martes, 25 de febrero de 2014

MEDIOCRITAT HUMANA

El terme "mediocre" prové del llatí, concretament de l'adjectiu médius, media, médium. Concretament, el seu segon lexema "ocris" significava muntanya o "pedrasco". Amb això, el terme significà durant cert temps "a mitad de la muntanya" o a "mitad del pedrasco". Amb el pas del temps, anà sumant significats i actualment la Real Acadèmia dóna el significat de "baixa qualitat", "tirant a roín" o "amb poc de mèrit". No obstant això, amb el pas dels anys, hem anat considerant mediocres no aquells que no són massa bons, sinó més bé, aquells que voluntàriament posen en marxa uns mitjans que ocasionen danys en terceres persones per aconseguir uns fins que no són ni necessaris ni molt menys morals.

Des d'aquest punt de vista, són mediocres aquells que intenten imposar les seues idees i volen fer creure als altres que les seves tesis són les úniques encertades. Aquestos són professionals de l'engany o especulació, molts d'ells especialistes en el llenguatge de l'oratòria i comunicació. Es habitual veure que aquesta gent escala llocs o inclús arriba a ser irrevocable, inqüestionable, però realment són uns "mediocres" ja que desconeixen l'autocrítica i la cultura de l'esforç. Curiosament, són especialistes en prejutjar i saben la manera, el lloc i el moment en el que han d'actuar si volen aconseguir alguna cosa. L'objectiu és mantenir-se en eixe estatus social i com siga, ho aconsegueixen. Podem suposar que, de vegades, l'engany pot causar danys morals, econòmics i socials en terceres persones. 

Són mediocres també gran part dels nostres representants polítics. Viuen tots ells com un ramat. En el moment en que algú manifesta el seu desacord, aleshores se'l senyala: "Aquesta és l'ovella negra!" Seguidament, el fan desaparèixer com per art de màgia. Són més mediocres encara aquells que deixen de ser professionals i es converteixen en polítics. De cara la galeria, són gent molt humana que deixen la seva feina en mires a lluitar per uns bons ideals, però això són meres apariències. Temps després descobrim que únicament estan en política per tal de satisfer els seus capricis. Aquesta calanya és la culpable que el terme "política" haja anat perdent el seu significat romàntic. Compte, els polítics que callen i s'acomoden també són uns mediocres, ja ho diu la dita: "Qui calla, atorga" I, per què callen? Perquè volen seguir ahí, xuplant del pot i aprofitant-se'n de la ciutadania. Com veiem, altra manera de provocar danys en persones innocents que no ho mereixen.

Sempre m'ha fet gràcia l'actitud general que tenen els "mediocres" quan es troben davant una persona creativa o un poc idealista. Això passa en qualsevol treball i té una clara explicació. Els asusta que aquestes persones puguen triomfar doncs això suposaria un atemptat contra el seu "modus vivendi" acomodatici i conservador. Si es dóna el cas que aquestes persones mediocres tenen un poder, doncs podeu imaginar..Si ets una ànima inquieta ull amb aquesta gent, segurament et felicitaran pels teus èxits i ho faran regalan-te un bon somriure, ara bé, en el moment en que et confies te l'estacaran fins el mànec. No ens enganyem, et veuen com una amenaça però ells ho disimularan perquè són mediocres i com a tals, no volen veure més enllà del seu propi melic.

La mateixa rutina, a més de ser enemiga del pensament, també anestèsia la nostra personalitat conduint-nos cap a la mediocritat. L'habitualitat pot ser nociva o contaminant però està clar que malgrat no ser bona per la nostra salut no ens resulta difícil acostumar-nos a ella. Qui sap, potser tots sigam un poc mediocres, potser tots sigam brillants i mediocres al mateix temps. No obstant, reconèixer la pròpia mediocritat potser siga, si més no, una pràctica del tot brillant. 

