jueves, 28 de agosto de 2014

NARCISISME I SÍNDROME SELFIE


Mentre camine cap a la màquina del gimnàs observe tot el que passa al meu voltant. Davant de mi, dues xiques, amb un cos esvelt, s'exerciten en la bicicleta el·líptica. A la meua dreta, un xic corre com si el perseguiren. A l'esquerra, una dona major camina lentament i, més enllà, un home fa bicicleta estàtica amb màniga llarga, cosa que em desconcerta ja que estem al mes d'agost. A continuació, clave la vista a l'altra sala i hi veig molts   xicots (també alguna xica), que practiquen la musculació. M'adone que  molts d'ells tenen un cos musculós, uns braços grans, encara que les cames no acompanyen de manera harmònica. Aquesta moda del xampinyó deu ser-ne una de tantes que no he aconseguit comprendre mai! En acabar la meua horeta habitual de càrdio, decidisc apropar-m´hi. Hi ha uns quants joves que, a més de muscular, també es fotografien. Jo supose que s'envien whatsapps amb les seues fotos, ja que s'apropen al mirall i contemplen, repetitivament, l'evolució del seu grup muscular. Potser, alguns d'ells arrosseguen ja el perfil típic de la coneguda síndrome narcisista.

L'adjectiu "narcisisme" prové del personatge mitològic Narcís, que fa referència a l'home que se sent preciós, que està enamorat de si mateix o que té una cura excessiva pel seu empolainament. El narcisisme és la complaença immoderada en la consideració de les facultats pròpies. El mite de Narcís afirma que aquest és fill de Cefis i Liríope. Narcís és un jove de bellesa singular que, malgrat despertar passions en mortals i en déus, aquestes no són correspostes perquè el jove Narcís és incapaç de reconéixer l'altri i estimar-lo. Quan aquell observa el seu propi rostre reflectit a l'aigua, hi resta impressionat i no pot deixar de contemplar-s'hi. El jove, completament hipnotitzat per la bellesa del seu reflex, acaba enamorant-se'n. Així doncs, d´aquesta història se'n deriva que l´amor que sent Narcís no és recíproc, cosa que l´aboca a una bogeria  d'amor. Narcís no menja ni beu, i això desencadena, malauradament, en la seua mort.

Les persones amb conducta narcisista són aquelles que tenen exaltat el seu "ego", manquen d'empatia, busquen l'èxit i viuen un món bastant irracional. Es passen la vida pensant en el seu propi "ego". Les persones narcisistes s'envolten, generalment, de gent que les adora i que respecta la seua inqüestionable superioritat. Una característica dels narcisistes és que donen importància a les coses  superficials. És gent que viu molt pendent de la imatge i de l'aprovació dels altres. Tenen molt poca capacitat d'escoltar la resta; el més important sempre és el que els passa a ells. El narcisista tendeix a cosificar: percep els altres com a objectes que poden assaciar el seu propi desig. És per això que abandona, amb facilitat, les relacions, un cop satisfetes les seues ànsies i curiositats. Generalment, no tenen cap  sentiment de culpa i poden desaparéixer de la vida d´una altra persona sense donar cap explicació. Si un dia tornen, no espereu  culpes ni disculpes. Això a banda, el narcisista sol ser  poc creatiu. Certament,  el posaríeu entre l´espasa i la paret si li demanàreu d´ escriure un llibre. El  món de l´art no és per a ell.

Em preocupa com la generació digital ha caigut en l'afirmació "els altres han de saber de mi". Però no sols això, sinó que: "Els altres han de saber que jo estic molt bé". No es tracta de ser feliç sinó de mostrar-se´n contínuament  encara que, realment, es flaquege en aqueix moment. El "Pense, doncs existisc", queda substituït pel "Si sóc popular, aleshores existisc". Els joves han nascut en un univers social implacable que, malgrat ser interessantíssim, no els ha oferit les eines adients per tal de saber utilitzar-lo com cal. Però, és clar, així són les coses: al cap i a la fi, la informàtica i les tecnologies són un procediment, i els procediments s'han d'usar amb una finalitat;  no de qualsevol manera. És un dels preus a pagar de no tenir una educació sòlida que acompanye aquesta revolució digital. Potser  la síndrome narcisista hi estiga atacant.

