uns endimoniats.. Però ull, també ens abraçàvem, ens estimàvem, ens enamoràvem a l'estil platònic. I, amb la mateixa facilitat que ella ens inspirava un gran amor, de cop i volta,  ho enviàvem tot a pastar fang.. A totes bandes, quan som infants, ho vivim tot amb intensitat; això fa que el temps, no el chronos, sinó el temps subjectiu, passe lentament, a pas de tortuga.

Però la cosa no acaba ací. Al parvulari, no segreguem els amics pel seu estatus social; tampoc no entenem de prejudicis i si alguna vegada els fem servir, immediatament ho oblidem i passem pàgina. Ja Nietzsche ens proposà deixar de ser "camells" obedients per passar a ser "lleons" ferotges i "xiquets" creatius. Com que la infantesa -generalment- és sinònim de creativitat, resulta completament normal que no l'oblidem una vegada assolida la majoria d'edat. Per contra, aquesta implica, inexorablement, una rutina ferida de competitivitat amb la qual estem condemnats a conviure.  Perdem la puresa moral quan creixem i acabem transformats en llops, animals privats de bons sentiments a la recerca d´un major grau de superioritat -més que el del company de torn-

Creativitat, joc, dinamisme, espontaneïtat, igualtat, intensitat....Alguns d'aquestos substantius, potser, donen resposta a tots aquells interrogants que suraven sobre la barra d'aquell bar mentre els dos amics bevien anís. Jo, personalment, recorde aquells anys amb tendresa. Em pregunte si ha arribat el moment de viure més dionisíacament. Què en sé jo!


viernes, 14 de noviembre de 2014

EL LLIBRE


Si observem al diccionari el significat del terme “llibre”, de segur que ens semblarà una definició normal, fins i tot, potser, bastant avorrida. Sense ni tan sols esforçar-me per buscar, m´arriscaré en la definició: “objecte fet de paper amb tapes dures en què mitjançant l´escriptura impresa es conten determinades coses…”. No obstant això, les etiquetes són sempre una convenció generalitzadora. No m´han agradat mai!

Amb el llibre podem imaginar, oblidar, recordar, aprendre, reflexionar, relaxar-nos, relacionar-nos… De vegades es converteix en un amic, d´altres vegades li botaríem foc o el llançaríem al fem. Però fixeu-vos: sempre ens envolta. Tant se val si som metges, professors, estudiants, agricultors, ramaders, sempre hi ha un llibre al nostre voltant, el llibre sempre ens acompanya en les nostres vides. Qui no té un llibre a casa? És inevitable la seua presència!

Els joves viuen una etapa distinta a la que visquérem nosaltres els més majors. Internet i els ordinadors són pura novetat! Sempre s´ha viscut sense Internet, sense mòbil i sense tots aquests aparells ara tan familiars per a tothom. I us assegure que es vivia d'allò més bé…Quan ens manaven un treball anàvem a la biblioteca, buscàvem llibres i ens posàvem tots juntets per a fer les nostres tasques o simplement per xarrar d´altres assumptes no acadèmics (cosa que tampoc estava malament). Copiàvem frases de llocs distints i a partir de la informació que n'extréiem, realitzàvem el nostre propi escrit. Alguns potser es pregunten: Quina pena que no hi haguera Viquipèdia, no? Quina llàstima que no existira el Rincón del Vago, no? Compte, d´aquesta manera (i també sense el google) s´aprenien molts continguts. apreníem a escriure i a més a més es fomentaven les relacions interpersonals: anar a la biblioteca, parlar amb companys, deixar-se coses, parlar amb la persona encarregada de la biblioteca…No us equivoqueu, Internet és un instrument, o siga, un mitjà més, no és cap fi…

L´altre dia vaig anar a la biblioteca del meu poble (pura curiositat després de tant de temps). Em vaig emocionar de veure aquell lloc, el mateix en què feia els meus deures i els meus treballs quan era petit. No obstant això, els llibres eren pràcticament els mateixos, això si: hi havia 5 ordinadors ocupats per 5 xiquets en edat preadolescent. Estarien estudiant? Llegint? Amb mirada discreta d'antropòleg vaig corroborar que estaven al “Tuenti” o al “Messenger”. La distracció és important en l´ésser humà, clar que sí! No obstant, jo preferia aquella biblioteca en què la gent buscava, fullejava, xarrava i comentava les seues idees. Jo preferia aquella biblioteca en què la Senyora Lluïsa (veïna i bibliotecària del meu poble) et renyava per tornar tard un llibre, t'aconsellava alguna lectura interessant o simplement et donava un consell personal… Realment vaig sortir-ne molt trist, semblava una empresa, un lloc deshumanitzat, havia perdut tot el seu encant, havia mort…Vaig obrir diversos llibres i les dates últimes de lectura dataven de feia més de 10 anys. Que trist! Lluïsa, com enyore aquells temps.


REMORDIMENT


Fa un temps vaig llegir un text de Jean Jacques Rousseau que parlava sobre l'educació; el conegut Emili o de L'educació. Aquest llibre dedica una part anomenada "La professió de fe del vicari saboià" al fet religiós. Un jove es troba confós pel que fa al tema religiós i acudeix a un vicari el qual li fa una mena d'orientació. És en aquest context on apareix una idea que, en aquell moment, em va causar molt bona impressió. El senyor Rousseau, en boca del Vicari Saboià, defensa una "religió natural" on substitueix el "cel" pel "content de si" i "l'infern" pel "remordiment". Independentment de si creiem o no creiem, si ho pensem bé, estar satisfet pels bons actes que realitza un mateix és un dels millors premis que podem obtenir i el remordiment, d'una altra banda, pot convertir-se en un turment existencial terrible capaç d'aturmentar-nos i fins i tot de conduir-nos cap a l'autodestrucció.

