domingo, 30 de noviembre de 2014

AMICS DE LA INFANTESA


L'altre dia vaig acabar de treballar i, com que encara era prompte per sopar, em vaig aturar a un bar del meu poble. Amb el refresc a la  mà no vaig poder evitar submergir-me en la conversa que dos coneguts del meu poble, a ritme de beguda blanca, mantenien a propòsit de l'amistat. La temàtica era del tot interessant: els amics que mai s'obliden. De manera gradual i quasi sense voler vaig anar endinsant-me´n fins que, finalment, vaig compartir  la mateixa tesi del xicot que seia a la meua esquerra, a saber: els amics de la infantesa són aquells que mai s'obliden.

És evident que la tesi pot resultar generalitzadora.  Ara bé, també és cert que replantejant-la, esdevé encertada i pintoresca alhora. De fet, si ho pensem bé, és una veritat, com una catedral que, quan som menuts, no parem en torreta. En efecte,  quan jo era patufet, els meus amics i jo ens llançàvem taronjades, ens perseguíem a pedrades, ens pegàvem  bufetades, discutíem per qualsevol cosa -empremtes d´altres temps- En resum, com deien les mares, érem uns endimoniats.. Però ull, també ens abraçàvem, ens estimàvem, ens enamoràvem a l'estil platònic. I, amb la mateixa facilitat que ella ens inspirava un gran amor, de cop i volta,  ho enviàvem tot a pastar fang.. A totes bandes, quan som infants, ho vivim tot amb intensitat; això fa que el temps, no el chronos, sinó el temps subjectiu, passe lentament, a pas de tortuga.

Però la cosa no acaba ací. Al parvulari, no segreguem els amics pel seu estatus social; tampoc no entenem de prejudicis i si alguna vegada els fem servir, immediatament ho oblidem i passem pàgina. Ja Nietzsche ens proposà deixar de ser "camells" obedients per passar a ser "lleons" ferotges i "xiquets" creatius. Com que la infantesa -generalment- és sinònim de creativitat, resulta completament normal que no l'oblidem una vegada assolida la majoria d'edat. Per contra, aquesta implica, inexorablement, una rutina ferida de competitivitat amb la qual estem condemnats a conviure.  Perdem la puresa moral quan creixem i acabem transformats en llops, animals privats de bons sentiments a la recerca d´un major grau de superioritat -més que el del company de torn-

Creativitat, joc, dinamisme, espontaneïtat, igualtat, intensitat....Alguns d'aquestos substantius, potser, donen resposta a tots aquells interrogants que suraven sobre la barra d'aquell bar mentre els dos amics bevien anís. Jo, personalment, recorde aquells anys amb tendresa. Em pregunte si ha arribat el moment de viure més dionisíacament. Què en sé jo!


viernes, 14 de noviembre de 2014

EL LLIBRE


Si observem al diccionari el significat del terme “llibre”, de segur que ens semblarà una definició normal, fins i tot, potser, bastant avorrida. Sense ni tan sols esforçar-me per buscar, m´arriscaré en la definició: “objecte fet de paper amb tapes dures en què mitjançant l´escriptura impresa es conten determinades coses…”. No obstant això, les etiquetes són sempre una convenció generalitzadora. No m´han agradat mai!

Amb el llibre podem imaginar, oblidar, recordar, aprendre, reflexionar, relaxar-nos, relacionar-nos… De vegades es converteix en un amic, d´altres vegades li botaríem foc o el llançaríem al fem. Però fixeu-vos: sempre ens envolta. Tant se val si som metges, professors, estudiants, agricultors, ramaders, sempre hi ha un llibre al nostre voltant, el llibre sempre ens acompanya en les nostres vides. Qui no té un llibre a casa? És inevitable la seua presència!