Tots coneixem el fenomen Selfie. Hi ha gent que necessita mostrar-se tothora mitjançant fotos i/o comentaris a la xarxa, deixant-hi petjada de tots i cadascuns dels seus meravellosos -i no tant- moments. Que si em menge una hamburguesa, selfie; que si  me'n vaig a córrer, selfie; que si em trobe  de viatge, selfie. Al meu entendre, es perpetuen, des de fa un temps,  conductes que  han esdevingut  rituals: els llavis estirats de les adolescents (fent morros) o la postura corbada amb la cameta per davant... Fixem-nos també en la manera de mostrar les mans: amb dos dits o amb els dits a l'estil raper. La meua neboda, amb tan sols 5 anyets, ja imita aquestes conductes, però atenció!, perquè, igualment, ho fan els ben crescudets i crescudetes -amb fills i, fins i tot, amb néts...-. Quina és la finalitat de mostrar-se d´aquesta manera? Sembla que està ben clara:  simplement  obtenir un "m'agrada" o un comentari. A la xarxa, hi exhibim la cara bonica de la moneda; necessitem l'èxit i en aquesta recerca oblidem allò que els passa als altres. No direu que açò no és preocupant! En tot cas, no estem aprenent un model de vida superficial i fals? Joves i majorets ens passem hores cara al mòbil amb aquestes martingales. De fet, als adolescents no els importa que se'ls castigue sense eixir de casa durant uns dies mentre continuem amb el seu  telèfon mòbil .

Siguem sincers, aquells que exposen compulsivament les seues fotos estan demanant acceptació. De fet, a ningú no li amarga un dolç i tots, d'una manera o d'una altra, ens alegrem quan ens segueixen. No obstant això,  és preocupant el fet que molta gent crea i, fins i tot, es convenç d'una falsa identitat amb la qual ha de conviure: "persona bonica o bella,  feliç i exitosa a la qual tot li funciona la mar de bé". Aquesta creença denota una manca d'autoestima i alhora una recerca impulsiva d'autoafirmació i retroalimentació. Així mateix,  em resulta  preocupant que els nascuts en aquesta era digital (al voltant de l'any 1980) estiguen  construint un concepte d'amistat que  no exigisca de presència física. Ells diuen: "tinc un amic que...", "tinc una amiga que...", però tant l'amic com l'amiga són únicament "amics virtuals" -més bé "coneguts", diria jo...-

Per tant, els selfies han esdevingut el reflex d'una identitat millorada, la cara més saludable. Al capdavall, aquest joc pot resultar amarg perquè probablement algú, en no rebre acceptació, pot acabar amb l' autoestima pel terra. La xarxa ja no és  un simple passatemps; es troba present en tots els àmbits de la nostra vida i expressa l'espai social per excel·lència. És així com una persona amb molts selfies o  molt tuitejada es considera, equívocament, exitosa. Ai, senyor, com han canviat les coses!

Comptat i debatut, les xarxes socials són de gran utilitat, però cal  fer-ne un bon ús. L'univers és complex i arriscat... Seria una pena que els "m'agrada" substituïren les abraçades i que les converses foren  sustituïdes per comentaris funestos. D´igual manera, em doldria amargament que valoràrem les persones en funció de l'èxit dels seus selfies, del nombre de seguidors que tenen i de la quantitat de caps que retuitegen tot allò que escriuen. Els éssers humans no estem formats, únicament, d´ èxits; alenem  neguit i malenconia. Hi ha moments en què ens sentim  desgraciats.  Seria un despropòsit que perdérem la direcció precisa  i ens oblidàrem de qui som, d'on venim i cap a on volem anar veritablement... Ja ho va dir Parmènides: "L'ésser és i no és no ser".

