lunes, 20 de julio de 2015

AMOR CRU

AMOR CRU

El llibre d'Antoni M. Bonet, Amor cru, m'ha impactat molt gratament des d'un primer moment de la seua lectura. Amb un recull de càpsules narratives, l'autor ens presenta diferents històries d'amor: algunes més originals, d'altres qüotidianes o divertides i totes elles estimulants per al pensament... La temàtica dels textos gira al voltant de l'amor cosa que li dona al llibre una dosi molt atractiva, potser aquesta n'és també una causa que m'ha portat a deixar-me atrapar des d'un principi per la seua lectura.  

El llibre comença amb un relat molt atrevit. Uns amics acudeixen al Micalet on es realitza l'entrega d'un important premi literari. Un dels protagonistes se n'adona que l'autor premiat ho ha estat amb un plagi del seu poemari. Ja afirmava Joan Fuster que realment tot és un plagi i que hi ha de bons i de mals plagis. L'èxit és quelcom primordial? Tots aquells que han triomfat realment s'ho mereixen? Conec uns quants triomfadors que escriuen llibres com a xurros i als quals els vindria bé llegir-se aquest original relat del meu amic Antoni M. Bonet.  Per altra banda, en aquest text també s'observa com l'èxit i el reconeixement social són una interessant arma de seducció.

L'internauta és un text que m'ha fet reflexionar sobre la importància que té l'atzar en les relacions amoroses. També retracta clarament l'abandó al que està sotmés aquell que té una debilitat i, a la vegada, es sent sol. M'agrada l'optimisme amb el que acaba la història, quan sembla que tot està perdut, el protagonista troba la teua mitja taronja. El Claudi, un xic amb obesitat mòrbida, un home abandonat a Internet i a les fartades nocturnes, acaba trobant finalment el seu amor. Si ens detenim ací, cal prendre consciència que l'obesitat no és una malaltia qualsevol, sense importància, la persona obesa, moltes vegades porta als seus muscles una càrrega de sofriment bestial i això ho retracta molt bé l'autor al seu text. La idea inicial que té Claudi de perdre pes abans de conéixer la seua amiga internauta, acaba evaporant-se fins que decideix possar la carn a la brassa i donar la cara amb totes les conseqüències. És molta la gent que, a les xarxes socials, es mostra amb fotografies de l'època prehistòrica: moment en que estaven prims, guapos i alegres. Però la realitat n'és altra ben distinta. No obstant, cal dir també que les xarxes socials serveixen per trencar fronteres, especialment per a les persones tímides, introvertides, recatades als quals els permet amagar les debilitats i expressar el seu interior. Cal no oblidar que vivim en una societat on diàriament se'ns bombardeja amb l'estereotip de dona i home 10 i tot això, estigmatitza d'una manera ferotge, les persones que no cumpleixen eixes mesures socialment perfectes de bellessa. M'agrada el final de la història, un final molt dolç i que realment m'alegra. El text ens fa veure que tots mereixem l'amor, sigam com sigam.  

Sempre he pensat que l'amor és un tema d'enorme complexitat vital. Tornant a Fuster, ell afirma a Diccionari per a ociosos que l'amor és un invent del segle XII, de la literatura trovadoresca. Potser Fuster siga massa dur amb aquesta afirmació, no obstant, tornant al text que ens ocupa, malgrat ser l'amor un sentiment molt fort que tenim les persones, ha d'estar sempre respatllat per altres aspectes malauradament importants com ho és l'autosuficiència econòmica. Amb l'amor, no es poden pagar els bolquers o educar els fills tal i com està montat el món avui en dia. Tal i com diu l'autor al seu text Standby, "la crisi forada les economies domèstiques" i aquesta ferida, podem afegir, infecta i s'escampa a les relacions amoroses. Sense cap mena de dubte, aquesta és una de tantes causes per les quals hi ha tantes separacions avui en dia.   

El desig és un sentiment que tots hem experimentat alguna vegada. Enramat desig, és un text que retracta un amor cautelós basat en el desig. Alfons, un professor jove, acaba conquistant el cor de Sandra, una empleada d'agència de viatges. Ja sabeu el que ocorre quan la persona que t'agrada et dóna una cita. A principi tremoles, tens vergonya, inseguretat, però amb paciència tot acaba fluint. Resulta molt curiós però l'amor és quelcom també químic, biològic i això és manifesta en els nostres impulsos biològics. Ja sabeu de que parle: les mariposes en la panxa, les cosconelles...

La infidelitat, com no, també està present en el llibre de l'amic Toni. Concretament, al seu text Els anhels apareix allò que molts també hem sufrit en les nostres carns. D'una manera kafkiana i sense esperar-ho, Marieta, una dona recatada, aconsegueix amb Lluís explorar eixa passió que no tenia amb la seua habitual parella. Com podem evitar que aquestes coses ens ocorreguen? Què està en les nostres mans per evitar que aquest sofriment ens arribe? Està clar que, de vegades, això és inevitable i no depén de nosaltres, no obstant, cal saber que l'amor és quelcom que cal anar alimentant com si es tractara de la nostra més estimada mascota. 

En definitiva, el llibre Amor cru el recomane a tot tipus de lector. Per la seua fàcil lectura, perquè estimula la reflexió, perquè retracta la realitat amorosa global, perquè és un llibre que pot contribuir a millorar les nostres relacions amoroses. L'amor és quelcom complex, gens fàcil i, estic plenament convençut que l'amic Toni, ens invita a no decaure, a alçar-nos, a lluitar com ho feia el mateix Sísif, esforçant-se continuament en pujar la pedra cap al cim de la muntanya. També és veritat que, de vegades, és saludable abandonar, però això ja depén de cadascú.

Estic plenament convençut que us sentireu identificats amb alguna de les situacions que apareixen al llibre, si és així, tingau present que l'amor no és quelcom tancat, conquerit, sinó més bé, és una realitat maleable, canviant, un devenir constant on nosaltres hi estem presents per reconduir-la, alimentar-la, alterar-la o simplement deixar-la fluir. Ah, per cert, l'amor pot ser cru, però també pot estar cuit i molt sabrós. Molt bona sort a tots en matèria d'amor. 

lunes, 13 de julio de 2015

ENVEJA

L'enveja és ja una espècie d'epidèmia que destaca, cada vegada més, en les relacions interpersonals. Ser envejós consisteix en anhelar allò que l'altre posseeix, siga o no material. Però no solament és un desig de tenir el que l'altre té. Obeint l'etimologia del concepte, es tracta de mirar cap a l'altre ("vedere") des d'un mateix ("in"). Això significa que, en l'altre, observem alguna cosa que nosaltres volem aconseguir.

