lunes, 22 de junio de 2015

LLENGUATGE AMB ELS VIATGERS

L'altre dia, mentre la meua xicota i jo conversàvem en un parc de Sueca, de repent, un cotxe s'aturà just davant nostre. Una senyora baixà la finestreta del cotxe: "Perdonen la intromisión, nos pueden explicar como podemos ir a Las Palmeras". Eixe castellà, banyat d'un accent gallec, denotava que tant ella com possiblement el senyor que conduïa, no eren de la terreta. Immediatament, ens acostàrem al cotxe i els explicàrem, amb la major claredat possible, la manera més fàcil per arribar al lloc desitjat: "Les Palmeres" 


Després de deixar la meua parella a sa casa, em vaig dirigir cap a Riola, poble on habite. De camí cap a casa, em vingué al cap que aquelles persones, probablement, mai més no les tornaria a veure. Així és la vida! El meu pensament s'accelerà: "Què serà d'eixes persones en un futur?" "Possiblement mai en sàpiga res i això és realment estrany". De seguida, vaig pensar també que els haguera pogut desitjar molt bona sort en la vida o simplement un bon viatge. A primer colp d'ull, aquests pensaments, poden semblar desgavellats o desproporcionats. Estic segur que molts pensaran: "Xe Sergi, quins pensaments més estranys que tens". No obstant, considere que aquells pensaments meus eren tan normals com qualsevol dels altres que els humans puguem tenir.

Si ho pensem bé, la vida està plena d'alegries però també de moltes dificultats, és com una muntanya rusa on habita la bipolaritat: salut-malaltia, amor-desamor, treball-atur....Desitjar-li sort a algú que mai més tornaràs a veure, pense que no és quelcom desproporcionat. A més, tot siga dit, el simple fet de dir-ho, estic segur que dóna ja una onada d'oxigen a aquell que, possiblement, travessa, en la seua biografia, un munt de dificultats o que, simplement necessita d'eixa tendresa en una terra que desconeix i no és la seua. Al cap i a la fi, tots som humans i com a tals, som socials i necessitem dels altres i del seu afecte. Però clar, estem habituats a que solament hem d'emprar aquest llenguatge amb les persones que coneguem i mai amb els desconeguts. Potser es tracte d'una costum molt arrelada i egoista, ja que, ni tots tenen muscles sobre els que plorar ni espatlles que abraçar.

Els desconeguts també sofreixen, pateixen i se senten sols...Els desconeguts, no sempre tenen gent que els parle amb un llenguatge cordial i afectiu. A més, si alguna vegada heu viatjat, veritat que és d'agrair quan algú se'n surt de la normalitat i es mostra afectiu amb vosaltres? Doncs això mateix, no crec que siga saludable deixar aparcada la tendresa únicament per a aquells que coneguem. 

El simple fet de desitjar un bon viatge o bona sort no crec que siga quelcom desmesurat. Un llenguatge com aquest és terapèutic, canvia per complet el rostre de les persones i, a més, és un llenguatge que mai ha cotitzat en borsa. Imaginem per un moment que estem a la platja amb el nostre fill i aquest, mentre nosaltres prenem el sol, està entretingut arreplegant pedres. El xiquet les posa dins d'un poalet i ens les porta: "Mira mamà quines pedres més boniques t'he arreplegat". Anem a suposar que la mare respon així: "Fill meu, jo per a què vullc pedres?" Estareu d'acord amb mi que malgrat tractar-se d'una resposta habitual, al xiquet no li farà gens de gràcia la resposta de la mare ja que eixes pedres no són unes simples pedres sinó més bé, pedres seleccionades, triades expressament per a la seua estimada mare. Però clar, molts pensareu: "Però en el cas del cotxe no és igual ja que no coneguem les persones...". Està clar que no les coneguem, això és una evidència, però qui sap si, amb eixe petit detall, poden acabar convertint-se en gent molt important per a la nostra vida. Un detall lingüístic trenca clarament amb l'hermetisme i això pot aportar-nos grans i beneficioses conseqüències, així que, si ho mirem des d'un punt de vista de l'egoisme positiu, desitjar sort o bon viatge a algú és també quelcom molt saludable. A més, en el cas plantejat, si la mare cuida el seu llenguatge, farà sentir bé el seu fill i nosaltres (jo i la meua xicota), si desitgem bona sort o bon viatge als viatgers, aportarem una petita dosi d'alegria en les biografies d'eixes persones. El llenguatge pot resultar també molt solidari.



Finalment vaig arribar a casa convençut que, la pròxima vegada, tractaria amb major delicadesa els viatgers que em demanaren ajuda. Comptat i debatut, ja sabeu, parlar amb tendresa no cotissa en borsa i és molt saludable. Vos desitge que tingueu sort i bon viatge en les vostres vides.