martes, 18 de febrero de 2014

GAUDIR EN MOMENTS DE SUBSISTÈNCIA

És curiós com, des de ben petits, ens han educat que el sofriment és simplement un mitjà per aconseguir un fi: estudiar per aconseguir una bona feina, treballar per poder independitzar-te, treballar  dur per poder afrontar la hipoteca o simplement per assegurar-te una jubilació digna. Confiem plenament que el sofriment és circumstancial i que arribarà un moment en què aconseguirem la felicitat i deixarem de patir. L'altre dia vaig coincidir amb un amic del meu pare i li vaig preguntar per la salut de la seua dona. Pel que sembla, la seua senyora pateix d'eixa malaltia que tanta gent s'està emportant. En preguntar-li, em posà la mà al muscle i sense poder evitar la llagrimeta, em digué: "Sergiet, aprofita ara que eres jove". Jo tampoc vaig poder evitar emocionar-me.

Mentre conduïa en direcció al treball no podia evitar aquella sàvia sentència, tot preguntant-me de quina manera deuria aprofitar el temps. Eixint més de festa? Hauria de viatjar més? Actualment, les coses no estan com per anar "tirant coets" i això limita bastant l'acció del verb "aprofitar". Com que vivim en una situació d'inseguretat, vaig decidir que continuaria vivint amb la mateixa moderació. 

L'endemà, quan prenia café, un amic collidor del meu poble em contà que tan sols estaven guanyant entre 20 i 25 euros. Sense perdre l'ànim em deia que actualment ja es parla de collidors de primera i de segona. Els primers són els veterans, estan assegurats, guanyen un sou digne i els queda no res per jubilar-se. Els segons, treballen quan els necessiten i cobren amb la mà tancada. Però, compte, tant els uns com els altres paguen llum, aigua, hipoteca, mengen, beuen i descendència. Aleshores, em vingué al cap la conversa del dia anterior: Resulta impossible arribar a fi de mes amb aquesta situació laboral!. I si això és poc, quan et queixes d'alguna cosa, sempre surt algú que et diu: No et queixes, que tenir treball avui en dia és com si et tocara la loteria. A més, gran part dels que van a treballar, ho fan amb plena consciència que el sacrifici no els conduirà a una vida millor. Les preocupacions van rosegant i rosegant i arriba un moment en què ens esclavitzen. Què li podem dir a una persona que es troba en aquesta situació? Com pot gaudir de la vida? El sistema és desigual, clarament desigual, i mentre uns roben, altres ni tan sols poden anar al cinema o, simplement, fer front al menjador dels seus fills.

Moltes persones han assumit que el sofriment forma part de les seues vides i que no és ja un mitjà, sinó la realitat eterna amb què han de conviure. Malauradament, és així. Molta gent se sent obligada a familiaritzar-se amb el patiment, donar-li la mà i continuar subsistint. A fi de comptes, sempre hi està present el molt punyeter: desenamorament, malaltia, atur, deutes, desnonaments... Aprofitar el temps? Això què collons és?

PREJUDICIS





Prejudici (del llatí praejudicium “jutjat d’avantmà”) és el procés de formació d’un concepte o judici sobre alguna cosa de forma anticipada, és a dir, abans d'un temps; implica l’elaboració d’un judici o opinió sobre una persona o situació abans de determinar la preponderància de l’evidència, o l’elaboració d’un judici sense abans tenir-hi cap experiència directa o real. Consisteix a criticar de forma positiva o negativa una situació o una persona sense tenir suficients elements previs. És una actitud que pot observar-se en tots els àmbits i activitats de la societat, en qualsevol grup social i en qualsevol grup d’edat, i implica una forma de pensar íntimament relacionada amb comportaments o actituds de discriminació. Dit en paraules més senzilles: prejutgem quan jutgem sense conéixer. Això pot tenir o no conseqüències morals. Si el prejudici consisteix a dir: “Tots els valencians són festers”, no passa res. Com tampoc no passa res si diem que: “Els alemanys parlen de forma agressiva”. Són ambdós, clarament, judicis falsos, però no ocasionen, almenys aparentment, cap dany moral considerable. Ara bé, si el prejudici és del tipus: “Els negres són inferiors” o “Els europeus són més intel·ligents”, aleshores és quan vénen els problemes. És per aquest motiu, que l’estudi dels prejudicis té una gran importància en el terreny de la moral, la política i la filosofia.

