domingo, 23 de marzo de 2014

PENSAR AMB INCERTESA

No recorde cap moment de la meua vida en que no haja tingut incertessa: On podria anar de vacances? Què podria fer durant el cap de setmana? On podria anar de sopar amb la meua parella? Quina carrera vullc estudiar? Compte, aquesta incertesa pot extrndre's també a situacions més delicades: Ara que m'he divorciat, què serà de la meua vida? Ho superaré? Com afrontaré aquesta greu malaltia que m'han diagnosticat? Seré capaç? De vegades, cosa normal, també m'ha rondat pel cap algun que altre dubte de tipus existencial: Em despertaré demà? Hi haurà vida després de la mort? No li pegueu voltes, així som els humans: pensem i ho fem, moltes vegades, amb incertesa.

Quan la incertesa s'hi manifesta, les persones optem per la planificació: organitzem les vacances, els caps de setmana, els aniversaris, telefonem al restaurant per reservar taula o inclús ens confesem per asegurar-nos un accés directe allà en la vida eterna. Així és, detestem la incertesa i, sempre que podem, intentem esquivar-la. Per cert, l'altre dia, el meu amic Carles em contà que la seva parella era d'eixes persones que necesiten tenir-ho tot planificat: l'hora en que han de quedar, el lloc on aniran el cap de setmana, el que han de menjar cada dia...Segons em contà, molt apenat, el control era tan bestial que no pogué evitar tirar la toalla. Ara bé, sempre hi ha gent més despreocupada que abrassa la incertesa amb total convicció que és un dels camins que cal prendre per viure una vida mínimament feliç. Acàs sabem què ocorrerà aquesta nit? Acàs sabem si demà ens despertarem? A saber...Tenir-ho tot controlat és imposible i sentir incertesa tampoc ens hauria d'angoixar massa.

En els temps difícils que corren, la incertesa s'amplia també a qüestions de vital importància: Fins quan em durarà el treball? Em faran fora? O en el pijor dels casos: Què faig ara sense treball i sense casa? Com done de menjar ara als meus fills? Com els pague el menjador de l'escola? En aquestos casos tan extrems apareixen entremesclats, junt a la incertesa, sentiments durs i dolorosos com la tristessa, l'angoixa, la desesperació i la impotència....Malgrat l'individualisme polític en què vivim, ha arribat un moment en que ens preocupem inclús d'allò que podria acabar ocorreguent però que, de moment, encara tenim: S'acabarà l'educació de qualitat? Tindrem en un futur accés a una sanitat gratuïta? Es destruirà la democràcia que tant de temps ha costat aconseguir? Continuarem governats per gent corrupta? Continuaran pujant els aliments de primera necesitat?

Determinats polítics, com ja sabeu, són l'excepció que confirma la regla. Ells mai han sentit incertesa. Mai han tingut el mínim dubte de que era convenient gastar-se 160 milions d'euros en l'aeroport de Castelló, de fet, tampoc mai han manifestat a posteriori cap tipus d'explicació. La cúpula del govern valencià mai ha manifestat incertesa davant el projecte i la construcció de la Ciutat de les Ciències i les Arts, amb un dèficit de més de 600 milions d'euros.

Tant els professors com els pares també lluiten diàriament contra la incertesa dels seus respectius. Ens hem acostumat a donar solucions i ens convertim en tot un referent de seguritat moral per als nostres condescendents. Potser caldria ajudar a que els nostres joves descomposaren els problemes i foren ells mateixos qui trobaren les solucions. Seria interessant que es treballaren valors com la tolerància a la frustració, la creativitat, la fortalesa, així com la flexibilitat i l'empatia. Acàs l'escola prepara els alumnes per a la societat de l'incertesa? Ensenyem a que els xavals pensen i s'enfronten a la societat que els depararà? O més bé col.laborem a que seguisquen demonitzant la incertesa? Acàs nosaltres que som en certa manera un referent, comulguem amb l'exemple? O també vivim en la incertesa?