Potser els humans encara no tenim clar això que la igualtat és una mera fal·làcia. N'hi ha de més rics i de més pobres, de més simpàtics i de menys, de més extravertits i de menys, de més valents i també de més covards... De fet, ja deia Descartes que la raó era la cosa millor repartida del món: més o menys tots som iguals pel que fa a l'enteniment o a la raó, malgrat que hi haja gent amb més o menys enginy. Així doncs, n'hi ha de més intel·ligents i de menys lúcids, els humans tenim, com veieu, semblances però també moltes diferències.

Arribats a aquest punt, si partim d'aquesta falsa idea segons la qual tots som iguals, aleshores resulta normal que l'enveja prenda més força quan pensem que l'altre ha aconseguit quelcom que nosaltres, fets de la mateixa pasta, també podíem adquirir. En definitiva, cap la possibilitat que l'enveja tinga, com a fonament, una idea equivocada sobre la igualtat: quan ens envegem, inconscientment no estem acceptant la diversitat i projectem una idea errònia, és a dir, que tots podem conquerir els mateixos objectius.

Continuant en la mateixa línia, el filòsof vitalista Friedrich Nietzsche afirmava que tant la igualtat com la democràcia eren valors creats per fer-nos sentir a tots plegats com "camells". Ja sabeu, els camells obeeixen el seu amo sense queixar-se'n. Deixem-nos de tòpics, realment ningú és igual a ningú i existeixen persones més valentes, més alegres, més motivades o més lluitadores que unes altres. Tanmateix, tot siga dit, quan escolte allò de: "tots som iguals davant la llei", em provoca quelcom més que un somriure: una falsa riallada. Si no som iguals ni, com acabe d'afirmar, ens tracten d'igual manera en societat, aleshores estaria bé que tots i cadascun de nosaltres aconseguirem conrear, sense por i sense enveges comparatives, el nostre propi destí. 

Comptat i debatut, al fonaments de l'enveja també hi és la gelosia, però també la falta d'autoestima i la mediocritat. En castellà hi ha un refrany que diu alguna cosa així: "l'enveja és l'homenatge que la mediocritat li rendeix al talent". Diuen que el mediocre és aquell de "mala qualitat" o "qualitat baixa". Al cap i a la fi, el refrany afirma que el mediocre, quan veu que algú posseeix qualitats o capacitats que ell, de moment, no ha pogut alcançar, aleshores sol tirar mà de l'enveja.

Pel que fa al poder polític, també hi trobem el mateix problema. Una qüestió que hauria de fer-nos reflexionar si també existeix aqueixa manera tan patètica de procedir entre els nostres representants públics. El nostre poder polític també actua per enveja? Decideix per enveja? I a les empreses, s'hi valora la valentia, l'autenticitat i l'instint de superació? Cada vegada estic més convençut que en aquesta societat triomfen més els mediocres que els talentosos. A fi de comptes, els llepaculs potser busquen conservar la seua feina, però també cap la possibilitat que ho facen per aconseguir assemblar-se a algú o ser els més valorats. Compte amb això! Com veieu, potser ara de manera més discreta, hi torna a aparéixer l'enveja.

Una vegada, el meu germà major m'aconsellà que intentara no sobrevalorar mai els propis èxits en públic. Possiblement, hi ha un grup significatiu de la població que actua amb total cura perquè els altres el puguen veure com a un triomfador. Fa molt de temps es realitzà un experiment en el qual hi havia un grup de persones conxavades. Un home que es feia passar per oculista presentava tres línies i un grup de voluntaris havia d'endevinar quina de les tres era igual a una quarta que apareixia totalment separada. La gent conxavada amb el fals oculista, que responia de manera aleatòria, deia sempre una resposta incorrecta. Sols un 20 per cent d'entre 123 participants en l'experiment mantingueren intacta la seua resposta, la resta o bé dubtava o bé callava per por a no fer tort.

La conclusió d'aquest experiment sembla clara, l'opinió dels altres ens fa dubtar sobre nosaltres i a la vegada ens fa creure que els altres són sempre molt més cults i aptes. L'existència d'aquest síndrome, anomenat Síndrome de Salomó, ens dóna una doble informació a la qual convindria prestar atenció. Primerament, ens informa sobre la falta d'autoestima que actualment tenim les persones. I, en segon lloc, ens corrobora una veritat incòmoda, a saber: que vivim en una societat on es condemna el talent i la creativitat. Com veiem, tenim la tendència a ocultar la nostra autenticitat i sacrifiquem la nostra veritat per la comoditat i la pertinència al ramat.  Tampoc es tracta de jugar a ser superhomes, encara que, al mateix temps, ni d'amagar les pròpies virtuts. Em sembla una pràctica bastant deplorable i patètica això.

Els nostres clàssics han dit també coses interessants referents a l'enveja. En aquest context m'interessen les paraules d'Hesíode i d'Aristòtil. Segons Hesíode, existeix una influència d'Èrides entre els homes. En el cas que es manifeste l'Èris amarga, s'afavoreix la guerra i aleshores cal rebutjar-la. Per contra, pot repercutir positivament, aquesta està situada a l'olimp i estimula el treball. Com a conseqüència, podem distingir dues enveges: la sana (admiració) i la malaltissa o negativa. Però compte, Aristòtil considerava que l'enveja naix entre gent de proximitat en el temps, espai, edat i prestigi. Per exemple, resulta estrany trobar gent que envege a Cristiano Ronaldo pel sou que cobra, però no resulta tan difícil trobar-se amb problemes d'enveja dins d'una família humil ja siga per temes d'herència o per qualsevol bajocada sense trellat ni forrellat. És una evidència, l'enveja apareix entre gent d'un mateix cercle i en moltes ocasions pot acabar com el ball de Torrent. Cristiano Ronaldo pertany a un altre món, totalment inassolible. 