Els joves viuen una etapa distinta a la que visquérem nosaltres els més majors. Internet i els ordinadors són pura novetat! Sempre s´ha viscut sense Internet, sense mòbil i sense tots aquests aparells ara tan familiars per a tothom. I us assegure que es vivia d'allò més bé…Quan ens manaven un treball anàvem a la biblioteca, buscàvem llibres i ens posàvem tots juntets per a fer les nostres tasques o simplement per xarrar d´altres assumptes no acadèmics (cosa que tampoc estava malament). Copiàvem frases de llocs distints i a partir de la informació que n'extréiem, realitzàvem el nostre propi escrit. Alguns potser es pregunten: Quina pena que no hi haguera Viquipèdia, no? Quina llàstima que no existira el Rincón del Vago, no? Compte, d´aquesta manera (i també sense el google) s´aprenien molts continguts. apreníem a escriure i a més a més es fomentaven les relacions interpersonals: anar a la biblioteca, parlar amb companys, deixar-se coses, parlar amb la persona encarregada de la biblioteca…No us equivoqueu, Internet és un instrument, o siga, un mitjà més, no és cap fi…

L´altre dia vaig anar a la biblioteca del meu poble (pura curiositat després de tant de temps). Em vaig emocionar de veure aquell lloc, el mateix en què feia els meus deures i els meus treballs quan era petit. No obstant això, els llibres eren pràcticament els mateixos, això si: hi havia 5 ordinadors ocupats per 5 xiquets en edat preadolescent. Estarien estudiant? Llegint? Amb mirada discreta d'antropòleg vaig corroborar que estaven al “Tuenti” o al “Messenger”. La distracció és important en l´ésser humà, clar que sí! No obstant, jo preferia aquella biblioteca en què la gent buscava, fullejava, xarrava i comentava les seues idees. Jo preferia aquella biblioteca en què la Senyora Lluïsa (veïna i bibliotecària del meu poble) et renyava per tornar tard un llibre, t'aconsellava alguna lectura interessant o simplement et donava un consell personal… Realment vaig sortir-ne molt trist, semblava una empresa, un lloc deshumanitzat, havia perdut tot el seu encant, havia mort…Vaig obrir diversos llibres i les dates últimes de lectura dataven de feia més de 10 anys. Que trist! Lluïsa, com enyore aquells temps.


REMORDIMENT


Fa un temps vaig llegir un text de Jean Jacques Rousseau que parlava sobre l'educació; el conegut Emili o de L'educació. Aquest llibre dedica una part anomenada "La professió de fe del vicari saboià" al fet religiós. Un jove es troba confós pel que fa al tema religiós i acudeix a un vicari el qual li fa una mena d'orientació. És en aquest context on apareix una idea que, en aquell moment, em va causar molt bona impressió. El senyor Rousseau, en boca del Vicari Saboià, defensa una "religió natural" on substitueix el "cel" pel "content de si" i "l'infern" pel "remordiment". Independentment de si creiem o no creiem, si ho pensem bé, estar satisfet pels bons actes que realitza un mateix és un dels millors premis que podem obtenir i el remordiment, d'una altra banda, pot convertir-se en un turment existencial terrible capaç d'aturmentar-nos i fins i tot de conduir-nos cap a l'autodestrucció.

El remordiment, tal com podem intuir, guarda una estreta relació amb el sentiment de culpabilitat. Si no tenim sentiment de culpabilitat resulta difícil -o pràcticament impossible- sentir remordiment; la cosa funciona més o menys així: pensem que hem fet mal, ens sentim culpables i ens aturmentem. A més, el remordiment no és independent de l'esquema de valors que cadascú puga tenir. Hi ha qui, a sobre, té una escala de valors molt sòlida i estricta. Aquesta gent si damunt és emocionalment sensible, és normal que tinga un sentiment de culpa i, consegüentment, remordiment, quan crega que no ha respectat o ha infringit els valors que, per a ell, són sagrats. Ara bé, moltes vegades el remordiment es disfressa d'inseguretat; això sol ocórrer quan tenim l'autoestima baixa i no ens sentim emocionalment forts. Alerta amb això, una cosa és remordiment i una altra de ben distinta és inseguretat; la molt punyetera (la inseguretat) es manifesta fent-nos sentir culpables, però és simplement el seu llenguatge i nosaltres hem de saber-ho desxifrar...

