martes, 27 de diciembre de 2016

TOLERÀNCIA

Resultat d'imatges de chino poniendo arroz a su difuntoEra un dia d'hivern i en aquell xicotet cementiri hi havia una dona major posant-li flors al seu estimat difunt. Una vegada dalt de l'escala, la senyora considerà que havia d'aprofitar l'ocasió per torcar, una mica, la pols a la làpida i d'aquesta manera aconseguir també que lluïra la fotografia del seu adorable marit.

Conservant la calma d'aquell lloc sagrat, s'apropà, molt silenciosament, un home xinés de mitjana edat. Aquest senyor repetí la mateixa operació: agafà també una escala per poder accedir a la quarta altura que era casualment on es trobava el seu difunt. Una vegada pogué accedir a la làpida en qüestió, tragué un plat d'arròs (que tenia guardat dins d'una bossa de plàstic) i el diposità, molt pacientment, en el lloc destinat a les flors. Quan la dona que estava just al seu costat es percatà de la situació, li digué:

- Senyor, vosté realment creu que el seu difunt es menjarà  l'arròs que li acaba de posar? 

Inmediatament, el senyor, li respongué:

- Sí sí, estic plenament convençut. Jo crec que el meu estimat difunt es menjarà l'arròs just quan el seu puga olorar les flors que vosté, tan delicadament, li acaba de portar.

-----------------------------------------------------------------------------------------

La intolerància disminueix quan fem servir el llenguatge per preguntar i informar-nos i no per a sentenciar, etiquetar i prejutjar. 

martes, 20 de diciembre de 2016

EL FENOMEN RIUÀ

La imagen puede contener: cielo, exterior y naturaleza
Al meu poble, hi ha més ambient que el dia de Festa Major. La gent es desplaça amb vitalitat d'un lloc a un altre i es saluda amb empatia i solidaritat: "Xe, com estàs?, anem a veure com va el riu..." Els xiquets, lliures de classes, queden admirats per un fenomen natural, en ocasions novedós i totalment extraordinari: el cabal del riu Xúquer. Els més majors reviuen una experiència del passat més o menys tràgica i desenterren històries que semblaven oblidades però permaneixien en l'inconscient. La curiositat supera la preocupació i sols uns quants preveuen un gran desastre. No hi ha res d'extrany, els humans ens sorprenem davant les meravelles naturals i ens enganxem a experiències sublims com ho és, en aquest cas, la pujada del riu xúquer o les imatges (també vídeos) relacionades amb el fenomen que ens enviem a través de la missatgeria instantània o les xarxes socials. En definitiva, el fenomen riuà està servit.

Finalment tot està controlat. Això sí, com sempre, a pagar-la els llauradors. És l'etern retorn, ara declararan zona catastròfica en alguna zona geogràfica i els agricultors cobraran quatre gallets per a comprar-se tabac, pipes o fer-se quatre casalles....Ahí ho teniu senyors llauradors, els qui no heu venut la taronja, ja no cal que es preocupeu, la teniu al terra, massa madura o inclús podrida... I la cosa té collons, els llauradors, com de costum, passaran pàgina, trauran pit i amb el cap alçat seguiran endavant amb valentia i plena convicció de que el proper any tot anirà molt millor i podran traure algun duret de la taronja. La majoria, oblidarem els més perjudicats i ens quedarem amb una experiència impactant però sobretot divertida.

La gent pregunta i s'expressa amb èmfasi: com va el riu? Ha pujat? Com ho veus? Què diuen? Se n'eixirà? Mare meua, quina barbaritat! Plou per dalt? Has llegit l'avís d'emegència? Recorde la pantanà del 82 que vaig haver d'anar-me'n a Corbera....Tots es mouen amunt i avall, xiquets amb els seus pares, parelles agafades de la mà, hi ha qui aprofita per traure el gos a passejar.....Xe, el camí del riu Xúquer al seu pas per Riola sembla el Paseo de la Castellana de Madrid o les Rambles de Barcelona. A Riola encara hi ha vida, vitalitat, però compte: curiosament és sols un fenomen natural (mullat de certa alarma social) és capaç de provocar-nos eixa admiració. De fet, caldria valorar fins a quin punt podríem introduir una mica d'aventura en les nostres vides. Els grecs contemplaven tragèdies (Edipo Rey, l'Antígona...) i experimentaven eixe alliberament de la tensió emocional acumulada. És una evidència que ens hem tornat molt racionals i hem oblidat la nostra dimensió dionisíaca més primitiva i natural. Caldria que ens ho miràrem si necessitem més passió a les nostres vides...



Amb el fenomen riuà d'aquestos dies hem viscut un moviment humà que ens pot servir per entendre el naixement de la filosofia. De fet, en època presocràtica, els humans quedaren meravellats davant determinats aspectes de la natura i conseqüentment es preocuparen per donar una explicació coherent i racional: el foc, la terra, l'aire, l'aigua o allò indeterminat com la causa del cosmos. A partir d'ahí, els humans començàrem a reflexionar i a substituir el mite pel logos, la imaginació per la raó i el pensament. I així, fins ara...No obstant, tornar als orígens tampoc està tan malament: convé ser de tant en tant un poc dionisíac.

SEDUCCIÓ O SEDUCCIONS

L'infinitiu "seduir" prové del llatí "seducere", format pel prefixe se- i l'arrel "ducere". "Ducere" ve de l'arrel indoeuropea "deuk" que significa guiar, conduir i dirigir. En definitiva, el terme "seducere" ve a significar una cosa així com conduir a algú separadament cap a un lloc. El significat podria ser també canviar o alterar l'opinió que algú té formada sobre una determinada realitat. Si ho pensem bé, la seducció suposa, moltes vegades, un engany, una certa manipulació, conscient o inconscient, del seductor sobre el seduït. Realment ens poden seduir moltes coses però si teclegem el terme "seducció" o "seducción" a qualsevol buscador de la xarxa ens apareixeran un bon grapat de pàgines, totes elles relacionades amb la seducció humana, interpersonal i generalment de tipus sexual. Aquesta, existeix en el moment en què generem sobre els altres molta més atracció del que resulta habitual. En aquesta línia, un polític pot ser un bon seductor, com també ho pot ser un cantant, un escriptor o el veí nostre de tota la vida. Ara bé, no estaria gens malament que reflexionàrem en relació a allò que ens sedueix ja que moltes vegades actuem de manera gregària i arribem a idealitzar la mateixa persona o realitat que sobrevalora la gran majoria de la gent. No obstant això, encara que som animals de costums, també és veritat que el relativisme està servit: a cadascú ens sedueix una realitat diversa i en cada moment de la nostra vida ens sedueixen unes coses més que unes altres.

