L'altre dia vaig acabar de treballar i, com que encara era prompte per sopar, em vaig aturar a un bar del meu poble. Amb el refresc a la mà no vaig poder evitar submergir-me en la conversa que dos coneguts del meu poble, a ritme de beguda blanca, mantenien a propòsit de l'amistat. La temàtica era del tot interessant: els amics que mai s'obliden. De manera gradual i quasi sense voler vaig anar endinsant-me´n fins que, finalment, vaig compartir la mateixa tesi del xicot que seia a la meua esquerra, a saber: els amics de la infantesa són aquells que mai s'obliden.
És evident que la tesi pot resultar generalitzadora. Ara bé, també és cert que replantejant-la, esdevé encertada i pintoresca alhora. De fet, si ho pensem bé, és una veritat, com una catedral que, quan som menuts, no parem en torreta. En efecte, quan jo era patufet, els meus amics i jo ens llançàvem taronjades, ens perseguíem a pedrades, ens pegàvem bufetades, discutíem per qualsevol cosa -empremtes d´altres temps- En resum, com deien les mares, érem uns endimoniats.. Però ull, també ens abraçàvem, ens estimàvem, ens enamoràvem a l'estil platònic. I, amb la mateixa facilitat que ella ens inspirava un gran amor, de cop i volta, ho enviàvem tot a pastar fang.. A totes bandes, quan som infants, ho vivim tot amb intensitat; això fa que el temps, no el chronos, sinó el temps subjectiu, passe lentament, a pas de tortuga.
Però la cosa no acaba ací. Al parvulari, no segreguem els amics pel seu estatus social; tampoc no entenem de prejudicis i si alguna vegada els fem servir, immediatament ho oblidem i passem pàgina. Ja Nietzsche ens proposà deixar de ser "camells" obedients per passar a ser "lleons" ferotges i "xiquets" creatius. Com que la infantesa -generalment- és sinònim de creativitat, resulta completament normal que no l'oblidem una vegada assolida la majoria d'edat. Per contra, aquesta implica, inexorablement, una rutina ferida de competitivitat amb la qual estem condemnats a conviure. Perdem la puresa moral quan creixem i acabem transformats en llops, animals privats de bons sentiments a la recerca d´un major grau de superioritat -més que el del company de torn-
Creativitat, joc, dinamisme, espontaneïtat, igualtat, intensitat....Alguns d'aquestos substantius, potser, donen resposta a tots aquells interrogants que suraven sobre la barra d'aquell bar mentre els dos amics bevien anís. Jo, personalment, recorde aquells anys amb tendresa. Em pregunte si ha arribat el moment de viure més dionisíacament. Què en sé jo!
1 comentario:
L’amistat és un tipus d’amor. És, possiblement, el més fàcil de fer i el més intens d’experimentar després del familiar. I hi ha una època concreta en què adopta el primer pla: de la preadolescència a la joventut. Però abans d’encetar eixe interval hi ha la infantesa (1a i 2a). En la primera, els pares i familiars més pròxims són el centre de l’univers. En la 2a, comença la socialització de l’individu, i la tria d’afectes esdevé un aprenentatge gratificant. És una etapa plena d’experiències compartides gràcies als jocs d’equip, a l’expressió creativa en tots els espais (permesos i no), a la complicitat en els secrets, a la curiositat satisfeta malgrat les conseqüències, a la incondicionalitat en les malifetes, etc. Si la innocència (amb més o menys ignorància) pot ser un sinònim de felicitat, la segona infantesa és on la humanitat n’hauria de trobar la plenitud.
Amb l’edat, les intencions canvien de romb i u mateix és principi i destí. L’adolescència s’encarrega de la primera crisi: del conflicte entre “el que vull” i “allò que vull”. Difícil de resoldre fins i tot per als adults. A l’enveja infantil (cada vegada més insana) li hem sumat l’egoisme. L’avarícia ve amb la joventut, i la buidor (tristesa?) apareix en plena edat adulta quan no ens reconeixem (què queda de mi, del que he sigut?). Aleshores, mirem arrere i ens enamorem del record d’una vida sense gaire problemes perquè els actes eren més purs que ara i les relacions menys complicades.
Com has dit: “Els amics de la infantesa són aquells que mai s’obliden”. Però és que “oblidar un amor” ha de ser una tasca voluntària o de l’Alzheimer. No podem oblidar a qui ha sigut amb nosaltres ungla i merda, o més finament, sant Roc i el gos.
Des de la perspectiva dels trenta-prou, ja fa temps que sabem diferenciar entre amics, amistats, coneguts i aquells que clavem dins del sac “em sona”. Dels primers n’hi han pocs. Però sobretot perquè mirem als altres des de l’òptica perduda. Oblidem-ho, ningú serà com érem. Hem perdut la innocència, i amb ella la capacitat de veure la vida amb ulls d’infant. Si no ens exigim tant, potser trobem algú -ara- amb qui compartir una amistat inoblidable.
Publicar un comentario