El remordiment, tal com podem intuir, guarda una estreta relació amb el sentiment de culpabilitat. Si no tenim sentiment de culpabilitat resulta difícil -o pràcticament impossible- sentir remordiment; la cosa funciona més o menys així: pensem que hem fet mal, ens sentim culpables i ens aturmentem. A més, el remordiment no és independent de l'esquema de valors que cadascú puga tenir. Hi ha qui, a sobre, té una escala de valors molt sòlida i estricta. Aquesta gent si damunt és emocionalment sensible, és normal que tinga un sentiment de culpa i, consegüentment, remordiment, quan crega que no ha respectat o ha infringit els valors que, per a ell, són sagrats. Ara bé, moltes vegades el remordiment es disfressa d'inseguretat; això sol ocórrer quan tenim l'autoestima baixa i no ens sentim emocionalment forts. Alerta amb això, una cosa és remordiment i una altra de ben distinta és inseguretat; la molt punyetera (la inseguretat) es manifesta fent-nos sentir culpables, però és simplement el seu llenguatge i nosaltres hem de saber-ho desxifrar...

També és un sentiment aprés o adquirit. Amb això és evident que l'educació hi juga un paper importantíssim. No és un fet arbitrari els valors amb què eduquem, com tampoc no és una barbaritat deixar que cadascú trie al lliure albitri els seus propis valors. Demanar perdó o perdonar-se solen ser pràctiques que aconsellem per a fulminar o per a ni tan sols veure les orelles al remordiment. L'orgull, de vegades, també ens paralitza, així com també ho fa la por: com actuarà l'altre quan li demane perdó? No s'enfadarà amb mi? Hi ha casos en què demanem perdó per egoisme -diem-li egoisme útil-, ja que l'altre passa a millor estat i nosaltres en sortim clarament beneficiats: més contents de nosaltres mateixos. Heu vist com de rebordonits som els humans? També és veritat que quan la intencionalitat és bona, quan hi ha una bona intenció, aleshores el perdó cobra més força i sentit. Ja ho diuen els manuals d'ètica: la intencionalitat és allò que compta! 

Reconec que m'espanta moltíssim la figura del psicòpata; aquests no entenen ni de remordiment ni de sentiment de culpa; generalment actuen a sang freda i són incapaços d'empatitzar amb la gent. És curiós perquè de vegades m'he atrevit a afirmar que els humans tenim cert sentiment altruista innat, però així és: hi ha de tot a la casa del senyor i  de psicòpates n'hi ha també un bon grapat: polítics que roben i no se senten culpables, assassins, assetjadors psicològics.... Atenció amb aquests últims, dissenyen estratègies d'una manera metòdica i solen sortir-se'n amb la seua, cosa normal quan no hi ha sentiments pel mig i el sistema acompanya... La pietat natural de què parlava Rousseau resulta optimista, pròpia d'un "il·lustrat", però potser no siga realista en el sentit estricte del terme. Tot siga dit, vivim en una societat on no es predica amb l'exemple. Em sembla il·lustratiu un acudit al respecte. Em permetré una anècdota a propòsit d'açò. Es conta que un marit no conciliava el son, aleshores la seua muller li preguntà a què es devia tanta volta al llit i tanta inquietud. El marit li digué que no podia dormir perquè devia un milió de pessetes. Immediatament, la dona encengué el llum, buscà el telèfon del director del banc i, encara que a unes hores no massa encertades, telefonà el director de banca a qui li digué: - Senyor, sàpiga vosté que el meu marit no pensa pagar-li el milió de pessetes que li deu i que ara serà vosté qui no podrà dormir. Evidentment es tracta d'un acudit i l'empleat de banca no té cap culpa de com s'han posat les coses, però, compte!: En tot cas no estan abusant els bancs? En tot cas no se n'estan passant de la ratlla amb el tema dels interessos i dels desnonaments? Vinga va, siguem seriosos, conec més d'un empleat que no dorm aturmentat pel remordiment d'haver-li destruït (desinteressadament) la vida a més d'una família. 

Resulta interessant com moltes pràctiques que ara ens causen remordiment, amb el pas de temps deixen de causar-nos-en. Els humans, com deia Heràclit, sempre estem en un continu esdevenir: aprenem i desaprenem, tot això ens fa canviar, ens fa convertir-nos en autèntics éssers adaptatius que lluitem per a sobreviure. Aquell xicot que fa un temps sentia remordiment d'aquella infidelitat que havia comés però ara ho observa com a part del passat i de la pròpia biografia. Realment tot passa, tot es converteix en història, de vegades, insignificant. També pot succeir a la inversa, decisions que prenguérem en el passat amb fermesa i que mai no qüestionàrem, en un present o futur poden ser qüestionades i fins i tot aturmentar-nos fins a extrems de penedir-nos-en i desestabilitzar-nos provocant-nos remordiment: Per què em vaig casar? Què boig que vaig ser! Me'n penedisc i em sent fatal! 