La història està plena de grans seductors com ara Giaccomo Casanova o el fictici Don Juan. En el món de la política, l'art, la literatura, el cine i els negocis, també hi ha un bon grapat de seductors: el pintor Pablo Picasso, l'actor Rodolfo Valentino o el monarca Carles II d'Anglaterra. Com que la dona ha estat sempre infravalorada, sempre s'ha parlat més d'hòmens seductors que no de dones seductores. Però no podem oblidar-nos de Cleopatra, de la qual s'ha recreat una imatge cinematogràfica física un poc falsa ja que tant els 3 bustos com les monedes que es conserven originals mostren un rostre amb nas punxegut i una boca amb un llavi molt estret. Ara bé, malgrat existir un qüestionament generalitzat sobre la seua bellesa física real mai se li ha negat el gran poder de seducció amb el qual aconseguí enamorar Juli César (tenia uns 30 anys més que Cleopatra) i Marc Antoni i així conquerir o mantenir el poder....Molt comú entre els mortals és també aqueixa imatge seductora que l'existencialista francés Albert Camus va donar d'aventurer, bon comunicador, intel·lectual intel·ligent i altament creatiu. D'altra banda, cal tenir present que molt recentment hem tingut actors i actrius que han sabut seduir el seu públic d'una manera molt més ràpida, evident, explícita i sexual. Podem rememorar, per exemple, el moment eròtic en què Sharon Stone creua les cames en la pel·lícula Instint bàsic. La seducció, evidentment, segueix moltes vegades uns camins molt més pantanosos, ja que pot arribar a seduir-nos una persona que ens provoca una vida turmentosa i carregada d'inestabilitat i sofriment. Tots hem conegut o viscut aqueixes relacions que conjuguen el dolor amb el plaer, el risc amb la seguretat, l'aventura amb l'estabilitat, la tensió amb la tranquil·litat, relacions plenes d'antítesis però que a la vegada provocadores d'experiències sublims que retroalimenten l'ànima i de les quals resulta molt difícil desenganxar-se'n. La pel·lícula Atracció fatal, dirigida per Adrian Lyne i protagonitzada per Michael Douglas i Glen Close, narra la relació llibertina de Dan Gallagher, un advocat pare de família, amb una jove editora soltera, una relació que es transformarà en un vertader malson amorós i passional. En fi, mai digues d'aquesta aigua no en beuré per tèrbola que siga...

Tanmateix, contràriament a allò que molts pensem, la seducció no prové únicament d'aquell que la provoca sinó també i sobretot del seduït. L'explicació n'és clara: quan quedem seduïts, segreguem molta més dopamina i això és totalment subjectiu. Resulta evident que dependrà de moltíssims factors el fet que una persona ens seduïsca molt més que una altra: dependrà del seu comportament, la seua manera de parlar, la seua mirada, la seua presència física, la mirada, la seua simpatia o de qualsevol qualitat que en un determinat moment ens crida l'atenció, ens resulta agradable i ens desperta el desig. De fet, quan hem travessat un mal moment de parella i hem sofert, deixa d'interessar-nos tant una persona d'unes similars característiques i potser ens sedueix molt més algú que combregue amb la tendresa, l'amor i el bon tacte. Així és, arriba un moment en les nostres vides en que no ens sedueixen tant els «dolentots/tes» sinó més aviat aquells o aquelles que ens transmeten estabilitat, seguretat i tranquil·litat. Ara bé, quan hem conquerit açò, hi ha qui recomana no contar-ho tot a la parella, ja que així mantenim intacte aqueix toc d'interés i admiració, tot siga dit, de fàcil evaporació. Mira que a vegades som rebuscats els humans! De fet, la mateixa persona que sempre ens ha despertat la líbido, arriba un moment en que deixa de seduir-nos, deixa de despertar les nostres passions, però l'olor corporal és el mateix, el seu color d'ulls, la seua manera de ser....Sigam realistes, ens costa reconéixer que ens hem gelat, que el nostre cos no reacciona davant de l'altre i acabem afirmant que és l'altre qui ha canviat. Tots canviem, això és una evidència, però també ho fa el subjecte que s'excita. De vegades, la seducció té els seus orígens a l'inconscient, aleshores no té cap sentit que intentem racionalitzar les causes ja que aquestes poden ser totalment irracionals, primitives i surrealistes. De fet, els somnis són un estat on aflora l'inconscient i ens sedueixen persones que no ens sedueixen quan estem desperts. Així de clar: no som conscients de tot allò que ens sedueix.

Alguns hem experimentat això de quedar hipnotitzats i seduïts amb una persona que habitualment ens maltracta o provoca molt de dolor. Hi ha relacions que són doloroses, però que alhora tenen molts reforçaments. Aqueixes relacions són altament complicades perquè d'una banda et demanen que fotes el camp però d'una altra t'exigeixen més entrega perquè hi ha una química aplastant i difícilment igualable. Cal tenir present que vivim amb una certa repressió social, la qual ens marca unes normes morals, costums o prejudicis que ens reprimeixen els nostres desitjos. Doncs això mateix, allò prohibit, també ens enganxa. Ens pot enganxar una persona més major que nosaltres, el nostre professor o professora, el nostre entrenador o entrenadora, aqueixes coses són normals perquè vivim reprimits amb allò prohibit; la societat ens obliga a mirar cap a un altre costat. Tot i això, els humans també som canviants, experimentem canvis i això ens pot fer pensar que el que avui ens sedueix, demà podria no seduir-nos. I com que tenim diferències, té sentit la subjectivitat: allò que sedueix a algú pot no seduir a un altre.

Seria un error oblidar la importància que tenen els diners pel que fa a la seducció. Molts de nosaltres tendim a no aprovar aquestes relacions d'atracció basades en els diners, no obstant hem d'entendre que cadascú té la seua pròpia escala de valors. Generalment, associem els diners amb sensacions com ho és la diversió. Tenir diners significa estar obert a un gran ventall d'opcions que ens produeixen agrado: llocs exclusius, viatges exòtics, tracte especial allà on vas...Realment no són els diners els qui realment provoquen la seducció sinó la vida que la persona seduïda veu que pot aconseguir si està amb algú que té la butxaca ben plena. I clar, alguns no volen renunciar a açò perquè realment ho han assaborit i els agrada molt, en certa manera, els sedueix (inclús els crea dependència) poder viure una vida de luxes. D'altra banda, inmediatament relacionem els diners amb el poder que la persona té sobre la resta. Aquesta relació dels diners amb el poder és evident: si tens diners pots comprar, pots manar, et respecten, en definitiva: si tens diners, tens poder....I ja sabem el que pot acabar passant: convertim en normal allò que tan sols és habitual i no podem imaginar una vida amb uns plaers distints dels que podem aconseguir amb una butxaca ben plena. Ara bé, no canteu victòria si teniu diners ja que la vostra parella podrà quedar seduïda per qualsevol persona que mai s'havereu imaginat. A fi de comptes, tots som en potència uns seductors així com també uns seduïts.

Considere interessant fer referència també a la mirada seductora i insinuadora. A l'igual que allò prohibit o difícil d'aconseguir pot despertar cert interés, una simple mirada insinuadora o insinuació verbal és l'aliment perfecte per a que la imaginació viatge sense fronteres. D'altra banda, els humans, tenim la tendència a valorar allò que és realment extraordinari. De fet, aqueixes mirades perdudes de determinats escriptors o artistes sempre ens han seduït perquè ens atrau allò desconegut, misteriós i a la vegada fem memòria sobre com de normal i rutinària continua sent la nostra vida. De totes maneres, més prompte que tard ens n'adonem que estem simplement davant d'un ésser humà de carn i os, com nosaltres i aleshores ens cau el món a terra i mor la seducció. Ah, per cert, convé no oblidar mai que no som únicament racionals, sinó també animals, això no ens ha quedat massa clar. Els instints també ens mouen: l'olor, l'olfacte, el tacte, l'oïda...Ja sabeu, unes gotetes d'un bon perfum, unes paraules ben dites o una forta abraçada poden canviar moltes coses...

martes, 22 de noviembre de 2016

EL MITO DE LA CAVERNA


Este vídeo es una representación audiovisual del mito de la caverna de Platón. El mito de la caverna aparece en La República de Platón. En este texto, Sócrates, maestro de Platón, le cuenta un mito a Glaucón, hermano de Platón.
Te animo a que respondas estas cuestiones mediante una breve redacción.
¿Crees que vivimos engañados? ¿Qué significan las sombras? ¿Quién nos engaña? ¿Quién consigue salir de la cueva? ¿Por qué consigue salir? ¿Qué dimensiones representa el mito de la caverna? ¿Qué símbolos aparecen en el mito de la caverna? ¿Quieres añadir alguna cosa más?

miércoles, 19 de octubre de 2016

CULTURA COACH

És normal que en algun moment de la nostra vida pugam trobar-nos perduts, confosos, tristos, angoixats, ansiosos, deprimits o inclús vàries d'aquestes coses al mateix temps...És el que té ser animals racionals: sentim, pensem, raonem i no sempre podem fer-ho veient el got mig ple. Hi ha qui viu angoixat perquè no troba feina, d'altres estan de baixó perquè l'empresa no els funciona com caldria. Però els motius no sempre són així de clars i concrets. Cal tindre present que també podem caure en depressions o en crisis existencials terribles sense tenir, almenys aparentment, cap motiu. Fa uns quants anys, a aquest desconegut dimoni se li deia "nerviós", ara, ja tenim diferents noms propis i especialistes que ho estudien, ho diagnostiquen i també ho tracten: els psicòlegs i els psiquiatres.