Mentre l'enveja va fent forat, últimament m'adone que destaquen aquells que volen ser reconeguts fins a tal punt que descriuen a la xarxa cadascun dels seus moments viscuts. Que si puge a l'avió, que si estic de viatge, que si estic sopant amb gent, que si navegue amb el vaixell per la platja... Com veieu, vivim amb una obsessió i un afany de protagonisme bestial. Està clar que els nous avenços tecnològics s'han d'aprofitar  perquè tenen un gran poder de convocatòria. No obstant això, hi ha qui s'obsessiona en aparençar ser algú que no és, un ésser complet: amb èxit personal i també professional. No cal ser molt lúcid per entendre que tots tenim les nostres tecles, els nostres altibaixos i ningú no és perfecte. Jo ara em pregunte: potser envegem l'èxit d'aquells que són famosos? Si ens hi fixem, és així com actuen molts futbolistes, tenistes, cantants i també alguns personatges del món de la faràndula. Puntada de peu que hi peguen, twitter que escriuen. D'altra banda, em pregunte també sobre el motiu pel qual no mostrem mai els nostres draps bruts. Potser pensem que si aparentem l'èxit ens val·lorarà més la gent? Deixem-ho a la interpretació de cadascú.   

La inseguretat, de vegades, va també unida amb l'enveja. Em sobta l'atenció també el fet que mentre algunes persones actuen amb solidaritat perquè realment són bones i poc envejoses, d'altres aparenten ser solidàries, humanes i així ho fan veure a la xarxa. No obstant això, a la base d'aquest fals altruisme també existeix una inseguretat, manifestada amb l'enveja, la qual convindria analitzar. Si fem memòria, recordareu que durant molts anys hem tingut uns gestors públics que aparentment feien política per als ciutadans, de forma altruista, però realment envejaven i cobdiciaven la màxima concentració de poder i benestar. Ja sabeu, no us refieu massa d'aquells que llueixen i fan ressaltar el seu altruisme, compte amb ells, mireu-los on estan tots: empresonats o imputats.

Les enveges no duen a bon port, la qüestió està en intentar créixer i treballar l'hàbit saludable de fer-ho. Són moltes les tasques que estan de la nostra mà: valorar allò que es té, les pròpies virtuts i alegrar-se dels èxits dels altres. Potser la més important: no creure's el centre ni el melic del món. A fi de comptes, no som immortals i més tard o més d'hora, hem d'estirar la pota. Tots volem ser reconeguts com a individualitat i, de vegades, hem de reconèixer que simplement som una puça, un bacteri, un microbi, un no res... En aquest reconeixement, potser fem una passa envers la humilitat i, amb això, cap a la felicitat. 


lunes, 22 de junio de 2015

LLENGUATGE AMB ELS VIATGERS

L'altre dia, mentre la meua xicota i jo conversàvem en un parc de Sueca, de repent, un cotxe s'aturà just davant nostre. Una senyora baixà la finestreta del cotxe: "Perdonen la intromisión, nos pueden explicar como podemos ir a Las Palmeras". Eixe castellà, banyat d'un accent gallec, denotava que tant ella com possiblement el senyor que conduïa, no eren de la terreta. Immediatament, ens acostàrem al cotxe i els explicàrem, amb la major claredat possible, la manera més fàcil per arribar al lloc desitjat: "Les Palmeres" 


Després de deixar la meua parella a sa casa, em vaig dirigir cap a Riola, poble on habite. De camí cap a casa, em vingué al cap que aquelles persones, probablement, mai més no les tornaria a veure. Així és la vida! El meu pensament s'accelerà: "Què serà d'eixes persones en un futur?" "Possiblement mai en sàpiga res i això és realment estrany". De seguida, vaig pensar també que els haguera pogut desitjar molt bona sort en la vida o simplement un bon viatge. A primer colp d'ull, aquests pensaments, poden semblar desgavellats o desproporcionats. Estic segur que molts pensaran: "Xe Sergi, quins pensaments més estranys que tens". No obstant, considere que aquells pensaments meus eren tan normals com qualsevol dels altres que els humans puguem tenir.

Si ho pensem bé, la vida està plena d'alegries però també de moltes dificultats, és com una muntanya rusa on habita la bipolaritat: salut-malaltia, amor-desamor, treball-atur....Desitjar-li sort a algú que mai més tornaràs a veure, pense que no és quelcom desproporcionat. A més, tot siga dit, el simple fet de dir-ho, estic segur que dóna ja una onada d'oxigen a aquell que, possiblement, travessa, en la seua biografia, un munt de dificultats o que, simplement necessita d'eixa tendresa en una terra que desconeix i no és la seua. Al cap i a la fi, tots som humans i com a tals, som socials i necessitem dels altres i del seu afecte. Però clar, estem habituats a que solament hem d'emprar aquest llenguatge amb les persones que coneguem i mai amb els desconeguts. Potser es tracte d'una costum molt arrelada i egoista, ja que, ni tots tenen muscles sobre els que plorar ni espatlles que abraçar.

Els desconeguts també sofreixen, pateixen i se senten sols...Els desconeguts, no sempre tenen gent que els parle amb un llenguatge cordial i afectiu. A més, si alguna vegada heu viatjat, veritat que és d'agrair quan algú se'n surt de la normalitat i es mostra afectiu amb vosaltres? Doncs això mateix, no crec que siga saludable deixar aparcada la tendresa únicament per a aquells que coneguem. 

El simple fet de desitjar un bon viatge o bona sort no crec que siga quelcom desmesurat. Un llenguatge com aquest és terapèutic, canvia per complet el rostre de les persones i, a més, és un llenguatge que mai ha cotitzat en borsa. Imaginem per un moment que estem a la platja amb el nostre fill i aquest, mentre nosaltres prenem el sol, està entretingut arreplegant pedres. El xiquet les posa dins d'un poalet i ens les porta: "Mira mamà quines pedres més boniques t'he arreplegat". Anem a suposar que la mare respon així: "Fill meu, jo per a què vullc pedres?" Estareu d'acord amb mi que malgrat tractar-se d'una resposta habitual, al xiquet no li farà gens de gràcia la resposta de la mare ja que eixes pedres no són unes simples pedres sinó més bé, pedres seleccionades, triades expressament per a la seua estimada mare. Però clar, molts pensareu: "Però en el cas del cotxe no és igual ja que no coneguem les persones...". Està clar que no les coneguem, això és una evidència, però qui sap si, amb eixe petit detall, poden acabar convertint-se en gent molt important per a la nostra vida. Un detall lingüístic trenca clarament amb l'hermetisme i això pot aportar-nos grans i beneficioses conseqüències, així que, si ho mirem des d'un punt de vista de l'egoisme positiu, desitjar sort o bon viatge a algú és també quelcom molt saludable. A més, en el cas plantejat, si la mare cuida el seu llenguatge, farà sentir bé el seu fill i nosaltres (jo i la meua xicota), si desitgem bona sort o bon viatge als viatgers, aportarem una petita dosi d'alegria en les biografies d'eixes persones. El llenguatge pot resultar també molt solidari.