La impulsivitat també guarda una relació estreta amb el remordiment. Hi ha persones que quan actuen, ni pensen detingudament ni tampoc no premediten massa les seues accions. Tinc una amiga que em contà una pràctica que un dia li va causar molt de remordiment. Pel que sembla, el seu nen no parava de plorar i de pegar-se cabotades contra el seient del cotxe. Ella, totalment descontrolada, només arribà a casa li va fotre una galtada. Com a conseqüència d'això, el nen es va orinar al damunt. Aquest comportament del nen, a posteriori, va provocar en la mare un gran remordiment. Alerta, les persones que som molt cognitives ens fem un gran favor si abans d'actuar pensem dues vegades en els nostres possibles actes. Es tracta de cuidar-nos la nostra salut -la mental, és clar,- i en la mesura del possible evitar eixe infern tan concret que és el remordiment.

jueves, 28 de agosto de 2014

NARCISISME I SÍNDROME SELFIE


Mentre camine cap a la màquina del gimnàs observe tot el que passa al meu voltant. Davant de mi, dues xiques, amb un cos esvelt, s'exerciten en la bicicleta el·líptica. A la meua dreta, un xic corre com si el perseguiren. A l'esquerra, una dona major camina lentament i, més enllà, un home fa bicicleta estàtica amb màniga llarga, cosa que em desconcerta ja que estem al mes d'agost. A continuació, clave la vista a l'altra sala i hi veig molts   xicots (també alguna xica), que practiquen la musculació. M'adone que  molts d'ells tenen un cos musculós, uns braços grans, encara que les cames no acompanyen de manera harmònica. Aquesta moda del xampinyó deu ser-ne una de tantes que no he aconseguit comprendre mai! En acabar la meua horeta habitual de càrdio, decidisc apropar-m´hi. Hi ha uns quants joves que, a més de muscular, també es fotografien. Jo supose que s'envien whatsapps amb les seues fotos, ja que s'apropen al mirall i contemplen, repetitivament, l'evolució del seu grup muscular. Potser, alguns d'ells arrosseguen ja el perfil típic de la coneguda síndrome narcisista.

L'adjectiu "narcisisme" prové del personatge mitològic Narcís, que fa referència a l'home que se sent preciós, que està enamorat de si mateix o que té una cura excessiva pel seu empolainament. El narcisisme és la complaença immoderada en la consideració de les facultats pròpies. El mite de Narcís afirma que aquest és fill de Cefis i Liríope. Narcís és un jove de bellesa singular que, malgrat despertar passions en mortals i en déus, aquestes no són correspostes perquè el jove Narcís és incapaç de reconéixer l'altri i estimar-lo. Quan aquell observa el seu propi rostre reflectit a l'aigua, hi resta impressionat i no pot deixar de contemplar-s'hi. El jove, completament hipnotitzat per la bellesa del seu reflex, acaba enamorant-se'n. Així doncs, d´aquesta història se'n deriva que l´amor que sent Narcís no és recíproc, cosa que l´aboca a una bogeria  d'amor. Narcís no menja ni beu, i això desencadena, malauradament, en la seua mort.

Les persones amb conducta narcisista són aquelles que tenen exaltat el seu "ego", manquen d'empatia, busquen l'èxit i viuen un món bastant irracional. Es passen la vida pensant en el seu propi "ego". Les persones narcisistes s'envolten, generalment, de gent que les adora i que respecta la seua inqüestionable superioritat. Una característica dels narcisistes és que donen importància a les coses  superficials. És gent que viu molt pendent de la imatge i de l'aprovació dels altres. Tenen molt poca capacitat d'escoltar la resta; el més important sempre és el que els passa a ells. El narcisista tendeix a cosificar: percep els altres com a objectes que poden assaciar el seu propi desig. És per això que abandona, amb facilitat, les relacions, un cop satisfetes les seues ànsies i curiositats. Generalment, no tenen cap  sentiment de culpa i poden desaparéixer de la vida d´una altra persona sense donar cap explicació. Si un dia tornen, no espereu  culpes ni disculpes. Això a banda, el narcisista sol ser  poc creatiu. Certament,  el posaríeu entre l´espasa i la paret si li demanàreu d´ escriure un llibre. El  món de l´art no és per a ell.

Em preocupa com la generació digital ha caigut en l'afirmació "els altres han de saber de mi". Però no sols això, sinó que: "Els altres han de saber que jo estic molt bé". No es tracta de ser feliç sinó de mostrar-se´n contínuament  encara que, realment, es flaquege en aqueix moment. El "Pense, doncs existisc", queda substituït pel "Si sóc popular, aleshores existisc". Els joves han nascut en un univers social implacable que, malgrat ser interessantíssim, no els ha oferit les eines adients per tal de saber utilitzar-lo com cal. Però, és clar, així són les coses: al cap i a la fi, la informàtica i les tecnologies són un procediment, i els procediments s'han d'usar amb una finalitat;  no de qualsevol manera. És un dels preus a pagar de no tenir una educació sòlida que acompanye aquesta revolució digital. Potser  la síndrome narcisista hi estiga atacant.

Tots coneixem el fenomen Selfie. Hi ha gent que necessita mostrar-se tothora mitjançant fotos i/o comentaris a la xarxa, deixant-hi petjada de tots i cadascuns dels seus meravellosos -i no tant- moments. Que si em menge una hamburguesa, selfie; que si  me'n vaig a córrer, selfie; que si em trobe  de viatge, selfie. Al meu entendre, es perpetuen, des de fa un temps,  conductes que  han esdevingut  rituals: els llavis estirats de les adolescents (fent morros) o la postura corbada amb la cameta per davant... Fixem-nos també en la manera de mostrar les mans: amb dos dits o amb els dits a l'estil raper. La meua neboda, amb tan sols 5 anyets, ja imita aquestes conductes, però atenció!, perquè, igualment, ho fan els ben crescudets i crescudetes -amb fills i, fins i tot, amb néts...-. Quina és la finalitat de mostrar-se d´aquesta manera? Sembla que està ben clara:  simplement  obtenir un "m'agrada" o un comentari. A la xarxa, hi exhibim la cara bonica de la moneda; necessitem l'èxit i en aquesta recerca oblidem allò que els passa als altres. No direu que açò no és preocupant! En tot cas, no estem aprenent un model de vida superficial i fals? Joves i majorets ens passem hores cara al mòbil amb aquestes martingales. De fet, als adolescents no els importa que se'ls castigue sense eixir de casa durant uns dies mentre continuem amb el seu  telèfon mòbil .