També és un sentiment aprés o adquirit. Amb això és evident que l'educació hi juga un paper importantíssim. No és un fet arbitrari els valors amb què eduquem, com tampoc no és una barbaritat deixar que cadascú trie al lliure albitri els seus propis valors. Demanar perdó o perdonar-se solen ser pràctiques que aconsellem per a fulminar o per a ni tan sols veure les orelles al remordiment. L'orgull, de vegades, també ens paralitza, així com també ho fa la por: com actuarà l'altre quan li demane perdó? No s'enfadarà amb mi? Hi ha casos en què demanem perdó per egoisme -diem-li egoisme útil-, ja que l'altre passa a millor estat i nosaltres en sortim clarament beneficiats: més contents de nosaltres mateixos. Heu vist com de rebordonits som els humans? També és veritat que quan la intencionalitat és bona, quan hi ha una bona intenció, aleshores el perdó cobra més força i sentit. Ja ho diuen els manuals d'ètica: la intencionalitat és allò que compta! 

Reconec que m'espanta moltíssim la figura del psicòpata; aquests no entenen ni de remordiment ni de sentiment de culpa; generalment actuen a sang freda i són incapaços d'empatitzar amb la gent. És curiós perquè de vegades m'he atrevit a afirmar que els humans tenim cert sentiment altruista innat, però així és: hi ha de tot a la casa del senyor i  de psicòpates n'hi ha també un bon grapat: polítics que roben i no se senten culpables, assassins, assetjadors psicològics.... Atenció amb aquests últims, dissenyen estratègies d'una manera metòdica i solen sortir-se'n amb la seua, cosa normal quan no hi ha sentiments pel mig i el sistema acompanya... La pietat natural de què parlava Rousseau resulta optimista, pròpia d'un "il·lustrat", però potser no siga realista en el sentit estricte del terme. Tot siga dit, vivim en una societat on no es predica amb l'exemple. Em sembla il·lustratiu un acudit al respecte. Em permetré una anècdota a propòsit d'açò. Es conta que un marit no conciliava el son, aleshores la seua muller li preguntà a què es devia tanta volta al llit i tanta inquietud. El marit li digué que no podia dormir perquè devia un milió de pessetes. Immediatament, la dona encengué el llum, buscà el telèfon del director del banc i, encara que a unes hores no massa encertades, telefonà el director de banca a qui li digué: - Senyor, sàpiga vosté que el meu marit no pensa pagar-li el milió de pessetes que li deu i que ara serà vosté qui no podrà dormir. Evidentment es tracta d'un acudit i l'empleat de banca no té cap culpa de com s'han posat les coses, però, compte!: En tot cas no estan abusant els bancs? En tot cas no se n'estan passant de la ratlla amb el tema dels interessos i dels desnonaments? Vinga va, siguem seriosos, conec més d'un empleat que no dorm aturmentat pel remordiment d'haver-li destruït (desinteressadament) la vida a més d'una família. 

Resulta interessant com moltes pràctiques que ara ens causen remordiment, amb el pas de temps deixen de causar-nos-en. Els humans, com deia Heràclit, sempre estem en un continu esdevenir: aprenem i desaprenem, tot això ens fa canviar, ens fa convertir-nos en autèntics éssers adaptatius que lluitem per a sobreviure. Aquell xicot que fa un temps sentia remordiment d'aquella infidelitat que havia comés però ara ho observa com a part del passat i de la pròpia biografia. Realment tot passa, tot es converteix en història, de vegades, insignificant. També pot succeir a la inversa, decisions que prenguérem en el passat amb fermesa i que mai no qüestionàrem, en un present o futur poden ser qüestionades i fins i tot aturmentar-nos fins a extrems de penedir-nos-en i desestabilitzar-nos provocant-nos remordiment: Per què em vaig casar? Què boig que vaig ser! Me'n penedisc i em sent fatal! 

La impulsivitat també guarda una relació estreta amb el remordiment. Hi ha persones que quan actuen, ni pensen detingudament ni tampoc no premediten massa les seues accions. Tinc una amiga que em contà una pràctica que un dia li va causar molt de remordiment. Pel que sembla, el seu nen no parava de plorar i de pegar-se cabotades contra el seient del cotxe. Ella, totalment descontrolada, només arribà a casa li va fotre una galtada. Com a conseqüència d'això, el nen es va orinar al damunt. Aquest comportament del nen, a posteriori, va provocar en la mare un gran remordiment. Alerta, les persones que som molt cognitives ens fem un gran favor si abans d'actuar pensem dues vegades en els nostres possibles actes. Es tracta de cuidar-nos la nostra salut -la mental, és clar,- i en la mesura del possible evitar eixe infern tan concret que és el remordiment.