Altre tema que gira al voltant de la incertesa és la frustració. Quan les coses no ens surten tal i com planifiquem resulta habitual que caigam en un estat de frustració. Aquell xicot que vol estudiar medicina i es frustra perquè no ha aconseguit la nota per poder accedir-hi o l'home vetllet que sempre ha sommiat en ser un home de diners i finalment es fa major amb un sou mileurista. Per cert, una vegada vaig tenir una amiga que volia estudiar Infermeria. En aquells temps, una vegada superat el batxillerat, els alumnes havien d'omplir un llistat amb un màxim de deu carreres universitàries que desitjaven estudiar, totes elles ordenades -evidentment- d'acord amb la preferència i la Universitat desitjada. Doncs bé, ella erre que erre, al llistat, solament volia posar els estudis d'Infermeria. La vaig convéncer per a que no deixés tant d'espai buit i posés alguna carrera que, d'alguna manera, estigués relacionada amb Infermeria. Jo sabia que ella no tenia nota suficient i que, posiblement, acabaria quedant-se fora si no posava altres opcions. I res, així va ser, després de molta discusió va posar biologia, veterinària i alguna que altra carrera universitària més. Passat un temps acabaren cridant-la a la facultat de biologia. No us podeu imaginar quant plorà! Doncs al que anàvem, actualment és especialista en tècniques de reproducció asistida i treballa a un hospital, junt a tot un equip mèdic. Ha aconseguit posar-se bata i ajudar la gent, que era, a fi de comptes, el que ella volia fer. De vegades, creguem tenir la certesa d'alguna cosa però realment no és així.

Està clar que la planificació és necessària per a que es cumplisquen objectius. No obstant, seria molt més intel.ligent que aprenguérem a conviure amb la incertesa i a viure amb certa espontaneitat. Quan ens fem majors, tots coincidim amb el mateix:  "Dia que passa, dia que et trobes, xiquet". No és molt aconsellable planificar massa, doncs el futur no existeix més que en la nostra ment; el futur ni el toquem, ni l'olorem, solament el projectem, és això, pura projecció, un concepte, una idea....Deixar una porta oberta a la incertesa, tampoc està tan malament.

domingo, 16 de marzo de 2014

EL CAFÉ I LA CORBELLA

València. Estació del Nord. El tren tardarà encara mitja hora a sortir i tinc temps de fer-me un café. Entre a un restaurant, m’assec  a la barra, observe el cambrer. Està molt ocupat. Espere i, quan em mira, li demane "Un café, per favor!”. "De seguida" -em contesta amb un aire melòdic molt simpàtic-. M’hi pose mig sobre de sucre i remoc la beguda estimulant amb una cullereta. A la meua dreta hi ha una dona major; a la meua esquerra, un home de mitjana edat que porta una guitarra penjada a l'esquena. De sobte, entra un xic i s'endú una safata amb dos tallats i dos croissants. Tot seguit, hi torna a entrar i, amb accent d’embriaguesa, crida potentment: "Posaaaa’m un entrepaaaà de pernillllll!!!". El cambrer, visiblement temorós, li explica que no n’hi ha i que solament té el que es pot observar a l’aparador. El xic es posa a pegar punyades a la barra. El café em tremola a la mà mentre em mossegue la part esquerra del llavi inferior. El cor també em batega amb força. Observe el cambrer i em fa llàstima. Ja m’ha atés altres vegades i sembla bon xaval. Continua explicant-li que no pot fer-li l'entrepà i l'individu l'amenaça de cridar la policia. Malgrat això, ell manté una conducta lloable. En cap moment perd els papers. L'altre segueix pegant colps i demana el llibre de reclamacions de forma reiterada. Deixe el café damunt del platet. El cor em batega encara més ràpidament. “Si la cosa es complica, hauré de fer alguna cosa” –em dic-. El xicot de la guitarra em mira, i jo també el mire a ell. Fa cara de circumstàncies i segurament pensa, com jo, que aquest no s'atén a raons. Finalment, el mala bèstia desapareix maleint i sense pagar, i tot torna a la normalitat, la temperatura baixa i la tensió es regula. El cambrer, tot atabalat, s'equivoca dues vegades amb el canvi i no pot donar prou coll. Els clients, que han presenciat la situació, ho comprenen. Un home, amb to amable, li indica que no s'ha cobrat bé. El cambrer es disculpa i ell el mira amb cara tendra mentre li comenta que no té més importància. El xic mig quequeja, té la boca seca i està blanc com la llet. Em fa pena, molta pena. No hi ha dret... Mire el rellotge i només falten cinc minuts perquè isca el tren, però abans li pregunte si necessita alguna cosa. Em respon que el que sent realment és que jo haja passat per aquest tràngol. Li dic que es tranquil·litze, que ha actuat com un campió.  Me n'acomiade. El tren ja surt...