En resum, si no som a la xarxa, no passa res, que no cal escalfar tant les cadires. Allò autènticament important és viure al món. Temptejar-lo. Xafar-lo. Provar-lo. En definitiva, aventurar-s´hi a noves emocions.


















 Los 'hackers' retan a las grandes empresas; los blogueros, a la prensa escrita; los usuarios de YouTube, a los estudios cinematográficos; y los creadores de aplicaciones móviles, a sectores industriales enteros.

Texto completo en: http://actualidad.rt.com/sociedad/view/103663-generacion-yo-narcisismo-mueve-mundo
 Los 'hackers' retan a las grandes empresas; los blogueros, a la prensa escrita; los usuarios de YouTube, a los estudios cinematográficos; y los creadores de aplicaciones móviles, a sectores industriales enteros.

Texto completo en: http://actualidad.rt.com/sociedad/view/103663-generacion-yo-narcisismo-mueve-mundo

domingo, 17 de agosto de 2014

SOBRE EL SUÏCIDI

Segons Albert Camus, no existeix cap problema filosòfic més seriós que el suïcidi. De fet, tots hem patit -o almenys conegut-, en algun moment, algun cas prop de nosaltres. Fixem-nos com, quan aquesta notícia ens arriba, l'ambient es transforma completament: converses en veu baixeta, comentaris amb molt de tacte i molta prudència o precaució a l'hora d'emetre judicis de valor... Està clar que a més d'ocasionar molt de dolor, el suïcidi és un fenomen tocat de misteri que ens sorprén i és capaç d'encuriosir-nos. És per això que ens preguntem: "Com s'ha suïcidat? Què li passava? Qui se'l va trobar?" O exclamem: "Pobret, que malament ho estaria passant!" La  mort sempre ha sigut un tema d'interés filosòfic i si damunt aquesta és elegida "lliurement", encara es torna més golafre per a determinats qüestionaments: Ho tenia planejat? Era infeliç? En els casos de gent jove és coneguda l'afirmació: Pobre, amb tota la vida que tenia per davant...

Generalment, partim d'un pressupòsit segons el qual la vida s'ha de viure fins que, de manera natural, el cos deixe de funcionar. Resulta curiós, perquè a la vegada som capaços d'empatitzar amb aquells qui sofreixen greus malalties i demanen, a crits, l'eutanàsia. Però, és clar, el fet que una persona, aparentment bé, renuncie a la vida no ho acabem de digerir i menys quan és jove i té, com déiem abans: tota una vida per davant.

Existeix també una idea arrelada en la consciència de la gent que quan algú decideix posar fi a la seua vida ho ha fet sense tenir-ne plena consciència. Dit d'una altra manera: ens costa assimilar que algú siga capaç de prendre la terrorífica decisió de renunciar a la vida d'una manera lliure i responsable. Se sobreentén, i molt poques vegades es qüestiona, que la vida és sagrada, digna i infranquejable. El filòsof Sèneca en la Carta a Lulio ho veia de manera distinta: "El savi viurà tant com deurà i no tant com podrà". Sèneca va, fins i tot,  més lluny: "És savi aquell qui decideix on viure, amb qui viure, així com la quantitat de vida que vol tenir..". No obstant, això que el suïcidi siga una decisió personal i que cadascú haja de fer el que li done la gana potser no siga massa solidari de cara a aquells qui prenen la decisió des de la malaltia i des d'una voluntat anul·lada. O no és normal evitar que se suïcide gent que l'han desnonada de sa casa i ara està feta pols? O és que no devem protegir els nostres joves que per problemes de mobbing prenen eixa terrible decisió? No és lícit que intentem sanar aquell qui sofreix de depressió amb la finalitat que disfrute i no prenga eixa aterridora opció? Som lliures, això està clar, però quan ho veiem obscur potser el que necessitem és que algú ens il·lumine o almenys ens faça companyia fins que es faça de dia. Amb tot açò, no vull negar que la decisió de suïcidar-se puga arribar a ser una decisió tan lúcida com qualsevol altra, tampoc no m'atrevisc a negar que hi ha moltes vides pitjors que la mort, però siguem seriosos: són aquests casos la majoria?