El cas que a continuació plantejaré potser ens ajude a comprendre millor què són i com actuen els prejudicis. Una senyora major agafa una tassa de brou i li demana al cambrer que li l´òmpliga i aleshores s’asseu. Una vegada asseguda, s'adona que ha oblidat el pa. Aleshores s´alça per agafar-ne un tros i menjar-se'l amb el brou. Després torna al seu lloc. Sorpresa! S´adona que davant la tassa de brou hi ha un africà que està menjant-se la sopa tan tranquil·lament. Ella pensa: “Açò és molt fort, però no em deixaré robar”. La dona col·loca la cullera en la mateixa sopa que el senyor de color. L´africà somriu. L´home en acabar, s´alça i en tornar ho fa amb un plat d´espagueti i ara, amb dues forquetes, somrient. Mengen junts del mateix plat (imagineu-vos la cara de la dona). Finalment, l´home s´acomiada mentre que sembla content d´haver realitzat una bona acció. La dona, totalment indignada, a continuació, mou el braç amb la intenció d´agafar la bossa per pagar i, sorpresa!, s'adona que ja no està. Al lladre, al lladre! Crida molt fort. Aleshores, mirant al seu voltant veu que a la taula del costat hi ha una sopa, i a la cadira d´aquesta taula, una bossa. Immediatament comprén què ha passat. No ha sigut l´africà qui menjava de la seua sopa, sinó ella qui, enganyant-se de taula, ha menjat del plat de l´africà. Aleshores comprén la cara d’indignació i alhora de solidaritat que feia l’home.

Amb aquest cas de la Tassa de brou queda clar que la dona ha jutjat l´home de color sense saber-ne res d´ell. L´ha tractat de malvat, de perillós, fins i tot ha arribat a pensar que li havia robat. Potser amb qualsevol altra persona hauríem actuat igual, o potser no. El que és important és que prenguem consciència de la gran quantitat de prejudicis que ens condicionen cada dia. Si els prejudicis que cometem són del tipus: “L´italià és una llengua romàntica”, pot passar, però si anem més lluny, fa por que ens convertim en etnocèntrics o fins i tot en fanàtics. Seria interessant que ho reflexionàrem i en prenguérem consciència. De vegades, sense adonar-nos-en podem fer molt de mal als qui ens envolten.

lunes, 17 de febrero de 2014

LA POR

La por és tan necessària com dolorosa. Aquesta, d'una manera natural i inconscient, ens fa reaccionar davant dels perills físics. Però d'igual manera, la molt punyetera, de vegades apareix sense presència de cap obstacle "real" i ens paralitza o ens impossibilita per a l'acció. Quan açò ocorre, fins i tot en els casos més patològics, mai no m'ha agradat utilitzar el terme "bogeria". De fet, ja deia Nietzsche que les paraules són quincalla, com les monedes que amb el temps perden el seu encuny. Per referir-nos a aquesta emoció, emprem tot un camp lèxic molt ampli: fòbia, pànic, por, temor, ensurt... Eixa por irracional té també el seu propi "modus operandi". Quan la patim i no la volem tenir, ella cobra més i més força. Quan en som víctimes, és millor deixar-la fluir i seguir actuant. De pors, n'hi ha de moltes i de molt diverses: a espais oberts (agorafòbia), a espais tancats (claustrofòbia), por a les aranyes (aracnofòbia)... Independentment de si els orígens són o no de tipus traumàtic, estic plenament convençut que l'amor i la tendresa són una teràpia universal i d'això mai se'n parla. Nosaltres sempre parlem de metges, especialistes, psicòlegs, psicoanalistes, psiquiatres, i ara, també d'això que està tant de moda,  els "coachings", que tot siga dit, sona molt malament... El fet que hi haja especialistes, sembla un símptoma de progrés, però clar, tenir por és una conseqüència de la intranquil·litat i inseguretat amb què convivim els humans. També és un indicador de civilització que tinguem moltes fòbies detectades. No obstant, el que resulta preocupant és que n'hi haja tantes. És positiu també que hem perfeccionat els tractaments i que, cada vegada, en tenim una millor farmacologia per alleugerir símptomes i, fins i tot, guarir-nos. Ara bé, el que és prepocupant és que açò ho necessitem cada vegada més, sobretot els qui vivim al Primer món.