Arribe a Sueca, agafe el cotxe i decidisc parar al supermercat abans d'anar a casa. Hi entre, salude l'encarregada (una morena boniqueta). Em pose a comprar. Sent com un xic jove parla també amb la xica. Pel to de veu, sembla enfadat. Em gire i corrobore el que em pensava: està molt, però que molt emprenyat... De sobte, hi apareix un jove suecà a qui casualment conec de vista i es posa a parlar amb la xicona. El primer xic, empipat i amb to amenaçador, amplifica la veu: "Escolta, tio, espera, estava parlant jo abans amb ella!!!". L'altre li contesta que només volia saber una cosa. Es posen a discutir i el de Sueca, evitant-lo, li diu que el deixe en pau i que se’n vaja d’allí. Contra tot pronòstic, li fa cas i ix del supermercat. Gràcies a déu la cosa no ha anat avant i tothom respira tranquil! De sobte, les portes automàtiques s'obrin i tots hi dirigeixen, estupefactes, la mirada. És ell, novament... Està molt nerviós i porta una corbella enganxada a la corretja. No hi ha dret! Torne a mossegar-me el llavi, aquest cop més fort que l’anterior. Desitge amb tota la meua ànima que no ocórrega res, per favor... Intentaria clavar cullerada, però si en el cas del restaurant no ho he cregut convenient, en aquest encara menys, instint de supervivència. El tio està sonat, li falta un bon regó i, a sobre, va calent d'orella i podria sentir-se ofés. S'apropa a la caixa, les empleades criden molt angoixades i li recalquen al xicon suecà -que està pagant a caixa- que córrega perquè porta una falç... Deixe el carro de la compra i m'aprope on es troba tota la gent mentre que, amb el puny al cor, espere que arribe a temps de fugir. El jove amb la corbella a la mà, li demana que es disculpe. El xic de Sueca no ho dubta ni un segon: "Perdona, tio, perdona, no faces barbaritats amb això...". L’altre surt del súper, agafa el cotxe i s'esfuma a tota velocitat... Un pare abraça la seua filla, que està espantada. Almenys no ha passat res!

L'encarregada telefona la Guàrdia Civil, que només triga cinc minuts a arribar-hi. Testifique i deixe les meues dades a l'agent en qüestió. Finalment, me'n vaig cap a casa. Mentre conduïsc, vaig repassant tots els fets i no puc deixar de repetir-me, mentre esbufegue, que ha sigut un matí molt mogudet. Alhora hi reflexione i em dic que el que resulta curiós i positiu és que, tant en el primer cas com en el segon, la gent ha empatitzat amb qui, de manera innocent, estava sofrint. De fet, és en aquestes situacions quan els humans ens sentim units i ens protegim sense buscar res a canvi. Clients i treballadors tots a una i consolant-se.

D’altra banda, i posant-me en el paper de jutge, els aplique, als dos individus, les condemnes que els correspondrien tenint en compte les lleis que, al meu parer, han infringit. Al primer ninot, el faria treballar i servir cafés en un restaurant de molta tirada. Al segon, amb la mateixa corbella que ha amenaçat, el faria netejar tot el riu Xúquer, que bona cosa de falta li fa. De segur que amb l'esquena escaldada sí que atendrien a raons. Finalment,  em pregunte què passaria si a aquest últim mala peça li pega per tornar al supermercat, però, sobretot, per què aquest establiment no té agent de seguretat. Decidisc no pensar-hi, millor oblidar el que ha  ocorregut i creure que als humans encara ens queda la pietat. Curiosament convivim amb persones de pols clarament extrems; unes, en "guerra de tots contra tots"; les altres, amb bons sentiments. Heus ací Hobbes i Rousseau, una bipolaritat total! Bé, faré una becadeta...

sábado, 15 de marzo de 2014

LA MONETA DE FORTALENY

A la localitat riberenca de Riola, vivia un home amb la seua dona i els seus tres fills. Pep es dedicava al transport, concretament al de plantons de taronger. En un dels seus viatges rudimentaris a l'estranger, un client li regalà una moneta com a símbol de gratitud. Ell, totalment sorprés per l’obsequi, no dubtà a agafar el primat als braços i, molt il•lusionat, se l’emportà cap a casa. En arribar-hi, encara que la mare no veia massa clar el fet de conviure amb un animal d'aquestes característiques, els fills insistiren fins a tals extrems que no pogué fer més que resignar-s’hi, però amb la condició prèvia que serien ells qui se n'ocuparien.

