Avuí
he he visitat un amic que feia temps que no veia. Hem pres café a casa seva i
hem mantingut una conversa agradable. El meu amic pateix d'una
"esquizofrènia paranoide" diagnosticada ara fa uns deu anys. I res,
com podeu suposar, ha tingut que lluitar molt. Va sofrir la mort dels seus
pares, un divorci molt traumàtic i moltíssimes dificultats més per poder
recuperar i mantenir el contacte amb el seu fill. Siga
com siga, ara ho porta tot avant: la casa, el fill i alguna que altra
responsabilitat més.
M'ha
cridat l'atenció la indignació que el meu amic té en referència a la imatge que
els mitjans de comunicació continuament dónen dels malalts mentals.
Curiosament, sempre que hi ha algun malalt mental que comet un assasinat, ho
destaquen això de “malalt mental”, ho posen entre majúscules per a que
tothom ho sàpiga. Mentre prenia café el meu amic es preguntava: I què passa
quan un diabètic assasina la seua muller? Per què no ho diuen? I quan ho fa un
malalt de càncer? Està claríssim que els titulars d'aquestes noticies són
vertaders, doncs en cas contrari estarien cometent una greu il·legalitat. Però
ull, una cosa és la legalitat i altra ben distinta és la moralitat. Em sembla normal
que el meu amic es senta indignat doncs ell mai ha sigut ni agressiu ni
violent, sino justament el contrari.
Són
molts els estudis que justifiquen que els “malalts mentals” no destaquen
justament per la seva agressivitat; alguns són ansiosos, melancòlics, introvertits,
solitaris, obsessius o potser agressius....El problema és que aquestos titulars
provoquen molt de dolor. I quan es llegeixen o es comenten els titulars,
aquells que o bé són massa joves o bé no destaquen per la seva lucidesa, dóncs
trauen conclusions que inconscientment afecten a bones persones com el meu
amic. Mireu el que un home li digué una vegada al meu amic: "Tu el que has
de fer és treballar i deixar-te de menjar-te el cap". Acàs eixe home sap
el què suposa viure amb una esquizofrènia?
Una vegada em disposava a explicar Psicologia als meus alumnes de Batxillerat. Com que la unitat tractava sobre enfermetats i transtorns mentals els vaig fer la seguent pregunta: Sabeu què és l'esquizofrènia? Alguns dels alumnes respongueren compulsivament amb respostes diverses: "Són eixos que et persegueixen", "Són eixos que maten gent i la desquartitzen"...Doncs bé, no esperava menys d’uns adolescents que estan completament desinformats i que solament han escoltat titulars sense ni tan sols parar-se a llegir la noticia entera o qüestionar-se sobre el fonament d’aquesta. Està clar que els mitjans de comunicació, com a empreses que són i en el mercat competititu en el ens trobem, necesiten mostrar espectacle i carnassa per a que es consumisquen els seus productes. Es per això que cada vegada n’estic més convençut que no solament atravessem una crisi de tipus econòmic sinó també una crisi de valors.
1 comentario:
La malaltia -no tan sols el concepte, sinó ja el nom malaltia- engega l’alarma de qualsevol persona que es considere sana. L’instint de conservació així ens ho mana (especialment al personal sanitari) a fi de prendre les precaucions oportunes per a serguir vivint amb normalitat. Quan una malaltia és de tipus mental, la cosa empitjora perquè la interacció social se n’ix de la rutina i deriva en un comportament especial que va des de la llàstima fins a l’aïllament. Estos extremismes apareixen i s’agreugen quan la desinformació massiva converteix el temor en pànic. Aleshores, qualsevol cosa que faça esta persona deshumanitzada en justifica la reclusió en un centre concret o només (només?) l’exclusió del grup. Són ciutadans ‘‘tolerats’’ en el sentit lleig del terme. La malaltia és ara l’estigma que explica que es bote un semàfor, que furte aliments al supermercat, que li pegue una nyespla a no sé qui, que trenque objectes de sa casa quan té una crisi nerviosa, que insulte…
És cert quan diuen que “a cap xafaet li pega per agranar el carrer”, però això, i tot el que hem dit abans, és extrapolable a QUI SIGA. I l’assassinat no n’és una excepció.
Una persona malalta necessita atencions mèdiques i emocionals proporcionals a la malaltia. No ajudem gens un malalt mental amb el rebuig. I això si no volem tenir en compte que, a vegades, una malaltia mental pot ser un símptoma de la societat.
Publicar un comentario