sábado, 24 de mayo de 2014

OIR I ESCOLTAR

Fa un bon grapat d'anys, després d'una discussió, un bon amic se sincerà amb mi: "Sergi, has d'aprendre a escoltar". No vaig poder evitar quedar-me rumiant les paraules que m'havia dit. Realment tenia tota la raó. Jo em trobava en una època en què parlava, parlava i mai no escoltava més enllà del contingut de les meues pròpies paraules. Possiblement aquella conversa suposà un punt d'inflexió perquè m'adonara que no volia convertir-me en un xarrador compulsiu d'eixos que peguen la tabarra i mai no escolten. Atenció, quan dic "escoltar" no em referisc a "oir", sinó al fet de mostrar-te interessat i posar la màxima atenció en allò que t'estan dient. Si ho pensem bé, la sensació d'escoltar algú i saber que, quan tu parles, ell ni t'escolta ni mostra interés per fer-ho no és massa agradable. 

Als bars sempre hi ha un grup d'entrenadors personals, experts en política internacional, futurs ministres d'economia o aspirants a la presidència del govern... El problema està en el fet que parlen, parlen i mai no escolten. Si de tant en tant aconseguiren aturar-se, contemplar i escoltar, descobririen un món ben distint. Però clar, la beguda blanca i l'eufòria sempre s'han dut molt bé. En canvi, la soledat que requereix del silenci és molt punyetera i no tots estan preparats per suportar-la. Això d'escoltar, requereix certa harmonia que ni tots tenim ni en tots els moments la disposem. D'escoltar podríem passar a escoltar-nos i això, a molta gent, també li aterreix. El micromón de l'alcoholisme funciona així, és com un pacte: no s'ha de parlar dels problemes personals i si es fa, almenys ha de ser d'una manera incoherent i irracional.

Independentment de quina siga la persona amb qui converse, acostume a deixar sempre aparcat el telèfon. Adonem-nos que ja resulta molt habitual que ens reunim a taula amb amics o familiars però immediatament ens enganxem al mòbil i encetem converses, moltes vegades, destrellatades o simplement inútils. La cosa ens l'hauríem de tractar! També és preocupant quan t'asseus amb algú i li comentes, per exemple, que estàs fotut... i l'altre et contesta: "Doncs jo tinc un mal  de cama...", i a continuació et conta el seu problema. Com a conseqüència d'això, el teu problema queda totalment aparcat. Està clar que tot depén de  la persona amb qui parles, però estic plenament convençut que en l'aspecte d'escoltar estem involucionant. Això sí, si algú ens diu alguna cosa al mòbil, li responem en qüestió de segons i si no ho fem, aleshores ens demana explicacions.

El comportament dels polítics no és massa exemplar:  Ens escolten? S'escolten entre ells? Un altre tema preocupant és que tenim una generació que a la taula conversa sobre coses banals i a casa, amb el mòbil a la mà, s'enfaden perquè algú no els ha respost immediatament. És aquesta una manera sana de conversar i d'escoltar-se? Escoltar i escoltar-se, dos verbs ben importants que si ens esforcem a conjugar-los sense beguda blanca, tenim tasca per davant.

Escoltar el teu pacient, escoltar el teu metge, escoltar el teu professor o escoltar els teus alumnes, escoltar els polítics, escoltar els ciutadans, escoltar la teua parella, escoltar els teus pares o escoltar els teus fills, escoltar un amic o, fins i tot, alguna cosa més abstracta: escoltar els teus impulsos, els teus desitjos o el teu inconscient. Tot això, a més de mostrar prudència per part de qui ho practica, també és un bon símptoma de saviesa. El mateix Sòcrates escoltava els seus deixebles una bona estona i el temps que fóra necessari, perquè sense aquest principi li resultava impossible aconsellar o donar solucions a un problema. No obstant, hi ha qui s'obsceca i no deixa parlar, i fins i tot és susceptible quan intentes donar raons que amenacen la seua veritat.