En alguna ocasió he escoltat que aquell que se suïcida és una persona egoista i covard. Egoista perquè no té en compte aquells qui vénen al darrere i que, després d'aquesta tràgica decisió, han de viure amb una insuportable càrrega psicològica. Covard, perquè ha renunciat a la vida que s'ha de viure inevitablement. Parlar de covardia quan algú se suïcida em resulta no solament irrespectuós, sinó també simplificador ja que la mort, des de sempre, ha sigut el més temible dels fets humans. En tot cas,  no és valent aquell qui pren la decisió més aterridora que pot prendre una persona? Jugar amb el terme valentia no és cosa fàcil! El suïcida sol retirar-se a la soledat, buscar el silenci i mai no comet aquesta atrocitat en un lloc públic, possiblement per a evitar que ningú ho veja i haja de passar el mal tràngol. El suïcidi és una decisió de màxima sensibilitat, de sensibilitat en estat pur.

Convé conéixer els casos de suïcidi altruista. El sociòleg Emile Durkheim ens narra l’exemple dels pobles celtes: entre ells arribà a considerar-se honrat el suïcidi d'ancians quan aquests eren incapaços d’obtenir recursos per ells mateixos. Tal vegada ens coste d'entendre, però és una decisió ben valenta. Una altra cosa ben distinta és el terrorisme islàmic (kamikazes) ja que atempten contra la llibertat i el dret a viure que els altres també mereixen. Això de la guerra santa és pura contradicció; una guerra és una guerra i no pot ser santa, ja que si és santa no és guerra.

Assetjament, problemes de salut, problemes econòmics o familiars, crisis existencials... Poden ser mil i una les causes que podrien conduir-nos a aquesta terrorífica decisió. A més, si ho mirem bé, suïcidar-se, pot ser des d'un fet premeditat fins a una decisió presa de manera immediata, instantània i impulsiva. Per aquest motiu em resulta molt poc prudent l'afirmació "D'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga". Amb tot, jo em pregunte: hi ha més persones felices que desgraciades? Estem preparats per escoltar aquell qui silenciosament ens reclama la nostra presència? Sabem escoltar amb tacte, fent veure que ens preocupa i ens importa allò que a algú li està passant? Estem preparats per apropar-nos quan algú s'aïlla i és vist, socialment, com una persona solitària i amargada? 

Resulta curiós el cercle viciós en el qual estem posats. Quan ens topetem amb algú que, pels motius que siga, viu la introspecció i practica la recerca de l'essència, aleshores ens apartem d'ell com si tinguera caparres. Això sí, quan comet la barbaritat de suïcidar-se aleshores xafardegem i ens en preguntem per les causes. Sentir-se sol, no sentir-se comprés, pensar que no hi ha eixida, tot això és totalment humà, tan humà.... El que no crec que siga tan humà és veure com algú sofreix i no donar-li la mà. Donar la mà passa per estudiar plenament i entendre, si és el cas, quina dificultat o transtorn pateix el nostre amic o familiar. Però, és clar, sempre està aquell qui t'acaba de rematar i et diu: "Xe no prengues medecina que això no és gens saludable". En tot cas, sabem que les persones amb bipolaritat han de prendre liti? En tot cas, tenim consciència que la gent que sofreix d'esquizofrènia han de prendre antipsicòtics? Doncs, de vegades, ho posem tot en un muntó i des del desconeixement total ens atrevim a aconsellar: "No prengues antidepressiu, xe, que la medecina és la que fa que no avances". Quan no hi ha informació ni ganes de tenir-la, quan no hi ha trellat ni forrellat, els prejudicis i barbaritats creixen exponencialment. Diuen que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos! Per cert, en tot cas saben aquests setciències que els malalts crònics de depressió solen tenir els nivells baixos de serotonina i dopamina? Estar fotut d'ànima (siga o no patològic) és malauradament un estigma social, i si a això li sumem la sensibilitat, la soledat i els destrellats que es diuen, tenim una bomba de rellotgeria.