Si obrim un poc més els ulls, la por no acaba ací. Al màrqueting li interessen persones espantades i insegures. Servint-se dels mitjans de comunicació com la televisió, trauen benefici de les nostres pors. No ens enganyem, les empreses publicitàries estan al corrent de les nostres temors, estudien les nostres emocions i analitzen els nostres punts dèbils. Siguem seriosos. Si fórem segurs no consumiríem com a corderets les mateixes marques i els mateixos productes. Conegut és eixe anunci d'alarmes en què es compara la família dels López i dels García; amb una sola telefonada (ens diu l'anunci) hauríem pogut evitar que ens ho robaren tot. En cap moment dubte que el sector publicitari tinga el seu codi ètic i legal. De fet, seria il·legal no tenir-lo, però tots sabem que, de vegades, resulta redible infringir-lo, encara que siga pagant peatge. I tot açò va calant en la joventut. Una vegada, un alumne de secundària em preguntà: "Sergi, quan et canviaràs el cotxe?" Jo li vaig dir que el meu cotxe marxava perfectament. Ell em respongué que un home com jo mereixia una altra cosa. Estava clar que quan deia "un home com jo", el xaval relacionava l'estatus d'un professor amb el fet de posseir una maquinària d'alta gamma.

D'altra banda, el concepte "d'infern" l'hem tingut arrelat durant un llarg període de temps. Una vegada, ma mare, insistentment, m'obligà a confessar-me per dir una paraula malsonant. Ella, erre que erre, estava seguríssima que allò era un pecat tan gran que exigia penitència. Arribà fins i tot a fer-me creure que si no passava pel confessionari, aniria a l'infern. A hores d'ara pense que no hi ha pitjor infern que viure en remordiment, ni millor cel que estar content i satisfet d'un mateix. Però clar, hi ha gent que encara viu en eixe temor de ser castigat en un futur.

Com veiem, les pors són una realitat més comuna del que aparentment sembla. La por a què diran, la por a la soledat, al canvi, a equivocar-se, a la crítica, a  determinats animals... Està també qui després d'uns mals records té por a tenir una nova parella o qui té por del que puguen pensar els altres d'ell. És molt comú també la por a la soledat; hi ha també de ben majorets que necessiten estar "sempre" envoltats d'algú i sentir-se protegits. La meua neboda Clàudia (5 anys) em confessà un dia la por que tenia a l'obscuritat. Mireu el que em digué: "Tio, saps què? Jo ara el que faig és no connectar mai el llum del passadís, així m'enfronte a la por". Compte, la tècnica d'inundació, de la qual tant en parlen els psicòlegs. Ah, i la por a la mort, una por del tot universal.

Com hem vist, de pors, n'hi ha moltes i de graus diferents. Ara bé, hi ha una por que sol resultar molt limitadora: la por a tenir por. Amb això vull dir que tenir por a la por es converteix en una limitació que ens impossibilita viure les nostres vides amb total normalitat. En aquestes ocasions, resulta habitual que la persona afectada tinga atacs de pànic o elevades crisis d'ansietat. Ara bé, hauran d'aprendre a dominar la situació o almenys conviure-hi de la millor manera possible. Acceptació, potser eixa siga la paraula! Ja sabeu: ningú és perfecte i la por existeix, la molt punyetera existeix. 






viernes, 14 de febrero de 2014

MÉS ARISTÒTIL I MENYS COACHIN


Quan era petit desitjava tenir els divuit anys, ja que tenia el convenciment que aquesta edat era un punt d'inflexió a partir del qual la meua vida seria molt més feliç. Una vegada aconseguida la majoria d'edat, vaig descobrir que allò d'estudiar em fatigava i que, possiblement seria amb el treball com podria realitzar-me i aproximar-me a una vida feliç. Avui en dia, projecte encara una millor qualitat de vida on la felicitat siga més plena. Hi ha qui acudeix a les píndoles o que simplement llança la tovallola i projecta la felicitat en una vida posterior. També abunden les persones que viuen obsessionades pel cos i acudeixen al bisturí i al bòtox com si d'aquesta manera aconseguiren detindre el temps. El que està clar és que les consultes de salut mental estan plenes de gom a gom i els llibres d'autoajuda encara sobreviuen a dins del panorama literari.