He decidit aplicar un mètode per tractar tots aquells setciències que rarament m'escolten quan els estic parlant. L'altre dia, un veí em saludà i, seguidament, amb el got a la mà, em digué: "Els polítics ens han dut a la puta crisi". Vaig repetir les dues últimes paraules que ell proferí: "puta crisi" i, tot seguit, el vaig mirar com si m'interessara allò que deia. Resulta fatigant quan algú et parla, et repeteix les coses mil i una vegades i quan intentes parlar t'interromp... Anem a veure, el diàleg és cosa de dues persones i si algú es nega a "dialogar", molt amablement li rebotaré les seues pròpies paraules...




COM UN GOS, AL CARRER...


Amb les paraules del títol del present article es tanca el llibre El Procés, de Frank Kafka. Un dia qualsevol, toquen a la porta de casa i s’emporten Josef K., protagonista de la història, per haver comés un crim que ell mateix desconeix. Finalment, i sense haver aconseguit saber de què se l’acusa, el llancen per un precipici. Un fet similar li ocorre al  personatge principal de La Metamorfosi, Gregory Samsa. Després d’una nit plena de malsons, es desperta, i quan es mira a l’espill, s’adona que s’ha convertit en un gran insecte. 

Podríem considerar aquestes dues situacions com una metàfora nítida del que està ocorrent actualment. La inseguretat, la tenim servida i en qualsevol moment ens podem quedar sense feina. És aleshores quan caiem en un cercle viciós amb preguntes de respostes incertes: En tot cas, no he complit? Tan malament ho he fet? Són qüestions existencials. Després ens fem uns altres interrogants, però més bé vitals: Com pagaré l'hipoteca? Com menjaran els meus fills? Però la tragèdia s’accentua encara més en el moment en què vénen i et trauen de «ta casa». Sí, sí, com sentiu: et fan fora de «ta casa»! Recalque «ta casa» perquè en gran part dels casos l’habitatge està (si tenim en compte els interessos) mitjanament pagat. Ens en foten fora i ens obliguen a continuar pagant. Algú em podrà dir que així és com funciona el nostre sistema. En aquestes ocasions, benvinguda siga la regla d’or de la Filosofia Moral: «El que és legal no sempre és moral». 

L’ésser humà conviu, a hores d’ara, amb una angoixa existencial terrible i en determinades ocasions acudeix al suïcidi. En aquest sentit, un col·laborador de Tele 5 s’atreveix a afirmar que: «No és correcte establir una relació causaefecte entre desnonaments i suïcidi». El proper pas quin serà? Ens preguntarem sobre els fonaments del Principi de Causalitat? O acudirem a un argument teològicament simplista tot afirmant que qui se suïcida és un covard i mereix l’infern? No és tan complicat. Li ho explicaré a aquest senyor... No tens feina, no pots pagar el pis, te’l lleven, et quedes al carrer, caus en un estat depressiu greu i et suïcides. Ho entén ara? Doncs ja ho sap! No ens insulte amb aquestes paraules, la realitat és molt més senzilla. Deixem la fonamentació del principi de causalitat per a Kant, Hume i d’altres filòsofs que s’ocupen d’aquestes històries epistemològiques.

 Qui ens ho haguera dit... A aquestes alçades, ni parlarne de Drets humans: ni feina, ni casa... i ja veurem com acaben la sanitat i l’educació. Tot està fet un fàstic! Fins i tot determinats contertulians qüestionen públicament la llibertat d’expressió. De fet, els darrers mesos s’ha estés el que es denomina escarni (escrache), que consisteix a acudir al domicili o lloc de treball d’un polític o d’un personatge públic amb poder per tal que reconsidere la postura que ha adoptat sobre algun tema d’interés social (normalment espinós). Es pot considerar això assetjament? I els bancs, no en fan? Què passa, que quan l’assetjament és legal ja no és assetjament? Els membres de la PAH (Plataforma Antidesnonaments) han anat al Congrés, han recollit tres milions de signatures, porten quasi deu anys convivint amb¡ gent desnonada, han perdutamics que s’han suïcidat... Creieu que practiquen l’assetjament? No estarem més bé davant d’un victimisme per part del govern? Assetjament és el que reben els funcionaris públics, els pensionistes; assetjament és el que estan patint milions de persones a qui fan fora del seu treball sense cap motiu; assetjament és el que sofreixen els desnonats... I mentre que alguns periodistes ens informen que gran part dels joves agafen la maleta i viatgen cap a Suïssa tot normalitzant-ne la situació, determinats polítics agafen també la maleta, aquesta plena de bitllets, i també se’n van cap a Suïssa... 

