lunes, 13 de abril de 2015

SER DESPISTAT

Sóc d'aquells que, de manera inconscient, es deixa una cosa ací, l'altra més enllà...Ja sabeu el que ocorre quan algú és tan despistat, hi ha moments en què no sap ni on té la mà dreta. Un dia en concret, vaig anar prenent consciència que em faltava un Ipod, una garantia d'una càmera fotogràfica i una targeta sd. En assabentar-me'n, m'entrà el mil deu. Doncs sóc d'aquells que han estat educats amb eixa mania insistent que els dinerets costen molt de guanyar i mentrestrant se'n van mirant-los...Però a poc a poc, mentre anava ordenant-me la casa, eureka!, els objectes extraviats, com per art de màgia, anaren apareixent, un rere l'altre. Sempre he pensat que les tasques domèstiques són una bona teràpia ja que mentre ordenes allò que t'envolta, en algunes ocasions, també aconsegueixes, de vegades, organitzar el teu caos intern. És per això que la neteja sempre la deixe aparcada per a moments nostàlgics o moments en què no em trobe massa lúcid, per a mi és una mena "d'ataràxia". Permeteu-me el defecte, sóc plenament conscient que aquestes tasques s'haurien d'executar de manera metòdica i disciplinada però, de moment, em puc permetre el luxe de fer-ho a la meua manera. 

Ja fa uns quants anys, quan treballava a Lleida, vaig tindre una distracció bastant significativa. Me'n vaig anar a fer mountain bike oblidant que just aquella vesprada havia posat un examen de filosofia als meus alumnes, tot siga dit, fora d'horari escolar. Mentre feia bici, allà dalt de no sé quina muntanya, em vingué, a mode de ràfega, la idea que en aquell precís instant els meus alumnes estarien esperant-me per realitzar l'examen en qüestió. Us podeu imaginar la reacció: vaig descendir propulsat d'aquella muntanya com si tinguera un coet borratxo al cul. En arribar a l'institut, amb les meues malles i el meu "culote" de ciclista professional, vaig repartir els exàmens i les indicacions corresponents per realitzar-lo. Els meus alumnes em miraven, somreien però no s'atrevien a jutjar allò que percibien els seus òrgans sensorials. Mentre ells feien l'examen, una companya professora irrompé per visitar-me. Amb un somriure molt pronunciat em preguntà: Véns de fer bicicleta? Jo, de manera irónica, li vaig respondre: No dona, aquest serà a partir d'ara el meu uniforme habitual. A continuació, amb veu baixeta, li vaig contar l'anècdota...

Em ve a la memòria també un altre cas, aquest m'ocorregué a Barcelona. Com de costum, vaig arribar a l'institut, vaig aparcar el cotxe i quan vaig traure els llibres que tenia al maleter... patapam! Sense adonar-me'n, vaig tancar la porta havent-me deixat les claus a l'interior. Com a conseqüència, s'activà el tancament centralitzat i el cotxe es quedà completament tancat. La solució més racional que se m'acudí en aquell moment fou la de telefonar a ma mare perquè m'enviara, des de València i per correu immediat, les claus. Vaig considerar que aquesta posibilitat era molt més lúcida i madura que la proposada pel company que en aquell moment aparcava: trencar el cristall i recuperar les claus. Doncs bé, són quasi infinits els casos de distraccions que m'han anat succeint al llarg de la meua biografia. De fet, crec que sóc dels pocs que han assistit a una boda que no s'ha celebrat. Molt senzill: Em pose el tratge i la corbata, agafe el cotxe, me'n vaig a Alzira, aparque el cotxe, em dirigisc a l'església, no veig ningú, entre a l'església... Quan vaig entrar a l'església, em vaig quedar petrificat al comprovar que allí dintre no hi havia ningú, solament uns quants joves assajant no sé què.... De sobte, vaig notar com una mà es deixava caure sota el meu muscle: "Xe, Sergi, què fas ací? T'has enganyat de data". La meua reacció verbal fou la següent: "...No passa res, aprofitaré que vaig ben vestit per pegar un passeig pel poble". Ben vestit? Anava impecable, com un marqués, amb mocador incluït a la butxaca....A hores d'ara encara ens partim el cul quan ens reunim i recordem junts aquella anècdota. De fet, la setmana següent, tot just en l'instant després del seu casament, em digué: "Avui sí, Sergi, avui, sí". Ara bé, com que ell sempre ha reconegut i acceptat la meua condició de "despistat" em donà una abraçada.

