martes, 27 de diciembre de 2016

TOLERÀNCIA

Resultat d'imatges de chino poniendo arroz a su difuntoEra un dia d'hivern i en aquell xicotet cementiri hi havia una dona major posant-li flors al seu estimat difunt. Una vegada dalt de l'escala, la senyora considerà que havia d'aprofitar l'ocasió per torcar, una mica, la pols a la làpida i d'aquesta manera aconseguir també que lluïra la fotografia del seu adorable marit.

Conservant la calma d'aquell lloc sagrat, s'apropà, molt silenciosament, un home xinés de mitjana edat. Aquest senyor repetí la mateixa operació: agafà també una escala per poder accedir a la quarta altura que era casualment on es trobava el seu difunt. Una vegada pogué accedir a la làpida en qüestió, tragué un plat d'arròs (que tenia guardat dins d'una bossa de plàstic) i el diposità, molt pacientment, en el lloc destinat a les flors. Quan la dona que estava just al seu costat es percatà de la situació, li digué:

- Senyor, vosté realment creu que el seu difunt es menjarà  l'arròs que li acaba de posar? 

Inmediatament, el senyor, li respongué:

- Sí sí, estic plenament convençut. Jo crec que el meu estimat difunt es menjarà l'arròs just quan el seu puga olorar les flors que vosté, tan delicadament, li acaba de portar.

-----------------------------------------------------------------------------------------

La intolerància disminueix quan fem servir el llenguatge per preguntar i informar-nos i no per a sentenciar, etiquetar i prejutjar. 

martes, 20 de diciembre de 2016

EL FENOMEN RIUÀ

La imagen puede contener: cielo, exterior y naturaleza
Al meu poble, hi ha més ambient que el dia de Festa Major. La gent es desplaça amb vitalitat d'un lloc a un altre i es saluda amb empatia i solidaritat: "Xe, com estàs?, anem a veure com va el riu..." Els xiquets, lliures de classes, queden admirats per un fenomen natural, en ocasions novedós i totalment extraordinari: el cabal del riu Xúquer. Els més majors reviuen una experiència del passat més o menys tràgica i desenterren històries que semblaven oblidades però permaneixien en l'inconscient. La curiositat supera la preocupació i sols uns quants preveuen un gran desastre. No hi ha res d'extrany, els humans ens sorprenem davant les meravelles naturals i ens enganxem a experiències sublims com ho és, en aquest cas, la pujada del riu xúquer o les imatges (també vídeos) relacionades amb el fenomen que ens enviem a través de la missatgeria instantània o les xarxes socials. En definitiva, el fenomen riuà està servit.

Finalment tot està controlat. Això sí, com sempre, a pagar-la els llauradors. És l'etern retorn, ara declararan zona catastròfica en alguna zona geogràfica i els agricultors cobraran quatre gallets per a comprar-se tabac, pipes o fer-se quatre casalles....Ahí ho teniu senyors llauradors, els qui no heu venut la taronja, ja no cal que es preocupeu, la teniu al terra, massa madura o inclús podrida... I la cosa té collons, els llauradors, com de costum, passaran pàgina, trauran pit i amb el cap alçat seguiran endavant amb valentia i plena convicció de que el proper any tot anirà molt millor i podran traure algun duret de la taronja. La majoria, oblidarem els més perjudicats i ens quedarem amb una experiència impactant però sobretot divertida.

La gent pregunta i s'expressa amb èmfasi: com va el riu? Ha pujat? Com ho veus? Què diuen? Se n'eixirà? Mare meua, quina barbaritat! Plou per dalt? Has llegit l'avís d'emegència? Recorde la pantanà del 82 que vaig haver d'anar-me'n a Corbera....Tots es mouen amunt i avall, xiquets amb els seus pares, parelles agafades de la mà, hi ha qui aprofita per traure el gos a passejar.....Xe, el camí del riu Xúquer al seu pas per Riola sembla el Paseo de la Castellana de Madrid o les Rambles de Barcelona. A Riola encara hi ha vida, vitalitat, però compte: curiosament és sols un fenomen natural (mullat de certa alarma social) és capaç de provocar-nos eixa admiració. De fet, caldria valorar fins a quin punt podríem introduir una mica d'aventura en les nostres vides. Els grecs contemplaven tragèdies (Edipo Rey, l'Antígona...) i experimentaven eixe alliberament de la tensió emocional acumulada. És una evidència que ens hem tornat molt racionals i hem oblidat la nostra dimensió dionisíaca més primitiva i natural. Caldria que ens ho miràrem si necessitem més passió a les nostres vides...



Amb el fenomen riuà d'aquestos dies hem viscut un moviment humà que ens pot servir per entendre el naixement de la filosofia. De fet, en època presocràtica, els humans quedaren meravellats davant determinats aspectes de la natura i conseqüentment es preocuparen per donar una explicació coherent i racional: el foc, la terra, l'aire, l'aigua o allò indeterminat com la causa del cosmos. A partir d'ahí, els humans començàrem a reflexionar i a substituir el mite pel logos, la imaginació per la raó i el pensament. I així, fins ara...No obstant, tornar als orígens tampoc està tan malament: convé ser de tant en tant un poc dionisíac.