Tornant al tema dels desnonaments, hem de ressaltar que el tribunal de Justícia de la Unió Europea ha afirmat amb rotunditat que la llei espanyola sobre hipoteques i desnonaments no protegeix el consumidor. Fins i tot, va més lluny i aclareix que davant la sospita d’un abús sobre algú en qüestió, el jutge podrà aturar cautelarment el desnonament. Vaja, quina cosa més curiosa! Ni Zapatero, ni Rubalcaba, ni Gallardón, ni Rajoy, ni la nostra banca, ningú no s’ha atrevit a qüestionar la legalitat d’aquesta llei. Un pèl estrany, no? O no ho sabien –cosa que seria molt preocupant– o no ho volien saber –cosa més preocupant encara–. Ale, com veieu, ací tenim la política al servei del poble i per al poble!

LLENGUATGE HUMÀ

Quan ja portava una estona passejant la gosseta, la vaig cridar, però ella no em va fer cas. Aleshores, de sobte, em vingué a la memòria una classe d'Antropologia en els meus temps d'estudiant. Em captivà des d'un principi, no sols el contingut de l'assignatura sinó també aquell professor que, amb la seua llarga experiència docent, ens aproximava els continguts filosòfics amb un llenguatge molt col·loquial. Vaig recordar aquella sentència que el professor repetia tantes vegades: "L'home és tan natural com una carxofa". Un dia, quan ens explicava el significat de la frase aristotèl·lica "l'home és un animal racional", ens invità a servir-nos de la imaginació. Proveu de cridar (ens comentava) el vostre gos (o el del vostre veí, cosí...) amb un to de veu dolç, amable, però amenaçant-lo lingüísticament, dient-li alguna cosa com: "Cabró, vine, que vaig a tallar-te el coll". El gos, segons el professor, no dubtaria en acudir al seu reclam, ja que el to de veu és allò que ell reconeix i, en aquesta ocasió, es tractava d'un to de veu agradable, suau i aparentment ben intencionat. A hores d'ara, tinc molt clar que els gossos no parlen o no tenen llenguatge com els humans, si volem parlar de llenguatge animal és més adequat referir-nos al qualificatiu instintiu o específic. El llenguatge humà, per contra, és clarament racional i simbòlic.

Els humans també utilitzem un llenguatge no verbal. Quan estem contents resulta habitual tenir una boca somrient, uns ulls alts, una mirada desperta, una boca humida, un caminar recte i un cap ben alt. Per contra, quan estem tristos, el nostre caminar es torna corbat, baixem el nostre cap i, generalment, ens tornem lents i poc expressius en el nostre parlar. En el llenguatge no verbal, els gestos ocupen un lloc privilegiat. Veiem un exemple que ens farà entendre la importància dels gestos. Tots hem anat alguna vegada al metge i li hem dit el que ens fa mal, el que ens molesta o el que ens preocupa. El metge, com a professional -i això s'estudia- ha de fixar-se no solament en allò que diu el seu pacient (llenguatge verbal), sinó també en allò que realment està sentint i expressant amb el seu llenguatge corporal (el llenguatge no verbal). De vegades, pels motius que siguen, pot succeir que el metge o terapeuta no faça cas a les dues parts: què diu i com ho diu. Imagineu-vos que un bebé va al metge i, com que no parla, el pediatra li diu: "Senyora, el xiquet no diu el que li passa i, per tant, no puc saber-ho". Seria una bogeria, veritat? Gràcies a déu, els xiquets ja se'n queixen de ben petits i això ha permés (entre d'altres coses més) que els estudiosos avancen en els seus estudis.