En la mesura en què anà passant el temps, la moneta agafà grandària fins convertir-se en una autèntica bèstia de difícil domesticació. Mentrestant, Pep continuava viatjant pel món i els seus fills seguien amb la rutina de sempre: de casa a l'escola, i de l'escola al carrer. La moneta, com podreu imaginar, sovint estava sola i cada dia se la notava més entristida. Quan cridava, semblava que demanava auxili, però ningú no l'escoltava. Precisament era la senyora Carme la que se sentia tendrament afligida de veure patir l'animalet i, per això, es preocupava de donar-li de menjar .

Per aquells temps, a Fortaleny, acabaven de construir una plaça, tot just a l'entrada del poble. Allí, hi fabricaren també una gàbia molt gran que ompliren amb galls dindi i d'altres animals exòtics. Casualment, buscaven una moneta. Quan la senyora Carme se n'assabentà, reuní tota la família, exposà les seues preocupacions, i insistí que l'animal ja no podria continuar a casa. El seu marit ho va comprendre immediatament i no oposà cap resistència. Els fills, com que ja havien superat el període de fascinació, tampoc no es mostraren massa preocupats per la decisió de la mare.

 En un principi, la mona se sentia bastant còmoda al seu nou hàbitat; ara almenys podria moure's encara que fóra entre quatre murs no gaire separats entre si. Com que els xiquets preguntaven per l'animal, tant el pare com la mare els informaven que, allí, s’hi trobava la mar bé i que, a sobre, hi comptava amb la companyia dels veïns del poble que, jorn rere jorn, de manera religiosa, acudien a visitar-la. No obstant, d'una manera progressiva, la moneta –com havia passat anteriorment- anà entristint-se, fins que arribà un moment en què es quedà arraconada a la gàbia sense voler saber res de ningú. 

 Amb la innocència pròpia dels xiquets, tots seguien visitant-la i li donaven cacaus, però la seua resposta era una mirada lenta i plena d’esgotament. Imagineu-vos l'infern que hagué d'aguantar quan arribaren les falles i els xiquets més rebels li llançaven coets a tothora, cosa que provocà un empitjorament considerable en la salut de l'animalet. La moneta no mereixia tot allò; era evident que no havia tingut massa bona sort. De fet, aquell nou petit espai li limitava els seus moviments i, per a més inri, no tenia la tranqui•litat necessària que requereix un bon descans. En determinades ocasions, l'animal cridava d'una manera punyent, alhora que sacsejava la porta de forma brusca. Els més ingenus n’interpretaven que volia jugar, però era inqüestionable que tenia un desig ingent de fugir d'aquell lloc i, per tant, demanava llibertat. 

 Segons conta molta gent de Fortaleny, l’animalet es passà tota una nit trencant fils d'aram i, treballant com un corcó, s’escapà abans que es fera de dia. Quan les persones més majors es despertaren, comprovaren que anava solta pel carrer. Alguns intentaren agafar-la, però s'espantà tant, que utilitzà la força bruta dels seus braços. Finalment, uns homes pescadors feren servir una xarxa de pescar per capturar-la. Així, en un moment en què l'animal es trobà indefens, s’hi llançaren i la deixaren completament immobilitzada. Diuen que la lligaren i la portaren de nou a la seua gàbia. Unes setmanes després, el senyor alcalde repensà la situació i aconseguí trobar la millor solució, tant per als veïns del poble com per l'animalet. Passaren els anys i, a hores d’ara, de la moneta, ja mai no se n’ha sabut res més.