SEDUCCIÓ O SEDUCCIONS

L'infinitiu "seduir" prové del llatí "seducere", format pel prefixe se- i l'arrel "ducere". "Ducere" ve de l'arrel indoeuropea "deuk" que significa guiar, conduir i dirigir. En definitiva, el terme "seducere" ve a significar una cosa així com conduir a algú separadament cap a un lloc. El significat podria ser també canviar o alterar l'opinió que algú té formada sobre una determinada realitat. Si ho pensem bé, la seducció suposa, moltes vegades, un engany, una certa manipulació, conscient o inconscient, del seductor sobre el seduït. Realment ens poden seduir moltes coses però si teclegem el terme "seducció" o "seducción" a qualsevol buscador de la xarxa ens apareixeran un bon grapat de pàgines, totes elles relacionades amb la seducció humana, interpersonal i generalment de tipus sexual. Aquesta, existeix en el moment en què generem sobre els altres molta més atracció del que resulta habitual. En aquesta línia, un polític pot ser un bon seductor, com també ho pot ser un cantant, un escriptor o el veí nostre de tota la vida. Ara bé, no estaria gens malament que reflexionàrem en relació a allò que ens sedueix ja que moltes vegades actuem de manera gregària i arribem a idealitzar la mateixa persona o realitat que sobrevalora la gran majoria de la gent. No obstant això, encara que som animals de costums, també és veritat que el relativisme està servit: a cadascú ens sedueix una realitat diversa i en cada moment de la nostra vida ens sedueixen unes coses més que unes altres.

La història està plena de grans seductors com ara Giaccomo Casanova o el fictici Don Juan. En el món de la política, l'art, la literatura, el cine i els negocis, també hi ha un bon grapat de seductors: el pintor Pablo Picasso, l'actor Rodolfo Valentino o el monarca Carles II d'Anglaterra. Com que la dona ha estat sempre infravalorada, sempre s'ha parlat més d'hòmens seductors que no de dones seductores. Però no podem oblidar-nos de Cleopatra, de la qual s'ha recreat una imatge cinematogràfica física un poc falsa ja que tant els 3 bustos com les monedes que es conserven originals mostren un rostre amb nas punxegut i una boca amb un llavi molt estret. Ara bé, malgrat existir un qüestionament generalitzat sobre la seua bellesa física real mai se li ha negat el gran poder de seducció amb el qual aconseguí enamorar Juli César (tenia uns 30 anys més que Cleopatra) i Marc Antoni i així conquerir o mantenir el poder....Molt comú entre els mortals és també aqueixa imatge seductora que l'existencialista francés Albert Camus va donar d'aventurer, bon comunicador, intel·lectual intel·ligent i altament creatiu. D'altra banda, cal tenir present que molt recentment hem tingut actors i actrius que han sabut seduir el seu públic d'una manera molt més ràpida, evident, explícita i sexual. Podem rememorar, per exemple, el moment eròtic en què Sharon Stone creua les cames en la pel·lícula Instint bàsic. La seducció, evidentment, segueix moltes vegades uns camins molt més pantanosos, ja que pot arribar a seduir-nos una persona que ens provoca una vida turmentosa i carregada d'inestabilitat i sofriment. Tots hem conegut o viscut aqueixes relacions que conjuguen el dolor amb el plaer, el risc amb la seguretat, l'aventura amb l'estabilitat, la tensió amb la tranquil·litat, relacions plenes d'antítesis però que a la vegada provocadores d'experiències sublims que retroalimenten l'ànima i de les quals resulta molt difícil desenganxar-se'n. La pel·lícula Atracció fatal, dirigida per Adrian Lyne i protagonitzada per Michael Douglas i Glen Close, narra la relació llibertina de Dan Gallagher, un advocat pare de família, amb una jove editora soltera, una relació que es transformarà en un vertader malson amorós i passional. En fi, mai digues d'aquesta aigua no en beuré per tèrbola que siga...