El llenguatge verbal és un llenguatge que sovint magnifiquem. Cal tenir present que tant el llenguatge verbal com el no verbal, no deixen de ser meres convencions. El premi Nobel d'Economia John Forbes Nash, fou un incomprés en temps d'estudiant, fins a tal punt que quan retornà a la facultat per acabar la seua tesi doctoral molts estudiants universitaris encara es burlaven d'ell. Quan el llenguatge d'una persona no és l'habitual, quan una persona parla de realitats subjectives, aleshores disparem amb la fletxa enverinada dels prejudicis. Però al llarg del temps el llenguatge verbal varia, de la mateixa manera que varia el llenguatge no verbal. És important saber que hi ha persones autòmates, gent que no manifesta allò que sent. També hi ha gent que és massa expressiva i magnifica un poc massa els seus estats mentals. Què hi fem? El llenguatge ha de ser sempre un referent, però mai l´únic i, molt menys, la veritat absoluta.

Finalment la meua gosseta vingué. Pel que sembla tenia ganes de córrer, d'olorar i de jugar, coses de gossos. Quan arribàrem a casa, em vingueren a la memòria alguns comportaments que al llarg de la meua vida havien tingut amb mi els gossos. Quan estan en soledat molt de temps, ploren; quan tu estàs malalt ells vénen i et llepen; quan volen sortir, et lladren o et miren i t'acompanyen a la porta (la meua gossa Neleta, en més d'una ocasió, m'ha portat la corretja perquè la traga a passejar). Els gossos han evolucionat desenvolupant un llenguatge emocional molt proper al dels humans. De vegades, ens sorprenen i podem pensar: "Aquest gos m'entén quan li parle". Ells no entenen el "significat" de les paraules, però sí que capten el to de veu i detecten quan l'amo està content, enfadat i quan s'ha enfadat per algun mal acte. Tinc un amic que es dedica a ensinistrar gossos, un dia vaig anar a veure com treballava, pel que sembla tot funciona a base d'estímul-resposta. Si fan una cosa ben feta, els solen donar un premi que pot ser un joguet o alguna coseta de menjar. També està qui està sonat i quan el gos comet algun error li fot una pallissa. D'aquesta manera no aconseguim absolutament res; simplement, confondre'l. A fi de comptes, l'educació d'un gos guarda una estreta relació amb l'educació d'un fill, sobretot quan ens referim a edats més juvenils en aquest últim.

Els humans, des de ben petits aprenem a comunicar-nos no solament amb el món extern que ens envolta, sinó també amb nosaltres mateixos. Parlem ara del llenguatge interior. La psicologia moderna dissenya estratègies per a canviar el llenguatge que tenim de i sobre nosaltres mateixos. No s'ha d'oblidar tampoc que en referència al llenguatge exterior, n'hi ha de molts distints: hi ha qui utilitza molt la primera persona del singular. Solen ser persones que, sense adonar-se'n, consideren que tot gira al seu voltant: "Jo, a aquests polítics, els tancaria a tots". "Quan jo era jove...". No vol dir que siguen persones egocèntriques, de vegades simplement poden ser insegures o que no veuen més enllà del seu propi micromón. D'altres persones prefereixen escoltar i es reserven molt abans de fer cap judici de valor. La humilitat, tot siga dit, diuen que sempre ha sigut un bon símptoma de saviesa!

Sempre s'ha pensat que el llenguatge és un simple instrument de comunicació de pensaments. Però realment no és així, el llenguatge, tal i com pensava Benjamin Whorf, també és un gran formador d'idees. Els esquimals, per exemple, tenen uns deu termes per a designar l'aigua: aigua en gel, granissada, en pols... En funció de quin concepte utilitzen estan pensant en una o altra cosa. El llenguatge a més de complir la meravellosa funció de comunicar-nos, també és una maquinària de fabricació cultural motiu pel qual tants intel·lectuals lluiten perquè no desaparega la nostra llengua. Imagineu-se què podria a passar si perguérem tot el llenguatge a propòsit de les taronges: navelines, clausellines, navelates, clemenvilles, clemenules, lanelate, okitsu, salustiana, sanguineli, marisol, valències, fortunes...Veritat que seria molt trist que sols tinguérem el terme "naranja" i "mandarina? Veritat que això suposaria, en certa manera, oblidar gran part de la realitat? Perillós, no?