A tot açò cal sumar que no recorde mai la data dels aniversaris, ni dels sants i m'oblide, amb freqüència, on he deixat aparcat el cotxe... Pensareu que la solució passa per apuntar-s'ho tot a una agenda, però sovint també perd l'agenda, me'n compre una altra, la perd i, quan menys me n'adone, recupere l'anterior com si es tractés d'un etern retorn. No hi ha manera, els especialistes recalquen la necesitat d'ordre i disciplina, però la disciplina em costa molt de seguir ja que em deixe portar pel convenciment que aquesta implica, moltes vegades, caure en la monotonia. I la monotonia, m'avorreix a més no poder.

Ha arribat el moment en què ho he hagut d'assumir: "Sergi, què podem fer-li? Ets un despistat". També he arribat a pensar que la causa de ser despistat radica en que quan estàs ocupat amb alguna cosa, el cap el tens en mil i un afers més. Si ho mirem bé, perquè no dir-ho, això potser també siga un indici d'intel·ligència, cosa positiva en la qual també m'aconsole quan he perdut cinquanta euros o quan no trobe la cartera o les claus. Doncs així són les coses, el meu cap sempre està en acció, en moviment, pensant, analitzant, reflexionant, divagant....Mireu com sóc que, quan estic sopant, analitze inconscientment allò que ocorre al meu voltant: la gent que entra al restaurant, la gent que surt, la vestimenta que porten, les converses que s'escolten, la música que sona, l'olor de l'habitacle en qüestió, el mobiliari.... En alguna ocasió, les persones amb les quals he compartit taula m'han parlat i m'han trobat completament fora de joc. Però bé, ningú no és perfecte i, a més, diuen que sempre cal veure el got mig ple: sóc un ésser pensant i reflexiu i això tampoc no està tan malament. Però siguem clars, això em condueix a ser despistat en molts afers de la vida quotidiana i, això, socialment, no està molt ben considerat.

Diuen que Isaac Newton, a Cambridge s'oblidaba de menjar, s'equivocava de portes, entrava al seu estudi a buscar alguna cosa i no tornava perquè s'havia quedat resolvent un problema. Les seues camises solien estar brutes, vestia de manera desordenada i els seus cabells sempre estaven desarreglats. De vegades, s'oblidava inclús de dormir, es comenta que arribà a passar quatre nits vetlant. Quan Edmund Halley, en la famosa visita en 1684, li preguntà per les òrbites dels cossos celestes, Newton contestà que eren el·líptiques. No obstant, davant de la qüestió sobre on estaven els càlculs ell respongué "per allí". Temps després hagué de refer els càlculs ja que no aconseguí trobar-los enlloc.

Es conta que el filòsof Ludwig Wittgenstein es trobava a l'estació de Cambridge esperant el tren amb una companya. Mentre esperaven, començaren una discusió de tal manera que no s'adonaren de l'eixida del tren. En veure que el tren començava a allunyar-se'n, començà a córrer en la seua persecució i la seua colega darrere d'ell. Wittgenstein aconseguí pujar al tren però no la seua amiga. En veure el seu rostre desconsolat, un xic que es trobava a l'andana li digué: -No es preocupe, d'ací a deu minuts surt un altre tren. L'amiga de Wittgenstein respongué: -Vosté no ho entén, és ell qui havia vingut a acomiadar-me. Com veiem, molts genis han aconseguit triomfar entremig d'un univers caòtic: la distracció. Recordem la manera cruel amb la que molts alumnes es mofaven del gran geni John Forbes Nash quan aquest deambulava per la universitat amb aparença de despistat. Finalment, resultava que el senyor il·luminat era un autèntic geni, un creador, un premi nobel.

