sábado, 3 de enero de 2015

ENVEJA

L'enveja és  una espècie d'epidèmia que destaca, cada vegada més, en les relacions interpersonals. Ser envejós consisteix a ansiar allò que l'altre posseeix, siga o no material. Però no solament és un desig de tenir el que l'altre té. Obeint l'etimologia del concepte, es tracta de mirar cap a l'altre ("vedere") des d'un mateix ("in"). Això significa que, en l'altre, observem alguna cosa que nosaltres no podem aconseguir. 

Potser els humans encara no tenim clar això que la igualtat entre nosaltres és una mera fal·làcia. Al cap i a la fi,  hi ha de més rics i de més pobres, de més simpàtics i de menys, de més extravertits i de més introvertits, de més valents i de més covards... De fet, ja deia Descartes que la raó és la cosa millor repartida del món: més o menys tots som iguals quant a enteniment o raó, malgrat que hi haja gent amb més o menys enginy. Doncs això mateix, hi ha també de més intel·ligents i de menys lúcids. Arribats a aquest punt, si partim d'aquesta falsa idea de què tots som iguals, aleshores l'enveja sol cobrar més força  quan creiem que l'altre ha aconseguit quelcom que nosaltres, fets de la mateixa pasta, també desitgem. Amb tot açò, cap la possibilitat que l'enveja forme part d'una idea equivocada sobre la igualtat: quan ens envegem no estem acceptant la diversitat i projectem una idea errònia de què tots podem obtenir els mateixos objectius.

Continuant en la mateixa línia, el filòsof Friedrich Nietzsche deia alguna cosa així com que, tant la igualtat com la democràcia, són valors que s'han creat per fer-nos sentir a tots com a "camells". Ja sabeu, els camells obeeixen el seu amo sense dir ni piu. Deixem-nos de tòpics, realment ningú no és igual a un altre i existeixen persones més valentes, més alegres, més motivades o més lluitadores que altres. Per altra banda, tot siga dit, quan escolte allò de: "Tots som igual davant la llei", em provoca més que un somriure: una falsa riallada tenint en compte que, a hores d´ara, el carrer està ple de polítics corruptes i la presó de gent amb molt mala sort... Així que, si no som igual  com a individus ni socialment parlant,  aleshores estaria bé adonar-se´n que tots i cadascun de nosaltres som capaços de cultivar, sense por i sense enveges comparatives, el nostre propi destí. 

De la mateixa manera,  a la base de l'enveja  es troba la gelosia, la falta d'autoestima i la mediocritat. En castellà hi ha un refrany que diu alguna cosa així: "l'enveja és l'homenatge que la mediocritat li rendeix al talent". Diuen que el mediocre és aquell de "mala qualitat" o "qualitat baixa". A fi de comptes, el refrany ve a significar que els vulgars, quan veuen que algú posseeix qualitats o capacitats que ell, de moment, no pot assolir, aleshores sol tirar mà de l'enveja.   Aquesta manera tan patètica de procedir s´estructura, en abundància, al poder polític . El nostre poder polític també actua per enveja? Decideix per enveja? I a les empreses, es valora la valentia i l'instint de superació? Cada vegada estic més convençut que en aquesta societat triomfen més els mediocres que els talentosos. Ull, quan dic triomfen em referisc al sentit social del terme.

Una vegada, el meu germà major m'aconsellà que intentara no sobrevalorar mai els propis èxits en públic. Parlem de l'anomenada Síndrome de Solomó. Així doncs, es realitzà un experiment en el qual hi havia un grup de participants camuflats . La prova consistia en endevinar quina de les tres línies que es mostraven era igual a una tercera que apareixia separada de la resta. La gent “còmplice,” que responia saltant, donava sempre una resposta incorrecta. Com a conseqüència d'açò, un gran percentatge dubtava o bé callava per por a no clavar la pata. La resposta, abans de la participació dels confidents, fou evident; ara bé, a continuació esdevingué  en un dubte o confusió. El resultat d'aquest experiment, ens dóna una doble informació que cal tenir ben present:  primer, ens informa sobre la falta d'autoestima que, actualment, pateixen moltes  persones. I, en segon lloc, ens corrobora que vivim en una societat on es condemna el talent i la creativitat. Aquesta síndrome es manifesta, sense cap indulgència, a l'àmbit educatiu: l´alumnat quan el professor planteja una pregunta,  té aprensió (també vergonya)  davant la possibilitat d'equivocar-se així com de la reacció que puguen tenir la resta de companys.