El llenguatge humà és adquirit, simbòlic, racional, verbal, no verbal, però compte!, és un llenguatge amb un alt marge d'error. Els humans no hem creat suficients paraules per descriure allò que ens envolta. És per aquest motiu que tenim les paraules polisèmiques o les sinònimes. El vitalista Friedrich Nietzsche ja deia que la realitat que ens envolta és molt extensa i el llenguatge és molt limitat, motiu pel qual ens veiem amb l'obligació de mentir. Sempre que parlem estem generalitzant i, per tant, estem mentint. Això no vol dir que hàgem de quedar-nos muts, el llenguatge és necessari per comunicar-nos i gràcies a la comunicació podem comunicar-nos i encara no ens hem extingit. Però compte!, no som animals perfectes, som al cap i a la fi animals supervivents. Som, com deia el professor Josep Arrufat, tan naturals com una carxofa. 

TORNAR A COMENÇAR

Tornar a començar una dieta que abandonàrem, tornar a fer esport, tornar a començar amb una vida sense parella, tornar a començar amb una nova feina...També hi ha qui ha de tornar a començar després d'una greu malaltia, de la mort d'un familiar o d'un determinat problema amb la justícia. Com que els humans som tan diferents, tornar a començar és per a uns, un camí de roses i per a altres, un camí d'espines ben esmolades. En el segon cas, ens lesionem amb el llenguatge: "Tot em surt malament" "Sóc un fracassat", "No servisc per a res"... Però la realitat és clara i no en queda una altra que tornar a començar. A més, les persones també tendim a llançar les culpes a l'atzar o a la mala fortuna i és llavors quan ens preguntem per què no tenim mai bona sort. 

La recreació que Albert Camus fa del mite de Sisif ens ve com anell al dit. Sisif desafià els déus i, com a conseqüència d'això, aquests el condemnaren a pujar una pedra molt pesada fins al cim d'una muntanya. Cada vegada que estava a punt de conquerir el seu objectiu, la pedra li queia i havia de repetir l'esforç un altre cop per tal d'aconseguir el seu propòsit. Si ens fixem, no hi ha treball més inútil i dolorós que l'estèril i el desesperançat. És tot just la condemna del protagonista  la mateixa amb què, d'una manera o d'una altra i més prompte que tard, ens retrobem tots i cadascun de nosaltres. El missatge sembla clar: l'absurditat està servida i és el suïcida aquell qui més l'entén; ara, però, cal elegir entre renunciar al que va en contra de la lògica i de la raó o acceptar-ho i reincorporar-nos.

El mateix dia a dia és també un tornar a començar. L'obrer que de bon matí es desperta i treballa sense descans per guanyar-se el jornal; el docent que tots els dies es troba amb la realitat complexa dels alumnes i de les famílies; els metges que cada jorn han de tragar-se les impertinències de pacients concrets... Camus assenyala: "Despertar-se, tramvia, quatre hores d'ofic­ina o de fàbrica; dinar, tram­via, quatre hores de treball; sopar, dormir, i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte al mateix ritme..." Per a molts, malauradament, la rutina és encara més absurda: "casa, casa, atur, casa, atur...". És clar que podem lamentar-nos o fins i tot plorar-li a la mala sort, però encara que això siga natural no és gens constructiu, ja que l'atzar és, a més d'invisible, una força indomable sobre la qual els humans res no podem fer.

A més del victimisme o de l'acceptació, també hi ha qui opta per la resignació, una opció tan moral com qualsevol altra. Imagineu aquell qui després de tanta lluita contra l'alcohol o les drogues decideix llançar la tovallola. L'home major que ha perdut la seua muller i ja no s'esforça ni tan sols per fregir-se un ou o també qui té una malaltia greu i no veu el sentit de seguir les pautes d'un tractament. Però clar, tots nosaltres hem estat domesticats amb allò de "la vida és molt bonica i cal viure-la". Ara bé, si pensem una mica entendrem que, simplement, estem davant d'un eslògan que pretén vendre'ns una realitat molt diferent a la real i que en la pràctica esdevé enormement dura. Resulta comprensible també que molts ens refugiem en la religió i veiem aquesta vida com una prova implacablement cruel per a després, en l'altra, aconseguir recompensa.