Tanmateix, contràriament a allò que molts pensem, la seducció no prové únicament d'aquell que la provoca sinó també i sobretot del seduït. L'explicació n'és clara: quan quedem seduïts, segreguem molta més dopamina i això és totalment subjectiu. Resulta evident que dependrà de moltíssims factors el fet que una persona ens seduïsca molt més que una altra: dependrà del seu comportament, la seua manera de parlar, la seua mirada, la seua presència física, la mirada, la seua simpatia o de qualsevol qualitat que en un determinat moment ens crida l'atenció, ens resulta agradable i ens desperta el desig. De fet, quan hem travessat un mal moment de parella i hem sofert, deixa d'interessar-nos tant una persona d'unes similars característiques i potser ens sedueix molt més algú que combregue amb la tendresa, l'amor i el bon tacte. Així és, arriba un moment en les nostres vides en que no ens sedueixen tant els «dolentots/tes» sinó més aviat aquells o aquelles que ens transmeten estabilitat, seguretat i tranquil·litat. Ara bé, quan hem conquerit açò, hi ha qui recomana no contar-ho tot a la parella, ja que així mantenim intacte aqueix toc d'interés i admiració, tot siga dit, de fàcil evaporació. Mira que a vegades som rebuscats els humans! De fet, la mateixa persona que sempre ens ha despertat la líbido, arriba un moment en que deixa de seduir-nos, deixa de despertar les nostres passions, però l'olor corporal és el mateix, el seu color d'ulls, la seua manera de ser....Sigam realistes, ens costa reconéixer que ens hem gelat, que el nostre cos no reacciona davant de l'altre i acabem afirmant que és l'altre qui ha canviat. Tots canviem, això és una evidència, però també ho fa el subjecte que s'excita. De vegades, la seducció té els seus orígens a l'inconscient, aleshores no té cap sentit que intentem racionalitzar les causes ja que aquestes poden ser totalment irracionals, primitives i surrealistes. De fet, els somnis són un estat on aflora l'inconscient i ens sedueixen persones que no ens sedueixen quan estem desperts. Així de clar: no som conscients de tot allò que ens sedueix.

Alguns hem experimentat això de quedar hipnotitzats i seduïts amb una persona que habitualment ens maltracta o provoca molt de dolor. Hi ha relacions que són doloroses, però que alhora tenen molts reforçaments. Aqueixes relacions són altament complicades perquè d'una banda et demanen que fotes el camp però d'una altra t'exigeixen més entrega perquè hi ha una química aplastant i difícilment igualable. Cal tenir present que vivim amb una certa repressió social, la qual ens marca unes normes morals, costums o prejudicis que ens reprimeixen els nostres desitjos. Doncs això mateix, allò prohibit, també ens enganxa. Ens pot enganxar una persona més major que nosaltres, el nostre professor o professora, el nostre entrenador o entrenadora, aqueixes coses són normals perquè vivim reprimits amb allò prohibit; la societat ens obliga a mirar cap a un altre costat. Tot i això, els humans també som canviants, experimentem canvis i això ens pot fer pensar que el que avui ens sedueix, demà podria no seduir-nos. I com que tenim diferències, té sentit la subjectivitat: allò que sedueix a algú pot no seduir a un altre.

Seria un error oblidar la importància que tenen els diners pel que fa a la seducció. Molts de nosaltres tendim a no aprovar aquestes relacions d'atracció basades en els diners, no obstant hem d'entendre que cadascú té la seua pròpia escala de valors. Generalment, associem els diners amb sensacions com ho és la diversió. Tenir diners significa estar obert a un gran ventall d'opcions que ens produeixen agrado: llocs exclusius, viatges exòtics, tracte especial allà on vas...Realment no són els diners els qui realment provoquen la seducció sinó la vida que la persona seduïda veu que pot aconseguir si està amb algú que té la butxaca ben plena. I clar, alguns no volen renunciar a açò perquè realment ho han assaborit i els agrada molt, en certa manera, els sedueix (inclús els crea dependència) poder viure una vida de luxes. D'altra banda, inmediatament relacionem els diners amb el poder que la persona té sobre la resta. Aquesta relació dels diners amb el poder és evident: si tens diners pots comprar, pots manar, et respecten, en definitiva: si tens diners, tens poder....I ja sabem el que pot acabar passant: convertim en normal allò que tan sols és habitual i no podem imaginar una vida amb uns plaers distints dels que podem aconseguir amb una butxaca ben plena. Ara bé, no canteu victòria si teniu diners ja que la vostra parella podrà quedar seduïda per qualsevol persona que mai s'havereu imaginat. A fi de comptes, tots som en potència uns seductors així com també uns seduïts.

Considere interessant fer referència també a la mirada seductora i insinuadora. A l'igual que allò prohibit o difícil d'aconseguir pot despertar cert interés, una simple mirada insinuadora o insinuació verbal és l'aliment perfecte per a que la imaginació viatge sense fronteres. D'altra banda, els humans, tenim la tendència a valorar allò que és realment extraordinari. De fet, aqueixes mirades perdudes de determinats escriptors o artistes sempre ens han seduït perquè ens atrau allò desconegut, misteriós i a la vegada fem memòria sobre com de normal i rutinària continua sent la nostra vida. De totes maneres, més prompte que tard ens n'adonem que estem simplement davant d'un ésser humà de carn i os, com nosaltres i aleshores ens cau el món a terra i mor la seducció. Ah, per cert, convé no oblidar mai que no som únicament racionals, sinó també animals, això no ens ha quedat massa clar. Els instints també ens mouen: l'olor, l'olfacte, el tacte, l'oïda...Ja sabeu, unes gotetes d'un bon perfum, unes paraules ben dites o una forta abraçada poden canviar moltes coses...