Els filòsofs han dit coses interessants pel que fa a l'enveja. Concretament m'interessen en aquest moment les paraules d'Hesiode i d'Aristòtil. Segons Hesiode, existeix una influència d'Erides entre els homes. En el cas que es manifeste l'Eris amarga, s'afavoreix la guerra i aleshores cal rebutjar-la. Per contra, pot repercutir positivament. Aquesta està situada a l'olimp i estimula el treball. Com a conseqüència podem distingir dues enveges: la sana (admiració) i la malaltissa o negativa. Però, atenció!, Aristòtil considerava que l'enveja surt entre gent de proximitat en el temps, espai, edat i prestigi. Per exemple, costaria  molt trobar gent que envegés Cristiano Ronaldo pel sou que cobra, però és ben fàcil-per desgràcia-, ensopegar amb problemes d'enveja a dintre d'una família per problemes d'herència o per qualsevol bajocada sense trellat. La gelosia es revela entre persones del mateix cercle i en poques ocasions sol ser positiva: entre veïns hi ha enveja, entre germans, entre amigues, entre companys de treball.(..I ni parlar-ne de molts nordamericans: acàs no és enveja el fet de treballar durament amb la intenció de poder adquirir un cotxe de més gama que el que té aparcat el nostre veí?. Patètica és també la competitivitat capitalista: com més tens més vals Aquest lema capitalista treballa molt l'enveja a dintre d'una mateixa empresa. Visca  la companyia xè!

D´altra banda, mentre l'enveja va fent forat, últimament m'adone que destaquen aquells que volen ser reconeguts fins al  punt que descriuen, a la xarxa, cadascun dels seus moments. Que si puge a l'avió, que si estic de viatge, que si sóc futbolista i ara estic escoltant Melendi amb uns auriculars de gamma alta, que si sóc jugador de tennis i ara estic navegant amb el vaixell per la platja. Com veiem, vivim obsessionats per  un afany de protagonisme bestial. És clar que els nous avanços tecnològics s'han d'aprofitar ja que tenen un gran poder de convocatòria. Ara bé, si no som conscients dels seus límits, les conseqüències poden resultar d´allò més dramàtiques. Algú pot viure en un món d´engany, d´il.lusió d´èxit personal i professional, que no té res a veure amb la seua realitat de tots els dies. No cal ser molt lúcids per entendre que si ens contemplem bé, tots tenim les nostres tecles i ningú no és perfecte. Una dosi d'humilitat i naturalitat tampoc  no  resulta tan malament. 

La inseguretat, de tant en tant, va també unida a  l'enveja. Em crida l'atenció  el fet que algunes persones fan coses bones perquè realment són bones i poc envejoses. Però hi ha d'altres  que aparenten ser solidàries, humanes i ho comparteixen tot amb la intenció de triunfar com els altres. Em pregunte si les persones que són insegures acàs no estan sentint enveja per aquelles que habitualment mostren certa seguretat i posiblement no els interesse això de ser reconeguts.


No m'agradaria que ens quedàrem amb el missatge del conformisme. La qüestió rau  en intentar créixer i treballar les  nostres capacitats. Valorar allò que hom té, i alegrar-se dels èxits de l'altre; no creure's el centre ni el melic del món. A fi de comptes, no som immortals i un dia hem de dinyar-la. Tots volem ser reconeguts i esdevenir el patró bàsic de la realitat sense adonar-nos que tan sols som una puça, un bacteri, un microbi, un no-res.