ENVEJA

L'enveja és ja una espècie d'epidèmia que destaca, cada vegada més, en les relacions interpersonals. Ser envejós consisteix en anhelar allò que l'altre posseeix, siga o no material. Però no solament és un desig de tenir el que l'altre té. Obeint l'etimologia del concepte, es tracta de mirar cap a l'altre ("vedere") des d'un mateix ("in"). Això significa que, en l'altre, observem alguna cosa que nosaltres volem aconseguir.

Potser els humans encara no tenim clar això que la igualtat és una mera fal·làcia. N'hi ha de més rics i de més pobres, de més simpàtics i de menys, de més extravertits i de menys, de més valents i també de més covards... De fet, ja deia Descartes que la raó era la cosa millor repartida del món: més o menys tots som iguals pel que fa a l'enteniment o a la raó, malgrat que hi haja gent amb més o menys enginy. Així doncs, n'hi ha de més intel·ligents i de menys lúcids, els humans tenim, com veieu, semblances però també moltes diferències.

Arribats a aquest punt, si partim d'aquesta falsa idea segons la qual tots som iguals, aleshores resulta normal que l'enveja prenda més força quan pensem que l'altre ha aconseguit quelcom que nosaltres, fets de la mateixa pasta, també podíem adquirir. En definitiva, cap la possibilitat que l'enveja tinga, com a fonament, una idea equivocada sobre la igualtat: quan ens envegem, inconscientment no estem acceptant la diversitat i projectem una idea errònia, és a dir, que tots podem conquerir els mateixos objectius.

Continuant en la mateixa línia, el filòsof vitalista Friedrich Nietzsche afirmava que tant la igualtat com la democràcia eren valors creats per fer-nos sentir a tots plegats com "camells". Ja sabeu, els camells obeeixen el seu amo sense queixar-se'n. Deixem-nos de tòpics, realment ningú és igual a ningú i existeixen persones més valentes, més alegres, més motivades o més lluitadores que unes altres. Tanmateix, tot siga dit, quan escolte allò de: "tots som iguals davant la llei", em provoca quelcom més que un somriure: una falsa riallada. Si no som iguals ni, com acabe d'afirmar, ens tracten d'igual manera en societat, aleshores estaria bé que tots i cadascun de nosaltres aconseguirem conrear, sense por i sense enveges comparatives, el nostre propi destí. 

Comptat i debatut, al fonaments de l'enveja també hi és la gelosia, però també la falta d'autoestima i la mediocritat. En castellà hi ha un refrany que diu alguna cosa així: "l'enveja és l'homenatge que la mediocritat li rendeix al talent". Diuen que el mediocre és aquell de "mala qualitat" o "qualitat baixa". Al cap i a la fi, el refrany afirma que el mediocre, quan veu que algú posseeix qualitats o capacitats que ell, de moment, no ha pogut alcançar, aleshores sol tirar mà de l'enveja.

Pel que fa al poder polític, també hi trobem el mateix problema. Una qüestió que hauria de fer-nos reflexionar si també existeix aqueixa manera tan patètica de procedir entre els nostres representants públics. El nostre poder polític també actua per enveja? Decideix per enveja? I a les empreses, s'hi valora la valentia, l'autenticitat i l'instint de superació? Cada vegada estic més convençut que en aquesta societat triomfen més els mediocres que els talentosos. A fi de comptes, els llepaculs potser busquen conservar la seua feina, però també cap la possibilitat que ho facen per aconseguir assemblar-se a algú o ser els més valorats. Compte amb això! Com veieu, potser ara de manera més discreta, hi torna a aparéixer l'enveja.

Una vegada, el meu germà major m'aconsellà que intentara no sobrevalorar mai els propis èxits en públic. Possiblement, hi ha un grup significatiu de la població que actua amb total cura perquè els altres el puguen veure com a un triomfador. Fa molt de temps es realitzà un experiment en el qual hi havia un grup de persones conxavades. Un home que es feia passar per oculista presentava tres línies i un grup de voluntaris havia d'endevinar quina de les tres era igual a una quarta que apareixia totalment separada. La gent conxavada amb el fals oculista, que responia de manera aleatòria, deia sempre una resposta incorrecta. Sols un 20 per cent d'entre 123 participants en l'experiment mantingueren intacta la seua resposta, la resta o bé dubtava o bé callava per por a no fer tort.