Aquesta última dècada han nascut a l'Estat Espanol uns especialistes hereus de la societat nordamericana que es presenten com "entrenadors de la vida", se'ls anomena "life coach". Compte amb açò, no són necessàriament titulats universitaris i tampoc estan autoritzats per tractar cap problema relacionat amb la salut mental. Els  "life coach" són entrenadors, persones que acompanyen els seus clients en el camí cap a determinats objectius: l'èxit, el triomf, la bona gestió empresarial o l'autocontrol emocional...Si aquest és l'objectiu, sols heu 'd'entrar al facebook i trobareu moltes persones que vénen els seus serveis de coaching personalitzats o en forma de tallers.

Resulta curiós com molts estem convençuts que si visitem un "life coach" ningú ens etiquetarà amb els termes "boig" o "tronat". A més, aquell qui es deixa aconsellar per un coach sap que està actuant d'una manera moderna i sap també que molts famosos també tenen el seu propi entrenador, no sols físic sinó també mental. Així de clar, si vas a un coach, podràs dir tranquil·lament en el teu cercle: "Jo tinc el meu propi life coach personal" Si vas a un coach, podràs també vanagloriar-te de que fas bé anant a algú que t'ajuda a créixer i a ser millor persona, sense que això implique tenir un transtorn diagnosticat. Com veiem, encara que açò és una novetat, anar a un coach està socialment acceptat, digam que ho pots fer sense amagar-te i amb la cara ben alta. Si anem més lluny, potser el fet de saber que actues com ho fan molts famosos és reconfortant i, de segur, que també et pujarà l'autoestima i la confiança. Si vas al psicòleg, segurament seleccionaràs a qui dir-ho, perquè no és una realitat tan socialment acceptada, tots sabem que encara existeix cert estigma. Seria molt possitiu que arribara un moment en que els famosos lluitaren contra l'estigma i contaren públicament les seues crisis, les seues patologies, les seues malalties i les seues visites recurrents a psiquiatria. D'aquesta manera, normalitzaríem una realitat, a saber, que molts de nosaltres hem necessitat, en alguna ocasió, d'un especialista en salut mental. No hi ha que amagar-se, així són les coses, es comenta que el 20 per cent dels pacients de medicina general són pacients que podrien ser derivats a psiquiatria però que el metge de capçalera decideix tractar-los (generalment són pacients lleus o estabilitzats) per evitar el colapse dels seus col·legues de salut mental. 

Però la cosa no acaba ací. Si vas a un coach, cap la possibilitat que a la llarga també et convertisques en coach. De fet, en conec un bon grapat que, després d'haver atravessat algun problema personal, com que han vist que és un novedós i atractiu camp professional, han decidit convertir-se també en life coach. De fet, si ens fixem bé, en aquest món del coaching caben persones de distints perfils i especialitats: ingeniers, arquitectes, economistes, advocats psicòlegs....A més, si ho pensem bé, realment, l'oferta del coach és interessant, moderna i atractiva: tenir un confidencial amistós que es dedica a traure la millor versió de nosaltres. Resulta curiós com els humans reconeixem que volem èxit i no reconeixem que estem malalts, reconeixem que volem millorar les nostres habilitats socials i no reconeixem que tenim estrés, ansietat o depressió. Tinc un amic que l'altre dia va anar al psiquiatra i es va trobar amb un alumne seu a la consulta, pel que em contà, ho va passar molt malament i hagué de tartamudejar per justificar la seua presència en aquell lloc.

Els coach, s'enfoquen en traure el nostre millor rendiment, en que aconseguim l'èxit. Ens ajuden a invertir correctament el temps. La presència actual del coach està també justificada totalment pel temps i l'ànsia en què vivim: tots volem trionfar. És aquest el motiu pel qual abunden tant i destaquen a les xarxes socials. Pegues una patada a una pedra i de sota, en surten una dotzena de coach. Realment em fa gràcia, perquè si ens pasegem per les xarxes socials, molts de nosaltres, de manera inconscient, ens hem convertit en coach: busquem imatges amb text i les peguem o inclús posem una foto nostra i escrivim un text donant consells. De fet, la gent ha interioritzat la necessitat de donar missatges motivacionals. Encara que ho comprenc, a títol personal continua costant-me això de donar consells, què voleu que us diga, sóc més de la vetlla escola: escoltar, dialogar, fer-me present....Sempre he sigut molt prudent a l'hora d'aconsellar. 

Em preocupa molt que aquell especialista en "coach" no siga conscient de les seues limitacions amb els seus clients. No sóc partidari d'utilitzar cap etiqueta, però un problema d'ànima (diem-li de moment així) és quelcom distint a una debilitat que et dificulte aconseguir determinats objectius. Salut i malaltia, tampoc són conceptes dels que m'agrada abusar, per les fines línies que separen cadascuna d'aquestes dues, però els coach han de detectar quan es troben davant d'alguna persona amb problemes de salut mental. De fet, els psicòlegs són professionals sanitaris i els coach són mentors, entrenadors, tècnics del benestar....El psiquiatra? És un metge i com a tal, està capacitat per recetar-te la medicació pertinent. Tots sabem que en aquesta societat trionfa la paraula, el màrqueting, les xarxes, la imatge, és per això que fa por la confussió entre peres i bresquilles, pomes i carabasses. No ens pot ajudar més qui actualitze millor el seu facebook o qui penge videos parlant d'una manera guai o de com d'important és la felicitat. La paraula és necessària però en totes les èpoques s'ha utilitzat, també, per a enganyar i manipular la realitat.

A fi de comptes, aquesta cultura del coach és, en certa manera, una reminiscència de la maièutica de Sòcrates. El mestre, escoltava els seus deixebles i dialogava servint-se de preguntes. D'aquesta manera, procedien mestre i deixeble fins arribar a una conclusió després de diverses contradiccions. Sempre he sigut un gran admirador de Sòcrates i el seu deixeble Plató, no obstant, mai he tingut clar això de que tots tenim al nostre interior les definicions essencials dels conceptes o la solució als nostres problemes. Pense que moltes vegades no podem traure res del nostre interior, estem totalment desarmats i podem necessitar ajuda...No ens enganyem, la cultura del coach és semblant a la maièutica socràtica, això sí, amb els euros per davant, Quines coses ens haurem de tragar mentre va quedant aparcada la filosofia! 

domingo, 21 de agosto de 2016

ANAR AL METGE



En diverses ocasions m'he trobat amb persones, generalment majors, que no els fa gens de gràcia això d'anar al metge. Concretament, un senyor del meu poble, quan escolta pronunciar a algú la paraula "metge", desapareix com per art de màgia. També li ocorre una cosa similar amb el substantiu "mort". Si en escoltar alguna d'aquestes paraules es troba xarrant amb algú al bar, es desplaça amb discreció fins l'altre extrem de la barra. En el cas de que estiga conversant amb algú de més confiança, aconsegueix desviar la temàtica de la conversa i traure'n una altra també interessant, d'aquesta manera evita parlar-ne d'això tan temut. I és que aquest senyor, encara que reconeix estar molt tocat de salut, no vol renunciar a les múltiples causes que li provoquen el seu malestar: el tabac, la cervesseta i eixos esmorzarots habituals...Però la cosa no acaba ahí, ja que m'ha reconegut en distintes ocasions que l'edat no és el factor principal pel qual es troba així de malament, més bé, és el fet de no cuidar-se ara que s'ha fet major i més ho necessita. Com veieu, ell és molt conscient però li falta voluntat, ganes, possiblement li falte veure que val la pena fer eixe sacrifici i, com que jo empatitze amb ell, tampoc vull fer-li una homilia i tallar-li el rotllo cada vegada que me'l trobe amb el got a la mà.