Finalment vaig arribar a casa convençut que, la pròxima vegada, tractaria amb major delicadesa els viatgers que em demanaren ajuda. Comptat i debatut, ja sabeu, parlar amb tendresa no cotissa en borsa i és molt saludable. Vos desitge que tingueu sort i bon viatge en les vostres vides. 

lunes, 13 de abril de 2015

SER DESPISTAT

Sóc d'aquells que, de manera inconscient, es deixa una cosa ací, l'altra més enllà...Ja sabeu el que ocorre quan algú és tan despistat, hi ha moments en què no sap ni on té la mà dreta. Un dia en concret, vaig anar prenent consciència que em faltava un Ipod, una garantia d'una càmera fotogràfica i una targeta sd. En assabentar-me'n, m'entrà el mil deu. Doncs sóc d'aquells que han estat educats amb eixa mania insistent que els dinerets costen molt de guanyar i mentrestrant se'n van mirant-los...Però a poc a poc, mentre anava ordenant-me la casa, eureka!, els objectes extraviats, com per art de màgia, anaren apareixent, un rere l'altre. Sempre he pensat que les tasques domèstiques són una bona teràpia ja que mentre ordenes allò que t'envolta, en algunes ocasions, també aconsegueixes, de vegades, organitzar el teu caos intern. És per això que la neteja sempre la deixe aparcada per a moments nostàlgics o moments en què no em trobe massa lúcid, per a mi és una mena "d'ataràxia". Permeteu-me el defecte, sóc plenament conscient que aquestes tasques s'haurien d'executar de manera metòdica i disciplinada però, de moment, em puc permetre el luxe de fer-ho a la meua manera. 

Ja fa uns quants anys, quan treballava a Lleida, vaig tindre una distracció bastant significativa. Me'n vaig anar a fer mountain bike oblidant que just aquella vesprada havia posat un examen de filosofia als meus alumnes, tot siga dit, fora d'horari escolar. Mentre feia bici, allà dalt de no sé quina muntanya, em vingué, a mode de ràfega, la idea que en aquell precís instant els meus alumnes estarien esperant-me per realitzar l'examen en qüestió. Us podeu imaginar la reacció: vaig descendir propulsat d'aquella muntanya com si tinguera un coet borratxo al cul. En arribar a l'institut, amb les meues malles i el meu "culote" de ciclista professional, vaig repartir els exàmens i les indicacions corresponents per realitzar-lo. Els meus alumnes em miraven, somreien però no s'atrevien a jutjar allò que percibien els seus òrgans sensorials. Mentre ells feien l'examen, una companya professora irrompé per visitar-me. Amb un somriure molt pronunciat em preguntà: Véns de fer bicicleta? Jo, de manera irónica, li vaig respondre: No dona, aquest serà a partir d'ara el meu uniforme habitual. A continuació, amb veu baixeta, li vaig contar l'anècdota...

Em ve a la memòria també un altre cas, aquest m'ocorregué a Barcelona. Com de costum, vaig arribar a l'institut, vaig aparcar el cotxe i quan vaig traure els llibres que tenia al maleter... patapam! Sense adonar-me'n, vaig tancar la porta havent-me deixat les claus a l'interior. Com a conseqüència, s'activà el tancament centralitzat i el cotxe es quedà completament tancat. La solució més racional que se m'acudí en aquell moment fou la de telefonar a ma mare perquè m'enviara, des de València i per correu immediat, les claus. Vaig considerar que aquesta posibilitat era molt més lúcida i madura que la proposada pel company que en aquell moment aparcava: trencar el cristall i recuperar les claus. Doncs bé, són quasi infinits els casos de distraccions que m'han anat succeint al llarg de la meua biografia. De fet, crec que sóc dels pocs que han assistit a una boda que no s'ha celebrat. Molt senzill: Em pose el tratge i la corbata, agafe el cotxe, me'n vaig a Alzira, aparque el cotxe, em dirigisc a l'església, no veig ningú, entre a l'església... Quan vaig entrar a l'església, em vaig quedar petrificat al comprovar que allí dintre no hi havia ningú, solament uns quants joves assajant no sé què.... De sobte, vaig notar com una mà es deixava caure sota el meu muscle: "Xe, Sergi, què fas ací? T'has enganyat de data". La meua reacció verbal fou la següent: "...No passa res, aprofitaré que vaig ben vestit per pegar un passeig pel poble". Ben vestit? Anava impecable, com un marqués, amb mocador incluït a la butxaca....A hores d'ara encara ens partim el cul quan ens reunim i recordem junts aquella anècdota. De fet, la setmana següent, tot just en l'instant després del seu casament, em digué: "Avui sí, Sergi, avui, sí". Ara bé, com que ell sempre ha reconegut i acceptat la meua condició de "despistat" em donà una abraçada.

A tot açò cal sumar que no recorde mai la data dels aniversaris, ni dels sants i m'oblide, amb freqüència, on he deixat aparcat el cotxe... Pensareu que la solució passa per apuntar-s'ho tot a una agenda, però sovint també perd l'agenda, me'n compre una altra, la perd i, quan menys me n'adone, recupere l'anterior com si es tractés d'un etern retorn. No hi ha manera, els especialistes recalquen la necesitat d'ordre i disciplina, però la disciplina em costa molt de seguir ja que em deixe portar pel convenciment que aquesta implica, moltes vegades, caure en la monotonia. I la monotonia, m'avorreix a més no poder.