La gent confia molt en els llibres d'autoajuda. Prefereix tenir guies, esquemes i "gurús" que els pauten d'una manera senzilla quin és el camí que han de recórrer per aconseguir ser feliç. Ja ho deia Kant: "És tan còmode ser menor d'edat...". Molts d'aquests llibres eviten qualsevol reminiscència filosòfica. D'altres sí que en fan referència però la manipulen i esquarteren tot centrant-se únicament a obtindre un resultat que siga pràctic i sobretot comestible.

Aristòtil considerava que els humans havien d'actuar seguint el principi teleològic de la felicitat. La manera d'aconseguir aquest objectiu radicava en la virtut i en l'hàbit d'aquesta. No obstant, en els temps en què vivim estem acostumats a associar-nos per interessos o simplement per obligacions. La vida virtuosa i en comunitat sona bé, però està lluny de la realitat actual. D'una manera semblant passa amb el pensament del filòsof il·lustrat Immanuel Kant. Segons ell, cal obeir la bona voluntat i el deure moral. Imaginem ara que anem per la vida fent als altres allò que volem que ens facen o no fent als altres el que no volem que ens facen. Possiblement ens tractarien de bojos o de bledes. Epicur de Samos, considerava que la felicitat estava relacionada amb el plaer i ben allunyada del dolor. L'autor feia una jerarquització dels plaers  i donava major importància als plaers espirituals que als plaers gastronòmics i/o sexuals. Sobre això, mereixeria també reflexionar-hi. A més, moltes vegades hem de passar pel dolor per després poder gaudir del plaer. A més, tampoc no estaria tan malament que ens ensenyaren a conviure amb el dolor, acceptant que tant el plaer com el dolor formen part de la nostra vida. De vegades, idealitzem tant la vida que quan se'ns presenta el dolor en alguna de les seues formes podem pensar que som uns fracassats o que som uns desafortunats. El filòsof estoic Sèneca, considerava que calia controlar els nostres pensaments ja que de vegades el nostre enteniment presenta a la voluntat desitjos o pensaments que no poden realitzar-se. És aleshores quan vénen les frustracions. Jo no puc ser Míster Espanya, almenys Míster Espanya 2024, entre altres coses perquè estic massa grassonet i perquè tinc ja vora trenta-set anys. Hi ha joves que ho tenen molt més fàcil.

Si ens preguntem quina és la millor tesi al respecte, doncs no en tinc ni idea. Cada pensador és fill del seu temps, a més, això va a èpoques, a persones i a moments. En la filosofia trobarem molts camins i som nosaltres, els individus, els qui hem d'elegir aquells que ens interessen. Si ens decantem per un camí nihilista, aleshores negarem l'existència dels valors i viurem una vida molt més incòmoda. Atenció, els llibres d'autoajuda ni esmentar mínimament Nietzsche, ja que aquest és un enemic de la vida còmoda i de l'obediència.

Mentre els llibres de filosofia pura agafen pols a les llibreries, la venda de llibres d'autoajuda creix exponencialment i paral·lelament als programes telefem o als restaurants fast food. La felicitat com a tal és una idea segons Plató o un Noümen segons Kant, és una cosa abstracta. Potser el problema radique moltes vegades a projectar la felicitat com una idea absoluta i universal que existeix fora de nosaltres. Potser si consideràrem que la felicitat és l'actitud amb la que ens prenem la vida, aleshores tot canviaria: un malalt podria ser feliç; també un pobre, un ignorant... A més, en els temps que corren volem projectar sempre una imatge d'èxit i d'heroïcitat; seria ideal que poguérem deixar de pensar en el paper que hem de representar i que s'espera de nosaltres ja que de vegades no estem a l'alçada i aleshores ens frustrem. En aquesta mateixa línia està el pensament d'Epictet en el seu text Què és de debò un esclau? L'autor ens diu que tots som esclaus de les nostres preocupacions. Què difícil resulta no tenir-ne! Aleshores què és la felicitat? Al final, a la dreta, en autoajuda.