La seua dona li renega contínuament i l'acusa d'irresponsable però ell no li fa cas, segons diu ella: "va a la seua bola". L'altre dia me'l vaig trobar de bon matí al bar del cantó de ma casa, com que el vaig veure preocupat amb els anàlisis i demés assumptes de salut, li vaig proposar que hauria de comprar-se unes bones esportives i caminar tots els dies mitja horeta. Ell reconegué que amb eixa rutina plantejada, de segur que es trobaria molt millor i sense adonar-se'n acabaria disminuint eixos vicis i costums tan perjudicials per a la seua salut. Però clar, tots som conscients que després d'una bona caminata no hi ha res millor que una cervessa ben fresca o un esmorzar en condicions. Sigam sincers, tots practiquem algun que altre vici: una cervesseta per ací, una copeta de vi per allà, un cigarret, un esmorzarot, una nit de copes..I sí, està clar que a tots ens arribarà eixa sentència abans del judici final, em referisc al dia en que el metge et diga això de que en el terme mig està la virtut: "...sols una copeta de vi al dia...Què vols anar d'esmorzar?...això un dia a la setmana...Esport, esport n'has de fer tots els dies" I sí, a molts ens arribarà això i sabeu què? Molts, si volem perdurar un poc més, haurem d'aparcar els vicis per a certs moments puntuals i la cosa no és tan greu, de fet els hòmens de la prehistòria també ho feien així i realment estaven fortíssims: caminaven molt, corrien per a poder caçar o pescar, nadaven...i les setes al.lucinògenes o begudes amb brosses les consumien en cerimònies puntuals. Pensant-ho bé, viure els plaers en la seua justa mesura, no està tan malament. I és que Dionís, d'una o d'altra manera, sempre ha estat present en la nostra història i en les nostres vides.
Quan ens fem majors, tot són problemes. Que si tinc la tensió alta, que si tinc una mica de sucre o un poc de colesterol....Davant d'aquesta realitat, mentalitzar-se tampoc és una tasca fàcil. Per contra, mirar cap a un altre costat evitant la visita al metge és una actitud molt més extesa i habitual del que creiem. I clar, practicar aquesta conducta evitativa, aparentment ens facilita, d'una banda, continuar amb els nostres vicis i excesos i d'altra, evitar pensar en la mort, una realitat totalment natural però que a molts ens aterra. Ara bé, ja ho diuen els psicòlegs: les pors cal afrontar-les, com siga, però cal afrontar-les perquè evitant-les les alimentem i les fem grans, poderoses.

Com que el meu veí em preocupa i la seua dona no para d'insistir-me en els problemes de salut que arrastra el seu marit, he estat buscant una explicació filosòfica amb la finalitat de que canvie una mica la seua actitud. Després de pegar-li moltes voltes i més voltes crec que l'estimat amic hauria d'entendre la diferència entre plaers necessaris i innecessaris. Pel que sembla, és necessari alimentar-se, descansar i totalment innecessari acudir a l'alcohol, al tabac o a les grans ranxades. No obstant, si no està conforme, he pensat en que també pot aplicar el just mig del que parlava el metge: alguna copeta, algun esmorzar, alguna casalleta, alguna, sols alguna...Avui, sense esperar-ho, me l'he trobat pel carrer i m'ha dit: "Saps què? Jo era molt bo de jove i he decidit anar a jugar a "frontó" amb tu" Ai mare, ara dieu-me com li explique que amb quasi vuitanta anys, seria molt més convenient anar a caminar o a nadar perquè en un moviment extrem la cadera pot....Tampoc m'extranyaria que un dia d'aquestos se'm plante a ma casa la seua muller, donant-me les culpes d'haver-lo motivat a reprendre aquest esport. Pel que puga passar, parlaré amb el metge i que li faja ell la reflexió, em fa por que es faja mal i tot s'acabe com el ball de torrent. De fet, el seu fill m'ha dit que ja té preparat tot l'equipatge: la faixa, la pilota de vaqueta, l'esparadrap, les cartes i els guants de cuir. Déu meu, la cosa no ha quedat clara, quan temps enrere li vaig dir que jugava a "frontó" em referia a "frontenis" que és la manera correcta de dir-ho. Bé, per si de cas, em prepararé jo també l'equipatge i farem una partida de pilota a mà, que tampoc està gens malament, això sí, no m'extranyaria que em guanyara. 

martes, 2 de agosto de 2016

M'AVORRISC A L'ESCOLA

Hola, em dic Carles i tinc 14 anys, els mestres diuen que sóc molt llest però he de reconéixer que m'avorrisc molt a l'escola. Moltes hores d'institut, classes llarguíssimes, activitats repetitives, monòtones, sobrecàrrega de deures per a casa, exàmens, exàmens i més exàmens. Pense que a l'escola es podrien fer moltes coses interessants però no arribe a entendre com aquestes tan rutinàries han anat guanyant terreny i convertint-se en normals. Sincerament, no ho entenc! Hauria de ser una cosa normal que a l'assignatura de llengua ens feren escriure poemes, històries, ens prepararen xarrades amb alguns escriptors i ens organitzaren un pla lector individualitzat segons els interessos de cadascú. A l'assignatura de matemàtiques, què sé jo? Podríem treballar l'utilitat pràctica que tenen les equacions, les integrals o la trigonometria...De fet, encara queden professors que sempre aporten alguna activitat o procediment original que enriqueix l'aprenentatge de les seues matèries. No estaria gens malament que sortírem més al carrer, a la vida i que l'assignatura no quedara reduïda a quatre parets i una llum blanca artificial. Què està passant amb l'educació? Entenc tot allò que diuen els professors, a saber, que hi ha uns conceptes, uns continguts, uns objectius, unes proves diagnòstiques, una selectivitat. Sí sí, com sentiu, els professors no solament utilitzen aquesta terminologia, també utilitzen altres conceptes que serveixen per designar documents i paperasa que en qualsevol moment (diuen ells) els pot demanar l'inspector: programacions, unitats didàctiques, criteris de qüalificació, pla de recuperació...Em plantege les següents preguntes:  Acàs els professors són administratius? La seua tasca no és la d'ensenyar? No entenc res! Tinc un professor que de dant en tant ens mana feina i aprofita per a treballar amb l'ordinador. Un dia li vaig preguntar: Don Josep, eixos documents de què són? I ell em respongué: "Papeleo Carles, papeleo que ara ens demanen i que ens fa perdre molt de temps" Com veiem, el mateix professor és conscient que està deixant de banda allò important: els alumnes. El professor hauria d'estar a peu de classe i plenament concentrat amb els seus alumnes. Jo pense que Don Josep ens podria ensenyar moltes coses i nosaltres també podríem demanar-li consells sobre determinats problemes que tenim. Però clar, supose que preparar les classes i això que ell diu "papeleo" li ocupa tot el seu temps. 