Fixem-nos també com, quan estem fent alguna cosa nova o interesant, la ment aconsegueix centrar-se completament. Pensem-ho bé! En canvi, quan estem realitzant coses habituals ens dispersem: la feina habitual, les tasques de casa, les classes monòtones... A fi de comptes: la rutina.... La distracció és també una conseqüència de l'avorriment i de la monotonia, una roda en la qual tots estem immersos. La calma i l'atenció són els benvinguts enemics de la distracció que d'alguna manera també hauríem de fomentar. Ja ho diu la dita: "Rere el 1 el 2", però de vegades costa tant i ens saltem els nombres...

D'altra banda, les noves tecnologies i la televisió funcionen d'un mode tal que estimulen el fet de ser despistat. Un telèfon conté xarxes socials, jocs, internet i un món molt ampli. Allí podem passar hores sense a penes centrar-nos en cap d'elles. Amb la televisió ocorre el mateix... Mil canals, però un comandament a distància que sempre trau fum. Ens hem parat a pensar amb els motius pels quals ocorre açò? Les programacions són bàsicament d'entreteniment superflu, un entreteniment que avorreix ràpidament perquè manca de profunditat. Les mateixes relacions socials via whatssap també permeten que ens despistem. Resulta complicat mantindre converses de qualitat amb tantes persones a la vegada, també és molt fàcil que en algun moment se'ns oblide respondre-li a algú o tractar-lo com realment mereix almenys en eixe determinat moment.

Em crida molt l'atenció com en l'actualitat es parla tant del dèficit d'atenció; una patologia. En certa manera, les patologies condicionen el futur dels joves, motiu pel qual, malgrat ser per una banda necessàries, per altra banda no deixen de ser etiquetes que generalitzen i obliden la individualitat. Com que jo vaig viure altres temps, a mi personalment mai no m'ho digueren amb aquestes paraules, però estic convençut que un diagnòstic i un informe m'haguera fet molt de mal en aquell moment d'infantesa. Els diagnòstics provoquen, en molts casos, que els pares ho recalquen, abaixen la guàrdia, ho subratllen, ho posen en negreta i el nen, com que ho escolta, com que detecta la debilitat dels seus progenitors, abaixa la guàrdia i deixa d'esforçar-se. Tot això acaba amb un final de vegades molt trist: l'abandó dels estudis en una edat massa prematura. Sigam clars, els diagnòstics són també maneres de classificar-nos.

No m'estranya gens que existesquen persones amb TDAH (Transtorn amb dèficit d'atenció). Classes rutinàries, més llargues que un dia sense pa, monòtones, lectures avorrides. Què voleu que us diga? Jo també m'avorria quan era petit, jo també em distreia. La medicació, no seré jo qui sentencie que no és necessària. Però, compte, potser siga una de tantes maneres posibles que tenim d'adaptar-nos a les exigències del nostre món i del nostre sistema educatiu, un sistema que exigeix immobilitat, concentració i memorització. Per casualitat, tenim un sistema educatiu entretingut? El nostre sistema educatiu estimula la creativitat? O és més bé rutinari i ensopit? Tinc la ferma convicció que si el nostre sistema educatiu estimulara més la creativitat, les persones "nerviosetes" també podrien filar més prim. Però, és clar, jo em pregunte: El nostre sistema educatiu estimula el pensament? O pretén que siguem màquines repetidores? Memoritzar o pensar? Què és millor? Que no seria millor un sistema en el qual els joves pogueren moure's un poc més?