Siguem sincers, aquells que exposen compulsivament les seues fotos estan demanant acceptació. De fet, a ningú no li amarga un dolç i tots, d'una manera o d'una altra, ens alegrem quan ens segueixen. No obstant això,  és preocupant el fet que molta gent crea i, fins i tot, es convenç d'una falsa identitat amb la qual ha de conviure: "persona bonica o bella,  feliç i exitosa a la qual tot li funciona la mar de bé". Aquesta creença denota una manca d'autoestima i alhora una recerca impulsiva d'autoafirmació i retroalimentació. Així mateix,  em resulta  preocupant que els nascuts en aquesta era digital (al voltant de l'any 1980) estiguen  construint un concepte d'amistat que  no exigisca de presència física. Ells diuen: "tinc un amic que...", "tinc una amiga que...", però tant l'amic com l'amiga són únicament "amics virtuals" -més bé "coneguts", diria jo...-

Per tant, els selfies han esdevingut el reflex d'una identitat millorada, la cara més saludable. Al capdavall, aquest joc pot resultar amarg perquè probablement algú, en no rebre acceptació, pot acabar amb l' autoestima pel terra. La xarxa ja no és  un simple passatemps; es troba present en tots els àmbits de la nostra vida i expressa l'espai social per excel·lència. És així com una persona amb molts selfies o  molt tuitejada es considera, equívocament, exitosa. Ai, senyor, com han canviat les coses!

Comptat i debatut, les xarxes socials són de gran utilitat, però cal  fer-ne un bon ús. L'univers és complex i arriscat... Seria una pena que els "m'agrada" substituïren les abraçades i que les converses foren  sustituïdes per comentaris funestos. D´igual manera, em doldria amargament que valoràrem les persones en funció de l'èxit dels seus selfies, del nombre de seguidors que tenen i de la quantitat de caps que retuitegen tot allò que escriuen. Els éssers humans no estem formats, únicament, d´ èxits; alenem  neguit i malenconia. Hi ha moments en què ens sentim  desgraciats.  Seria un despropòsit que perdérem la direcció precisa  i ens oblidàrem de qui som, d'on venim i cap a on volem anar veritablement... Ja ho va dir Parmènides: "L'ésser és i no és no ser".

En resum, si no som a la xarxa, no passa res, que no cal escalfar tant les cadires. Allò autènticament important és viure al món. Temptejar-lo. Xafar-lo. Provar-lo. En definitiva, aventurar-s´hi a noves emocions.


















 Los 'hackers' retan a las grandes empresas; los blogueros, a la prensa escrita; los usuarios de YouTube, a los estudios cinematográficos; y los creadores de aplicaciones móviles, a sectores industriales enteros.

Texto completo en: http://actualidad.rt.com/sociedad/view/103663-generacion-yo-narcisismo-mueve-mundo
 Los 'hackers' retan a las grandes empresas; los blogueros, a la prensa escrita; los usuarios de YouTube, a los estudios cinematográficos; y los creadores de aplicaciones móviles, a sectores industriales enteros.

Texto completo en: http://actualidad.rt.com/sociedad/view/103663-generacion-yo-narcisismo-mueve-mundo

domingo, 17 de agosto de 2014

SOBRE EL SUÏCIDI

Segons Albert Camus, no existeix cap problema filosòfic més seriós que el suïcidi. De fet, tots hem patit -o almenys conegut-, en algun moment, algun cas prop de nosaltres. Fixem-nos com, quan aquesta notícia ens arriba, l'ambient es transforma completament: converses en veu baixeta, comentaris amb molt de tacte i molta prudència o precaució a l'hora d'emetre judicis de valor... Està clar que a més d'ocasionar molt de dolor, el suïcidi és un fenomen tocat de misteri que ens sorprén i és capaç d'encuriosir-nos. És per això que ens preguntem: "Com s'ha suïcidat? Què li passava? Qui se'l va trobar?" O exclamem: "Pobret, que malament ho estaria passant!" La  mort sempre ha sigut un tema d'interés filosòfic i si damunt aquesta és elegida "lliurement", encara es torna més golafre per a determinats qüestionaments: Ho tenia planejat? Era infeliç? En els casos de gent jove és coneguda l'afirmació: Pobre, amb tota la vida que tenia per davant...

Generalment, partim d'un pressupòsit segons el qual la vida s'ha de viure fins que, de manera natural, el cos deixe de funcionar. Resulta curiós, perquè a la vegada som capaços d'empatitzar amb aquells qui sofreixen greus malalties i demanen, a crits, l'eutanàsia. Però, és clar, el fet que una persona, aparentment bé, renuncie a la vida no ho acabem de digerir i menys quan és jove i té, com déiem abans: tota una vida per davant.