Els professors m'han dit, any rere any, que sóc un alumne excel.lent. Possiblement ells no entenen que per ser considerat un "bon alumne" he de renunciar al meu temps lliure. Voleu saber què és un alumne bo per als meus professors? Un alumne bo és aquell que fa tots els deures, estudia tots els dies, guarda el silenci a l'aula i trau molt bones notes als exàmens. Ah, se m'oblida, els pares també consideren que un alumne bo és aquell que a sobre, ha de tenir moltíssimes activitats extraescolars programades. Jo, personalment vaig a anglés i a natació, podeu imaginar com d'esgotat arribe a casa, però clar, encara que molts dels meus companys ja estan al sofà o al llit, jo he d'estudiar. No m'extranya gens ni mica que abunden els alumnes "roïns", de vegades em pregunte si este sistema educatiu el que pretén és que tots sigam alumnes roïn o, màquines que no pensen. El meu amic David, aprova amb una nota justa totes les assignatures, però sabeu què? Es passa tota la santa vesprada jugant al poliesportiu. Quina barra! Jo em pregunte: mereix la pena ser bon estudiant? 

Volia contar-vos que el meu amic Òscar va ser diagnosticat d'hiperactivitat fa ara tres anys. Actualment està estudiant tercer d'ESO, anem junts a classe, però ell fa algunes assignatures en grups reduïts. El tutor diu que ell necesita reforç perquè té algunes dificultats. Òscar llegeix moltíssim i té una imaginació bestial, em pregunte si això ho sap també el tutor. Em dóna ràbia que no puga estar a classe amb tots nosaltres ja que podríem aprendre molt d'ell. Tant gran és la creativitat d'Òscar que té un blog on comenta setmanalment aquelles pel·lícules preferides que ha vist. He de confesar-vos que mai m'han convençut massa això dels diagnòstics. Tal i com està d'avançada la medicina avui en dia, si ens revisàrem exhaustivament, tots tindríem alguna malaltia o, com a mínim, algun que altre transtorn. De fet, els diagnòstics de res serveixen si no es pot treballar amb temps, paciència i bons recursos. Existeixen recursos per treballar amb el meu amic Òscar? Doncs si no és així, val la pena que estiga amb tots nosaltres i així tots aprendríem de tots; ell de nosaltres i nosaltres d'ell. Ma mare és metja i en determinades ocasions l'he escoltat afirmar que vivim en una societat obsesionada per les etiquetes i els diagnòstics. Des de que a Òscar va ser diagnosticat, sempre s'ha sentit "malalt", però baix el meu punt de vista no hi ha malalties sinó únicament pacients, persones o individus distints que precisen d'ajuda. 

Pel que fa a les proves de lectura, mai he comprés per quin motiu tots els alumnes hem de llegir el mateix llibre. No ho entenc! El professor ha triat un llibre sense preguntar amb la terrible notícia que no li agrada a pràcticament ningú. Acàs no podria posar un llistat amb una petita sinopsi i que cadascú llegira aquell llibre que més li agradara? No entenc perquè hem de llegir tots el mateix llibre! Potser siga per comoditat, d'aquesta manera el professor simplement ha de fer un únic examen. A més, si ho plantejara de forma oral seria molta feina, ja que cada alumne hauria de quedar amb el professor i presentar-li la lectura a títol individual. No obstant, si el que es tracta és de que llegim i ens enamorem de la lectura, aquesta crec que seria una manera molt més adequada, inclús es podrien fer les presentacions davant de tota la classe i així compartir les nostres lectures amb la resta de la classe. Acàs no seria positiu per a que molta gent s'enamorara de la lectura? Però no és aquesta la realitat, tots hem de llegir una novel·la que el professor ha triat, a mi m'agrada la ciència ficció i aquest curs he de llegir un llibre policíac i un altre d'aventures. No entenc perquè ho he de fer, quina ràbia...De vegades pense que els professors tampoc tenen la culpa, supose que a ells també els demanaran com a nosaltres coses que no són importants: els documents dels que abans parlava. De fet, sembla que ja fa cinc anys que els alumnes de Tercer d'ESO estan llegint el mateix llibre. Em pregunte si el professor o el col·legi ha signat algun contracte amb l'editorial en qüestió. En fi, millor deixar-ho estar... 

Doncs això, m'avorrisc a l'escola....











PARLAR I ESCRIURE BÉ

No és la primera vegada que un alumne em pregunta: Per què quan corregeixes li dones tanta importància a l'escriptura si el que realment vullc és ser ingenier o arquitecte? La pregunta sempre me l'han plantejada després d'haver corregit un examen i haver-los restat algun que altre puntet per errades ortogràfiques o d'expressió. Quan els alumnes s'indignen d'aquesta manera, encara que no se'm note, interiorment estic encés en flames, motiu pel qual de vegades he contestat amb un to irònic: "M'ho dius seriosament que no entens per què és important escriure bé?" Finalment, allò més preocupant ja no és únicament la quantitat d'errades ortogràfiques sinó que els joves no tinguen clara la importància de la bona escriptura per a la vida professional. Tampoc ho tenen fàcil, els joves són conscients que els personatges televisius de moda utilitzen les xarxes socials a la babalà, sense respectar cap normativa. Per cert, no seria cap despropòsit que aquestes xarxes eliminaren els perfils de tots aquells personatges públics i famosos que no respecten ni mostren voluntat per respectar la normativa, açò sentaria precedents i enverinaria uns referents molt qüestionables. Ha d'haver treballadors en tots els sectors, clar que sí, això està claríssim, però els joves en edat d'estudi haurien de tenir un bon recolzament social: què fa determinada gentola eixint a les televisions públiques? On estan els nostres joves poetes, escriptors, investigadors, artistes i músics? A quina televisió surten?

Escriure d'una manera clara, ordenada, respectant les normes ortogràfiques, no serveix per mostrar una imatge de persona culta i formada. Usar bé el llenguatge, facilita la comprensió i l'atenció d'aquells que t'estan llegint. En el cas de que el canal siga oral, ocorre pràcticament el mateix: algú que respecta les pauses, posa èmfasi en aquelles paraules importants, pronúncia amb més força la síl·laba tònica d'una paraula i és capaç d'expressar-se amb tranquil·litat, dóna una imatge molt més positiva. La lectura és necessària, ja que ens aporta moltes paraules per referir-nos a la realitat que ens envolta. També hi ha qui es pregunta: Si el que jo vull és ser metge, per què he de llegir? La raó és evident, la lectura, a més d'entretenir-nos, també estimula la imaginació i incorpora un grapat de terminologia que després podem emprar en la nostra vida en favor d'una millor comprensió del món i d'una comunicació més fluïda amb aquells que ens envolten.

Compte, sóc conscient que també hi ha qui té paraules d'ovella i fets de llop. Hi ha gent que té mel a la boca però males intencions. Si ho pensem bé, parlar i escriure bé no és una pràctica a la que li donem importància socialment, cosa que si fem, per exemple, fomentant la importància de l'anglès o de la informàtica. De fet, hi ha qui aconsegueix traure el premi extraordinari de la seua classe i mai ha pronunciat més de 5 paraules juntes sense cometre un error de coherència, d'adequació o d'ortografia. No sols es tracta de tindre coneixements, es tracta de saber com comunicar-los, amb quines paraules fer-ho. Es tracta també de saber en quin moment hem d'emprar un registre més culte i en quina situació cal servir-se d'un altre més col·loquial o informal. Compte, hi ha vegades en que l'elegància lingüística pot resultar beneficiosa per aconseguir algun objectiu, així com també ens pot resultar positiu un bon ús dels gestos. 

Una paraula dita en un moment puntual pot canviar la nostra vida, una paraula pronunciada en un moment no adequat pot aportar-nos greus problemes. Una expressió confosa, desordenada, sense respectar les pauses i sense vocalitzar correctament pot resultar-nos molt perjudicial segons quines feines. Una habilitat en l'us de la paraula pot resultar-nos positiu en les nostres relacions personals o també professionals. 