martes, 11 de febrero de 2014

LÒGICA POLÍTICA




La lògica és una disciplina que molts professors de filosofia impartim en el currículum de primer de Batxillerat. S’hi estudia, bàsicament, la formalització i la deducció lògica. Servint-nos d’unes regles bàsiques formals i partint d'unes premisses, aprenem a trobar la conclusió que se'ns demana. La lògica agrada molt als alumnes perquè la veuen com una manera entretinguda de jugar i  de relacionar-se amb el llenguatge i el raonament. No obstant, sempre arriba el moment en què algun d’ells em pregunta: “Sergi, per a què serveix açò?”. És aleshores el moment d'explicar-los alguns usos importants que pot tenir aquesta disciplina: fonamentació de la matemàtica, programació informàtica... Però, entre els usos més col·loquials, n’està el de poder entendre quan un raonament és o no és vàlid, independentment del seu contingut. L’altre dia, quan conduïa cap a casa, em vingué a la memòria un text de John Dewey, qui defensa una tesi a partir de la qual podem extraure conclusions lògiques pel que fa al comportament detestable que, actualment, tenen els nostres representants polítics.

Segons Dewey, l’home és un animal amb pensament reflexiu. L'ésser humà (a diferència dels animals) no actua únicament per impulsos, sinó que, a més, és capaç de pensar, reflexionar, anticipar-se i prevenir allò que possiblement succeirà. Si l'ésser humà consulta la metereologia, pot prevenir que demà plourà, llavors evitarà no quedar amb els amics per a fer senderisme i en el cas que ja ho haja fet, possiblement (sempre que vulga) canviarà el planning inicial per un altre distint, com pot ser fer-se unes cerveses amb els amics. Tant el fet d'inventar signes (la meteorologia) com el fet de consultar-los amb la finalitat d'anticipar-nos, són fets exclusivament humans.

L’autor també estableix una diferència entre els homes salvatges i els civilitzats. Suposem ara que volem viatjar a algun lloc totalment desconegut. Els homes civilitzats som capaços de crear uns signes i, amb ells, avançar-nos al futur. Som capaços de fabricar una brúixola, un GPS o un aparell metereològic i consultar tots aquests aparells, de tal manera que ens apropem i ens anticipem al futur, bé siga omplint el dipòsit de gasoil o bé calculant el temps aproximat que ens costarà arribar al lloc de destinació. Els salvatges, després d’haver-se equivocat, aprendran el camí i potser arribaran a entendre alguns signes, una altra cosa ben distinta és que siguen capaços de construir-los. Un dia, després de classe, un alumne em plantejà un exemple que em resultà interessant. Suposem -em deia- que un home civilitzat se’n va a una illa deserta. Aquest home agafarà la brúixola, el salvatge es deixarà dur pels signes que hi detecte, i si s’equivoca, aleshores recapacitarà i com que s'haurà familiaritzat amb el paisatge per on havia passat, mai més no optarà per aquest camí. L’home civilitzat, com que té pensament, té reflexió, i com que reflexiona, és capaç d’evitar futures desgràcies. Està clar que el pensament, generalment, ens fa la vida molt més còmoda.

Així som els humans: animals que pensem i que, per tant, reflexionem. Si reflexionem, aleshores ens anticipem. Quan dic que així som els humans, encara que no ho semble, també em dirigisc als polítics. I és en aquest punt on comença el meu raonament lògic. Si els humans som animals que sabem anticipar-nos als nostres problemes i els polítics són humans, la conclusió és evident: els polítics poden i saben anticipar-se a les dificultats quotidianes i, amb això, intentar prevenir-les. És aleshores quan qualsevol persona amb sentit comú es planteja les qüestions següents: Per què els nostres representants no es posen durs amb la corrupció? Per què deixen que passen tants anys perquè se celebre un judici? Per què deixen que la gent perda la casa i es quede al carrer? Per què han gastat tants diners en coses supèrflues i insignificants? És que no saben que retallar en sanitat afectarà en la vida de les persones? És que no saben que si retallen en educació afectarà en la intel·ligència i la reflexió de les persones?