Existeix també una idea arrelada en la consciència de la gent que quan algú decideix posar fi a la seua vida ho ha fet sense tenir-ne plena consciència. Dit d'una altra manera: ens costa assimilar que algú siga capaç de prendre la terrorífica decisió de renunciar a la vida d'una manera lliure i responsable. Se sobreentén, i molt poques vegades es qüestiona, que la vida és sagrada, digna i infranquejable. El filòsof Sèneca en la Carta a Lulio ho veia de manera distinta: "El savi viurà tant com deurà i no tant com podrà". Sèneca va, fins i tot,  més lluny: "És savi aquell qui decideix on viure, amb qui viure, així com la quantitat de vida que vol tenir..". No obstant, això que el suïcidi siga una decisió personal i que cadascú haja de fer el que li done la gana potser no siga massa solidari de cara a aquells qui prenen la decisió des de la malaltia i des d'una voluntat anul·lada. O no és normal evitar que se suïcide gent que l'han desnonada de sa casa i ara està feta pols? O és que no devem protegir els nostres joves que per problemes de mobbing prenen eixa terrible decisió? No és lícit que intentem sanar aquell qui sofreix de depressió amb la finalitat que disfrute i no prenga eixa aterridora opció? Som lliures, això està clar, però quan ho veiem obscur potser el que necessitem és que algú ens il·lumine o almenys ens faça companyia fins que es faça de dia. Amb tot açò, no vull negar que la decisió de suïcidar-se puga arribar a ser una decisió tan lúcida com qualsevol altra, tampoc no m'atrevisc a negar que hi ha moltes vides pitjors que la mort, però siguem seriosos: són aquests casos la majoria?

En alguna ocasió he escoltat que aquell que se suïcida és una persona egoista i covard. Egoista perquè no té en compte aquells qui vénen al darrere i que, després d'aquesta tràgica decisió, han de viure amb una insuportable càrrega psicològica. Covard, perquè ha renunciat a la vida que s'ha de viure inevitablement. Parlar de covardia quan algú se suïcida em resulta no solament irrespectuós, sinó també simplificador ja que la mort, des de sempre, ha sigut el més temible dels fets humans. En tot cas,  no és valent aquell qui pren la decisió més aterridora que pot prendre una persona? Jugar amb el terme valentia no és cosa fàcil! El suïcida sol retirar-se a la soledat, buscar el silenci i mai no comet aquesta atrocitat en un lloc públic, possiblement per a evitar que ningú ho veja i haja de passar el mal tràngol. El suïcidi és una decisió de màxima sensibilitat, de sensibilitat en estat pur.

Convé conéixer els casos de suïcidi altruista. El sociòleg Emile Durkheim ens narra l’exemple dels pobles celtes: entre ells arribà a considerar-se honrat el suïcidi d'ancians quan aquests eren incapaços d’obtenir recursos per ells mateixos. Tal vegada ens coste d'entendre, però és una decisió ben valenta. Una altra cosa ben distinta és el terrorisme islàmic (kamikazes) ja que atempten contra la llibertat i el dret a viure que els altres també mereixen. Això de la guerra santa és pura contradicció; una guerra és una guerra i no pot ser santa, ja que si és santa no és guerra.

Assetjament, problemes de salut, problemes econòmics o familiars, crisis existencials... Poden ser mil i una les causes que podrien conduir-nos a aquesta terrorífica decisió. A més, si ho mirem bé, suïcidar-se, pot ser des d'un fet premeditat fins a una decisió presa de manera immediata, instantània i impulsiva. Per aquest motiu em resulta molt poc prudent l'afirmació "D'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga". Amb tot, jo em pregunte: hi ha més persones felices que desgraciades? Estem preparats per escoltar aquell qui silenciosament ens reclama la nostra presència? Sabem escoltar amb tacte, fent veure que ens preocupa i ens importa allò que a algú li està passant? Estem preparats per apropar-nos quan algú s'aïlla i és vist, socialment, com una persona solitària i amargada? 

Resulta curiós el cercle viciós en el qual estem posats. Quan ens topetem amb algú que, pels motius que siga, viu la introspecció i practica la recerca de l'essència, aleshores ens apartem d'ell com si tinguera caparres. Això sí, quan comet la barbaritat de suïcidar-se aleshores xafardegem i ens en preguntem per les causes. Sentir-se sol, no sentir-se comprés, pensar que no hi ha eixida, tot això és totalment humà, tan humà.... El que no crec que siga tan humà és veure com algú sofreix i no donar-li la mà. Donar la mà passa per estudiar plenament i entendre, si és el cas, quina dificultat o transtorn pateix el nostre amic o familiar. Però, és clar, sempre està aquell qui t'acaba de rematar i et diu: "Xe no prengues medecina que això no és gens saludable". En tot cas, sabem que les persones amb bipolaritat han de prendre liti? En tot cas, tenim consciència que la gent que sofreix d'esquizofrènia han de prendre antipsicòtics? Doncs, de vegades, ho posem tot en un muntó i des del desconeixement total ens atrevim a aconsellar: "No prengues antidepressiu, xe, que la medecina és la que fa que no avances". Quan no hi ha informació ni ganes de tenir-la, quan no hi ha trellat ni forrellat, els prejudicis i barbaritats creixen exponencialment. Diuen que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos! Per cert, en tot cas saben aquests setciències que els malalts crònics de depressió solen tenir els nivells baixos de serotonina i dopamina? Estar fotut d'ànima (siga o no patològic) és malauradament un estigma social, i si a això li sumem la sensibilitat, la soledat i els destrellats que es diuen, tenim una bomba de rellotgeria.