miércoles, 8 de abril de 2015

TRAGÈDIA DE GERMANWINGS

Encenc la televisió, aquesta narra una tragèdia realment colpidora i petrificant: una avió s'ha accidentat i han mort 150 persones. Passats uns dies, sembla que s'han anat aclarint algunes dades: l'auxiliar de vol és qui ha provocat, de manera voluntària, que l'avió es precipitara contra els Alps. Sembla que aprofitant que el comandant anava a fer les seues necessitats, l'home bloquejà l'accés a la cabina i accionà voluntàriament la palanca que provocà el descens de l'avió i la conseqüent mort de 150 persones. A més, pel que s'ha anat investigant posteriorment, el xicot tenia la baixa mèdica i no l'havia presentat a l'empresa: tenia una depressió severa. Davant d'aquestes dades, la població s'ha escandalitzat enormement. No entraré en analitzar les qualificacions d'alguns comentaris escrits a les xarxes, simplement obeïré la màxima de la filosofia que és reflexionar de manera valenta i amb el màxim espèrit crític. 

Es evident que els mitjans de comunicació, durant un parell de setmanes, s'han centrat en reflexions de tipus psicològic, en el millors dels casos. En altres casos també s'ha apel·lat al morbo i la carnassa: que si no troben els cossos, que si hi ha no sé quants espanyols, que si cadascun dels familiars cobrarà 300.000 euros per víctima i tot això, repetit mil i una vegades en mil i un canals distints. Que això és una informació realment rel.levant? Fixem-nos com en un principi de la investigació, com que no hi ha apenes informació, els mitjans de comunicació recorren a dades bàsiques que apenes tenen interés social. 

Davant d'aquesta inqüestionable tragèdia, em resulta curiós el fet que els humans confiem totalment en els altres. Fixem-nos com depenem absolutament de la resta d'humans. Quan pugem al bus, quan engeguem el cotxe o simplement quan ens mengem un simple entrepà estem dipositant una confiança a cegues en altres persones. Que no deu ser que no som éssers confiats?

Els mitjans ens han bombardetjat amb la idea que haurien de millorar els controls sobretot en aquestos casos on es juga amb la vida de tantes persones. Estic totalment d'acord, però atenció! Som finits, limitats i sempre se'ns escaparà alguna cosa que mai no podrem controlar, això és inevitable. Si això no ho entenem, aleshores crec que anem molt mal encaminats perquè serem incapaços de digerir les futures tragèdies. També s'ha comentat que a la cabina hauria d'haver tres pilots i no dos, com en alguns casos, sobretot en companyies de baix cost, ocorre. Però compte! Per la mateixa regla de tres els hospitals haurien de millorar el seu servei de guàrdies i els instituts els seus recursos docents. O és que la sanitat no és important? Que no és l'educació una fàbrica de personetes? De vegades, un cas impactant ens anestesia la capacitat de veure més enllà. 

L'altre dia, passejant pel passadís de l'institut, em vaig topetar amb un grup d'alumnes simpàtics. Els vaig preguntar sobre el fet de l'accident aeri. Un dels allí presents digué amb veu alta: "Jo no entenc com algú és capaç de fer eixa cruel barbaritat". Just enfront d'ell i a la meua dreta, una jove, per cert, molt ben vestida, respongué: "Doncs jo sí ho entenc, deu ser una flipada saber que la vida de tanta gent depenga absolutament de tu i estiga sota el teu poder". Convindria que ens plantejàrem fins a quin punt el dimoni pot anar vestit de Tommy Hilfinger. Permeteu-me la següent qüestió: Som en tots, en essència, un poc temeraris? Se'm posa la pell de gallina, però permeteu-me una incògnita: Cabria la posibilitat que tots cometérem aquest acte tan cruel i temerari? Preferisc desviar l'atenció, tal i com aconsellen els psicòlegs quan al nostre cap s'asomen mals pensaments. 