 ---------

 De vegades, sense adonar-nos-en, fem patir els animals i no som conscients que també són éssers vius. Per aquest motiu, hauríem de detenir-nos uns instants i pensar que nosaltres, en definitiva, també som animals; racionals, però animals.

jueves, 13 de marzo de 2014

LA MONETA DE FORTALENY

A la localitat riberenca de Riola, vivia un home amb la seva dona i els seus tres fills. Pep es dedicava al transport, concretament al transport de plantons (tarongers). En un dels seus rudimentaris viatges a l'estranger, un client li regalà una moneta com a símbol de gratitud. El senyor Pep, totalment sorprés pel regal, no dubtà en agafar la moneta als brassos molt il.lusionat en emportar-se-la cap a casa. En arribar a casa, encara que la mare no ho veia massa clar això de conviure amb un animal d'aquestes característiques, els fills insistiren fins a extrems que la mare acabà acceptant amb la prèvia condició que serien els fills qui se n'ocuparien d'ella.

Tal i com anà passant el temps, la moneta anà agafant tamany fins convertir-se en una autèntica bèstia de difícil domesticació. Mentrestant, Pep continuava viatjant pel món i els seus fills sempre el mateix: de casa a l'escola i de l'escola al carrer. La moneta, com podreu imaginar sempre estava sola i cada dia se la notava més entristida. Quan cridava semblava que demanava auxili però ningú l'escoltava. Casualment era la senyora Carmen qui es sentia apenada de veure patir l'animalet i qui es preocupava en donar-li menjar tots i cadascun dels dies.

Per aquells temps, a Fortaleny acabaven de construir una plaça just a l'entrada del poble. Allí, construiren també una gàbia molt gran que ompliren amb pavos reals i d'altres animals exòtics. Casualment, també buscaven una moneta. Quan la senyora Carmen s'assabentà d'aquesta última noticia reuní tota la familia i exposà les seves preocupacions insistint en què l'animal ja no podria continuar a casa. El seu marit ho va comprendre immediatament i no oposà cap resistència, com que els fills ja havien superat el periode de fascinació tampoc es mostraren massa preocupats per la decisió de la mare.

En un principi la mona es sentia bastant cómoda, ara almenys podria moure's encara que fos entre quatre murs no massa separats entre sí. Com que els xiquets preguntaven per l'animal, tant el pare com la mare els informaven que la moneta allí es trobava molt bé i que damunt comptava amb la companyia dels veins de Fortaleny que, cada dia, de manera religiosa, acudien a visitar-la. No obstant, d'una manera progressiva, la mona anà entristint-se i arribà un moment en que es quedà arraconada a la gàvia sense voler saber res de ningú. Amb la innocència pròpia dels xiquets, tots seguien visitant-la, li donaven cacaus però la moneta sols responia amb una mirada lenta i de cansanci. Imagineu-se l'infern que hagué d'aguantar quan arribaren les falles, els xiquets més rebels li llançaven coets a totes hores cosa que provocà un empitjorament considerable en la salut de l'animalet. La moneta mereixia no mereixia tot allò, estava clar que no havia tingut massa sort. Aquell petit espai li limitava els seus moviments i a més no tenia la tranquilitat necessària que requereix un bon descans. En determinades ocasions, l'animal arrancava a xillar d'una manera desesperada a la vegada que sacsejava molt bruscament la porta. Els més ingenus interpretaven que la moneta volia jugar, però estava clar que l'animal demanava llibertat i desitjava pegar a fugir d'aquell lloc.

Segons conta molta la gent del poble, la mona es va passar tota una nit trencant fils d'aram i treballant dur per escapar abans que es fera de dia. Finalment ho va aconseguir. Quan la gent més major es despertà comprovà que l'animalet anava solt pel carrer. Alguns intentaren agafar-la, però l'animal s'espantà utilitzant la força bruta dels seus brassos. Finalment, uns homes pescadors utilitzaren una xarxa de pescar per atrapar-la. Quan l'animal es trobà indefens, tres homes es llançaren i la deixaren completament inmobilitzada. Diuen que la lligaren i la portaren de nou a la seva gàvia. Setmanes després, el senyor alcalde repensà la situació i aconseguí trobar la millor solució tant per als veins del poble com per a l'animalet. Vàries persones resultaren ferides i de l'animal mai s'ha sabut ja res més.

---------

De vegades, sense adonar-nos, fem patir als animals. Cal anar amb compte amb tot açò i pensar que nosaltres, a fi de comptes, també som animals, racionals però animals.