La línia entre el suïcidi i la temeritat és bastant borrosa. Milions de persones se la juguen, sabent-ho, cada dia. Anar en moto sense casc no és un suïcidi latent? I participar en primera línia en una guerra? I esnifar cocaïna? I córrer davant d’un bou? I ultrapassar voluntàriament les nostres possibilitats cardíaques amb l’alimentació? I l'obesitat? Fumar deu ser, a hores d'ara, una mena de suïcidi al ralentí ja més que declarat. El paquet ho especifica clarament: abans deia "pot", ara ja diu "mata". Però, és clar, són tantes coses les que maten… Això de viure la vida, en certa manera, és com fer-li un punyet a la mort. Ni l’amor es pot fer ja (fa poc més de 30 anys) sense protecció ja que existeixen les malalties, que també poden matar...

Quan acaba el soterrament, pràcticament tots tornen a la normalitat. Ara bé, la família més pròxima té per davant un llarg peregrinatge per tots els racons del sofriment. El suïcidi d'un ésser volgut, primerament es viu com un malson, però després es conviu amb un sentiment de culpa i la creença en el fet que s'haguera pogut evitar. Quan ha passat un temps considerable, la vida i les seues circumstàncies ens exigeix que tornem a la normalitat, però això suposa oblidar, i oblidar pressuposa tenir la voluntat de no recordar; no recordar implica -així ho veu qui sofreix el dol- no estimar. Aquest és, al cap i a la fi, el raonament que, com veiem, és un cercle molt viciós. El fet de somriure en una conversa o el fet de no pensar en l'ésser volgut que ens falta, s'entén com una manera d'oblidar, i oblidar és un mode de no tenir en compte i de no estimar la persona que ens falta. Els especialistes parlen d'intentar desviar els pensaments repetitius a un moment concret del dia. Quan el sentiment de culpa desperta, potser siga convenient assumir els límits del poder personal i entendre que no és lícit jutjar com hem actuat en el passat a la llum de com la vida se'ns presenta avui. Està clar quin és el discurs d'aquell pobre martiritzat: "Si hagués pres consciència de la gravetat del problema, ho podria haver evitat" Però, atenció, els qüestionaments poden arribar a convertir-se en un turment existencial terrible i cal entendre que hi ha preguntes que ni tenen ni tindran mai una resposta.

El calendari té un pes rellevant en les recaigudes de la família: l'aniversari, la data de naixement, el dia en què va morir, els nadals o simplement un dinar familiar... Les dates que generalment exigeixen calidesa són francament doloroses; la pena de pensar que el nostre estimat no pot ni podrà ja mai gaudir d'aquells moments. El dolor tendeix a disminuir, però la pena, banyada amb tristesa, aconsegueix perdurar. Amb el pas del temps, cal aprendre a dominar aquests sentiments tan naturals i també a signar les paus amb allò que més dolor causa: el sentiment de culpa.

Estic plenament convençut que a tots, alguna vegada, ens ha vingut a la ment un pensament suïcida, siga del tipus que siga. No crec que això siga alarmant, ni tampoc que ens haja d'espantar que a l'edat adolescent ens haja passat un flash alguna que altra vegada. Ara bé, tot açò crec que caldria veure-ho com un indicador que l'existència humana demana a crits d'una discussió racional i seriosa amb gent madura i preparada. No m'agradaria tancar l'article sense copiar unes paraules de Noam Chomsky i dedicar-les a aquells que ho passen malament o que bé tenen al costat algun ésser volgut que també sofreix. "Optimisme i pessimisme són una qüestió de personalitat Si no intentem canviar les coses, podem estar segur que aniran a pitjor. Si intentem canviar-les, potser hi haurà una oportunitat perquè siguen millors, encara que siga petita. Sovint sóc pessimista i amb freqüència m'equivoque". Ah, per cert, el suïcidi és, com la pena de mort, una solució completament irreversible: davant d'un problema puntual (o no tant) apliquem una solució permanent. El fet d'aturar-nos i esgotar possibilitats tal vegada ens faça canviar d'opinió i quedar-nos un poc més en aquest viatge que és la vida.

viernes, 1 de agosto de 2014

ELS POLÍTICS TENEN MEL A LA BOCA

Pare, recorde aquelles paraules que em digueres: "Sergiet, fixa't, els polítics tenen mel a la boca". Jo era un adolescent, però aconseguires que m'asseguera al teu costat i em fixara no només en què deia aquell senyor tan ben vestit que parlava darrere d'una tribuna, sinó també en com ho transmetia. En aquell moment et vaig donar tota la raó, per a què negar-ho, era evident que aquell home parlava com si tinguera "mel a la boca". Però saps què, pare? Amb el pas dels anys la meua opinió anà canviant i, tal com sol ocórrer, mai no ho parlàrem.

Mira, pare, avui mateix, un polític ha estat elegit secretari del seu partit polític i per carregar a les seues espatlles famolenques, a partir d'ara, el nou càrrec, li han fet una entrevista. He contemplat com cadascun dels seus gestos, moviments i, per suposat, el llenguatge verbal, estaven estudiats. Tampoc no és cap novetat: tots sabem que els polítics de carrera tenen assessors que van pautant-los totes i cadascuna de les seues intervencions públiques. Doncs aquest polític també tenia "mel a la boca", però saps què, pare? Ara pense que això del llenguatge és, en última instància, una qüestió de forma i una arma de doble fil. De fet, estan de moda els eufemismes polítics: a la "recessió" ara li diuen "creixement negatiu"o "desacceleració econòmica"; a les "retallades", "devaluacions competitives de salaris"; a la "pujada d'impostos", "recàrrec temporal de solidaritat"... Pare, en tot cas, no és una mel, aquesta, del tot verinosa? Hi ha qui té mel a la boca però fel al cor, paraules d'ovella i fets de llop. Ai la doble cara: gent que té déu en la boca i diable en el cor o cara de dijous sant i fets de carnestoltes. Hi ha tanta hipocresia i mediocritat!