La primera possibilitat lògica és que els nostres polítics no són animals amb pensament i, per tant, són éssers extraterrestres (açò suposaria negar una premissa massa òbvia, encara que graciosa). Ara comprenc, doncs, per què no entenem això de la "indemnització en diferit en forma de simulació". Els extraterrestres, com a tals, parlen un altre llenguatge. La segona possibilitat seria que se senten éssers superiors i consideren que se sacrifiquen tant per nosaltres que no tenen cap inconvenient a agafar una part molt més gran del pastís (aquesta és la lògica que potser ells deuen tenir al seu inconscient per tal de dormir tranquils). A aquest fenomen jo el denomine fenomen Popeye, no sols per la semblança que té el senyor Rajoy amb l'heroi quan infla els llavis i les galtes, sinó perquè Popeye es menjava un quilo d'espinacs totalment convençut que ho necessitava. No obstant, Popeye era un heroi, mentre que Rajoy... Millor continuem amb la lògica! Hi ha també la possibilitat que els polítics vegen normal i natural el fet d'utilitzar el pensament per a prioritzar el seu interés personal sobre l'interés de la ciutadania. Aquesta tercera conclusió sembla coherent amb l’actitud que el senyor Mariano i tota la cúpula del PP estan tenint en referència al cas Bárcenas: callen com les putes. Per les xarxes socials hi ha molt d'humor al respecte, concretament em fa gràcia aquella fotografia del formatge marca President, que diu: "President, fàcil d'untar". La quarta possibilitat tal vegada és que molts dels nostres parlamentaris no veuen bé determinades coses, però callen per temor a represàlies. També és aquesta una idea que circula per les xarxes socials. Com digué el cofundador d'Alianza Popular, el senyor Manuel Milián Mestre en una entrevista televisiva: “En política solament triomfen els mediocres i els oportunistes” (Salvados, Reiniciando España, La Sexta). Els qui callen, atorguen i els qui atorguen són vistos com a triomfadors; per tant, els qui triomfen a la política són còmplices. Ja ho veiem, o bé tenim un govern d'extraterrestres o bé gentola orgullosa, corrupta i còmplice. Ara és quan convindria remuntar-nos a l'etimologia del concepte política: “Del llatí politicus, relatiu als assumptes del ciutadà”. S’ocupen els polítics dels assumptes dels ciutadans? Vinga va, i encara tenen el morro de dir-nos que ens apretem els cinturons!

Com veiem, la lògica avança amb peus de plom i no té massa mala llet. El sentit comú (de vegades exaltat) és molt més agressiu. Potser els polítics no es posen d'acord en temes de corrupció perquè no els dóna la gana, i si no els dóna la real gana, és perquè són ells els corruptes i no els interessa solucionar el problema. Els judicis tarden tant a realitzar-se perquè no canvien les lleis, i si les lleis no canvien, és perquè moltes vegades  jutges i polítics són els mateixos. Pensen en coses supèrflues perquè pensen molt en ells i en com gaudir de la seua vida faraònica amb construccions faraòniques. Deixen que la gent perda la casa perquè els polítics i els banquers són els mateixos. Retallen en sanitat perquè així hi haurà més morts i menys gent a la seguretat social i sense pensió. I retallen en educació perquè d'aquesta manera les persones estarem menys formades i tindrem menys esperit crític. Així de clar, volen que siguem cavernícoles i que quan s'encenga la llumeneta del "logos", no siga per a reflexionar, sinó únicament per a sentir-nos culpables i considerem que cal apretar-nos encara més el cinturó. M'agradaria acabar amb un acudit que em contà un amic. Un home aparca el seu cotxe a la porta del Congrés dels Diputats, aleshores la policia li explica que el retire perquè estan a punt de sortir els polítics. L'home respon: "No es preocupe, el cotxe té alarma".