De petits, generalment ens convencen -i ens autoconvencem- que als divuit anys serem més feliços. Quan arribem a la majoria d'edat ens adonem que no és tan fàcil i ajornem pujar la pedra per al moment que tinguem una bona feina. Quan som ja adults, som conscients de les peripècies que cal fer per arribar a la fi de mes. Aleshores, tornem a decebre'ns i ens fem creure que ja vindran les vaques grosses. Però, en un tres i no res, ens fem majors i confiem en la jubilació. Mireu com d'enrevessats som que fins i tot a l'època on totes les debilitats estan a flor de pell, encara confiem que aconseguirem una vida més feliç. No sé si sóc pessimista o massa realista, també és veritat que marcar-se objectius i projectar un futur millor ens anima a seguir lluitant en aquesta absurditat humana i tornar a començar. De fet, tampoc està gens malament allò de "cal viure la vida"; això sí, una vida en la qual cadascú faça la seua. Ah, se m'oblidava! Arriba un moment en què ja no podem tornar a començar: és quan el silenci etern tan temut esdevé, en aquesta ocasió, el nostre aliat i ens allibera. 

UNA LLANÇA A FAVOR DEL MEU AMIC

Avui he anat a visitar Enric, un amic que feia temps que no veia. Hem pres café a sa casa i hi hem mantingut una conversa agradable. Ara fa uns deu anys que li diagnosticaren esquizofrènia paranoide i, com podeu suposar, ha hagut de lluitar molt davant dels colps de la vida. Patí la mort dels seus pares, un divorci traumàtic i un munt de dificultats per poder recuperar i mantenir el contacte amb el seu fill. Siga com siga, ara ho porta tot avant: la casa, el fill i alguna que altra responsabilitat més.
M'ha cridat l'atenció la seua indignació per la imatge que els mitjans de comunicació donen, sense treva, dels malalts mentals. De fet, és curiós com sempre que hi ha alguna persona amb problemes psicològics greus que comet un assasinat, en destaquen l’apel•latiu i el posen en majúscules perquè tothom en siga sabedor: “ASSASSINAT A MANS D’UN MALALT MENTAL”.
Entre glopet i glopet de café, Enric es preguntava: I què passa quan un diabètic mata la seua muller? Per què no ho diuen? I quan ho fa un malalt de càncer? És evident que els titulars d'aquestes notícies són vertaders, ja que en cas contrari estarien cometent una greu il•legalitat. Però, atenció, una cosa és que estiguen dins de la llei, i altra ben distinta, que siguen morals. Em sembla normal que Enric se senta indignat: ell mai no ha sigut ni agressiu ni violent, sinó justament el contrari.
Són molts els estudis que justifiquen que els “malalts mentals” no destaquen precisament per la seua agressivitat; alguns són ansiosos, malencònics, introvertits, solitaris, obsessius o potser agressius... El problema és que aquests titulars provoquen molt de dolor i quan es llegeixen o se’n fan comentaris, aquells que o bé són massa joves o bé no destaquen per la seua lucidesa, en trauen conclusions que inconscientment afecten bones persones com ara el meu amic. Una vegada un home li digué: "Tu el que has de fer és treballar i deixar-te de menjar-te el cap". En tot cas, eixe home sap què suposa viure amb una esquizofrènia?
Si férem la prova de preguntar a un grup d’adolescents sobre l’esquizofrènia, de segur que ens respondrien: "Són eixos que et persegueixen", "Són eixos que maten gent i l’esquarteren”... Els joves solament han escoltat titulars sense ni tan sols parar-se a llegir la notícia sencera o plantejar-se’n el fonament.
En definitiva, és inqüestionable que els mitjans de comunicació, com a empreses que són i en el mercat competititu en què ens trobem, necessiten mostrar espectacle i carnassa perquè es consumisquen els seus productes. És per això que cada vegada estic més convençut que no solament atravessem una crisi econòmica, sinó també una CRISI de valors, ara sí, en majúscula.

domingo, 4 de mayo de 2014

TENDRESA

Fa uns dies, a classe de ciutadania, realitzàrem una escala de valors. És a dir, apuntàrem a la pissarra tots aquells valors que, de forma espontània, ens anaven sorgint amb la finalitat que, després, cadascun dels alumnes els numerara segons les seues prioritats. Una vegada acabada l’activitat, em vaig adonar que, no sols l’alumnat sinó també jo mateix, havíem oblidat un gran valor: la tendresa.