De totes maneres, no hem d'oblidar el silenci...De vegades, callar és el millor símptoma de saviesa. Cal aprendre a restar en silenci i evitar parlar d'una manera compulsiva. Veieu? Altre vici dels humans: parlar per no callar...Per cert, també cal cridar i alçar la veu, en determinades ocasions és l'única manera de fer-se respectar.

lunes, 11 de julio de 2016

EL MEU FILL NO VAL PER ESTUDIAR

Resultat d'imatges de estudiando con el teléfono móbil en la manoA ritme de casalla i mentre prenia el meu tallat habitual, vaig escoltar com un home de mitjana edat li deia a un altre: "Jo ho tinc clar, el meu fill no val per estudiar". Sincerament, aquesta sentència no és la primera vegada que l'escolte en boca d'un pare o d'una mare. Aparentment, la proposició esmentada té cert sentit doncs hi ha xiquet que any rere any mai trau punta: repeteix, suspén...Però compte, l'enunciat també té un rerefons que convé desxifrar. Clar i ras: l'experiència em diu que són pocs els xiquets que no serveixen per estudiar o que no estan capacitats per aconseguir almenys un graduat escolar. Més bé, els xiquets que abandonen els estudis ho fan, generalment, per altres qüestions: desmotivació, falta de constància, carència de disciplina...M'atrevisc a afirmar que la majoria dels alumnes no presenten cap diagnòstic que els impedisca traure's uns estudis d'ensenyament obligatori. De fet, hi ha centres que tenen permès oferir determinats programes educatius (sempre millorables) per als alumnes que presenten dificultats. 

Tots sabem que la llei obliga que tots els joves han d'estar escolaritzats fins els 16 anys. Cal insistir en que aquesta llei obliga també a que, encara que els alumnes presenten greus problemes de disciplina, hagin d'estar escolaritzats fins l'edat esmentada. En aquesta línia podríem plantejar-nos la següent qüestió: Ha merescut la pena que l'educació fos obligatòria fins els 16 anys? Tinc un company que en una ocasió afirmà: "Jo, li llevaria la O a la ESO" L'estimat amic, considera encara que l'educació no hauria de ser obligatòria fins a aquesta edat. Realment l'entenc, ja que tots aquells alumnes que mostren un clar abandonament prematur i perden anys amb l'ESO, podrien estar fent una formació professional o aprenent un ofici que els motivara més. Però clar, com que no tenen l'edat, a aguantar amb la o de la ESO!

Com que la llei està així, els pares tenen l'obligació d'acompanyar els seus fills en el procés educatiu i evitar que caiguen en el cercle de la generació NINI: ni estudie, ni treballe. Estic convençut que el sistema educatiu és millorable, no obstant és el que tenim i els pares han d'estar molt presents en el procés dels seus fills, en cas contrari, el sistema encara es pot tornar més incomprensible i detestable. Els pares, tenen l'obligació i el deure d'estar en contacte amb el tutor i amb qualsevol dels professors. Els xiquets, desde ben petits, haurien de percebre com els seus pares depositen interés per allò que ells fan i pels resultats obtesos. No m'acuseu d'idealista, ni d'utòpic, sóc conscient que també hi ha famílies amb greus problemes, però també conec famílies que et confesen no poder pagar els llibres amb un telèfon de la "pometa" a la mà.

Fa temps, una dona també em digué al bar: "Mira Sergi, el meu fill no vol estudiar, així que jo no pense obligar-lo" Disculpeu, les coses no són exactament així. A molts de nosaltres tampoc ens agradaria treballar i preferiríem dedicar el nostre temps a fer altres coses com viatjar, fer esport o simplement fer el mandra. Les obligacions són obligacions i exigeixen d'una disciplina, seriositat i responsabilitat. Si no hi ha una seguideta, tant el fill com el pare poden acabar convencent-se que no són capaços, però el problema és l'hàbit, la conducta, el treball, l'esforç....Moltes vegades, la frase: "El meu fill no val per estudiar", no és vertadera. El problema, de vegades, no és que no valga, és que ni tan sols ho ha intentat. Inclús vaig més lluny; el problema no sempre està en el fill sinó en el pare o la mare què ho afirma, ja que hauria de responsabilitzar-se de les obligacions que suposa tenir un fill en aquestes edats. Compte, sóc conscient que això d'educar no deu ser  fàcil, com tampoc ho és l'adolescència, però estareu d'acord amb mi que hi ha pares i pares, mares i mares. En definitiva, ser pare no és únicament copular, ser mare no és únicament parir, de fet, els animals també fan això...

Telèfons mòbils, whatsApp, Wechat, Facebook, Tuenti, Twitter, Snapchat...Benvinguts a l'univers social més potent de la joventut actual: el mòbil i les xarxes socials. Pràcticament tots estan en línia, connectats entretinguts i posiblement enganxats. Resulta imparable aquest comportament compulsiu de penjar fotos contínuament, de fer-se selfies amb els morrets o amb gestos dels dits, sempre mostrant l'èxit. Atenció amb aquestes coses, hi ha xiquet que està tot el dia ocupat amb el telèfon mòbil. Hi ha fins i tot biblioteques a la Universitat que han hagut de posar el cartell amb el rètol: "No es pot utilitzar el telèfon mòbil" Estic convençut que molts pares encara ni ho saben, ja que ells no perteneixen a aquest univers social imparable i actual. Doncs així és, hi ha jove que està tota la santa vesprada enviant fotos, whatssApps i penjant cosetes a la xarxa, aplaçant el moment d'estudi....La meua pregunta és: Veiem ara quin és el comportament de molts adolescents que no arriben als mínims per poder aprovar? Veiem com la causa no és una incapacitat? Cal controlar la conducta dels joves que no arriben als objectius, estar present, recomanar, aconsellar, sense imposar però sí exigint responsabilitat i esforç. Mireu, sí hi ha una cosa que sí que faig amb els meus alumnes és trobar moments per conversar. Molts dels qui no em fan els pocs deures que pose, no em presenten els treballs o no aproven els exàmens, reconeixen no tindre hàbit d'estudi, inclús m'han reconegut no tindre ni tan sols un lloc fixe d'estudi a casa o un horari de treball establert. Aleshores, la meua pregunta ara és: Què volem, miracles? Davant d'això hi ha pares que lluiten i d'altres, bé perquè no volen o perquè no saben, s'autoconvencen que el seu fill "no serveix per estudiar". Ja sabeu, estimats pares, els xiquets quan diuen que estan estudiant a l'habitació, potser estiguen més preocupats per tot allò que ocorre a través del telèfon. Però clar, vosaltres continueu comprant-los esportives de 100 euros, telèfon mòbil d'última generació, ordinador portàtil d'una bona marca i no els exigiu responsabilitats, així estareu cavant-los la tomba de la ignorància; els convertireu en "carne de cañón"

Si l'enunciat "tots no valen per estudiar" és vertader, també ho hauria de ser el de "tots no valen per ser pares". Em molesta que alguns joves acaben sentint-se inútils quan realment són grandiosos i tan sols els falta un mètode disciplinat de treball. Però la veritat és que per a segons quins pares, resulta més còmode deixar-los córrer ja que lluitar suposa una dedicació que pot resultar exhaustiva. Em faig la següent pregunta: Els pares són conscients de la minoria d'edat dels seus fills? Acàs molts dels que hem estudiat ho hauríem fet sense la presència insistent dels nostres pares? No ens hem d'oblidar que els menors no són adults i per tant, com que estan cresquent, no poden tenir el marge de decisió tan ampli. També hi ha casos en que molts fills raonen, pensen i decideixen molt més lúcidament que molts pares, això també és veritat. Disculpeu-me aquells pares o mares que teniu problemes de feina, de salut i no podeu dedicar el temps als vostres fills com voldrieu, evidentment no em referia a vosaltres. Insistesc, no em convenç això del "laissez faire", almenys en determinades edats.