Crec que identificar depressió amb violència no és quelcom saludable des d'un punt de vista social. Els mitjans de comunicació haurien d'anar amb peus de plom si no volen transmetre aquest missatge. A dia d'avui segueix existint un estigma de cara els malalts mentals. Aquest sector de la població ho passa molt malament. No perdem de vista això... 

Penetrar en la personalitat del copilot no resulta gens fàcil, ens faltarien moltes dades. No obstant, atenent a la informació que hem anat rebent, sembla que aquest jove alemany no havia presentat els documents de la baixa per depressió. La seua exnòvia declarà que quan parlava de feina es posava molt nerviós. Pel que sembla, un dia l'escoltà afirmar que algun dia el seu nom passaria a la història. De tot açò. podríem llançar la hipòtesi que aquest xicot tenia una ànsia per ser pilot, una ànsia infrenable que, pels motius que fora, encara no havia aconseguit. La seua frustració era tan gran que decidí provocar un accident històric i així convertir-se en personatge històric. El que aquest xicot desconeixia, pense jo, és que els Kamikazes s'obliden amb facilitat, no interessen, simplement causen morbo en els moments exactes del fet però el temps acaba esborrant-los. Ara bé, de moment s'ha complit allò de: "Todo el mundo sabrá mi nombre". Però no descuidem el fet que aquest comportament s'ha fixat únicament amb un fi: ser reconegut. Però els mitjans, en aquest cas el fet d'ocasionar tantes morts, han sigut bàrbars, desorbitats, francament desproporcionats. Benvinguda la màxima moral: El fi no sempre jusfica els mitjans.

Els familiars ara tenen per davant un llarg i dur pelegrinatge pel camí del dolor. Acceptar una tragèdia irracional d'aquesta magnitud pot portar molt de temps. Les morts amb violència i evitables són difícilment superables per part dels familiars. Em quede amb la solidaritat, empatia, hospitalitat i pietat que s'ha respirat entre tanta gent: Els humans podem ser molt animals però també som humans, tan humans...

domingo, 5 de abril de 2015

POLÍTICS

POLÍTICS

L'home és un animal racional, els polítics són hòmens, aleshores els polítics són "animals racionals". És una clara evidència que els representants polítics a València no han gestionat bé els nostres diners, d'això hi ha mil i una proves empíriques. Aleshores caben dues posibilitats: O bé els nostres representants polítics de València no han fet un bon ús de la raó o bé no són humans. Si els nostres representants polítics no han fet un bon ús de la raó és perquè no hi ha hagut voluntat política d'emprar-la. En cas contrari, si els nostres representants no són hòmens, aleshores no se'ls pot exigir cap dosi de racionalitat. Són els nostres representants polítics éssers d'un ultramón? Pot ser són extraterrestres? Si aquest fos el cas, aleshores entendria perquè no senten empatia per la resta dels mortals. De totes maneres, els humans som també animals de costums motiu pel qual cap la posibilitat que ens acostumem a fer el mal dels altres.

TRAGÈDIA QUE S'IGNORA

Avui mateix, un ciutadà africà publicava a Twitter el següent missatge: "El món sencer es mobilitzà per Charlie Hebdo i mostrà la seua solidaritat per les víctimes de Germanwings, les vides a Àfrica també haurien d'importar". El text d'aquell ciutadà anava acompanyat de dues imatges impactants de la massacre ocorreguda a la universitat de Garissa (Kenia). El resultat: 147 morts. Per què ha tingut tan poca repercussió mediàtica aquesta notícia? Per casualitat, existeixen ciutadans de primera i segona? Ja ho deia Plató, en definitiva, som uns presoners, cavernícoles encadenats que observem ombres de l'autèntica realitat. Quan la informació arriba d'Àfrica se li atorga un tracte molt distint. Mentrestant, els mitjans ens bombardegen amb processons de Setmana Santa. Si Jesucrist alçara el cap, de segur, que no combregaria amb aquesta falsa misericòrdia. És aquesta la manera adient de promoure la solidaritat entre persones? Comptat i debatut, si no reflexionem una mica, ens quedem amb la primitiva imatge que Àfrica és un continent on solament hi ha safaris; un lloc idoni per matar elefants. M'avergonyisc, una vegada més, de pertànyer a l'espècie humana, som tan desiguals i tan manipuladors.