La conclusió d'aquest experiment sembla clara, l'opinió dels altres ens fa dubtar sobre nosaltres i a la vegada ens fa creure que els altres són sempre molt més cults i aptes. L'existència d'aquest síndrome, anomenat Síndrome de Salomó, ens dóna una doble informació a la qual convindria prestar atenció. Primerament, ens informa sobre la falta d'autoestima que actualment tenim les persones. I, en segon lloc, ens corrobora una veritat incòmoda, a saber: que vivim en una societat on es condemna el talent i la creativitat. Com veiem, tenim la tendència a ocultar la nostra autenticitat i sacrifiquem la nostra veritat per la comoditat i la pertinència al ramat.  Tampoc es tracta de jugar a ser superhomes, encara que, al mateix temps, ni d'amagar les pròpies virtuts. Em sembla una pràctica bastant deplorable i patètica això.

Els nostres clàssics han dit també coses interessants referents a l'enveja. En aquest context m'interessen les paraules d'Hesíode i d'Aristòtil. Segons Hesíode, existeix una influència d'Èrides entre els homes. En el cas que es manifeste l'Èris amarga, s'afavoreix la guerra i aleshores cal rebutjar-la. Per contra, pot repercutir positivament, aquesta està situada a l'olimp i estimula el treball. Com a conseqüència, podem distingir dues enveges: la sana (admiració) i la malaltissa o negativa. Però compte, Aristòtil considerava que l'enveja naix entre gent de proximitat en el temps, espai, edat i prestigi. Per exemple, resulta estrany trobar gent que envege a Cristiano Ronaldo pel sou que cobra, però no resulta tan difícil trobar-se amb problemes d'enveja dins d'una família humil ja siga per temes d'herència o per qualsevol bajocada sense trellat ni forrellat. És una evidència, l'enveja apareix entre gent d'un mateix cercle i en moltes ocasions pot acabar com el ball de Torrent. Cristiano Ronaldo pertany a un altre món, totalment inassolible. 

Mentre l'enveja va fent forat, últimament m'adone que destaquen aquells que volen ser reconeguts fins a tal punt que descriuen a la xarxa cadascun dels seus moments viscuts. Que si puge a l'avió, que si estic de viatge, que si estic sopant amb gent, que si navegue amb el vaixell per la platja... Com veieu, vivim amb una obsessió i un afany de protagonisme bestial. Està clar que els nous avenços tecnològics s'han d'aprofitar  perquè tenen un gran poder de convocatòria. No obstant això, hi ha qui s'obsessiona en aparençar ser algú que no és, un ésser complet: amb èxit personal i també professional. No cal ser molt lúcid per entendre que tots tenim les nostres tecles, els nostres altibaixos i ningú no és perfecte. Jo ara em pregunte: potser envegem l'èxit d'aquells que són famosos? Si ens hi fixem, és així com actuen molts futbolistes, tenistes, cantants i també alguns personatges del món de la faràndula. Puntada de peu que hi peguen, twitter que escriuen. D'altra banda, em pregunte també sobre el motiu pel qual no mostrem mai els nostres draps bruts. Potser pensem que si aparentem l'èxit ens val·lorarà més la gent? Deixem-ho a la interpretació de cadascú.   

La inseguretat, de vegades, va també unida amb l'enveja. Em sobta l'atenció també el fet que mentre algunes persones actuen amb solidaritat perquè realment són bones i poc envejoses, d'altres aparenten ser solidàries, humanes i així ho fan veure a la xarxa. No obstant això, a la base d'aquest fals altruisme també existeix una inseguretat, manifestada amb l'enveja, la qual convindria analitzar. Si fem memòria, recordareu que durant molts anys hem tingut uns gestors públics que aparentment feien política per als ciutadans, de forma altruista, però realment envejaven i cobdiciaven la màxima concentració de poder i benestar. Ja sabeu, no us refieu massa d'aquells que llueixen i fan ressaltar el seu altruisme, compte amb ells, mireu-los on estan tots: empresonats o imputats.

Les enveges no duen a bon port, la qüestió està en intentar créixer i treballar l'hàbit saludable de fer-ho. Són moltes les tasques que estan de la nostra mà: valorar allò que es té, les pròpies virtuts i alegrar-se dels èxits dels altres. Potser la més important: no creure's el centre ni el melic del món. A fi de comptes, no som immortals i més tard o més d'hora, hem d'estirar la pota. Tots volem ser reconeguts com a individualitat i, de vegades, hem de reconèixer que simplement som una puça, un bacteri, un microbi, un no res... En aquest reconeixement, potser fem una passa envers la humilitat i, amb això, cap a la felicitat.