La línia entre el suïcidi i la temeritat és bastant borrosa. Milions de persones se la juguen, sabent-ho, cada dia. Anar en moto sense casc no és un suïcidi latent? I participar en primera línia en una guerra? I esnifar cocaïna? I córrer davant d’un bou? I ultrapassar voluntàriament les nostres possibilitats cardíaques amb l’alimentació? I l'obesitat? Fumar deu ser, a hores d'ara, una mena de suïcidi al ralentí ja més que declarat. El paquet ho especifica clarament: abans deia "pot", ara ja diu "mata". Però, és clar, són tantes coses les que maten… Això de viure la vida, en certa manera, és com fer-li un punyet a la mort. Ni l’amor es pot fer ja (fa poc més de 30 anys) sense protecció ja que existeixen les malalties, que també poden matar...

Quan acaba el soterrament, pràcticament tots tornen a la normalitat. Ara bé, la família més pròxima té per davant un llarg peregrinatge per tots els racons del sofriment. El suïcidi d'un ésser volgut, primerament es viu com un malson, però després es conviu amb un sentiment de culpa i la creença en el fet que s'haguera pogut evitar. Quan ha passat un temps considerable, la vida i les seues circumstàncies ens exigeix que tornem a la normalitat, però això suposa oblidar, i oblidar pressuposa tenir la voluntat de no recordar; no recordar implica -així ho veu qui sofreix el dol- no estimar. Aquest és, al cap i a la fi, el raonament que, com veiem, és un cercle molt viciós. El fet de somriure en una conversa o el fet de no pensar en l'ésser volgut que ens falta, s'entén com una manera d'oblidar, i oblidar és un mode de no tenir en compte i de no estimar la persona que ens falta. Els especialistes parlen d'intentar desviar els pensaments repetitius a un moment concret del dia. Quan el sentiment de culpa desperta, potser siga convenient assumir els límits del poder personal i entendre que no és lícit jutjar com hem actuat en el passat a la llum de com la vida se'ns presenta avui. Està clar quin és el discurs d'aquell pobre martiritzat: "Si hagués pres consciència de la gravetat del problema, ho podria haver evitat" Però, atenció, els qüestionaments poden arribar a convertir-se en un turment existencial terrible i cal entendre que hi ha preguntes que ni tenen ni tindran mai una resposta.

El calendari té un pes rellevant en les recaigudes de la família: l'aniversari, la data de naixement, el dia en què va morir, els nadals o simplement un dinar familiar... Les dates que generalment exigeixen calidesa són francament doloroses; la pena de pensar que el nostre estimat no pot ni podrà ja mai gaudir d'aquells moments. El dolor tendeix a disminuir, però la pena, banyada amb tristesa, aconsegueix perdurar. Amb el pas del temps, cal aprendre a dominar aquests sentiments tan naturals i també a signar les paus amb allò que més dolor causa: el sentiment de culpa.

Estic plenament convençut que a tots, alguna vegada, ens ha vingut a la ment un pensament suïcida, siga del tipus que siga. No crec que això siga alarmant, ni tampoc que ens haja d'espantar que a l'edat adolescent ens haja passat un flash alguna que altra vegada. Ara bé, tot açò crec que caldria veure-ho com un indicador que l'existència humana demana a crits d'una discussió racional i seriosa amb gent madura i preparada. No m'agradaria tancar l'article sense copiar unes paraules de Noam Chomsky i dedicar-les a aquells que ho passen malament o que bé tenen al costat algun ésser volgut que també sofreix. "Optimisme i pessimisme són una qüestió de personalitat Si no intentem canviar les coses, podem estar segur que aniran a pitjor. Si intentem canviar-les, potser hi haurà una oportunitat perquè siguen millors, encara que siga petita. Sovint sóc pessimista i amb freqüència m'equivoque". Ah, per cert, el suïcidi és, com la pena de mort, una solució completament irreversible: davant d'un problema puntual (o no tant) apliquem una solució permanent. El fet d'aturar-nos i esgotar possibilitats tal vegada ens faça canviar d'opinió i quedar-nos un poc més en aquest viatge que és la vida.