NO ESTAR A L'ALTURA


A tots ens ha passat alguna vegada això de pensar que no n'estem a l'altura: "No crec que puga parlar en públic...", "No sé si li agradaré a aquesta persona...", "No sé si aconseguiré aprovar el curs"....Sol ocórrer, de vegades ens pega el baixonet i arribem inclús a pensar que els altres estan fets d'una pasta molt més dura que la nostra. Tant és així que, encara que ens ho recalquen mil i una vegades, mai no ens consola observar casos en circumstàncies molt més tràgiques que les nostres. Però, no perdem de vista que, tant Dalí, Sòcrates, Beethoven, Mozart i Einstein s'ajupien per fer les seues necesitats i també patien les seues inseguretats. En aquest aspecte, tots estem tallats, a grans trets, pel mateix patró i més tard o més d'hora, de manera imprevista, les inseguretats sempre acaben aflorant. 

Quan pensem que no estem a l'altura, sofrim i quan sofrim, adoneu-vos com, moltes vegades, naix una búsqueda per l'autoafirmació. Davant l'adversitat, la nostra voluntat alça el braç, trau el pit i diu: "Iep, ací estic jo". Obeim aquest impuls instintiu, aleshores creixem i ens superem. Diuen també que quan ens assalta alguna inseguretat, ens beneficia això de relativitzar. Relativitza, relativitza, m'han insistit més d'una vegada...Però l'assumpte no sempre és tan senzill. 

L'educació ha sigut molt nociva en aquest aspecte. Desde sempre ens han adoctrinat que determinats valors com l'èxit, la felicitat, la competitivitat, la bellesa i la seguretat  s'oposen clarament al fracàs, la infelicitat, la cooperació, la lletjor i la inseguretat (feblesa). Jo em pregunte: Que no es pot ser feliç tenint inseguretats? Hem de considerar un símptoma de feblesa tenir inseguretats? Però atenció! Els valors no són únicament apresos, són també un invent, una convenció que creem per viure com si fossem "camells"; d'una manera cómoda. A fi de comptes, els valors els construim amb el llenguatge i aquest n'està ben limitat; Tanmateix per la seva pròpia estructura gramatical i perquè no disposa de suficients paraules per a referir-se al món extens al que fa referència i que difícilment podem captar amb els nostres sentits. Falsa convenció? Potser sí, però útil i necessària al mateix temps.

D'altra banda, tots coneixem persones que quan arranquen a parlar ho fan amb una aparent seguretat, com si estigueren per damunt del bé i del mal. Aquestos, estan convençuts (almenys en aparença) del que diuen i posen èmfasi a intentar convéncer-nos. Això sí, d'empatia ni parlar-ne. Ells poseeixen la veritat absoluta i mai no escolten ni tenen la predisposició per canviar de sentit el seu discurs. Possiblement aquest llenguatge ven molt més en aquest món endormiscat, però què voleu que us diga? No he confiat mai en els "benaurats", sempre he cregut que els llenguatges improvisats i naturals transmeten molta més veritat i essència. M'hi referme, preferisc aquells insegurs que aquells que tenen mel a la boca i en determinades ocasions, potser fins i tot s'exciten escoltant les seues pròpies piruetes lingüístiques. Compte! En cas que tingueu algú així a la feina, aparteu-vos-en i no us mostreu massa crítics. Si us demanen opinió, realment no volen escoltar divergències sinó sols autoafirmar-se. Si no voleu sostraure-vos de discussions, recordeu la màxima: Ells es creuen posseïdors de la veritat i són ells, no mai vosaltres, qui realment no saben estar a l'altura.