A l'època antiga, hi vivien els sofistes i si els haguérem sentit parlar haguérem pensat el mateix: "que tenien mel a la boca". Però els molt punyeters, en coherència amb el respectable "relativisme" que professaven, defensaven, mitjançant l'art de la "retòrica", una cosa i la contrària. Però tot no acaba ací, pare. El mestre Sòcrates, amb la seua humil dialèctica, primerament escoltava, però al final, mitjançant preguntes i respostes, acabava trobant contradiccions i acostant la gent (maièutica) cap al seu terreny; ara sí, un terreny d'idees absolutes i universals. Atenció amb això del llenguatge, actualment hi ha gent que t'ho posa tot molt fàcil, tant és així que et prometen la lluna en un cove i, al final, quan creus que està tot lligat i al sac, patapam: t'han donat garses per perdius.

Com veus, pare, això de parlar "amb mel a la boca" sempre s'ha estilat. Però saps què? Així som els humans, potser ens deixem portar massa per les formes, per l'aparador, quan en realitat el que caldria és fixar-se en altres coses: la valentia que té un polític d'exposar-se en un debat del tot improvisat, el contingut de cada mot pronunciat o simplement la legitimitat que té la seua paraula en funció de com haja actuat anteriorment. Últimament, pare, escolte molts representants amb discursos premeditats, paraules que ixen de la boca i a poc a poc acaben evaporant-se i perdent la seua legitimitat. M'entristeix que la política vaja convertint-se en un art d'enganyar i de maquillar o manipular la realitat. Pare, ara és quan realment valore eixa naturalitat amb què treballaves: al cap i a la fi, les persones som tan naturals com una carxofa. Cada vegada estic més convençut que si la política agafara com a referència eixa manera que tenien els nostres pares de fer-ho tot tan fàcil, els ciutadans recuperaríem també la confiança perduda en la classe política.

sábado, 24 de mayo de 2014

OIR I ESCOLTAR

Fa un bon grapat d'anys, després d'una discussió, un bon amic se sincerà amb mi: "Sergi, has d'aprendre a escoltar". No vaig poder evitar quedar-me rumiant les paraules que m'havia dit. Realment tenia tota la raó. Jo em trobava en una època en què parlava, parlava i mai no escoltava més enllà del contingut de les meues pròpies paraules. Possiblement aquella conversa suposà un punt d'inflexió perquè m'adonara que no volia convertir-me en un xarrador compulsiu d'eixos que peguen la tabarra i mai no escolten. Atenció, quan dic "escoltar" no em referisc a "oir", sinó al fet de mostrar-te interessat i posar la màxima atenció en allò que t'estan dient. Si ho pensem bé, la sensació d'escoltar algú i saber que, quan tu parles, ell ni t'escolta ni mostra interés per fer-ho no és massa agradable. 

Als bars sempre hi ha un grup d'entrenadors personals, experts en política internacional, futurs ministres d'economia o aspirants a la presidència del govern... El problema està en el fet que parlen, parlen i mai no escolten. Si de tant en tant aconseguiren aturar-se, contemplar i escoltar, descobririen un món ben distint. Però clar, la beguda blanca i l'eufòria sempre s'han dut molt bé. En canvi, la soledat que requereix del silenci és molt punyetera i no tots estan preparats per suportar-la. Això d'escoltar, requereix certa harmonia que ni tots tenim ni en tots els moments la disposem. D'escoltar podríem passar a escoltar-nos i això, a molta gent, també li aterreix. El micromón de l'alcoholisme funciona així, és com un pacte: no s'ha de parlar dels problemes personals i si es fa, almenys ha de ser d'una manera incoherent i irracional.

Independentment de quina siga la persona amb qui converse, acostume a deixar sempre aparcat el telèfon. Adonem-nos que ja resulta molt habitual que ens reunim a taula amb amics o familiars però immediatament ens enganxem al mòbil i encetem converses, moltes vegades, destrellatades o simplement inútils. La cosa ens l'hauríem de tractar! També és preocupant quan t'asseus amb algú i li comentes, per exemple, que estàs fotut... i l'altre et contesta: "Doncs jo tinc un mal  de cama...", i a continuació et conta el seu problema. Com a conseqüència d'això, el teu problema queda totalment aparcat. Està clar que tot depén de  la persona amb qui parles, però estic plenament convençut que en l'aspecte d'escoltar estem involucionant. Això sí, si algú ens diu alguna cosa al mòbil, li responem en qüestió de segons i si no ho fem, aleshores ens demana explicacions.

El comportament dels polítics no és massa exemplar:  Ens escolten? S'escolten entre ells? Un altre tema preocupant és que tenim una generació que a la taula conversa sobre coses banals i a casa, amb el mòbil a la mà, s'enfaden perquè algú no els ha respost immediatament. És aquesta una manera sana de conversar i d'escoltar-se? Escoltar i escoltar-se, dos verbs ben importants que si ens esforcem a conjugar-los sense beguda blanca, tenim tasca per davant.

Escoltar el teu pacient, escoltar el teu metge, escoltar el teu professor o escoltar els teus alumnes, escoltar els polítics, escoltar els ciutadans, escoltar la teua parella, escoltar els teus pares o escoltar els teus fills, escoltar un amic o, fins i tot, alguna cosa més abstracta: escoltar els teus impulsos, els teus desitjos o el teu inconscient. Tot això, a més de mostrar prudència per part de qui ho practica, també és un bon símptoma de saviesa. El mateix Sòcrates escoltava els seus deixebles una bona estona i el temps que fóra necessari, perquè sense aquest principi li resultava impossible aconsellar o donar solucions a un problema. No obstant, hi ha qui s'obsceca i no deixa parlar, i fins i tot és susceptible quan intentes donar raons que amenacen la seua veritat.