viernes, 1 de agosto de 2014

ELS POLÍTICS TENEN MEL A LA BOCA

Pare, recorde aquelles paraules que em digueres: "Sergiet, fixa't, els polítics tenen mel a la boca". Jo era un adolescent, però aconseguires que m'asseguera al teu costat i em fixara no només en què deia aquell senyor tan ben vestit que parlava darrere d'una tribuna, sinó també en com ho transmetia. En aquell moment et vaig donar tota la raó, per a què negar-ho, era evident que aquell home parlava com si tinguera "mel a la boca". Però saps què, pare? Amb el pas dels anys la meua opinió anà canviant i, tal com sol ocórrer, mai no ho parlàrem.

Mira, pare, avui mateix, un polític ha estat elegit secretari del seu partit polític i per carregar a les seues espatlles famolenques, a partir d'ara, el nou càrrec, li han fet una entrevista. He contemplat com cadascun dels seus gestos, moviments i, per suposat, el llenguatge verbal, estaven estudiats. Tampoc no és cap novetat: tots sabem que els polítics de carrera tenen assessors que van pautant-los totes i cadascuna de les seues intervencions públiques. Doncs aquest polític també tenia "mel a la boca", però saps què, pare? Ara pense que això del llenguatge és, en última instància, una qüestió de forma i una arma de doble fil. De fet, estan de moda els eufemismes polítics: a la "recessió" ara li diuen "creixement negatiu"o "desacceleració econòmica"; a les "retallades", "devaluacions competitives de salaris"; a la "pujada d'impostos", "recàrrec temporal de solidaritat"... Pare, en tot cas, no és una mel, aquesta, del tot verinosa? Hi ha qui té mel a la boca però fel al cor, paraules d'ovella i fets de llop. Ai la doble cara: gent que té déu en la boca i diable en el cor o cara de dijous sant i fets de carnestoltes. Hi ha tanta hipocresia i mediocritat!

A l'època antiga, hi vivien els sofistes i si els haguérem sentit parlar haguérem pensat el mateix: "que tenien mel a la boca". Però els molt punyeters, en coherència amb el respectable "relativisme" que professaven, defensaven, mitjançant l'art de la "retòrica", una cosa i la contrària. Però tot no acaba ací, pare. El mestre Sòcrates, amb la seua humil dialèctica, primerament escoltava, però al final, mitjançant preguntes i respostes, acabava trobant contradiccions i acostant la gent (maièutica) cap al seu terreny; ara sí, un terreny d'idees absolutes i universals. Atenció amb això del llenguatge, actualment hi ha gent que t'ho posa tot molt fàcil, tant és així que et prometen la lluna en un cove i, al final, quan creus que està tot lligat i al sac, patapam: t'han donat garses per perdius.

Com veus, pare, això de parlar "amb mel a la boca" sempre s'ha estilat. Però saps què? Així som els humans, potser ens deixem portar massa per les formes, per l'aparador, quan en realitat el que caldria és fixar-se en altres coses: la valentia que té un polític d'exposar-se en un debat del tot improvisat, el contingut de cada mot pronunciat o simplement la legitimitat que té la seua paraula en funció de com haja actuat anteriorment. Últimament, pare, escolte molts representants amb discursos premeditats, paraules que ixen de la boca i a poc a poc acaben evaporant-se i perdent la seua legitimitat. M'entristeix que la política vaja convertint-se en un art d'enganyar i de maquillar o manipular la realitat. Pare, ara és quan realment valore eixa naturalitat amb què treballaves: al cap i a la fi, les persones som tan naturals com una carxofa. Cada vegada estic més convençut que si la política agafara com a referència eixa manera que tenien els nostres pares de fer-ho tot tan fàcil, els ciutadans recuperaríem també la confiança perduda en la classe política.