En cap moment m'he oposat a l'afirmació "No tots poden estudiar". Simplement m'enfade davant la comoditat per la que opten alguns pares i mares els quals prefereixen fer-se casalles o gitar-se al sofà abans que combatre i lluitar agafant la mà als seus fills. Compte, parlem de menors o adolescents que necessiten sentir-se escoltats, protegits, però també necessiten disciplina i aprendre desde ben petits a separar la responsabilitat de l'oci. Aquest, possiblement és el millor regal que els podem fer als nostres joves: ocupar-nos d'ells. Després, està clar que estudiar no és cap píldora i que hi ha d'altres factors importants si volen aconseguir un bon futur laboral: domini d'una tècnica, idiomes, habilitats socials....Ara bé, sigam realistes, un graduat els obri moltes portes...Ah, i una cosa, estic plenament convençut que cal  urgentment un replantejament del sistema educatiu, però això ja és altre tema de reflexió: intel.ligència emocional, habilitats socials, treball cooperatiu, espèrit reflexiu i un munt de coses més que sempre els resultaran ben útils.

Una cosa se m'oblidava, quan a un menor li repetim tantes vegades això de que no val per estudiar, allò normal és que acabe creient-s'ho. Per favor, ensenyar és quelcom seriós, sigam bons professors, bones professores, bons pares, bones mares i compte amb les parauletes: les justes i necessàries....Prudència, hi ha qui parla per no callar!

sábado, 28 de mayo de 2016

CONVÉ RELATIVITZAR


Resultado de imagen de imágenes para relativizarEn el nostre ús del llenguatge potser caldria que normalitzàrem l'ús del verb "relativitzar". De vegades, encara que silenciosament, construïm un llenguatge interior bastant perillós: que si l'altre ha triomfat més que jo perquè està casat i amb fills, que si té una millor feina que jo i per això és més feliç, que si el meu veí és una persona d'èxit perquè guanya diners a grapats... Amb diferent intensitat, tots hem tingut, tenim o tindrem pensaments d'aquest tipus, producte d'un tradicional i primitiu malentès; la ferma convicció de que existeixen uns valors absoluts i referents clarament establerts. En aquestos casos, bàsicament quan ens agredim, resulta prudent "relativitzar" i quan dic "relativitzar" em referisc al fet de considerar alguna cosa de forma relativa, és a dir, traient-li l'èmfasi o concisió. Posem-ho en pràctica tornant als exemples anteriors: acàs els qui tenen feina no tenen problemes? Triomfar significa tindre una família tradicional? Podem inclús anar més lluny: Entenem tots la felicitat d'una igual manera? És una evidència que som animals socials i necessitem regular la nostra conducta, però compte en fer cas a les particularitats que ens omplin a cadascú de nosaltres. Hi ha qui li agrada la música, la poesia, viatjar, l'esport, el cinema....De fet, molta gent pensa que treballar moltíssim no serveix de res si no es disposa del temps per gaudir. Però, d'altra banda, hi ha persones que gaudeixen treballant o pensant en els altres i mai han necessitat projectar un periode especial per gaudir. A tots els pobles hi viu algun llaurador totalment estigmatitzat per col·leccionar patrimoni i treballar d'una manera desproporcionada. No obstant, qui som nosaltres per jutjar açò? Qui som nosaltres per considerar que eixa persona no té una vida suficientment feliç? De fet, mon pare es va passar la vida treballant amb un somriure d'orella a orella sense sentir la necessitat de programar-se cap activitat lúdica que fos extraordinària i que suposara una despesa econòmica considerable. Acàs no és una gran sort anar a treballar xiulant i tornar cantant? 
Mentre nosaltres ens considerem fracassats, cap la possibilitat que algú ens admire i ens considere un model a imitar. Relativitzar, cal relativitzar. De vegades, aquell més extravertit, més aparentment feliç, és qui més afecte necessita perquè està sofrint, silenciosament, un terrible turment existencial. Compte, tampoc es tracta d’anar desxifrant el dolor en cadascuna de les persones que transmeten certa felicitat, però cal llevar-li llenya al foc, suavitzar les autoafirmacions que ens porten a la destrucció i evitar eixes sentències tan generalitzadores que provenen de la comparació: "Mira Carles... és un home triomfador". Compte amb açò, per a mi no és un triomfador qui condueix un cotxe d'alta gama, qui vesteix de marca o qui té una espectacular vivenda en una coneguda i luxosa urbanització. He de tornar a rectificar: Què significa ser un triomfador? Un concepte que hem inventat i que no solem qüestionar perquè ens resulta còmode viure a la caverna. A fi de comptes, cadascú té la seua biografia, la seua guerra, els seus entrebancs, la seua realitat, tots tenim clares diferències que ens defineixen... Però clar, amb el temps ens hem convençut que els triomfadors són els qui destaquen en les seues especialitats: un bon científic, un director de banc, un economista. un premi nobel de literatura, tots ells, guanyadors de diners. Molts també viuen convençuts que els personatges televisius de moda són també persones triomfadores ja que han aconseguit un patrimoni amb qüestió de setmanes, mesos o uns pocs anys. Triomfar és segons la majoria, tindre una família, una bona feina i un bon sou... Allò màxim és, segons molts, ser conegut, aparéixer a la televisió.... En canvi, aquell que treballa a un poble, tranquil, al seu ritme, sense pressió... Eixe què? Eixe no és un triomfador? I qui ha aconseguit dedicar-se a la vida contemplativa? 

Les paraules són necessàries per viure però a la vegada, són fortament generalitzadores: bell, lleig, feliç, bo, valent, malalt... Estic convençut que els conceptes són útils en tant i quan faciliten la comunicació humana, no obstant, no deixen de ser simples etiquetes generalitzadores amb un alt percentatge d'error que oblidem. De fet, si no volem caure en l'error comú, és necessari diferenciar entre apariència i realitat. Com que els humans estem limitats i no podem conéixer la realitat tal i com és, cal que abans (o després) d'extraure conclusions precipitades, pugam relativitzar encara que siga una mica. Qui sóc jo per afirmar que aquesta persona és més feliç que jo? Com sé jo què és feliç? Acàs la conec suficientment? O amb tan sols cinc minuts que habitualment compartim a l'hora del café puc extraure aquesta conclusió? Segur que allò que tinc no és una vaga imatge d'aquesta persona? Pensem-ho bé, no tots tenim la mateixa imatge de res ni de ningú, possiblement la veritat sigui perspectiva. Si observem qualsevol objecte que ara ens envolta: el veiem tots d'igual manera? Doncs amb les persones ocorre exactament el mateix, no tots tenim la mateixa percepció d'una determinada realitat, potser aquell què molts considerem "malvat" simplement ha tingut "mala sort" o simplement no travessa un bon moment personal. Mala persona? Bona persona? Ja estem altra vegada amb generalitzacions.,, No hem d'oblidar que els conceptes els inventem les persones i els humans pertanyem a un context històric i social. 

No fa massa temps, una companya de feina m'agafà del braç i em digué:

- Estàs bé? Necessites alguna cosa?

Realment no em passava res. Sol ocórrer que en moments de reflexió, se'm posa un rostre bastant desencaixat, possiblement es tracte d’un gest adquirit: mon pare també posava cara de pocs amics quan pensava en les seues coses. Aquest cas ens pot servir per a no donar-li tanta importància a les etiquetes ja que aquestes són generalitzadores i a més ens fan emetre judicis totalment equivocats. Ja ho deia Nietzsche allò de que les paraules són com les monedes, amb el temps perden el seu encuny, el seu valor. Tornant al cas en particular: jo no estava gens trist, creieu-me,  això sí, possiblement aparentava estar-ho. 