He decidit aplicar un mètode per tractar tots aquells setciències que rarament m'escolten quan els estic parlant. L'altre dia, un veí em saludà i, seguidament, amb el got a la mà, em digué: "Els polítics ens han dut a la puta crisi". Vaig repetir les dues últimes paraules que ell proferí: "puta crisi" i, tot seguit, el vaig mirar com si m'interessara allò que deia. Resulta fatigant quan algú et parla, et repeteix les coses mil i una vegades i quan intentes parlar t'interromp... Anem a veure, el diàleg és cosa de dues persones i si algú es nega a "dialogar", molt amablement li rebotaré les seues pròpies paraules...




COM UN GOS, AL CARRER...


Amb les paraules del títol del present article es tanca el llibre El Procés, de Frank Kafka. Un dia qualsevol, toquen a la porta de casa i s’emporten Josef K., protagonista de la història, per haver comés un crim que ell mateix desconeix. Finalment, i sense haver aconseguit saber de què se l’acusa, el llancen per un precipici. Un fet similar li ocorre al  personatge principal de La Metamorfosi, Gregory Samsa. Després d’una nit plena de malsons, es desperta, i quan es mira a l’espill, s’adona que s’ha convertit en un gran insecte. 

Podríem considerar aquestes dues situacions com una metàfora nítida del que està ocorrent actualment. La inseguretat, la tenim servida i en qualsevol moment ens podem quedar sense feina. És aleshores quan caiem en un cercle viciós amb preguntes de respostes incertes: En tot cas, no he complit? Tan malament ho he fet? Són qüestions existencials. Després ens fem uns altres interrogants, però més bé vitals: Com pagaré l'hipoteca? Com menjaran els meus fills? Però la tragèdia s’accentua encara més en el moment en què vénen i et trauen de «ta casa». Sí, sí, com sentiu: et fan fora de «ta casa»! Recalque «ta casa» perquè en gran part dels casos l’habitatge està (si tenim en compte els interessos) mitjanament pagat. Ens en foten fora i ens obliguen a continuar pagant. Algú em podrà dir que així és com funciona el nostre sistema. En aquestes ocasions, benvinguda siga la regla d’or de la Filosofia Moral: «El que és legal no sempre és moral». 

L’ésser humà conviu, a hores d’ara, amb una angoixa existencial terrible i en determinades ocasions acudeix al suïcidi. En aquest sentit, un col·laborador de Tele 5 s’atreveix a afirmar que: «No és correcte establir una relació causaefecte entre desnonaments i suïcidi». El proper pas quin serà? Ens preguntarem sobre els fonaments del Principi de Causalitat? O acudirem a un argument teològicament simplista tot afirmant que qui se suïcida és un covard i mereix l’infern? No és tan complicat. Li ho explicaré a aquest senyor... No tens feina, no pots pagar el pis, te’l lleven, et quedes al carrer, caus en un estat depressiu greu i et suïcides. Ho entén ara? Doncs ja ho sap! No ens insulte amb aquestes paraules, la realitat és molt més senzilla. Deixem la fonamentació del principi de causalitat per a Kant, Hume i d’altres filòsofs que s’ocupen d’aquestes històries epistemològiques.

 Qui ens ho haguera dit... A aquestes alçades, ni parlarne de Drets humans: ni feina, ni casa... i ja veurem com acaben la sanitat i l’educació. Tot està fet un fàstic! Fins i tot determinats contertulians qüestionen públicament la llibertat d’expressió. De fet, els darrers mesos s’ha estés el que es denomina escarni (escrache), que consisteix a acudir al domicili o lloc de treball d’un polític o d’un personatge públic amb poder per tal que reconsidere la postura que ha adoptat sobre algun tema d’interés social (normalment espinós). Es pot considerar això assetjament? I els bancs, no en fan? Què passa, que quan l’assetjament és legal ja no és assetjament? Els membres de la PAH (Plataforma Antidesnonaments) han anat al Congrés, han recollit tres milions de signatures, porten quasi deu anys convivint amb¡ gent desnonada, han perdutamics que s’han suïcidat... Creieu que practiquen l’assetjament? No estarem més bé davant d’un victimisme per part del govern? Assetjament és el que reben els funcionaris públics, els pensionistes; assetjament és el que estan patint milions de persones a qui fan fora del seu treball sense cap motiu; assetjament és el que sofreixen els desnonats... I mentre que alguns periodistes ens informen que gran part dels joves agafen la maleta i viatgen cap a Suïssa tot normalitzant-ne la situació, determinats polítics agafen també la maleta, aquesta plena de bitllets, i també se’n van cap a Suïssa... 

Tornant al tema dels desnonaments, hem de ressaltar que el tribunal de Justícia de la Unió Europea ha afirmat amb rotunditat que la llei espanyola sobre hipoteques i desnonaments no protegeix el consumidor. Fins i tot, va més lluny i aclareix que davant la sospita d’un abús sobre algú en qüestió, el jutge podrà aturar cautelarment el desnonament. Vaja, quina cosa més curiosa! Ni Zapatero, ni Rubalcaba, ni Gallardón, ni Rajoy, ni la nostra banca, ningú no s’ha atrevit a qüestionar la legalitat d’aquesta llei. Un pèl estrany, no? O no ho sabien –cosa que seria molt preocupant– o no ho volien saber –cosa més preocupant encara–. Ale, com veieu, ací tenim la política al servei del poble i per al poble!