La tendresa és un valor que podríem definir tot comparant-lo amb l’amor i amb l’amistat. Des d’aquesta perspectiva, doncs, hem de dir que la tendresa no sempre necessita coneixença entre els implicats; contràriament, l’amor i l’amistat, sí. Tenint aquesta idea com a referència, podríem considerar la tendresa com una mena de valor profundament humà i espontani que s’oposa a l’odi, al menyspreu i a la violència i es relaciona, de manera inseparable, amb valors sublims com ara la pau, l’amor i la solidaritat.

Imaginem que en un parc hi ha un xiquet que gaudeix d’un gelat mentre juga amb els seus amics. La mare l’observa, asseguda, en un dels bancs de l’indret. De sobte, una nena li agafa el gelat i se’l posa a la boca. El xiquet arranca a plorar i la mare hi té una reacció doblement elogiable: hi acudeix immediatament per a consolar-lo i, com que ha presenciat, atenta, la situació, ha entés que la família de la menuda que li ha arrabassat el gelat travessa problemes econòmics, cosa que dedueix després d’haver vist, amb llàstima, com la seua mare –amb mirada trista i desesperada– demana almoina a les persones que hi ha al parc. Seguidament, la mare agafa el seu fill i li diu: «Carinyo, no et preocupes, eixa xiqueta passa molta fam». Estareu d’acord amb mi que aquesta acció és un autèntic gest de tendresa no solament cap al fill, sinó també cap a la nena que ha aconseguit engolir-se, famolenca, un gelat sense pagar ni un cèntim.

En aquest cas hipotètic, la mare no coneix la xiqueta que ha robat el gelat, com tampoc no coneix la seua mare. No obstant això, l’empatia i la pietat l’han feta actuar amb aquesta tranquil·litat espiritual…Tot just això és la tendresa, un valor que consisteix en el fet de sentir pietat i empatia pels altres, generalment de la nostra espècie. I dic, generalment, pel respecte que em mereixen els animals. Ells també són dignes d’assaborir aquest gran valor!

Actualment, el valor de la tendresa, amb freqüència, es menysprea per dos motius incomprensibles. En primer lloc, perquè es confon amb les qualitats de blanesa, debilitat o fragilitat. En segon lloc, perquè es considera un valor femení, és a dir, característic de les dones (o d’homes efeminats). De fet, cal tenir ben present que sempre ens han inculcat que els barons són forts, impulsius, decidits i, en canvi, les dones són tendres, receptives i sensibles. Amb aquests prejudicis, el que han fet és partir-nos per la meitat obligant així, tant homes com dones, a ser el que realment no som. Ja està bé! Els sentiments i les emocions no tenen gènere!

Com que imaginar és debades i, a més, guareix momentàniament l’ànima, permeteu-me que imagine un món amb tendresa. El polític que s’equivoca i el seu oponent que li ho explica amb tendresa. Els professors que renyen amb tendresa i els alumnes que es disculpen també amb tendresa. Els xiquets que quan veuen un animal abandonat l’arrepleguen amb tendresa. Els policies que –amb tendresa– expliquen la infracció al conductor. Para, para! Alguns pensareu que tot això és una utopia! Personalment, crec que no ho és; sinó més bé al contrari. És un ideal assolible que es manifesta en detalls petits: saber escoltar atentament, tenir un gest amable, demostrar que es té interés per l’altre...Ara bé, en els temps que corren no és cosa fàcil escoltar ni mantenir el silenci. Aprofite aquestes línies per a enviar-vos una abraçada, amb tendresa...