Ha arribat el moment en què ho he hagut d'assumir: "Sergi, què podem fer-li? Ets un despistat". També he arribat a pensar que la causa de ser despistat radica en que quan estàs ocupat amb alguna cosa, el cap el tens en mil i un afers més. Si ho mirem bé, perquè no dir-ho, això potser també siga un indici d'intel·ligència, cosa positiva en la qual també m'aconsole quan he perdut cinquanta euros o quan no trobe la cartera o les claus. Doncs així són les coses, el meu cap sempre està en acció, en moviment, pensant, analitzant, reflexionant, divagant....Mireu com sóc que, quan estic sopant, analitze inconscientment allò que ocorre al meu voltant: la gent que entra al restaurant, la gent que surt, la vestimenta que porten, les converses que s'escolten, la música que sona, l'olor de l'habitacle en qüestió, el mobiliari.... En alguna ocasió, les persones amb les quals he compartit taula m'han parlat i m'han trobat completament fora de joc. Però bé, ningú no és perfecte i, a més, diuen que sempre cal veure el got mig ple: sóc un ésser pensant i reflexiu i això tampoc no està tan malament. Però siguem clars, això em condueix a ser despistat en molts afers de la vida quotidiana i, això, socialment, no està molt ben considerat.

Diuen que Isaac Newton, a Cambridge s'oblidaba de menjar, s'equivocava de portes, entrava al seu estudi a buscar alguna cosa i no tornava perquè s'havia quedat resolvent un problema. Les seues camises solien estar brutes, vestia de manera desordenada i els seus cabells sempre estaven desarreglats. De vegades, s'oblidava inclús de dormir, es comenta que arribà a passar quatre nits vetlant. Quan Edmund Halley, en la famosa visita en 1684, li preguntà per les òrbites dels cossos celestes, Newton contestà que eren el·líptiques. No obstant, davant de la qüestió sobre on estaven els càlculs ell respongué "per allí". Temps després hagué de refer els càlculs ja que no aconseguí trobar-los enlloc.

Es conta que el filòsof Ludwig Wittgenstein es trobava a l'estació de Cambridge esperant el tren amb una companya. Mentre esperaven, començaren una discusió de tal manera que no s'adonaren de l'eixida del tren. En veure que el tren començava a allunyar-se'n, començà a córrer en la seua persecució i la seua colega darrere d'ell. Wittgenstein aconseguí pujar al tren però no la seua amiga. En veure el seu rostre desconsolat, un xic que es trobava a l'andana li digué: -No es preocupe, d'ací a deu minuts surt un altre tren. L'amiga de Wittgenstein respongué: -Vosté no ho entén, és ell qui havia vingut a acomiadar-me. Com veiem, molts genis han aconseguit triomfar entremig d'un univers caòtic: la distracció. Recordem la manera cruel amb la que molts alumnes es mofaven del gran geni John Forbes Nash quan aquest deambulava per la universitat amb aparença de despistat. Finalment, resultava que el senyor il·luminat era un autèntic geni, un creador, un premi nobel.

Fixem-nos també com, quan estem fent alguna cosa nova o interesant, la ment aconsegueix centrar-se completament. Pensem-ho bé! En canvi, quan estem realitzant coses habituals ens dispersem: la feina habitual, les tasques de casa, les classes monòtones... A fi de comptes: la rutina.... La distracció és també una conseqüència de l'avorriment i de la monotonia, una roda en la qual tots estem immersos. La calma i l'atenció són els benvinguts enemics de la distracció que d'alguna manera també hauríem de fomentar. Ja ho diu la dita: "Rere el 1 el 2", però de vegades costa tant i ens saltem els nombres...

D'altra banda, les noves tecnologies i la televisió funcionen d'un mode tal que estimulen el fet de ser despistat. Un telèfon conté xarxes socials, jocs, internet i un món molt ampli. Allí podem passar hores sense a penes centrar-nos en cap d'elles. Amb la televisió ocorre el mateix... Mil canals, però un comandament a distància que sempre trau fum. Ens hem parat a pensar amb els motius pels quals ocorre açò? Les programacions són bàsicament d'entreteniment superflu, un entreteniment que avorreix ràpidament perquè manca de profunditat. Les mateixes relacions socials via whatssap també permeten que ens despistem. Resulta complicat mantindre converses de qualitat amb tantes persones a la vegada, també és molt fàcil que en algun moment se'ns oblide respondre-li a algú o tractar-lo com realment mereix almenys en eixe determinat moment.

Em crida molt l'atenció com en l'actualitat es parla tant del dèficit d'atenció; una patologia. En certa manera, les patologies condicionen el futur dels joves, motiu pel qual, malgrat ser per una banda necessàries, per altra banda no deixen de ser etiquetes que generalitzen i obliden la individualitat. Com que jo vaig viure altres temps, a mi personalment mai no m'ho digueren amb aquestes paraules, però estic convençut que un diagnòstic i un informe m'haguera fet molt de mal en aquell moment d'infantesa. Els diagnòstics provoquen, en molts casos, que els pares ho recalquen, abaixen la guàrdia, ho subratllen, ho posen en negreta i el nen, com que ho escolta, com que detecta la debilitat dels seus progenitors, abaixa la guàrdia i deixa d'esforçar-se. Tot això acaba amb un final de vegades molt trist: l'abandó dels estudis en una edat massa prematura. Sigam clars, els diagnòstics són també maneres de classificar-nos.

No m'estranya gens que existesquen persones amb TDAH (Transtorn amb dèficit d'atenció). Classes rutinàries, més llargues que un dia sense pa, monòtones, lectures avorrides. Què voleu que us diga? Jo també m'avorria quan era petit, jo també em distreia. La medicació, no seré jo qui sentencie que no és necessària. Però, compte, potser siga una de tantes maneres posibles que tenim d'adaptar-nos a les exigències del nostre món i del nostre sistema educatiu, un sistema que exigeix immobilitat, concentració i memorització. Per casualitat, tenim un sistema educatiu entretingut? El nostre sistema educatiu estimula la creativitat? O és més bé rutinari i ensopit? Tinc la ferma convicció que si el nostre sistema educatiu estimulara més la creativitat, les persones "nerviosetes" també podrien filar més prim. Però, és clar, jo em pregunte: El nostre sistema educatiu estimula el pensament? O pretén que siguem màquines repetidores? Memoritzar o pensar? Què és millor? Que no seria millor un sistema en el qual els joves pogueren moure's un poc més?








miércoles, 8 de abril de 2015

TRAGÈDIA DE GERMANWINGS

Encenc la televisió, aquesta narra una tragèdia realment colpidora i petrificant: una avió s'ha accidentat i han mort 150 persones. Passats uns dies, sembla que s'han anat aclarint algunes dades: l'auxiliar de vol és qui ha provocat, de manera voluntària, que l'avió es precipitara contra els Alps. Sembla que aprofitant que el comandant anava a fer les seues necessitats, l'home bloquejà l'accés a la cabina i accionà voluntàriament la palanca que provocà el descens de l'avió i la conseqüent mort de 150 persones. A més, pel que s'ha anat investigant posteriorment, el xicot tenia la baixa mèdica i no l'havia presentat a l'empresa: tenia una depressió severa. Davant d'aquestes dades, la població s'ha escandalitzat enormement. No entraré en analitzar les qualificacions d'alguns comentaris escrits a les xarxes, simplement obeïré la màxima de la filosofia que és reflexionar de manera valenta i amb el màxim espèrit crític. 