El temps també és un terme que cal tenir ben present per poder relativitzar. Els humans som un devenir: avui estem millor i demà estem pitjor. Ja estem altra vegada: què vol dir estar millor? Què significa estar pitjor? Cadascú es troba en un moment biogràfic del seu desenvolupament, això també ens ha d'evitar comparar-nos o emetre judicis en base a una convenció fixa. Els humans som devenir i els termes són inevitablement estàtics. Posem per exemple el cas d’una dona que no es senta bella i que tingui interioritzat el concepte de bellesa d'una top model molt mediàtica de 25 anyets. No estaria gens malament que aquesta senyora aprengués a relativitzar i pogués concloure amb afirmacions del tipus: "Tinc 70 anys i és normal tindre arrugues amb aquesta edat" o "Cada edat té les seues coses" Relativitzar és necessari per viure: encara que els grecs parlaren de la proporció àurea, la bellessa no és tindre pits rodons i un cul ferm, la bellesa és un concepte que si volem utilitzar-lo amb rigor, cal ser un poc flexibles i elàstics amb el seu ús...


Estic convençut que en moltes ocasions resulta més còmode viure a la caverna, sense relativitzar. Si ho pensem bé, aquell qui decideix practicar el relativisme sol desconfiar també de l'ús del llenguatge. El llenguatge és fortament generalitzador ja que posseeix una estructura totalment fixa: determinant, nucli, verb i complements... Aleshores, quan ens referim a la realitat, ho fem amb eixa estructura prefixada. A més de no tenir suficients paraules per definir allò que observem, estem també fisiològicament limitats: els nostres òrgans sensorials són toscos, motiu pel qual quan ens comuniquem ens referim a una realitat clarament tergiversada, manipulada, humanitzada. No obstant això, viure sense el llenguatge, desconfiar del propi llenguatge i ser fidel a la diversitat, possiblement ens conduiria cap a l'autodestrucció. Tal i com he escoltat dir: "Té més salut mental un creient que tingui on cuidar l’esperit que l’ateu més nihilista". Atenció, encara que el relativisme sigui una actitud amb molt de sentit comú, practicar el relativisme, no és cosa fàcil i inevitablement podria convertir-se en un passaport a la fatalitat i l’autodestrucció. De totes maneres, una certa dosi de relativisme no fa mal a ningú i pot resultar inclús saludable. Relativitzar, cal relativitzar, això sí, sense que això afecte a la nostra salut. A fi de comptes, la vida és pur teatre i nosaltres som els actors.  

lunes, 4 de enero de 2016

COSES DE LLAURADORS.

Mentre prenc un café a un bar del meu poble, escolte com un llaurador conversa amb un amic i molt potentment diu el següent: "Vaig a arrancar les 20 fanecades, retovatar tot el camp i plantar, a barrera i en goteo, una nova varietat de taronja que ara diuen que s'està pagant prou bé". Inmediatament, em ve al cap el següent: "Aquest home, de classe treballadora i amb 75 anys, pensa fer una inversió que li suposarà moltes despeses i començarà a donar-li fruïts (mai millor dit) d'ací uns 7 o 8 anys". Quan arribe a casa, no puc evitar continuar pensant: "Si tenim en compte que passats 7 o 8 anys, aquest senyor tindrà 82 o 83 anys, em sembla un acte d'absoluta valentia i passió aquesta decisió". No obstant, per la meua ment s'asomen també altres pensaments: "Aquestos hòmens són realment conscients que som animals finits i mortals?" "Són tan conscients que prefereixen actuar com si no veieren vindre el futur?" "Aquest home acabarà experimentant els resultats d'aquesta decisió?" Espere que així siga i que, almenys puga menjar-se, encara que siga una tarongeta d'eixa varietat ara tan cotitzada. Per cert, el meu cap no para i continua: "D'ací 7 o 8 anys es cotitzarà al mateix preu la varietat que ha decidit plantar aquest estimat senyor?" Resulta inevitable rememorar el meu pare quan deia: "Arrancaré i plantaré, així d'ací 10 anys tindrem una nova varietat" En fi, impresionant i impresionat...Evidentment, he pensat també que, al rerefons d'aquest comportament hi ha, a més d'una valentia pròpia del llaurador valencià, també una preocupació pels qui vénen o vindran darrere i, clar està, una cert dosi existencialista: viure és decidir, actuar és triar. D'altra banda, deixant de banda els sentimentalismes, no crec que siga cap despropòsit afirmar que el llaurador valencià destaca per ser un "cabut" i no tindre una mirada fina per als negocis...Ah, per cert, les meues neurones continuen: I si es es presenta una gelada? Allà cadascú, tampoc em considere un gran conseller, a més, potser siga massa conservador en aquestos quefers. De totes maneres, els llauradors també estan acostumats a la variable climàtica i quan aquesta es fa present, es creixen i continuen lluitant.

Mientras tomo un café en un bar de mi pueblo escucho como un agricultor conversa con su amigo y muy potentemente dice lo siguiente: "Voy a arrancar las 20 hanegadas, retovatar todo el campo y plantar, con goteo, una nueva variedad de naranjas que ahora dicen que se está pagando bastante bien ". Inmediatamente me viene a la mente lo siguiente: "Este hombre, de clase trabajadora y con 75 años, piensa hacer una inversión que le supondrá muchos gastos y comenzará a darle frutos (nunca mejor dicho) de aquí unos 7 u 8 años" . Cuando llego a casa, no puedo evitar seguir pensando: "Si tenemos en cuenta que pasados 7 u 8 años, este señor tendrá 82 o 83 años, me parece un acto de absoluta valentía y pasión esta decisión". Sin embargo, por mi mente se asoman también otros pensamientos: "¿Estos hombres son realmente conscientes de que somos animales finitos y mortales?" "¿Son tan conscientes que prefieren actuar como si no vieran venir el futuro?" "Este hombre acabará experimentando los resultados de su decisión?" Espero que así sea y que, al menos pueda comerse, aunque sea una naranja de esa variedad ahora tan cotizada. Por cierto, mi cabeza no para y continúa: "Dentro de 7 u 8 años se cotizará al mismo precio la variedad que ha decidido plantar este estimado señor?" Resulta inevitable rememorar mi padre cuando decía: "arrancaré y plantaré, así dentro de 10 años tendremos una nueva variedad" En fin, impresionante e impresionado...Evidentemente, he pensado también que, en el trasfondo de este comportamiento hay, además de una valentía propia del agricultor valenciano, también una preocupación por los que vienen o vendrán después y, claro está, cierta dosis existencialista: vivir es decidir, actuar es elegir.Por otra parte, alejándonos de sentimentalismos, no creo que sea ningún despropósito afirmar que el agricultor valenciano destaca por ser un "cabezudo" y no tener una mirada fina para los negocios...Ah, por cierto, mis neuronas continúan: Y si se avecina una helada? Allá cada uno, tampoco me considero un buen consejero, además, puede que sea demasiado conservador en estos quehaceres. De todos modos, los agricultores también están familiarizados con la variable climática y cuando ésta se hace presente, se crecen y continúan luchando.

domingo, 3 de enero de 2016

INSTINTS I RAÓ


Tots coneguem la clàssica definició d'home com "animal racional", animal que té "logos". Gràcies a la raó, gràcies al pensament o la intel.ligència, hem subsistit com a espècie, això és una evidència. Els homínids descobriren el foc, aconseguiren ser sedentaris, fabricaren interessants utensilis de caça i pesca, recol·lectaren fruïts d'una manera organitzada...No obstant, actualment convindria que ens aturàrem i ens preguntàrem si acàs no estem autodestruint-nos amb eixe mal ús que, tantes vegades, en fem d'aquesta raó. La nostra ment genera pensaments i els pensaments guien la nostra conducta. Però clar, aquestos pensaments no resulten sempre saludables ni per nosaltres ni per la nostra espècie. D'altra banda, també és veritat, que els nostres instints tampoc són consellers massa prudents. En funció de com utilitzem la raó, en funció de com utilitzem els instints, confeccionarem les nostres biografies i contribuirem d'una o d'altra manera en el futur de la nostra espècie. Quin és l'ús adequat què cal fer de la raó i dels instints? Tenim un pensament únic i gens crític? Un plantejament complex però totalment vital.