Es evident que els mitjans de comunicació, durant un parell de setmanes, s'han centrat en reflexions de tipus psicològic, en el millors dels casos. En altres casos també s'ha apel·lat al morbo i la carnassa: que si no troben els cossos, que si hi ha no sé quants espanyols, que si cadascun dels familiars cobrarà 300.000 euros per víctima i tot això, repetit mil i una vegades en mil i un canals distints. Que això és una informació realment rel.levant? Fixem-nos com en un principi de la investigació, com que no hi ha apenes informació, els mitjans de comunicació recorren a dades bàsiques que apenes tenen interés social. 

Davant d'aquesta inqüestionable tragèdia, em resulta curiós el fet que els humans confiem totalment en els altres. Fixem-nos com depenem absolutament de la resta d'humans. Quan pugem al bus, quan engeguem el cotxe o simplement quan ens mengem un simple entrepà estem dipositant una confiança a cegues en altres persones. Que no deu ser que no som éssers confiats?

Els mitjans ens han bombardetjat amb la idea que haurien de millorar els controls sobretot en aquestos casos on es juga amb la vida de tantes persones. Estic totalment d'acord, però atenció! Som finits, limitats i sempre se'ns escaparà alguna cosa que mai no podrem controlar, això és inevitable. Si això no ho entenem, aleshores crec que anem molt mal encaminats perquè serem incapaços de digerir les futures tragèdies. També s'ha comentat que a la cabina hauria d'haver tres pilots i no dos, com en alguns casos, sobretot en companyies de baix cost, ocorre. Però compte! Per la mateixa regla de tres els hospitals haurien de millorar el seu servei de guàrdies i els instituts els seus recursos docents. O és que la sanitat no és important? Que no és l'educació una fàbrica de personetes? De vegades, un cas impactant ens anestesia la capacitat de veure més enllà. 

L'altre dia, passejant pel passadís de l'institut, em vaig topetar amb un grup d'alumnes simpàtics. Els vaig preguntar sobre el fet de l'accident aeri. Un dels allí presents digué amb veu alta: "Jo no entenc com algú és capaç de fer eixa cruel barbaritat". Just enfront d'ell i a la meua dreta, una jove, per cert, molt ben vestida, respongué: "Doncs jo sí ho entenc, deu ser una flipada saber que la vida de tanta gent depenga absolutament de tu i estiga sota el teu poder". Convindria que ens plantejàrem fins a quin punt el dimoni pot anar vestit de Tommy Hilfinger. Permeteu-me la següent qüestió: Som en tots, en essència, un poc temeraris? Se'm posa la pell de gallina, però permeteu-me una incògnita: Cabria la posibilitat que tots cometérem aquest acte tan cruel i temerari? Preferisc desviar l'atenció, tal i com aconsellen els psicòlegs quan al nostre cap s'asomen mals pensaments. 

Crec que identificar depressió amb violència no és quelcom saludable des d'un punt de vista social. Els mitjans de comunicació haurien d'anar amb peus de plom si no volen transmetre aquest missatge. A dia d'avui segueix existint un estigma de cara els malalts mentals. Aquest sector de la població ho passa molt malament. No perdem de vista això... 

Penetrar en la personalitat del copilot no resulta gens fàcil, ens faltarien moltes dades. No obstant, atenent a la informació que hem anat rebent, sembla que aquest jove alemany no havia presentat els documents de la baixa per depressió. La seua exnòvia declarà que quan parlava de feina es posava molt nerviós. Pel que sembla, un dia l'escoltà afirmar que algun dia el seu nom passaria a la història. De tot açò. podríem llançar la hipòtesi que aquest xicot tenia una ànsia per ser pilot, una ànsia infrenable que, pels motius que fora, encara no havia aconseguit. La seua frustració era tan gran que decidí provocar un accident històric i així convertir-se en personatge històric. El que aquest xicot desconeixia, pense jo, és que els Kamikazes s'obliden amb facilitat, no interessen, simplement causen morbo en els moments exactes del fet però el temps acaba esborrant-los. Ara bé, de moment s'ha complit allò de: "Todo el mundo sabrá mi nombre". Però no descuidem el fet que aquest comportament s'ha fixat únicament amb un fi: ser reconegut. Però els mitjans, en aquest cas el fet d'ocasionar tantes morts, han sigut bàrbars, desorbitats, francament desproporcionats. Benvinguda la màxima moral: El fi no sempre jusfica els mitjans.

Els familiars ara tenen per davant un llarg i dur pelegrinatge pel camí del dolor. Acceptar una tragèdia irracional d'aquesta magnitud pot portar molt de temps. Les morts amb violència i evitables són difícilment superables per part dels familiars. Em quede amb la solidaritat, empatia, hospitalitat i pietat que s'ha respirat entre tanta gent: Els humans podem ser molt animals però també som humans, tan humans...

domingo, 5 de abril de 2015

POLÍTICS

POLÍTICS

L'home és un animal racional, els polítics són hòmens, aleshores els polítics són "animals racionals". És una clara evidència que els representants polítics a València no han gestionat bé els nostres diners, d'això hi ha mil i una proves empíriques. Aleshores caben dues posibilitats: O bé els nostres representants polítics de València no han fet un bon ús de la raó o bé no són humans. Si els nostres representants polítics no han fet un bon ús de la raó és perquè no hi ha hagut voluntat política d'emprar-la. En cas contrari, si els nostres representants no són hòmens, aleshores no se'ls pot exigir cap dosi de racionalitat. Són els nostres representants polítics éssers d'un ultramón? Pot ser són extraterrestres? Si aquest fos el cas, aleshores entendria perquè no senten empatia per la resta dels mortals. De totes maneres, els humans som també animals de costums motiu pel qual cap la posibilitat que ens acostumem a fer el mal dels altres.

TRAGÈDIA QUE S'IGNORA

Avui mateix, un ciutadà africà publicava a Twitter el següent missatge: "El món sencer es mobilitzà per Charlie Hebdo i mostrà la seua solidaritat per les víctimes de Germanwings, les vides a Àfrica també haurien d'importar". El text d'aquell ciutadà anava acompanyat de dues imatges impactants de la massacre ocorreguda a la universitat de Garissa (Kenia). El resultat: 147 morts. Per què ha tingut tan poca repercussió mediàtica aquesta notícia? Per casualitat, existeixen ciutadans de primera i segona? Ja ho deia Plató, en definitiva, som uns presoners, cavernícoles encadenats que observem ombres de l'autèntica realitat. Quan la informació arriba d'Àfrica se li atorga un tracte molt distint. Mentrestant, els mitjans ens bombardegen amb processons de Setmana Santa. Si Jesucrist alçara el cap, de segur, que no combregaria amb aquesta falsa misericòrdia. És aquesta la manera adient de promoure la solidaritat entre persones? Comptat i debatut, si no reflexionem una mica, ens quedem amb la primitiva imatge que Àfrica és un continent on solament hi ha safaris; un lloc idoni per matar elefants. M'avergonyisc, una vegada més, de pertànyer a l'espècie humana, som tan desiguals i tan manipuladors.

NO ESTAR A L'ALTURA


A tots ens ha passat alguna vegada això de pensar que no n'estem a l'altura: "No crec que puga parlar en públic...", "No sé si li agradaré a aquesta persona...", "No sé si aconseguiré aprovar el curs"....Sol ocórrer, de vegades ens pega el baixonet i arribem inclús a pensar que els altres estan fets d'una pasta molt més dura que la nostra. Tant és així que, encara que ens ho recalquen mil i una vegades, mai no ens consola observar casos en circumstàncies molt més tràgiques que les nostres. Però, no perdem de vista que, tant Dalí, Sòcrates, Beethoven, Mozart i Einstein s'ajupien per fer les seues necesitats i també patien les seues inseguretats. En aquest aspecte, tots estem tallats, a grans trets, pel mateix patró i més tard o més d'hora, de manera imprevista, les inseguretats sempre acaben aflorant. 

Quan pensem que no estem a l'altura, sofrim i quan sofrim, adoneu-vos com, moltes vegades, naix una búsqueda per l'autoafirmació. Davant l'adversitat, la nostra voluntat alça el braç, trau el pit i diu: "Iep, ací estic jo". Obeim aquest impuls instintiu, aleshores creixem i ens superem. Diuen també que quan ens assalta alguna inseguretat, ens beneficia això de relativitzar. Relativitza, relativitza, m'han insistit més d'una vegada...Però l'assumpte no sempre és tan senzill. 

L'educació ha sigut molt nociva en aquest aspecte. Desde sempre ens han adoctrinat que determinats valors com l'èxit, la felicitat, la competitivitat, la bellesa i la seguretat  s'oposen clarament al fracàs, la infelicitat, la cooperació, la lletjor i la inseguretat (feblesa). Jo em pregunte: Que no es pot ser feliç tenint inseguretats? Hem de considerar un símptoma de feblesa tenir inseguretats? Però atenció! Els valors no són únicament apresos, són també un invent, una convenció que creem per viure com si fossem "camells"; d'una manera cómoda. A fi de comptes, els valors els construim amb el llenguatge i aquest n'està ben limitat; Tanmateix per la seva pròpia estructura gramatical i perquè no disposa de suficients paraules per a referir-se al món extens al que fa referència i que difícilment podem captar amb els nostres sentits. Falsa convenció? Potser sí, però útil i necessària al mateix temps.

D'altra banda, tots coneixem persones que quan arranquen a parlar ho fan amb una aparent seguretat, com si estigueren per damunt del bé i del mal. Aquestos, estan convençuts (almenys en aparença) del que diuen i posen èmfasi a intentar convéncer-nos. Això sí, d'empatia ni parlar-ne. Ells poseeixen la veritat absoluta i mai no escolten ni tenen la predisposició per canviar de sentit el seu discurs. Possiblement aquest llenguatge ven molt més en aquest món endormiscat, però què voleu que us diga? No he confiat mai en els "benaurats", sempre he cregut que els llenguatges improvisats i naturals transmeten molta més veritat i essència. M'hi referme, preferisc aquells insegurs que aquells que tenen mel a la boca i en determinades ocasions, potser fins i tot s'exciten escoltant les seues pròpies piruetes lingüístiques. Compte! En cas que tingueu algú així a la feina, aparteu-vos-en i no us mostreu massa crítics. Si us demanen opinió, realment no volen escoltar divergències sinó sols autoafirmar-se. Si no voleu sostraure-vos de discussions, recordeu la màxima: Ells es creuen posseïdors de la veritat i són ells, no mai vosaltres, qui realment no saben estar a l'altura.



sábado, 3 de enero de 2015

ENVEJA

L'enveja és  una espècie d'epidèmia que destaca, cada vegada més, en les relacions interpersonals. Ser envejós consisteix a ansiar allò que l'altre posseeix, siga o no material. Però no solament és un desig de tenir el que l'altre té. Obeint l'etimologia del concepte, es tracta de mirar cap a l'altre ("vedere") des d'un mateix ("in"). Això significa que, en l'altre, observem alguna cosa que nosaltres no podem aconseguir. 

Potser els humans encara no tenim clar això que la igualtat entre nosaltres és una mera fal·làcia. Al cap i a la fi,  hi ha de més rics i de més pobres, de més simpàtics i de menys, de més extravertits i de més introvertits, de més valents i de més covards... De fet, ja deia Descartes que la raó és la cosa millor repartida del món: més o menys tots som iguals quant a enteniment o raó, malgrat que hi haja gent amb més o menys enginy. Doncs això mateix, hi ha també de més intel·ligents i de menys lúcids. Arribats a aquest punt, si partim d'aquesta falsa idea de què tots som iguals, aleshores l'enveja sol cobrar més força  quan creiem que l'altre ha aconseguit quelcom que nosaltres, fets de la mateixa pasta, també desitgem. Amb tot açò, cap la possibilitat que l'enveja forme part d'una idea equivocada sobre la igualtat: quan ens envegem no estem acceptant la diversitat i projectem una idea errònia de què tots podem obtenir els mateixos objectius.

Continuant en la mateixa línia, el filòsof Friedrich Nietzsche deia alguna cosa així com que, tant la igualtat com la democràcia, són valors que s'han creat per fer-nos sentir a tots com a "camells". Ja sabeu, els camells obeeixen el seu amo sense dir ni piu. Deixem-nos de tòpics, realment ningú no és igual a un altre i existeixen persones més valentes, més alegres, més motivades o més lluitadores que altres. Per altra banda, tot siga dit, quan escolte allò de: "Tots som igual davant la llei", em provoca més que un somriure: una falsa riallada tenint en compte que, a hores d´ara, el carrer està ple de polítics corruptes i la presó de gent amb molt mala sort... Així que, si no som igual  com a individus ni socialment parlant,  aleshores estaria bé adonar-se´n que tots i cadascun de nosaltres som capaços de cultivar, sense por i sense enveges comparatives, el nostre propi destí. 

De la mateixa manera,  a la base de l'enveja  es troba la gelosia, la falta d'autoestima i la mediocritat. En castellà hi ha un refrany que diu alguna cosa així: "l'enveja és l'homenatge que la mediocritat li rendeix al talent". Diuen que el mediocre és aquell de "mala qualitat" o "qualitat baixa". A fi de comptes, el refrany ve a significar que els vulgars, quan veuen que algú posseeix qualitats o capacitats que ell, de moment, no pot assolir, aleshores sol tirar mà de l'enveja.   Aquesta manera tan patètica de procedir s´estructura, en abundància, al poder polític . El nostre poder polític també actua per enveja? Decideix per enveja? I a les empreses, es valora la valentia i l'instint de superació? Cada vegada estic més convençut que en aquesta societat triomfen més els mediocres que els talentosos. Ull, quan dic triomfen em referisc al sentit social del terme.

Una vegada, el meu germà major m'aconsellà que intentara no sobrevalorar mai els propis èxits en públic. Parlem de l'anomenada Síndrome de Solomó. Així doncs, es realitzà un experiment en el qual hi havia un grup de participants camuflats . La prova consistia en endevinar quina de les tres línies que es mostraven era igual a una tercera que apareixia separada de la resta. La gent “còmplice,” que responia saltant, donava sempre una resposta incorrecta. Com a conseqüència d'açò, un gran percentatge dubtava o bé callava per por a no clavar la pata. La resposta, abans de la participació dels confidents, fou evident; ara bé, a continuació esdevingué  en un dubte o confusió. El resultat d'aquest experiment, ens dóna una doble informació que cal tenir ben present:  primer, ens informa sobre la falta d'autoestima que, actualment, pateixen moltes  persones. I, en segon lloc, ens corrobora que vivim en una societat on es condemna el talent i la creativitat. Aquesta síndrome es manifesta, sense cap indulgència, a l'àmbit educatiu: l´alumnat quan el professor planteja una pregunta,  té aprensió (també vergonya)  davant la possibilitat d'equivocar-se així com de la reacció que puguen tenir la resta de companys.

Els filòsofs han dit coses interessants pel que fa a l'enveja. Concretament m'interessen en aquest moment les paraules d'Hesiode i d'Aristòtil. Segons Hesiode, existeix una influència d'Erides entre els homes. En el cas que es manifeste l'Eris amarga, s'afavoreix la guerra i aleshores cal rebutjar-la. Per contra, pot repercutir positivament. Aquesta està situada a l'olimp i estimula el treball. Com a conseqüència podem distingir dues enveges: la sana (admiració) i la malaltissa o negativa. Però, atenció!, Aristòtil considerava que l'enveja surt entre gent de proximitat en el temps, espai, edat i prestigi. Per exemple, costaria  molt trobar gent que envegés Cristiano Ronaldo pel sou que cobra, però és ben fàcil-per desgràcia-, ensopegar amb problemes d'enveja a dintre d'una família per problemes d'herència o per qualsevol bajocada sense trellat. La gelosia es revela entre persones del mateix cercle i en poques ocasions sol ser positiva: entre veïns hi ha enveja, entre germans, entre amigues, entre companys de treball.(..I ni parlar-ne de molts nordamericans: acàs no és enveja el fet de treballar durament amb la intenció de poder adquirir un cotxe de més gama que el que té aparcat el nostre veí?. Patètica és també la competitivitat capitalista: com més tens més vals Aquest lema capitalista treballa molt l'enveja a dintre d'una mateixa empresa. Visca  la companyia xè!

D´altra banda, mentre l'enveja va fent forat, últimament m'adone que destaquen aquells que volen ser reconeguts fins al  punt que descriuen, a la xarxa, cadascun dels seus moments. Que si puge a l'avió, que si estic de viatge, que si sóc futbolista i ara estic escoltant Melendi amb uns auriculars de gamma alta, que si sóc jugador de tennis i ara estic navegant amb el vaixell per la platja. Com veiem, vivim obsessionats per  un afany de protagonisme bestial. És clar que els nous avanços tecnològics s'han d'aprofitar ja que tenen un gran poder de convocatòria. Ara bé, si no som conscients dels seus límits, les conseqüències poden resultar d´allò més dramàtiques. Algú pot viure en un món d´engany, d´il.lusió d´èxit personal i professional, que no té res a veure amb la seua realitat de tots els dies. No cal ser molt lúcids per entendre que si ens contemplem bé, tots tenim les nostres tecles i ningú no és perfecte. Una dosi d'humilitat i naturalitat tampoc  no  resulta tan malament. 

La inseguretat, de tant en tant, va també unida a  l'enveja. Em crida l'atenció  el fet que algunes persones fan coses bones perquè realment són bones i poc envejoses. Però hi ha d'altres  que aparenten ser solidàries, humanes i ho comparteixen tot amb la intenció de triunfar com els altres. Em pregunte si les persones que són insegures acàs no estan sentint enveja per aquelles que habitualment mostren certa seguretat i posiblement no els interesse això de ser reconeguts.


No m'agradaria que ens quedàrem amb el missatge del conformisme. La qüestió rau  en intentar créixer i treballar les  nostres capacitats. Valorar allò que hom té, i alegrar-se dels èxits de l'altre; no creure's el centre ni el melic del món. A fi de comptes, no som immortals i un dia hem de dinyar-la. Tots volem ser reconeguts i esdevenir el patró bàsic de la realitat sense adonar-nos que tan sols som una puça, un bacteri, un microbi, un no-res.